Aquest latinisme i màxima jurídica,vol dir que un cop escollida una via no es pot canviar, i serveix per analitzar bona part de la nostra realitat, mutant, on és difícil trobar referències i les posicions, discursos i motivacions canvien sense coherència i sense que ningú assumeixi cap responsabilitat pels errors comesos.
Trobo que en aquests moments és del tot aplicable a Esquerra Republicana de Catalunya, un partit que en dos anys i mig, després d’haver generat una gran il•lusió i esperança en un bon nombre de ciutadans, ha esdevingut un exemple d’incoherència, d’engany i manipulació, d’irresponsabilitat i d’incapacitat política i de gestió.
Jo mateix vaig estar il•lusionat i confiat en el missatge d’ERC de renovació, de llibertat, de fermesa i d’equidistància, fins i tot entregat i partícep. Una nova manera de fer i una nova política que permetés el nostre poble superar la situació de submissió i d’espoli que patim. Una nova manera de fer no testimonial ni marginalista. Una nova manera de fer fonamentada en la capacitat, eficàcia i eficiència.
Les coses es van tòrcer ràpid. L’equidistència era una pura mentida, un màrketing electoral per, a través d’aquest engany, atreure un electorat que d’altra manera podien no haver tingut. Essent una possibilitat que la incertesa del resultat electoral aboqués a tota mena de pactes, l’engany va ser que els pactes ja estiguessin fets i pensats amb independència del resultat electoral. I que en comptes de construir una majoria nacional, o no es participés en un procés de política capada, es lliurés la Generalitat al PSOE. Per primera vegada en la nostra minsa història política autonòmica s’entregava la Generalitat a un partit sucursalista, que no obeeix als interessos de Catalunya i del poble de Catalunya, sinó als interessos d’Espanya i d’un partit espanyol com el PSOE. El que ha passat aquests dos anys és una confirmació absoluta d’aquest entreguisme i d’aquesta dependència. Però no passa res, als ulls dels brillants estrategues, no passa res, ni tan sols s'és conscient del que ha passat.
Es va justificar per la necessitat d’un nou estatut. Necessitat que no era tal, sinó una pura estratègia per desgastar el govern de Jordi Pujol, i intentar fer entrar en contradicció la postura nacional de CiU. El mateix interès, purament especulatiu, que tenia en l’estatut l’irresponsable candidat socialista, Maragall, que finalment i en mala hora va esdevenir president de la Generalitat, per a vergonya de la institució i dels presidents que l’han precedit.
Un partit pressumptament independentista ficat a reformes estatutàries que s’havien d’ajustar a la Constitució Espanyola. Increïble, però cert.
Enlloc de dedicar-se a abordar els greus problemes que té el país, principalment acabar amb l’espoli fiscal que mina la nostra economia i les nostres possibilitats socials (i que era l'autèntica reivindicació ciutadana), ens embarquen en una reforma estatutària necessàriament constitucionalista (això no es va negar mai ni es va voler superar aquest marc), i sense voluntat sincera que esdevingués o fós un projecte de país, sinó una eina per fotre als altres, en aquest cas a CiU, però en general de lluita entre partits.
Així es posa en marxa l'assumpte de la reforma, sense que ningú la volgués sincerament i pensada exclusivament com una arma de lluita partidista, de desgast de l’altre, d’intentar deixar contínuament l’altre en fora de joc o immers en contradiccions. Cadascú tirant cap a la seva banda, i no empenyent conjuntament. El 30 de setembre és un miratge, tothom continuava estirant cap a la seva banda.
Triada aquesta via, el normal i l'exigible és que s'hagués dut fins al final. Però, ah no! Ara han decidit que ells no tenen res a veure amb això,i fan veure que es plantejaven una cosa diferent, mentint novament al poble de Catalunya. Que es volgúes anar més enllà és una evidència. Que es pogués, una altra. I si no s’havia plantejat aquesta història per trencar res sinó per millorar l'estatut del 79 ajustant-se als termes de la constitució espanyola ara no és vàlid alegar que no s’han satisfet uns objectius que no s’havien plantejat.
Perquè el resultat final és insatisfactori, cert. Però és el resultat de la via triada i dels aliats triats. Qui estava, si no, amb les estisores per retallar l’estatut del 30 de setembre, el del Parlament? Doncs els mateixos que ERC manté al govern, els socialistes. Ni més ni menys. I qui retalla és qui té la principal responsabilitat, no qui accepta les retallades perquè coneix les regles de joc i veu que aquest no era el moment de superar-les perquè tampoc no era l’objectiu. Ni tan sols seria el responsable si ho hagués acceptat per fer-se una foto, argument fals, però igualment fútil, perquè l'únic que hauria d'importar és qui retalla, no qui accepta la retallada ni la mida de la retallada.
Tanmateix, essent insatisfactori, és un estatut que millora notablement l'Estatut del 79 i el potencial de Catalunya i que ha de permetre un mínim de 10 anys de millores continuades en l’autogovern, el finançament, les infraestructures, etc. És un estatut, això sí, que requereix d’un exercici polític intens. Com si algú es pensés que un estatut ho resol tot. Això ni les taules de la Llei, atorgades per Jhavé a Moisès, no ho garantien. Calia continuar treballant, calia ser virtuós. Però el cert és que objectivament millora la situació prèvia, i per tant és un fruit real de la via escollida.
Aquestes dues circumstàncies conformen una pinça que evidencia les contradiccions d’ERC, que culminen al demanar el vot negatiu al nou estatut...un autèntic despropòsit. Una mà de la pinça la forma l’engany de dir que l’estatut no assoleix uns objectius que no s’havien plantejat (s’havia dit que el dret a decidir, l’autodeterminació, era el motor de l’estatut? No. Per tant no serveix exhibir-lo ara, en el tram final, igual que no serveix invocar la situació de Montenegro a aquestes alçades, quan no s'ha demanat aquest exercici i quan s'ha fet president de la Generalitat el líder dels serbis unionistes).
I per una altra banda, l’altra mà de la pinça, l’evidència que el nou estatut millora en pràcticament tot la situació de Catalunya (en tot no, hi ha algunes coses que són concessions a la minoria eco-comunista-bolivariana-altermundista que són un insult per a la tradició nacional i per a un país seriós com Catalunya).
I per què ERC ha decidit votar no? Doncs per la mateixa motivació que va decidir impulsar un nou estatut. En cap cas pensant en el país, sinó per interès partidista, novament pensant que això permet fer merder, remoure les aigües, etc. No importa el bé del país, sinó el bé del partit. No importa si s’actua irresponsablement, sinó que es generin rèdits. És el mateix que fa el PP a Espanya, quan amb la seva irresponsabilitat encén l’anticatalanisme, promou boicots, menteix, recull signatures, etc. No ho fa pel bé comú, ni tan sols del seu país, d’Espanya, sinó per intentar arreplegar vots i desgastar el PSOE. L’interès electoral i partidista habilita la irresponsabilitat com a estratègia.
Em sento molt decebut, profundament decebut. També de què en el meu país aquesta estratègia tingui seguidors, que no es vegi que la irresponsabilitat mai és el camí. Que la nostra estratègia ha de ser la millora contínua, el creixement i la reconstrucció nacional, la seriositat, la responsabilitat, l’exemple, la coherència i la fermesa.
El no d’ERC, des de la realitat de la seva actuació d'aquests dos anys, és una autèntica i covarda fugida per les clavegueres de la política, això sí, fent grans declaràcions retòriques i omplint-se la boca de principis que ignoren.
L’espectacle d’aquests dies ha estat patètic. Ara s’apel•la a les bases, després d’haver enganyat i manipulat els sentiments i d'estendre la sensació insana de frustració. Un exercici de pseudodemocràcia populista i assembleària que en realitat és irresponsabilitat.
Què lluny queden aquells polítics capaços d’assenyalar el camí, en positiu, de fer política per a construir, i no d’actuar com a agents de frustracions a força de ser incoherents i manipuladors. Dit això ara podria acabar fàcil aquest escrit dient que el nostre país no mereix aquests polítics, però realment ara ja no ho crec, no ho penso. Em sembla que sí ens els mereixem, perquè no som millors i perquè no tenim l’alta exigència cívica, moral i política que hauríem de tenir, i ens conformem amb les engrunes de la crispació, la irresponsabilitat, la ineficàcia i l’emprenyament atàvic.
Només ens queda treballar, treballar i treballar. Com deia Gandhi, cal ser moralment superiors per poder vèncer. Aquesta hauria de ser la nostra aspiració, el que evitaria la frustració personal i col•lectiva. A això aspiro i per això treballo. I em sembla que tots plegats hauríem d’exigir un comportament, unes idees i una actuació més coherent i més ajustades a les nostres necessitats com a poble, en la perspectiva d’un futur de llibertat, no de ridícul permanent. Som un gran poble, hem estat un imperi mediterrani, hem tingut el primer parlament d'Europa, hem generat una economia potent, hem estat creatius, emprenedors, hem sobreviscut i tirat endavant en les pitjors circumstàncies, tenim encara orgull i força per anar molt lluny, fidels a la nostra tradició i impulsant un país pròsper, lliure i just. No necessitem profetes de desgràcies i de frustracions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada