DEPECHE MODE

Avui he anat al concert de Depeche Mode al Palau Sant Jordi de Barcelona. Ha estat un concert impressionant, fantàstic. Ple a rebentar (demà dissabte tornen a tocar), una autèntica marea humana, un estol de braços saludant les cançons i seguint tots els temes, especialment els més mítics, els històrics, tot i que la història es remunti en ocasions als últims discos.

Depeche Mode és un grup que forma part de la meva banda sonora. Sovint associem cançons o grups a determinades vivències, ja siguin relacions, ja siguin mogudes, ja siguin èpoques de la nostra vida. Depeche Mode ha estat el grup que sempre m'ha acompanyat en la meva etapa més futbolera, als grans desplaçaments. A desplaçaments en autocar fins a París, Mònaco, Madrid, Saragossa, Donosti... Sempre m'emportava uns walkmans i una cinta de Depeche Mode amb la que em ficava en el meu seient de l'autocar en la tornada. Amb independència del resultat. Em deixava submergir, en mig del cansament, l'alcohol, la tensió... en la seva música, que m'anava embriagant mentre deixàvem enrere la ciutat i l'autocar enfilava les autopistes. Era el moment de recuperar la meva individualitat després d'hores i hores formant part d'una massa més o menys nombrosa unida per la passió blaugrana, pel desig de victòria, per l'orgull català que havíem proclamat en les hores prèvies.

Avui, mentre vibrava enmig del concert he recordat aquestes escenes futboleres. Però és clar que Depeche Mode són molt més, i avui ho han demostrat. Són un grup amb una trajectòria brutal, amb un estil propi i inconfusible. Un grup que ha sapigut arribar fins aquí evolucionant tant com els seus seguidors. Que ha aconseguit tenir temes que han esdevingut himnes i continuar explorant fronteres sonores plenes d'actualitat.

La posada en escena ha combinat futurisme, elements electrònics i audiovisuals marca de la casa i, malgrat tot, una certa sobrietat. La combinació dels diferents elements: pantalla de vídeo amb projeccions, decoració amb aires discotequeros (esferes), llums que a voltes semblaven meduses sobre els caps del grup, etc ha captivat un auditori entregat.

Dave Gahan és un cantant magnètic, ho ha demostrat avui. Tot i que els seus moviments per l'escenari en alguns moments han tingut algun punt de "loca" ha connectat ràpidament amb l'auditori i s'ha deixat dur, igual que el públic. La seva entrega a l'escenari és enorme. I la gent ho ha sapigut reconèixer.

Crec que el concert d'avui els ha unit a la ciutat, ha estat especial. Com a mínim a mi m'ho ha semblat, tot i que no tinc possibilitat de comparar-ho amb altres ciutats, i això, en tot cas, ens ho acabaran de dir els crítics i el mateix grup. M'agradaria que s'hagués generat la complicitat que existeix a la ciutat, a Barcelona, amb altres estrelles tipus el Boss. Des d'aquest punt de vista he trobat a faltar algun gest de complicitat més intensa, en paraules o en proclames. Alguna referència més apassionada a Barcelona o a Catalunya, alguna paraula en català, que sortissin del monolingüisme anglòfil. Potser amb la complicitat i carinyo que avui s'ha generat ho podrem veure en el proper concert.

Mentres tant em quedo amb la seva música dimensional i la marea humana que avui corejava les seves cançons, tal i com probablement ho faci també demà dissabte. Gràcies per l'espectacles, gràcies per la vostra música, gràcies perquè sense saber-ho ens heu acompanyat multitud de vegades i ens heu fet retrobar-nos amb un món oníric, sempre a mig camí de la realitat industrial i dels nostres somnis i destijos.