Segona temporada sense títols. Aquella nit a París, quan guanyàvem la Champions, tots pensàvem que aquell era el gran títol d’una nova era triomfal. Un equip fantàstic, jugadors joves i motivats, una directiva competent, un club endreçat i un president que havia tornat al Barça a la seva identitat.
Ningú podia pensar que aquell títol era un punt final d’aquell projecte esportiu. I remarco la cosa del projecte esportiu, perquè continuo confiant, tot i que tinc alguns dubtes, que en Laporta sàpigui redreçar la situació.
És evident que en Laporta i la seva junta han comès errades greus. Jo n’assenyalaria un parell, que estan molt associades. Per una banda haver deixat que se’ls hi escapès de les mans la disciplina exigible a uns jugadors professionals, l’haver permès que es podrís la situació sense saber-hi fer res. I, per una banda, l’haver-ho ocultat, l’haver practicat la política del calamar, de llençar tinta sobre els problemes. No es va fer el que s’havia de fer i a més a més s’ha intentat fer veure que no passava res. Aquest diagnòstic m’és familiar…
Esportivament la temporada passada va ser pèssima. La degradació física de la plantilla, la falta de compromís que exhibien algunes de les estrelles, el que tothom intuïa que allà dintre allò era can pixa, que entrenava qui volia i el que volia, etc. Amb una cadena de comandament trencada, on ningú ha estat capaç d’imposar la mínima disciplina exigible i necessària: ni president, ni directius, ni secretari tècnic, ni entrenador ni capitans. No hi ha hagut el lideratge necessari per fer front a aquesta situació, per acabar amb ella. A finals de la temporada passada es van començar a dir tonteries com allò del codi intern i bla bla bla. Però aquesta temporada encara ha estat pitjor que l’anterior.
Això que tothom ho veia, el Club s’ha esforçat tot el que ha pogut per amagar-ho. La tàctica del calamar. No s’ha afrontat el problema i s’ha negat, ocultat, tapat. Això no és mai una bona solució. No sóc innocent respecte als difícils equilibris que s’han de tenir en compte, però malgrat això, la política de llençar fum, tinta, ha estat la pitjor. I ha estat greument contraproduent.
Fins aquí, i sabent que han de canviar moltes coses, m’agradaria que aquesta junta, i el president al capdavant, reconeguessin públicament els errors, els analitzessin davant els socis i prenguessin les mesures necessàries per bastir un nou projecte esportiu.
El problema és que a tot això s’hi afegeix que últimament en Laporta no sembla aquell president que vam votar amb entusiasme i que tant bé ha fet pel Barça. Començant, ho torno a dir, per la reconciliació del club amb la seva història i identitat.
Els episodis que està protagonitzant, com el numeret del congrés de penyes, amb un comportament essencialment nuñista (per la demagògia i donar les culpes de tot als altres), l’escena al camp del Manchester, sense mantenir la mínima compostura institucional exigible a un president del Barça, el numeret de l’aeroport, de l’ordinador portàtil, etc. Sembla que ens l’hagin canviat. I em sap molt de greu. Potser no està passant un bon moment, o potser el moment és “massa” bo, algunes infos m’arriben sobre això. Però no és justificable.
Per abordar la nova etapa caldria que tornés a ser el Laporta de sempre. Aquesta és una reflexió que només pot fer ell. I l’ha de fer urgentment. Si encara té força i il·lusió, endavant, té crèdit per tornar a posar-s’hi.
Ningú podia pensar que aquell títol era un punt final d’aquell projecte esportiu. I remarco la cosa del projecte esportiu, perquè continuo confiant, tot i que tinc alguns dubtes, que en Laporta sàpigui redreçar la situació.
És evident que en Laporta i la seva junta han comès errades greus. Jo n’assenyalaria un parell, que estan molt associades. Per una banda haver deixat que se’ls hi escapès de les mans la disciplina exigible a uns jugadors professionals, l’haver permès que es podrís la situació sense saber-hi fer res. I, per una banda, l’haver-ho ocultat, l’haver practicat la política del calamar, de llençar tinta sobre els problemes. No es va fer el que s’havia de fer i a més a més s’ha intentat fer veure que no passava res. Aquest diagnòstic m’és familiar…
Esportivament la temporada passada va ser pèssima. La degradació física de la plantilla, la falta de compromís que exhibien algunes de les estrelles, el que tothom intuïa que allà dintre allò era can pixa, que entrenava qui volia i el que volia, etc. Amb una cadena de comandament trencada, on ningú ha estat capaç d’imposar la mínima disciplina exigible i necessària: ni president, ni directius, ni secretari tècnic, ni entrenador ni capitans. No hi ha hagut el lideratge necessari per fer front a aquesta situació, per acabar amb ella. A finals de la temporada passada es van començar a dir tonteries com allò del codi intern i bla bla bla. Però aquesta temporada encara ha estat pitjor que l’anterior.
Això que tothom ho veia, el Club s’ha esforçat tot el que ha pogut per amagar-ho. La tàctica del calamar. No s’ha afrontat el problema i s’ha negat, ocultat, tapat. Això no és mai una bona solució. No sóc innocent respecte als difícils equilibris que s’han de tenir en compte, però malgrat això, la política de llençar fum, tinta, ha estat la pitjor. I ha estat greument contraproduent.
Fins aquí, i sabent que han de canviar moltes coses, m’agradaria que aquesta junta, i el president al capdavant, reconeguessin públicament els errors, els analitzessin davant els socis i prenguessin les mesures necessàries per bastir un nou projecte esportiu.
El problema és que a tot això s’hi afegeix que últimament en Laporta no sembla aquell president que vam votar amb entusiasme i que tant bé ha fet pel Barça. Començant, ho torno a dir, per la reconciliació del club amb la seva història i identitat.
Els episodis que està protagonitzant, com el numeret del congrés de penyes, amb un comportament essencialment nuñista (per la demagògia i donar les culpes de tot als altres), l’escena al camp del Manchester, sense mantenir la mínima compostura institucional exigible a un president del Barça, el numeret de l’aeroport, de l’ordinador portàtil, etc. Sembla que ens l’hagin canviat. I em sap molt de greu. Potser no està passant un bon moment, o potser el moment és “massa” bo, algunes infos m’arriben sobre això. Però no és justificable.
Per abordar la nova etapa caldria que tornés a ser el Laporta de sempre. Aquesta és una reflexió que només pot fer ell. I l’ha de fer urgentment. Si encara té força i il·lusió, endavant, té crèdit per tornar a posar-s’hi.
3 comentaris:
En Laporta ha comés UN error: no haver-se venut en Ronaldiño l'estiu passat. És aquest simentalisme estùpid que ens caracteritza als catalans. Perque... en Ronaldiño ha donat mostres més que suficiens de no ser-ne gens de sentimentalisma...quant es cobran 50.000 € diaris, facis o no facis. I aixó ha desequilibrat un equip articulat al seu voltant.
Después, alguns que es posen la vena avants de fer-se la ferida, (PSC, grup Godó)aprofitan per atacar-lo, per cremar-lo, per si de cas, com molts creuen, en un futur pensa dedicar-se a la politica. Si ho fes, de ben segur que no ho faria ni al PSC ni al PP.
Aquesta és la questió: alguns el veuen com un potencial adversari.
Salut!.
Totalment d'acord. Em fa por però que aquell gran equip que vam fer sigui fruit, o bé de gent que ja no està a la directiva, o bé de l'atzar. Em fa por que els qui prenen les decisions esportives no siguin els més adequats pel càrrec. Esperem que es pugui fer un bon equip que torni la il·lusió als culés.
Elies,
Per mi el projecte, era un projecte compartit per gent molt vàlida: Soriano, Ingla, Rosell, Rovira, etc...
El Laporta va saber fer i coordinar l' equip. Un com més és va demostrar que la feina d' equip és la que funciona.
Quan l' equip és trenca, tot és trenca.
Per mi esta clarísim, i no em negaràs que el projecte esportiu de les 2 lligues i de Paris van ser herència de d' en Rosell...
Bé, és la meva opinió, of course...
Publica un comentari a l'entrada