La ciutat perduda

El gran poeta català Màrius Torres va invocar una ciutat llunyana com a imatge de la civilització que desapareixia eixafada pel feixisme durant la guerra civil.

Més físicament, més prosaïcament, els barcelonins assistim diàriament a la desaparició de la nostra ciutat, dels seus valors, de la seva bellesa, de la seva veritable ànima.

Els ciutadans de Barcelona hem perdut la nostra ciutat, i em costa de creure que algun dia la poguem recuperar. El tripartit municipal ha fet una nefasta gestió de la nostra ciutat, li ha canviat l'ànima i l'ha venuda al dimoni de la vulgaritat, la massificació i la indiferència. M'agradaria que algú em fés creure que és possible tornar la ciutat als seus ciutadans, als barcelonins.

El centre de la ciutat és una degradada caricatura del que fou. Carrers farcits de turistes amunt i avall, d'estranys irrespectuosos, de fast food, de turistiqueo, d'invasió. La Barceloneta i les Rambles han perdut tot el seu encant i s'han convertit en llorets, salous, centres de massificació playera, de xancla, calça curta, banyador, tovallola d'hotel i borratxera.

La delinqüència campa a l'engròs per la ciutat, sense mesura, control o esperança. Els top manta invaeixen impunement els nostres carrers, converteixen passejar-hi o circular-hi en una processó, lenta, a causa de la increïble i impune ocupació de la via pública. Músics de l'est martiritzen totes les nostres places i terrasses reproduïnt fins al fàstic melodies tòpiques i estridents. Mantenir una agradable conversa, cap al vespre, en una de les nostres terrasses ha esdevingut un exercici de paciència i de contenció davant músics infames, venedors de flors, cd, dvd...

Passejar??!!! masses de joves europeus han pres a l'assalt els nostres carrers per fer allò que no poden fer als seus països, a les seves ciutats... convertir-los en un circuit de skate o bicicleta acrobàtica. Els ciclistes no circulen per la ciutat... hi fan carreres, el risc de ser atropellat és una constant.

Places com la de la Mercè són envaïdes sistemàticament per grups de vàndals jugant, fort, a futbol, com si fos una pista esportiva, i n'han fet fugir veïns, famílies i els nens que hi corrien i hi passejaven a l'ample, en una de les places amb més encant de ciutat vella.

El transport públic està desbordat, massificat, incapaç d'assumir les masses que es desplacen pel i al centre de la ciutat i que fan la ciutat impracticable pels que hi vivim.

Els restaurants i bars de tota la vida s'han vist envaïts de masses motxileres que ocupen els llocs i subsisteixen amb una aigua, que consumeixen un plat i no deixen lloc als clients de tota la vida, per als qui cada cop seguir els seus nostres hàbits esdevé una aventura.

No hi ha silenci enlloc. Tot és una remor insuportable i una massa desplaçant-se d'un lloc a l'altre compulsivament. Cada cop són menys els racons que ens queden, autèntics oasis que desapareixeran fruit d'una concepció instrumental de la ciutat, pensada per batre rècords contínuament i no per als seus ciutadans i les seves necessitats i benestar. Quan deu ser l'últim cop que un responsable municipal ha pensat en el benestar dels ciutadans de BCN???? Val més pensar en els okupes, en pagar-los-hi pisos, en els sodomites i nudistes, en els bolivarians, acampats i escampats, en els multiculturals i en general en tota la tropa d'aliens que ens xuclen la sang.

He començat amb un poeta i acabo amb un altre, amb un poema d'un autor poc conegut, Pau Sagal:

"M’agraden les ciutats que no esperen grans coses,
ciutats de silenci on les tardes reposen
i els carrers són deserts de migdies sense ombres.

M’agraden les ciutats que no esperen grans coses,
ciutats on els vents són les portes quan s’obren
i el passat no és excusa a mirades ansioses.

M’agraden les ciutats que no esperen grans coses,
ciutats vora el mar amb cafès com a llotges
i racons al raser de petjades curioses.

M’agraden les ciutats que no esperen grans coses,
ciutats on la història s’asseu entre els homes
i el demà no és fer un rècord per làpides ni hostes."