dimecres, de maig 07, 2008

"Txala"... i una inevitable reflexió política (també ens hem de fer del RMadrid, Puigcercós i Carod?)


He apagat la tele. El Barça ja perd 2-0 a camp del Madrid. Quina temporada per oblidar. Per aixecar l’ànim m’he acostat a la col·lecció de CDs, totalment desendreçada –encara- des que vaig fer la mudança… ara ja farà set mesos. En fi, ser molt ordenat no és una de les meves virtuts.

Però sóc afortunat. N’he agafat uns quants d’una de les piles, els he anat repassant i m’he trobat a les mans el CD “txalaria”, d’un curiosíssim i fantàstic grup que es diuen “Txala”. El lidera en Guillem Anguera, a qui vaig tenir la sort de conèixer una magnífica vetllada al poble, al celler del meu bon amic Tomàs, mentre assajaven amb els seus acordions. Quins bons records, essent un espectador privilegiat del duel d’acordionistes, mentre ho amaníem amb uns bons licors de la terra. Esperit de llibertat.

El nom del grup, “Txala”, juga amb aquest preciós verb tan tarragoní de “xalar” (gaudir, disfrutar, passar-s’ho bé) i el “txala” de la txalaparta, un instrument basc ancestral que han incorporat al seu grup i que proporciona una autèntica i trobadíssima singularitat a la seva música tradicional.

És clar, a bodes em convides. Bona música d’arrel tradicional, amb aquests aires de la música tradicional basca que proporciona la txalaparta. A través del meu amic Tomàs (algun dia us en parlaré) vaig començar a “simpatitzar” amb la música tradicional. Sempre m’havia fet molta angúnia –de fet encara me’n fa- tota aquesta història dels balls que monten “ara farem una rotllana, ara passarem un braç sota la màniga i amb l’altre braç i la cama aixecada farem una passa endavant, una enrere, una a la dreta, una a l’esquerra iuf!!”.

Però no, al darrere de tots aquests grups, d’aquesta gent, hi ha una feina increïble per recuperar instruments, per recuperar músiques, cançons, etc i oferir-nos-les perquè passem una bona estona.

I si m’ho permeteu, no em puc estar de fer un comentari d’actualitat que em suggereix tot això. Diu en Carod, a la presentació de la seva palla mental, d’aquesta farsa del 2014, que “tindrem abans l’estat que la nació”. És el clàssic joc de paraules d’aquest home desfassat, caducadíssim. Com cansa aquest home, uf! A veure, Josep Lluís, què collons estàs dient? Aquest és un dels grans erros estratègics d’aquesta ERC d’en Carod i Puigcercós. El menyspreu de l’enfortiment de la nació com a motor polític. És aquesta tonteria que ens costarà caríssima de que tot s’hi val, perquè l’important és que la gent vegi que la independència els proporcionarà un “major benestar”.

Doncs no senyor. Ningú qüestiona que la independència com a opció política necessita d’un convenciment social ampli, que ha d’incloure gent que prové d’altres cultures. Això no ho ha qüestionat mai ningú, i n’hem donat sobradíssimes proves. El que qüestionem és el tot s’hi val, l’aprimament de la nació en benefici d’un suposat –i fals- consens social per la independència. Com si aquí, si un dia fóssim majoria, haguéssim d’instaurar patrulles per perseguir altres cultures i llengües. Per favor.

El que qüestiono des de la més absoluta convicció i radicalitat, és aquesta tonteria de que per ser independents ens cal espanyolitzar-nos, afeblir les bases nacionals. Com si aquest afebliment garantís que s’hi pogués incorporar més gent, com si aquesta assumpció i proximitat als espanyols hagúes de generar una òsmosis política que els convertís en independentistes. Això és una fal·làcia argumental gravíssima que es van empescar tota aquesta banda per pactar amb els espanyolistes, per fer els tripartits, per posar com a eix polític bàsic la cosa social per sobre de la nacional.

Doncs no senyor. Som independentistes, sí. Però com a tals, la nostra primera feina és enfortir la nació, enfortir la nostra llengua, la nostra cultura, els nostres trets nacionals. No s’hi val aquesta remissió a un futur, sigui quan sigui, independent, en el que com per art de màgia tot s’arreglarà. La nació és el primer, i el que cal conservar com a motor de la nostra militància.

No hi ha estat sense nació. No hi ha continent sense contingut. Prou bla bla bla. Prou estratègies d’esclau, d’anar demanant perdó per existir, per ser un poble, per tenir una llengua, per tenir una cultura. I per voler-les defensar. Prou! Prou a aquesta estratègia nefasta d'en Puigcercós i en Carod. Ja només em falta sentir que hem de donar entrada a les nostres vides als cabrons del Reial Madrid, perquè a Catalunya hi ha moltes penyes del Madrid, que no hem de ser tan del Barça no sigui que els del Madrid se sentin exclosos del nostre projecte i no vulguin el nostre estat. Prou!

9 comentaris:

Manel Bargalló ha dit...

No hi ha estat sense nació de la mateixa manera que en futbol no hi ha un campió sense un equip conjuntat i unit.
Salut i Independència
Manel

Anònim ha dit...

Tots els nacionalistes sóm sobiranistes i volem la Catalunya lliure somiada.

El "invent" polític del terme "independentista" (Psan de les hores ja molt baixes i purament verbalista i socialista) per a diferenciar-se, es el que tenim a l'actual direcció d'ERC.

Paraules, paraules,contradiccions, i res de res. Deixar morir, per traïdoria, la nació.

Cordialment,
Andreu

Josep-Empordà ha dit...

Quant la Fernández de la Vega diu que pactaran amb el PP "reformes puntuals" de la constitució i la llei electoral, suposo que sabeu el que vol dir, no?.

I mentres, nosaltres, els catalans, discutint si son llebrers o cans menorquins!!.

Carles 1640 ha dit...

Jo no he vist res del partit, avui hi havia acte del Reagrupament amb la Rut Carandell a Vic.
Realment ha estat molt bé, més de trenta militants, que ja té mèrit tenint en compte el dia i els pocs mitjans que tenim.
Després uns quants hem anat a sopar amb ella,és molt gratificant veure que encara hi ha gent preparada i amb les idees clares. Jo que dubtava de quedar-me o anar a veure el partit...sort que m'he quedat

joliu ha dit...

Jo vaig decidir no veure el Barça fins entrada la segona part, moment en el que ja sabria si valia la pena. A més, la sogra s'havia ofert espontàniament per fer de cangur i li devia un sopar a la dona. Així és, que vam anar a tastar un esplèndid restaurant japonès del barri.

Burro de mi, quant sentia els crits de celebració dels gols, em mossegava la llengua pensant el partit que m'estava perdent. No vaig demanar postres ni tallat i encabat de pagar vaig anar frissant cap al bar de la cantonada.

3-0 ja anàvem. La derrota no va ser el pitjor, la desilusió màxima va ser comprovar com d'envaït tenim el país.

Dessmond ha dit...

Un estat sense nació... tota una declaració de principis. Les mans netes i la llengua bruta.

Aires de Pagès ha dit...

Sincerament tenia clar que el Barça perdria, desprès de la humiliació del Valencia i seguint la línea de tota la temporada, desprès d’una victòria hi ha una decepció. Quan podíem recuperar el lideratge de la lliga perdríem! Almenys aquest Barça algun dia ens ha donat alguna il•lusió, al contrari de la direcció d’esquerra, no han fet ni un sola cosa perquè tota la militància ens podem sentir il•lusionats.

reflexions en català ha dit...

Jo no vaig tenir collons de veure el partit. La meva passiçó pel Barça ja és gairebé un record. Tot i això, confio que el Laporta reaccioni.

Ahir a la Seu, el Carretero va explicar una anècdota del Tardà en un míting a Cornellà. Diu que va acabar el míting cridant "Visca el socialisme". I és clar, els de Cornellà ja tenen el seu partit socialista. Ja tenen algú que els ven "el major benestar". Per què haurien de votar ERC si ja tenen el PSOE?

Anònim ha dit...

És increïble com Carods i Putxis segueixen entossudits en aquesta estratègia absurda, en no voler reconeixer el seu error, en no voler deixar pas a gent nova, en voler seguir lligats a la poltrona. Increïble i vergonyós.

I la llàstima és que és un problema general de la classe política, de tots els partits.

Per això, cal apostar per RCAT, Carretero i Carendell. No representen sols un canvi en ERC, també en una manera de veure i fer de la política. Valors com la sinceritat, dignitat, coherència i humiltat no són fàcils de trobar. I això és un plus que pot fer que ERC sumi i sumi. Temps al temps.

Esteve