D'entrada

Acabo de crear el blog. Ho he fet compulsivament, per històries diverses d'internet. Estic massa acostumat a moure'm per internet i pel correu electrònic com per desestimar aquesta oportunitat que té un cert punt d'absurd. En realitat no vull explicar res, i en realitat quan vull explicar alguna cosa ho faig directament. No crec per tant en deixar en l'espai cibernètic missatges sense destinatari conegut o reconeixible. Però alguna cosa m'impulsa a fer-ho, he estat convidat a llegir alguns blogs i això m'ha despertat l'interès.

Ara és dissabte nit, camí de la matinada. Demà tinc destinat el dia a la família, i cap al vespre prepararé un viatge de feina a Madrid. De manera que he preferit no sortir, per més que ara no trobi el moment d'anar a dormir.

Avui hi ha hagut algunes notícies interessants. S'han fet els actes commemoratius del retorn dels papers confiscats a Catalunya i els catalans i que fins ara havien estat a l'Arxiu de Salamanca. Fa molt temps que els catalans lluitem per aquest retorn. Hi ha hagut gent que ha estat prou perseverant perquè aquest acte de dignitat i justícia es fes realitat. M'impressiona pensar que aquesta documentació confiscada servís en el seu moment per organitzar la repressió. He recordat el meu avi matern, militar republicà, que es va lliurar, després de la caiguda de Barcelona, a les tropes invasores. Va estar tres anys pres a Montjuïc. Hi era quan van afusellar el president Companys. Tots tenim alguna història per explicar en relació a aquesta guerra cruel i excepcional. Tinc amics els avis dels quals van lluitar en bàndols diferents. Però ara tots estem al mateix bàndol. No hi ha excepcions. I confio que el feixisme i la intolerància s'arrossegui per les nostres vides únicament buscant signatures estúpides per al seu projecte anticatalà i totalitari.

L'altra notícia ha estat la inauguració de la quarta terminal de l'aeroport de Barajas. Aquesta notícia, a continuació de l'anterior, em provoca una certa basarda. No m'agradaria, per més just que sigui, veure el meu país amarrat a la recuperació -justa- de la seva història i de la seva dignitat, mentre el futur ens passa pel davant exhibint els triomfs de la nostra impotència. No tinc cap aspiració perquè El Prat esdevingui un macroaeroport continental, però em resulta desesperant aquesta exhibició de la quarta terminal de Barajas mentre el meu país es desespera ofegat econòmicament no només per l'espoli fiscal, sinó per la indignant falta d'actualització de les seves infraestructures. TV3 ha fet una comparació quantitativa del que seran els dos aeroports. Tampoc vull això, simplement vull que l'aeroport d'El Prat respongui a les necessitats de la nsotra economia i de la nostra societat. I això és extensible a la resta d'infraestructures, des de l'absurd TGV continental (té tots els inconvenients d'un tren d'alta velocitat i cap dels seus beneficis) fins a les precàries xarxes ferroviàries i vials.

Com que és el meu primer escrit, aprofito per tocar altres temes. Una recomanació... hi ha una joia en el mercat musical... el disc de Miguel Poveda cantant a poetes catalans, Desglaç. És un disc espectacular, que diu molt de Miguel Poveda, del seu coratge per, des del món del flamenc, assumir el repte de musicar poetes catalans amb un sentiment i una intensitat úniques. I atrevir-se, a més, amb poetes en general minoritaris, no els grans totems. Això sí que és mestissatge, això sí que és integració cultural i artística. I aquest disc mereix el més alt dels reconeixements, crec que no m'emocionava tant sentint un poema musicat i cantat des de la impressionant Cançó a Mahalta, de Màrius Torres, que va cantar Lluís Llach. El poema "No et veuré més", de Joan Margarit, que canta amb Moncho és una autèntica obra d'art. Són aquestes coses imprevisibles de la nostra cultura, ser capaços de crear obres d'art úniques que no tenen cap projecció, són incomprensiblement ignorades, fora del nostre país.

No trobo cap altra millor manera d'acabar aquesta primera incursió que reproduïnt uns altres versos d'aquest disc de Miguel Poveda, els de Joan Barceló (1955-1980):

"Si algú em pregunta quan, diré: enlloc,
si algú em demana on, diré que mai...
Em faré el foll, car no vull l'esplai
de la tristor que em glaça perquè és fosc"