dissabte, de maig 10, 2008

Bartomeu! No et comprometis!!!


Fa temps vaig sentir explicar una història deliciosa a en Baltasar Porcel. Li servia per il·lustrar l’impacte terrible, terrorífic, de la repressió franquista a les illes. El silenci, la fosca i la por que s’hi va estendre, que tot ho impregnava.

Explicava que als anys 60, a Menorca, amb uns amics, van decidir sortir a pescar amb un pescador de l’illa. El dia acordat, ben de matinada, es van presentar a la casa del pescador. Aquest els va rebre als baixos de la casa, i mentre preparava les coses per a la jornada de pesca, van preguntar-li, “què, tindrem bon temps, avui?”. I llavors, sortint per la balconada del pis de dalt, es va sentir a la dona del pescador que cridava “Bartomeu! No et comprometis!!!”

Aquests dies he recordat aquesta història. I ho he fet mirant en l’entorn blocaire sobiranista. Des de la posada en marxa de Blocs amb estrella, amb l’Arnera, en Dessmond, en Sort, els Marcs, en Joliu, l’Espelt, en Manel, han estat molts els blocaires que s’hi han anat adherint. A hores d’ara ja en som més de 50.

Més de 50 blocaires que han fet un pas endavant i s’han posicionat de manera clara davant una de les fites cabdals per a l’independentisme com és el proper congrés d’ERC. Des de Blocs amb estrella hem defensat que aquest congrés, el que els militants d’ERC decideixin, va molt més enllà de les quatre parets del partit. Per això ens hem implicat i posicionat d’una manera tan clara. Per això hem pres partit de manera inequívoca a favor de la renovació i regeneració que defensen la gent de Reagrupament, amb en Joan Carretero i la Rut Carandell.

El nombre de blocaires adherits ha superat amb escreix les nostres expectatives inicials, com a mínim les meves. Per als promotors de Blocs amb estrella una de les grans satisfaccions ha estat veure com s’hi anaven adherint altres amics blocaires, aquells amb qui d’acord al funcionament obert de la xarxa manteníem un enllaç i participació mútua més intensa. I molts d’altres blocaires que no coinexíem i que han anat adherint-se en un degoteig incessant. I tots plegats, tots aquests més de 50 companys ens hem posicionat, cadascú amb els seus arguments i motivacions de manera explícita.

Ens hem compromès. Hem pres part. Ens hem mullat. Hem escrit, hem dit, hem defensat, hem criticat, hem proposat…

Aquesta iniciativa de Blocs amb estrella, com a portal dels blocs que donem suport a Reagrupament és absolutament innovadora en el nostre panorama polític i cibernètic. No hi ha cap precedent. S’han fet moltes coses (blocs, manifestos, etc.), però com aquest portal, cap. Recentment ha estat copiada per una altra candidatura, la dels senyors Benach i Niubò, amb un resultat, tot sigui dit, força discret, tant per l’escàs nombre de blocaires que s’hi han adherit com pel fet que tots els qui ho han fet tenen un sou que depèn de la seva activitat política a ERC.

Tanmateix, hi ha un fet sorprenent en aquesta campanya: la quantitat de Bartomeus que han quedat en evidència, de blocaires que s’autoproclamen com a sobiranistes i que des de l’inici d’aquesta decisiva campanya d’ERC porten defugint entrar-hi. Han exhibit unes importants dosis d’autisme, i han anat omplint de posts més o menys intrascendents els seus blocs.

Potser es pensen que aquest no posicionament, que no prendre-hi part, els permetrà estar per sobre del bé i del mal. En un estrat superior al del proletariat blocaire que pren part de manera decidida i activa, que es posiciona.

És cert que és humà pensar que allò que nosaltres pensem, que allò que ens passa és el més important i rellevant del món. Però molt em temo que intentar aplicar aquest factor humà al que estem vivint en termes polítics seria un cert exercici d’hipocresia o cinisme insostenible. Perquè la majoria d’aquests bartomeus tenen per costum parlar d’ERC.

No. Tot això que està passant no és la típica coseta intranscendent de la que el millor que es pot fer és romandre al marge. Ens hi estem jugant molt. El que hi ha en joc no és una qüestió de noms. Estem parlant d’estratègies, de visions, de polítiques i de lideratges molt diferents entre ells. També del paper d’ERC pel que fa al lideratge del sobiranisme, fins i tot del seu paper en la política catalana i la seva utilitat en la lluita per la independència. Pel país que tots somiem.

Ah! Els bartomeus!! És evident que els assisteix tot el dret del món a fer el que vulguin. Com reivindicava la dona d’en Bartomeu. El dret a no comprometre’s. Però és ben curiós…

13 comentaris:

Mercè ha dit...

Benvolgut Elies,

Certament, ha arribat l'hora del compromís. No es pot estar sempre als llimbs esperant que les coses canviaran algun dia. Cal implicar-se per a fer-les canviar. La cinquantena de blocaires (molts d'ells atinadíssims descriptors de la nostra situació política) en sou un bon exemple. Guanyarem!

Ròdia Raskòlnikov, el nàufrag de l'Illa dels déus morts. ha dit...

Uf, Elies, com ho he viscut jo això que tu dius.Els meus avis al vespre tancaven la porta de casa seva perquè ningú no els veiés mirant la tele !!! Jo això ho he vist. A les parets del cementiri del meu poble encara hi han forats de bala.

Però, vist el panorama, potser millor no pronunciar-se que no pronunciar-se a favor del Putxi com vaig fer jo. Quina merda.

Dessmond ha dit...

Anem per endavant, Elíes. La nostra aposta és, també, per fer participar tothom en les coses importants d'un país, com és la política. Qui vulgui veure-hi fantasmes, el temps li passarà factura. Una bona dosi de democràcia no pot fer en cap cas mal. Només als feixistes, només. Qui li doni per prendre represàlies és que encara no ha assumit el signe dels temps i que internet li estorba.

Joan Arnera ha dit...

Ben dit, sí senyor. Per aquí hi ha tota una colla de senyors molt fantàstics i molt equidistants que es dediquen a no dir res, o a parlar de bagatel·les.
Cosa que em sembla perfecte, les bagatel·les també tenen el seu què, però després que no ens vinguin a donar lliçons de democràcia i de país, tampoc.
En fi, hi ha tot de gent a la que cou la nostra participació, el nostre compromís (com a la Borràs, per exemple, i no és l'única).
Salut!

reflexions en català ha dit...

Al meu poble, que és petit i amb molta gent gran, encara n'hi ha molts, de Bartomeus. Ara bé, que n'hi hagi tants a la blocosfera ja és més emprenyador perquè se suposa que som d'una altra generació.

És ben cert que en aquestes eleccions el país s'hi juga molt.

Què hi farem, si la gent no es vol mullar...

Josep-Empordà ha dit...

El dissabte vaig anar a Girona amb en Cesc a sentir a n'Carretero i la Carandell, i vaig comprobar que estabam al 100% en sintonia. Fou un plaer.

El que passa és que la meua sintonia és amb en Carretero i la Ruth Carandell.... i probablement amb molts dels seus seguidors, però no amb l'actual "Esquerra" en el seu conjunt.

De moment, el meu compromis, constant, indefallible, metòdic...una mica pesat si voleu, és contra el tripartit, i res ni ningú em destorbará d'aquest objectiu, però, una vegada assolit aquest objectiu, si en Carretero se'n surt, cosa de la que malhauradament tinc els meus dubtes (raonats i raonables, malgrat ser indesitjats), m'ho plantejaré seriosament.

Però tot resta supeditat a desmuntar-lis la paradeta als botiflers del pscPSOE. Aixó, a hores d'ara és prioritari, perque distreures, vol dir que es perpetuin.

Ah!, un afegitó: Es que com que no soc militant (ni d'ERC ni cap altre partit), tampoc puc fer-hi res més, no puc votar al congrés del juny, per tant, continuo amb lo meu. I que tingueu molta sort, aixó si.

Cesc. ha dit...

Benvolgut Josep,
No ho dubtis. GUANYAREM!
Amb la victòria vindrà la renovació i patriòtes com tu tornareu a sentir l' orgull de votar ERC.
Som com Cal.
Cesc.

reflexions en català (marc) ha dit...

N'he trobat unes quantes al DOGC (versió en castellà) que segueixen el fil del cas Aguado/Aigualit.

Per exemple, la calle Pompeyo Fabra, la calle San Antonio María Claret i la Generalidad de Cataluña.

Hehe.

Anònim ha dit...

Ei, senyors. Corre la brama que en Puigcercós ho té molt ben apamat, els urielistes seran (son) aliats seus. De totes maneres hi ha un marge d'incertesa: l'abast de la quiexalada dels Carreteristes sobre el pastís dels nous votants del congrés. No cal però desestimar les reaccions carodianes alhora d'entomar el relleu.
Amb visió de país, ens interessa la previsible sagnia d'ERC? Esperem que la sensatesa posi a cadascú al seu lloc.

Xavier ha dit...

Potser el qeu passa és que molta gent no creu que ERC sigui capaç de portar el país a la independència... No tot l'independentisme és ERC.

Josep-Empordà ha dit...

Em considero desitjós i partidari de la independencia de Catalunya des que tinc la facultat de raonar, i des de fa un temps, els que maneguen Esquerra han aconseguit que quant sento la paraula independentista arrenqui a correr.

Quico Ventalló ha dit...

Doncs, no és per desanimar, però sembla ser que qui té més possibilitats de guanyar és l'Uriel Bertran, i no per l'ajut del Puigcercós, precisament, sino perquè està sintonitzant i creant complicitats entre els sectors majoritaris i més dinàmics del partit. No per res, però el lema "Déu, Pàtria i Honor", en ple segle XXI, no crec que engresqui gaire gent, a mi més aviat em fa angunia, sincerament.

Josep-Empordà ha dit...

És probable que en Carretero no se'n surti, ja fa temps que ho dic. No per res, però és que conec una mica la militancia d'Esquerra i sé el pa que s'hi dona. Cert que hi ha gent fantàstica, però la majoria son uns caps buits.

Si Esquerra canvía perque no canvíi res, més que probablement, la societat catalana, que veu amb estupefacció el desastre que representa el tripartit, segurament li aplicará un pla "B", consistent en enviar al partit arquitecte i responsable dels tripartits a la irrellevancia politica. Les societats sempre acaban reaccionant i la ensulsiada ja supera tot lo imaginable.