Sí senyor... un NO diferent per acabar amb Maragall i el tripartit

Sí senyor, i amb un parell de collons, he pensat que jo també puc trobar motius per votar NO en el referèndum de l’Estatut. És cert que no tinc suficients elements de frustració personal per votar NO, i que crec que el futur del nostre país es construeix treballant cada dia, progressant, de vegades poc a poc, però decididament, i que per això no tenia cap dubte per votar sí a l’Estatut. Però ara em trobo en la disjuntiva que no puc vèncer la temptació d’acceptar el repte irresponsable del president Maragall per votar no i fotre’l fora d’una vegada. Em sap greu que sigui així, però és la invitació que ha fet a tots els catalans: si em voleu fora, rebenteu el referèndum. Quina mania egocèntrica de voler-lo convertir en un plebiscit. Quin deliri de grandesa i misèria política!

Així les coses, com que sóc un tipus coherent i decidit, el meu NO inundarà l’urna. Serà un No magnífic, excel•lentíssim. I ara que m’hi he posat, ja no paro de veure que la vida està plena d’arguments pel NO, només cal parar-se a pensar i assignar a l'Estatut tot el que no ens agrada d'aquesta vida i del món per trobar arguments suficents per votar no. Però no, el meu NO no serà un no qualsevol, minúscul, sinó un NO d’aquells que fa època, indecent, il•lustre, extraordinari.

Això sí, faré els possibles perquè el meu NO no es confongui ni barregi amb altres NO, nos vulgars, generalistes, frustrats, sotanescos, josepmariaescrivanescos, ultradretans, vidalquadristes, boadellescos, carodrovirians, bolivarians… tots ells tan antisistemàticament i entranayablement units, però sense personalitat.

El meu NO no és un no en resposta a la crida marxista de “Emprenyats del món sencer, uniu-vos”, ans el contrari. És un NO amb estúpides i quimèriques pretensions elitistes, noucentistes, ruralista si cal, però sempre un NO amb estil propi, probablement singular i indiferent a la resta de NO.

En el capítol d'agraïments al meu NO, en primer i preferent lloc, situo al president Maragall. Aquests dos anys de govern nefast, aquesta indecisió, aquesta ineficàcia, aquest tantsemenfotisme, aquest sotmetre el seu futur al resultat del referèndum és una invitació elegantíssima al NO… no necessitava saber-ne altra. President, el meu NO té els seus nom i cognoms, vostè l’ha desencadenat amb el seu egocentrisme i a l’haver sembrat el temor a que el que hauria de ser un resultat normal en el referèndum, és a dir, un SÍ a la millora de Catalunya, vostè l’interpreti com una empenta per tornar-se a presentar a la reelecció, atès que amb aquests dos anys i mig no ha pogut consumar la seva obra destructiva.

Agraïments també a la resta de membres del fatídic tripartit. En aquest capítol, i amb pena, un agraïment personalitzat, a ERC, a la seva incoherència, irresponsabilitat i demencial política a cavall entre l’entreguisme vergonyós, l’abduccionisme, el perpinyanisme, l’inocentisme i el victimisme. Hi ha cap ciutadà de Catalunya que no s’hagi sentit atret per aquest vertígen del misticisme independentisme-zapaterisme-maragallisme-federalisme-plurinacionalisme-bargallonisme???

I també en els agraïments tripartits al bloc sodomita-ecologista-altermundista-anticapitalista-ecologista-tomaquista-marcianista. Aquests que pensen que no cal regular res (ordenança de civisme) i si ens descuidem ho acaben regulant tot.

Malgrat que pensi en el NO, no voldria descuidar-me el concurs inútil dels nostres entranyables talibans ultracatòlics, teocràtics, teoconservadors, teoenriquits, teomanipuladors, teopredicadors, teodiosos. Suma y sigue contra l’Estatut. Vés per on ara veuen en el nou estatut les amenaces que no havien vist en el vigent. O que sí havien vist però no s’havien atrevit a esmentar. Tampoc ningú es pensava, fa unes desenes d’any, que l’Alcorà i la llei islàmica s’estendrien com a marc jurídic civil de tants països. Quina enveja, eh? Com us agradaria que la societat estigués sotmesa als dictats de les autoritats religioses… i dels seus –vostres- negocis, és clar. Tanmateix penso que la vostra hipocresia no podrà véncer la voluntat de sí que es modula en nos diversos.

Perquè el que compta finalment és que jo també sóc un NO. Humiliant NO, però què caramb! Com si els ciutadans normalets no tinguéssim també la nostra ànima animal! Com si no tinguéssim dret a sortir de l’armari de la responsabilitat i dir que, ja posats, si a tothom li importa una merda tot, a nosaltres també. Per què collons el que jo penso no es pot imposar als altres i hem de buscar punts d’acord? Francament, no ho entenc, em sembla que jo sempre tinc la raó, i no sóc guapo, però agrado. De manera que no, no i NO.

Em venen infinitats de NO més al cap i a les tecles de l’ordinador. Però caldria fer un cens de NO i frustracions. Per això elevo la meva pregària i vindico un NO glamurós, modèlic, NO sense motllos ni imposicions, NO de tarda de diumenge. Però sobretot un NO amb dedicatòria al president Maragall. Un NO et volem veure més, ni en pintura. NO al malson. Un adéu per sempre.

I quan el No hagi vençut, els catalans, com a mínim, i ja serà molt, ens haurem tret de sobre aquesta lacra maragalliana i tripartita. Dissortadament també haurà triomfat i es reivindicarà aquest NO de la destrucció i l’autodestrucció, de l’etern emprenyat, del tantsemenfotisme. També serà el NO que espera hipòcritament que l’endemà sigui Sí, perquè sap que només destruïnt no es construeix res, i que el seu testimonialisme fa grans frases i manifestos plens de coherència inútil. Però que, en la seva impotència marginalista, confia s’imposi la voluntat de ser i de fer, per més que ell no ho faci possible.

He recordat els versos del poeta Pedro Salinas:

“Seguros por un día
-hoy, nada más que hoy-
de que los “no” eran falsos,
apariencias, retrasos,
cortezas inocentes.
Y que estaba detrás,
despacio, madurándose,
al compás de este ansia
que lo pedía en vano,
la gran delicia: el sí.”