HAIKA MUTIL

Haika Mutil és una cançó del gran Mikel Laboa. Vol dir alguna cosa així com “noi, aixeca’t”. Molt simbòlica. La cançó de Mikel Laboa és preciosa. Però hi ha una versió, que és la que ara mateix tinc al cap, de Su Ta Gar. Una versió brutal, radical, plena de força, d’energia; una versió que t’aixeca de la cadira, que provoca convulsions rítmiques… i emocionades.

Avui hi he pensat. M’ha vingut al cap. I en arribar a casa he anat directe a buscar el CD de Su Ta Gar.

Amunt, noi, aixeca’t. Laboa estableix un xoc poètic entre les coses que passen, de debò, i el detall tan vanal fins i tot amb què ho podem jutjar. Diu: “mira si plou,- i respon-, sí senyor, plou, la nostra ovella està mullada”.

Avui hi he pensat. M’ha vingut al cap pensant, evidentment, en el debat que hi ha a ERC, en la trascendental cita del 7 de juny.

Primer, perquè em bull la sang. I perquè ja no sóc aquell jove que va començar a militar a la Crida, que va entrar a ERC, que va cooperar en la fundació d’un Casal d’ERC, que va militar a la FNEC i que després va fundar un Casal Independentista, etc, etc.. No, ja no sóc aquell xaval. Però encara em bull la sang, després de tants anys, encara em bull la sang. I això m’agrada.

Segon, perquè m’agrada veure en el jovent –i ho veig encara en molts joves- aquesta passió. Haika mutil! Tanmateix, m’agradaria veure’n molts més d'aixecats, dempeus... de debò. Però sovint l’únic que hi veig és un conformisme inútil, una assumpció acrítica de consignes i una repetició desenfrenada d’aquestes consignes. Sovint només hi veig radicalitat xic, evomoralisme, instrascendència. En aquests joves no hi veig joves que s’aixequin, sinó joves messells, que basteixen la seva pròpia justificació moral i militant en quatre consignes, sense veure-hi res al darrere. Una pena. És com afirmar que plou perquè hi ha una ovella mullada. I no és això. Plou perquè plou. Aixecar-se vol dir molt més que aquesta radicalitat “xic”.

Tercer, perquè en aquest període de campanya intensa a favor de la renovació a ERC, des d’aquest bloc o conseqüència d’aquest bloc, he rebut o llegit comentaris aquí mateix i també en blocs d'altres companys o de diferents webs, portals o diaris que m’han fet pixar de riure… però de llàstima. Està clar que quan hom opta per fer un bloc anònim, el no saber qui hi ha al darrere del bloc és la clau. Però veure aquests xavalets dient segons què de mi (també d'altres companys)… em provoca una certa hilaritat i pena. Primer perquè normalment aquests comentaris els fan mindundis que no s’han llegit bé el que he escrit o que no han entès res. Segon perquè s’atreveixen a fotre la seva cagadeta, sense haver entès res i sense saber res. I, tercer, perquè sovint penso, haig de reconèixer que amb certa i malsana superioritat (inevitable?), nen, si sapiguessis el que hi ha aquí al darrere et cagaves a sobre.

Però és clar, d’un bloc anònim ningú té perquè saber-ne res més que les idees i els escrits que s’hi recullen. Aquí està la gràcia, collons, en que alliberats de prejudicis, ens lliurem exclusivament a llegir i debatre el que s'ha escrit, per se, que s'eleva d'aquesta manera a la categoria nuclear, pura, despullada de tot allò que és accessori en termes dialèctics. El problema, el gran problema, és que ni s’ho miren. No fan cap esforç intelectual, comprensiu, enraonador. Pengen una etiqueta i dipositen la seva cagadeta en forma de consigna. No entenen res, ni volen entendre-ho. Semblen programats per esputar consignes. No entenen el joc de la provocació dialèctica i argumental, ni les metàfores, ni l'enllaç històric, ni res de res. Una pena. Seria molt més interessant si ho entenguessin, si veiessin una miqueta, res, més enllà del que pensen haver vist o llegit. Una pena. Això ho fa innecessàriament avorrit.

Sort, evidentment, dels companys de Blocs amb estrella. Això sí que és xalar! Això sí que és nivell. Fer un tomb pels continguts de Blocs amb estrella és un autèntic gust. Radicalitat, experiència, ironia, enfotisme, inteligència, cinisme, arguments… totes les virtuts que podem buscar en la gent que escriu i s’expressa escrivint. Fins i tot quan ho fan a través d’imatges.

Doncs sí, nens, àlexs… ja sé que no és de bon amfitrió enfotre-se’n dels seus visitants, però és que quan us poseu patèticament ploramiques, fent-vos els ofesos, els setciències… jo m’ho passo molt bé. Sovint penso que de tenir-vos al davant sentiria els vostres collons rodolant pel terra (clín, clín, clín…).

Però vaja… em conformo amb que si arribeu aquí mireu d’aprendre alguna cosa dels qui tenim el cos i l'ànima endurida de donar-nos d'hòsties amb els espanyols. Segur que en treureu més profit, per més que ens critiqueu, que d'aquestes soflames pressumptament radicals d’aquests que us donen tantes consignes estúpides. Perquè no n’hi ha prou amb cridar, i fer-s’ho de “guai”. Valdria la pena que demanéssiu una mica, abans de seguir una consigna, contra qui ha empatat qui us la dona, quina mena de credibilitat té i perquè penseu realment que la té. Perquè, i està malament que ho digui, no només de collons vivim els lluitadors, del nostre coratge, de la nostra capacitat de fer front a l’enemic. Cal alguna cosa més, com preparació, com inteligència, com haver demostrat saber-se guanyar la vida sense la mamella. I per a això també calen collons, normalment els que falten als qui reparteixen soflames i tot sembla indicar que pensen guanyar-se la vida indefinidament d'aquesta manera, els continuïstes, digue'm-ho clar.

Per tot això… endavant Reagrupament! Endavant Joan Carretero i Rut Carandell! Endavant el talent, la preparació, la força, el coratge! Endavant contra la microtesticularitat orgànica dels continuïstes!

Haika mutil!

PS: aupa!