VERGONYA! (Salvem les restes dels soldats de la Batalla de l'Ebre de la depredació eòlica!)

Setembre 1938, cinquena contraofensiva franquista sobre les tropes republicanes a la Batalla de l’Ebre. (la primera part de l'article és la contextualització de la denúncia, que podeu trobar directament més avall, a partir d'on diu Juliol 2008. L'article és molt llarg, però m'ha semblat indispensable perquè es pugui entendre la rellevància de la denúncia)

Fa dos mesos que les millors tropes de la república es troben atrapades en un petit sector del marge dret del riu Ebre. La seva ofensiva llampec del 25 de juliol s’havia vist frenada ràpidament a les portes de Gandesa i de Vilalba dels Arcs.

Enmig d’un context internacional convuls, on tots els indicis apunten l’esclat de la segona guerra mundial, per a la República, resistir és vèncer. I, frenada l’ofensiva, i malgrat ocupar un territori minúscul sense cap valor estratègic des d’un punt de vista militar, l’ordre passa a ser fortificar-se i resistir. Les serres de Pàndols i Cavalls i la infinitat de turons que s’estenen per aquella zona de la Terra Alta es fortifiquen d’una manera increïble, es caven trinxeres i s’aixequen parapetos a qualsevol lloc, des de la roca dura dels cims de Cavalls fins a la terra de tots i cadascun dels petits turons que, pràcticament iguals els uns als altres, donen forma a petites valls plenes d’ametllers, vinya i oliveres.

L’exèrcit franquista, que gaudeix d’una escandalosa superioritat en homes, en armament, en artilleria i en aviació, enlloc d’ignorar la presència republicana, absolutament frenada i intrascendent en termes militars, ha decidit, per ordre expressa de Franco, fer-los-hi front. És el que els historiadors anomenen “choque de carneros”. Franco està decidit, ara que té tancat en aquell perímetre minúscul el millor de l’exèrcit de la República, a aniquilar-lo. És una guerra i una batalla d’extermini. I això és el que vol fer. Aniquilar l’exèrcit de la República que té allà al davant, sense cap mena de mirament tampoc envers les baixes pròpies, envers l’enorme cost en les mateixes tropes franquistes que aquesta decisió comportarà.

I així ha començat i es desenvoluparà durant 115 dies la batalla més salvatge de la Guerra. Els franquistes porten ja quatre contraofensives, i cap d’elles ha aconseguit moure de manera significativa les posicions. Cada pam de terreny que recuperen els franquistes té un cost descomunal en vides humanes per part de tots dos bàndols.

La cinquena contraofensiva té per objectiu arribar a Camposines, i de Camposines a Mora, a l’Ebre, i deixar envoltat l’exèrcit republicà que es defensa en els cims de Pàndols i Cavalls. Han conquerit Corbera d’Ebre, que ha estat totalment destruïda pels bombardejos de l’aviació franquista, la legionària italiana i la legió condor alemanya. Conquerida Corbera, els franquistes avancen cap a Camposines des del sector Vilalba, la Serra de la Vall de la Torre i per la vall del Riu Sec. En el seu avanç es troben davant seu un turó rere l’altre. Tots perfectament fortificats. Els intenten conquerir un a un. L’operativa és sempre la mateixa: un intens, brutal, bombardeig de l’aviació, un posterior bombardeig de l’artilleria, i finalment, quan les posicions republicanes han estat absolutament matxacades, avança la infanteria.

L’estratègia republicana defensiva també és sempre la mateixa. El sistema defensiu que han parapetat a tots els turons fa un escalat de línies de trinxeres, amb les seves corresponents línies d’evaquació cap a refugis, a sotavent dels bombardejos. Quan aquests cessen, les tropes republicanes tornen a les seves trinxeres de primera línia a fer front a la infanteria feixista. Però inevitablement els bombardejos d’aviació i d’artilleria provoquen massacres entre els defensors, que acaben amb una gran inferioritat numèrica, i finalment perden les posicions, de vegades perquè tots els defensors han estat aniquilats, de vegades perquè encara, els pocs supervivents, estan a temps de retirar-se i reagrupar-se en el següent turó.

Quan arriba la nit i l’aviació franquista no pot operar, les forces es reequilibren, i les tropes republicanes sempre intenten reconquerir novament les posicions. I així un dia rere l’altre, un turó (cotes en l’argot militar) rere l’altre.

Els morts es compten a milers en tots dos bàndols. Malgrat que en aquesta cinquena ofensiva les tropes de la república han fregat el col·lapse, en aquests moments l’avanç cap a Camposines és una autèntica carnisseria. Els generals franquistes estan desesperats. Les millors divisions i unitats franquistes estan sent massacrades en aquests combats. Però en tenen de refresc, i Franco no pensa cedir ni un milímetre en la seva estratègia. Ni tan sols quan contempla, impassible, l’aniquilació de tot un batalló de la 4ª de Navarra, una divisió d’èlit de les tropes franquistes. Contemplar l’anquilació d’aquest batalló només li mereix un comentari: “lo sucedido es un ejemplo típico de la fortaleza de las posiciones ocultas a los observatorios”.

En un petit triangle entre la carretera de Vilalba a la Fatarella, la de Corbera a la Fatarella i la de Corbera cap a Mora, al voltant del que es coneix com a “Coll de Cosso” es desenvolupen uns combats terrorífics en unes cotes pràcticament idèntiques l’una a l’altra: les cotes 510, la 500, la 496, la 365, la 287, etc. Són cotes sense cap valor estratègic, excepte que per avançar cal ocupar-les, i que un cop ocupada, n’hi ha una altra al davant. Són cotes que evidentment no són conegudes així per la gent de la terra. Cada turonet, cada vall té el seu nom. Però per als militars són simples “cotes”. I pels noms amb que les coneix només la gent de la terra, haurien quedat al marge de la història i del món. Si no fós que aquell setembre del 1938 van passar de ser aquelles terres solitàries i pobres de secà a convertir-se en un escenari de l’infern.

Sí, durant aquells dies de setembre, aquelles petites valls i turons són l’autèntic infern a la terra. Una d’elles es coneguda com “el cucut”. Té una forma molt cònica, i les tropes republicanes l’han fortificada espectacularment. Les línies de trinxera pugen de baix cap a dalt, com si fossin diferents muralles d’un castell. A la part del darrere s’hi han construït els refugis. Aprofitant qualsevol roca, cavant la terra, parapetant les trinxeres de pedres i sacs de terra. Un dia de setembre del 1938 el cucut queda com a la posició més avançada de les tropes republicanes en aquell sector. Les tropes feixistes han anat conquerint turó rere turó. I ara els hi toca a ells.

Els soldats de la República ja estan exhaustos a aquestes alçades de la batalla. La frontera francesa ja fa dies que s’ha tancat i escasseja el material de guerra. Però també escasseja, i molt, l’aigua. Ha estat un estiu molt calorós, aquell del 38. L’aigua és el tresor més gran d’aquells soldats rebentats per tot arreu. Només abunden els polls i les infeccions. La vida a la trinxera és duríssima. I la por, els constants bombardejos que han de suportar, és terrible. La superioritat de tota l’aviació franquista i de la seva artilleria els converteix en autèntica carn de canó. Però resisteixen. I ara, els del Cucut els tenen al davant.

A primera hora del matí s’inicia el bombardeig contra el Cucut. Primer l’aviació. Bombes de fins a 500 kg. El bombardeig es concentra en el Cucut, i és implacable, terrorífic. Les bombes se senten xiular mentre baixen… fins que esclaten. Després vindrà l’artilleria. I ho saben. Però el bombardeig d’aviació ja ha durat molt, ha estat dels més llargs de la batalla, i concentrat en un turonet que sembla un petititíssim pastís. L’artilleria, des de les cotes properes, continua el bombardeig implacable.

Són vuit hores de continu bombardeig sobre un turonet que, el Tibidabo, al seu costat, sembla l’Everest. El bombardeig, les vuit hores de constant bombardeig, han massacrat els pobres defensors. Molts s’han tornat bojos. L’espectacle ha estat terrorífic, infernal. Quan la infentaria feixista l’assalta, els pocs defensors supervivents estan absolutament desorientats, embogits.

Juliol del 2008
Hem matinat. Aquests dies són els més calurosos, amb diferència, del que portem d’estiu. Amb el meu germà i una parella d’amics del poble hem volgut seguir el rastre de la batalla en aquests turons. Els havíem buscat, igual que hem fet amb altres escenaris de la batalla, però aquests són especialment difícils de trobar si no t’hi porta algú que els conegui.

Tenim un bon motiu per anar-hi. Dintre del demencial projecte d’instal·lar un front de 200 molins de vent alts com la Torre Agbar a la Terra Alta, des d’Horta de Sant Joan fins a la Fatarella, s’han començat a fer “cates” sobre aquests turons per instal·lar-hi alguns d’aquests molins gegantescos.

Aquesta massificació trinxarà la comarca. Però és que a més a més, i pel que ens ha explicat gent del poble preocupada per la memòria històrica, ara trinxaran aquests espais, aquestes cotes aïllades i solitàries on ara fa 70 anys es van viure uns combats infernals, i que van deixar aquella zona convertida en un enorme cementiri a l’aire lliure. Centenars, milers, de combatents van ser mal enterrats, colgats de qualsevol manera, o ni això. I les seves restes reposen aquells turons. I ara estan amenaçades per les escavadores dels enormes aerogeneradors.

Trobar restes humanes al poble no és cap sorpresa. Sempre que algú refà un marge, aplana un tros… n’hi surten. Igual que restes de material bèlic. Però ens han dit que en aquella zona és terrible.

No sense dificultat i perdre-mos vàries vegades, anem trobant la manera d’entrar a les diferents cotes. Passem per un camí al costat d’un camp d’ametllers, i el terra, 70 anys després, sembla que estigui amb el sarrampió: és ple de petits trossos de metralla, com d’una ungla. No havia vist mai res igual. Continuem caminant i entrem al bosc.

El bosc sembla l’infern. Els quatre avancem separats uns metres l’un de l’altre, cercant el rastre de la batalla. I de sobte… rere uns matolls… se’m gela el cor. Em puja un nus a la gola. Quasi no puc dir res. Finament aconsegueixo articular un “veniu aquí”. Però quasi simultàniament el meu germà i la parella d’amics comencen a dir el mateix “i aquí”, “veniu aquí”.

Ens anem apropant els uns als altres. Davant nostre s’estenen, a l’aire lliure, enmig del bosc, semicolgats entre la fulleraca del bosc, centenars de restes humanes: cranis, mandíbules, caderes, fèmurs…

Es fa un silenci de llàgrimes entre nosaltres, i anem fotografinat en silenci tot el que veiem. Alguns cranis tenen ben visible l’impacte de la batalla, l’impacte i el forat de la bomba o la metralla.

El dolor es fa insuportable. L’espectacle és dantesc, anem caminant poc a poc, amb molt de compte, i per tot arreu emergeixen les restes dels combatents. Aquestes són les més superficials, les que potser mai ningú no va poder fer cap altra cosa que llençar quatre pedres a sobre del cadàver, i que el pas del temps i les pluges, deixa al descobert. Però sota els nostres peus, ho sabem hi ha centenars de cadàvers de soldats. Només en una de les cotes sabem que hi va haver 300 morts, i que els van colgar allà mateix.

Les restes de soldats, en aquest petit triangle, es deuen comptar per milers. Soldats que van ser donats per desapareguts. Soldats les famílies dels quals mai més no en van saber res. Però que en canvi sí que saben, per les unitats en què combatien i les últimes cartes, en quin sector estaven.

I avui, 70 anys després, encara la vergonya que les restes d’aquests pobres soldats, que ho van donar tot per la nostra llibertat… estiguin escampades com si fossin brossa.

I avui, 70 anys després, encara, l’avaricia sense límits i l’absoluta necedat dels polítics ens han portat a que sobre aquestes restes s’hi hagin d’aixecar uns enormes aerogeneradors. Si no fem res per evitar-ho, en no res, i sobre aquestes restes, i a preu fet, uns enormes bulldozers aniran obrint camí pel mig del bosc i unes enormes escavadores començaran a trinxar el terreny.

A la tarda venen al poble en Montilla i en Saura a inaugurar el centre d’acollida del projecte de museïtzació dels espais de la batalla de l’Ebre. Amb la gent de la Plataforma en Defensa de la Terra Alta hi anem. Portem pancartes contra la massificació eòlica i fotos ampliades de les restes d’aquests combatents. A sota hi hem escrit “Vergonya”.

Quan arriba la comitiva cridem “vergonya”. Un cop a dins, sentim en Montilla fer una defensa aferrissada de l’energia eòlica, i dir que tiraran endavant els projectes de parcs eòlics.

Però no em puc creure que hi hagi tanta insensibilitat envers aquesta situació. No em puc creure que, 70 anys després, davant un episodi tan greu, no es faci res. Tenim un deure molt gran, enorme, per tractar amb dignitat les restes d’aquests soldats que reposen en aquests turons.

No em puc creure que el projecte de museïtzació dels espais, que és molt important i al que dóno suport total, no tingui en compte, de manera preferent, salvaguardar, de debò, la memòria i la dignitat dels combatents que hi van deixar la vida. No em puc creure que ara, 70 anys després, les seves restes siguin triturades sota l’oruga d’un bulldozer o la pala d’una escavadora per instal·lar-hi un molí de vent.

Cal, de manera immediata, fulminant, aturar el projecte d’aerogeneradors en aquestes zones assenyalades, que tothom sap quines són, on reposen les restes dels combatents. Cal, de manera immediata, un projecte per a la recuparació d’aquestes restes, per a la seva adequada classificació i ordenació, a l’espera que puguin ser identificades a través de les famílies.

Cal, i per això us demano també la vostra ajuda, fer una difusió per tot arreu d’aquesta situació i pressionar i sensibilitzar les institucions perquè aturin aquesta barbaritat. Crec que les fotos que vam poder fer i que acompanyen aquest article són la denúncia més gran que podia fer. Lamento la seva duresa, de debò. Però això ho hem d’aturar!

Fem-ho entre tots! Feu difusió d’aquesta situació! No a la instal·lació dels aerogeneradors gegants als espais de la batalla de l’Ebre!

DIFONEU LA DENÚNCIA!!!

AQUESTA NIT…(dues coses: commemoració de l'inici de la Batalla de l'Ebre i Sopar amb l'Àngel Colom)

Aquesta nit, revetlla de Sant Jaume, ara fa 70 anys l’exèrcit de la República creuava l’Ebre en una maniobra audaç i heroïca destinada a recuperar la iniciativa en un moment d’aclaparador avenç de les tropes feixistes.

S’iniciava el que fou la batalla més decisiva de tota la guerra: la batalla de l’Ebre. 115 dies a l’infern. 115 dies d’homes massacrats darrere les seves trinxeres, defensant tots i cadascun dels turons, de les cotes, que omplen el paisatge de la Terra Alta. 115 dies defensant-se amb ungles i amb un valor i un coratge commovedors davant d’un exèrcit infinitament superior en armament, en potència d’artilleria i en aviació. 115 dies amagats en caus, en trinxeres, malvivint, mancats d’aigua i d’aliments, mancats de munició, mancats de tot… excepte de voluntat de resistència.

Tal nit com avui, de fa 70 anys el mon es commovia i la lluita d’aquells homes que ràpidament es van escampar per tot el perímetre des de Faió fins al Delta sorprenia el món i encenia uns guspira d’esperança en la victòria, en el triomf de la llibertat sobre la barbàrie feixista.

115 dies després, enmig l’oblit de les potències democràtiques europees i de les seves claudicacions davant els totalitarismes emeregents, l’exèrcit de la República es retirava de les seves últimes posicions a la dreta del riu Ebre. La guerra estava perduda. I el primer episodi de la que després seria la segona guerra mundial s’havia esdevingut sense que els que després serien els seus protagonistes en el bàndol de la llibertat ho haguessin sapigut comprendre.

Aquest cap de setmana hi ha tot un seguit d’actes per commemorar aquest 70è aniversari. Com tot el que toca el tripartit, al final ho han acabat espatllant. Demà divendres, en Montilla i en Saura voldran inaugurar el centre d’acollida i interpretació de la batalla de l’Ebre.

Però mentres tant, en Saura i el seu letal memorial es mostren incapaços de gestionar la memòria més preuada. Així, un projecte de museïtzació que va veure la llum i va ser impulsat des dels governs de Convergència, entre d’altres de la mà del meu amic Quico Homs, i que després va rebre una injecció econòmica molt important de la mà de les conselleries d’ERC, avui agonitza de la mà sectària d’en Saura.

Avui ens trobem que lluny d’afavorir, recuperar i honorar la memòria, aquests polítics nefastos es venen a fer fotos del que ells no han fet. I mentres tant toleren, consenteixen, que la memòria dels combatents de la Batalla de l’Ebre sigui contínuament humiliada.

Avui la ferocitat sectària dels parcs eòlics està arrassant la memòria de la batalla. Avui puc denunciar que la instal·lació de molins eòlics és un autèntic atemptat contra la memòria d’aquests combatents. Avui puc denunciar que en cotes on hi va haver combats ferotges i els combatents no van tenir cap altra oportunitat envers els seus morts que colgar-los allà mateix, les escavadores dels molins estan arrassant amb autèntics cementiris de combatents, estan deixant a l’aire lliure les restes dels combatents davant la indiferència d’en Saura i companyia.

Dilluns escriuré més sobre el tema i aportaré documents gràfics. Fins aleshores, serveixi la meva denúncia.

I serveixi també el meu testimoni que només he rebut comprensió i la incerta promesa d’intentar fer-hi alguna cosa per part de gent d’ERC. A veure si ens n’ensortim, perquè la situació actual és fruit de la pèssima negocicació d’ERC del segon tripartit, quan aquest tema, que ells estaven finançant, abocant-hi molts recursos, de sobte se’l queda l’impresentable d’en Saura i els dona pel cul de manera salvatge.

Aquesta nit, tanmateix, i canviant de tema, hem tingut el sopar amb n’Àngel Colom que havia convocat en Dessmond. Tot perfectament organitzat, felicitats, Dessmond, i gràcies. Haig de dir que per a algú com jo, que va començar a militar en la Crida a la Solidaritat que liderava l’Àngel, i que va entrar a ERC també de la mà de n’Àngel i la seva Crida Nacional a ERC, aquest retrobament ha estat emotiu.

I com li he dit al sopar, és un motiu molt gran d’alegria i d’esperança que hagi tornat. Crec en l’Àngel, en la seva energia inesgotable, en aquesta força interior i patriotisme insubornable que té i que exhibeix contínuament. Avui l’he “acusat” de “bonisme”. La seva inesgotable bondat, també envers els qui van convertir la seva vida en un pim pam pum monstruós de falsedats, insídies, etc. m’ha sorprès.

No entro a valorar els fets polítics que van portar a la seva decapitació al capdavant d’ERC. Això pot passar a qualsevol organització. Em refereixo al monstruós joc brut que els gàngsters de l’actual direcció d’ERC van fer servir contra la seva persona. No el van combatre políticament: el van combatre personalment, buscant la destrucció de la persona.

Però l’Àngel és ben viu i és ben nostre. I pot jugar un paper molt important en el nostre panorama polític, tan mancat de lideratges, i més encara, de lideratges generosos i compromesos com el que avui ha exhibit, des d’una sinceritat commovedora.

Li ho he criticat. Ell ha fet un discurs de superació de les diferències, d’acabar amb la guerra entre Convergència i Esquerra. Ha parlat de moltes coses i ha proposat superar-ho tot amb el perdó i l’oblit, perquè és més el que ens uneix que el que ens divideix.

Però jo no hi estic d’acord. L’Àngel ha parlat que les guerres s’acaben quan els generals veuen que s’han d’acabar. I per a ell, els generals (entenc que d’ERC i de CDC) han vist que s’ha d’acabar i s’ha de mirar al futur sense retrets sobre el passat.

Però jo no hi estic d’acord. A totes les guerres, els generals que signen la pau no són els mateixos que han iniciat la guerra. A totes les guerres contemporànies, els criminals de guerra queden al marge de l’armnistici, i són jutjats pels seus crims.

I l’actual direcció d’ERC està plena de criminals –en un sentit polític- de guerra. I han de pagar pel que han fet. Perquè el mal que han fet a Catalunya és infinit, brutal, i l’arrossegarem – Déu no ho vulgui, però molt em temo que serà així- durant moltes generacions. I tot serà gràcies a aquests generals criminals –políticament parlant- de l’actual direcció d’ERC.

Tanmateix, i malgrat la meva posició personal, que és la que em demana el cos, sé que l’Àngel té una part fonamental de raó: les coses són així. I podem deixar que el país s’ensorri definitivament en aquest desastre… o fer-hi alguna cosa.

La meva mare, bona catòlica, bona cristiana, sempre ens diu: “la bondat sempre triomfa”. L’hauria de creure. Però quan veig el que aquests energúmens de la direcció d’ERC han fet amb el que era el meu partit i, sobretot, el que han fet amb el nostre país, només tinc set de venjança, d’acabar d’una puta vegada amb ells, d’acabar amb aquest malson.

ÉS LA LLIBERTAT, ESTÚPIDS!!

Mireu, sabeu què… avui tenia pensat parlar del magnífic concert del Bruce de dissabte, al que vaig tenir la sort de poder-hi anar. Fins i tot tenia algunes fotos fetes amb el mòbil.

Però no. No hi ha treva. La cosa és prou greu com perquè persistim en la denúncia. Aquest matí, mailejant amb companys, he vist la magnitud de la tragèdia.

Porto molt de temps denunciant que el tripartit és un govern antinacional i amoral. I és cert. Però és que a més a més és, i aquesta és la seva arrel, un govern lliberticida. És un govern i un pacte fet per acabar amb les nostres llibertats i, després d’acabar amb les llibertats, acabar amb la llibertat. Aquesta és l’arrel que motiva el tripartit. I aquest és el gran combat que tenim al davant. Contra els llibertidicides.

Aquest matí feia llista de tots els purgats pel tripartit en els mitjans públics.
- Jordi Basté
- Toni Clapés
- Rita marzoa
- Gaspar Hernàndez
- Solé Sabaté
- Antoni Bassas

Segur que me’n deixo algun altre. Però estareu amb mi que és una alineació completa, una autèntica línia medular d'una programació, del matí fins a la nit. Els sociates, tal i com avui denunciava en Partal, han aconseguit acabar amb tota la presència de veus “normals” en la nostra radiodifusió. Això vol dir, traduït, que han aconseguit acabar amb totes les persones que als seus espais donaven cabuda a la llibertat d’expressió, a la pluralitat.

Hi ha hagut companys, encegats, que han tret casos de censura en l’època convergent. Cert. Hi van ser. Avui mateix en Partal, en el seu brillant article, explicava el cas del malaurat Jordi Vendrell. Cert, van passar.

Però van passar perquè algú els va donar el micròfon. I no seré jo, òbviament, qui justifiqui la desaparició d’aquests programes. En cap cas. El que faig és reivindicar que havien aparegut.

I això, que havien aparegut aquests espais, és el que ara cap defensor de la ignomínia del tripartit pot defensar. No. El tripartit és la mort de la llibertat. És l’atac constant a les llibertats. És l’esdevenir d’un règim lliberticida que té com a principal objectiu acabar amb qualsevol veu disident amb el seu projecte totalitari.

És cert, com denunciava en Partal, que Convergència va ser feble i va cedir a les pressions dels sociates i va tancar el programa d’en Vendrell. Però les pressions van ser sociates, i l’espai va sorgir en l’època convergent.

Em podeu dir, tripartits, quin espai de llibertat i de lliure opinió heu creat en els vostres maleïts anys de poder? Cap. Ja us ho dic jo. Cap. Només maneu i governeu per acabar amb la llibertat. Aquesta és la vostra raó de ser. Acabar amb la llibertat.

També avui en Víctor Alexandre recollia el testimoni de l’estat de setge permament al que es veuen sotmesos els periodistes de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. És aquesta la por que els membres del tripartit han aconseguit escampar arreu de la corporació i a tots i cadascun dels treballadors. Per això és tan important repassar la llarga llista de purgats pel tripartit. Perquè no són casos aïllats. Són l’exemplificació d’una purga. Són una política exemplificadora, on la caiguda de les principals estrelles és una amenaça per a tots els periodistes. Com deia n’Alexandre, els que no se sotmetin al tripartit són sospitosos, i per tant, purgables.

Així les coses, el tripartit és un règim genocida envers les llibertats i la cultura catalana. Això, a hores d’ara, ja hi ha poca gent que ho pugui dubtar.

És cert que els convergents van cometre errors en la seva època. Però la seva època va ser un autèntic paradís de les llibertats, on els espais plurals van emergir i consolidar-se. Admetem, com admeto i critico, l’error de censurar alguns d'aquests espais. Però és que només en l’època convergent podem somiar que s’esdevingués la creació d’aquests espais de llibertat.

Des que hi ha el tripartit, tot és censura i persecució. Tota criba de les llibertats ha comportat una reducció de les nostres llibertats. No han creat ni permès generar el més mínim espai de llibertat. Cap ni un. El tripartit és un règim lliberticida, i els seus defensors assumeixen de manera còmplice i abnegada aquest paper.

He combatut el tripartit des dels seus inicis per patriotisme. I ho continuaré fent. Però a hores d’ara el combat contra el tripartit ha de sumar totes les persones preocupades per la llibertat, pel manteniment, la supervivència, de les nostres llibertats més elementals.

Així, el combat contra el tripartit no només ha de sumar tots els patriotes catalans, sinó també tots els catalans mínimament preocupats perquè les nostres llibertats individuals pervisquin, subsisteixin.

És un combat a mort! Però guanyarem!

Visca la terra, mori el mal govern!
PS: aquest divendres, aquests éssers detestables d’en Montilla i en Saura faran cap a Terra Alta. Allà els rebrem com es mereixen, com a grans traïdors a la pàtria, com a l’autèntica xusma tripartita que ofega el nostre país. Us espero a tots els patriotes catalans i a totes les persones de bé que encara pensem que la memòria històrica no pot deixar-se en mans d’un personatge funest com en Joan Saura i el seu estol de comunistes. Per la memòria històrica, per la terra, per la llibertat: visca la terra! Mori el mal govern! Tots contra el tripartit!!

Contra en Montilla

El lament d’en Felip Puig sobre el pèssim català d’en Montilla -fins i tot quan llegeix- ha aixecat la interessadíssima polèmica de la brunete mediàtica catalana i dels habituals llepaculs (els dirigents d’ERC, òbviament), que s'han posat ràpidament a escampar la gran mentida.

Doncs sí, evidentment, el sr. Felip Puig té raó en lamentar-se’n, i és bo que es digui, i és encara millor que aprofitem la cacera que la cort de llepaculs ha iniciat per incrementar encara més la crítica, per a amplificar-la i per donar-li l’abast que es mereix, que va més enllà de la seva pèssima dicció.

Hi ha una prèvia indispensable. I és la falsedat, la tremenda falsedat, sobre la que s’aixeca tot el discurs al voltant del tal Montilla. Una mentida generada pels propagandistes sociates i enaltida pels palmeros d’ERC de l’actual direcció i els seus seguidors.

Ja la vam patir durant la campanya electoral de les autonòmiques. Els sociates i ERC, valgui la redundància, van estar esperant tota la campanya que sortís el tema de l’origen per catapultar aquesta toia del Montilla a la categoria d’heroi popular i símbol, i per carregar contra els xenòfobs catalanistes.

Ningú ha fet mai causa de l’origen d’en Montilla. Això a mi, i crec que a tothom, ens importa una puta merda. Res. Menteixen. Però era la trampa amb la que esperaven que se l’ataqués per ser un dels majors defensors de l’immigracionisme com a arma electoral, era la resposta perfectament calculada que tenien si s’atacava, amb tota la raó del món, en Montilla per ser un dels màxims representants i propagandistes de l’espanyolisme a Catalunya. Perquè és d’això del que es tracta. La crítica al Montilla no s’ha fet mai pels seus origens, sinó per la seva actitud política, per les seves idees, pel seu ranci espanyolisme.

I la por a aquest debat viciadíssim ens va privar de mantenir el debat indispensable sobre l’aspiració d’aquest personatge espanyolista a ocupar la Generalitat, i, evidentment, sobre la decisió d’ERC de donar suport incondicional a un espanyolista per dirigir la Generalitat.

No van tenir ocasió de treure la seva artilleria demagògica, però la seva campanya es va basar exclusivament en l’apologia dels origens com a valor polític, en la voluntat d’enervar el factor immigracionista a categoria política, perquè esdevingués el motor electoral de la seva campanya. Els sociates han fet tot el que han pogut per impedir la normal integració dels immigrants al país. Perquè la no-integració els permetia tenir sempre l’amenaça de les dues comunitats i disposar, a més, d’un autèntic “coto privat” de vots. I aquesta política contrària a facilitar la integració l’han exercida amb total impunitat des de les corporacions locals.

Ara aprofiten aquestes paraules d’en Felip Puig per treure del calaix els fulls amb l’argumentari que tenien preparat i llençar una campanya brutal, vergonyosa, fent un cop més apologia de l’immigracionisme com a arma electoral. És el que es coneix com a “tàctica del calamar”: llençar abundant tinta per poder fugir. Fugir d’una realitat de la que en són responsables i que no és altra que haver dut el nostre país al seu pitjor moment des de la recuperació de les nostres minoritzades institucions.

Perquè, a veure… El tal Montilla, que va nèixer l’any 55 i ronda per tant els 53 anys, va arribar a Catalunya quan tenia uns 16 anys. És a dir, en fa gairebé 40, d’anys, que viu a Catalunya. I des dels 25 anys que no ha fet cap altra cosa que ocupar càrrecs públics.

S’ha de ser molt curtet, gairebé un retrassat mental, perquè en gairebé 40 anys no s’hagi après a parlar amb una mínima correcció una llengua. I en Montilla és un tipus absolutament limitat, això ja ho sap tothom, però no és un retrassat mental, no ho crec. Per tant, si en 40 anys no ha estat capaç de parlar amb una mínima correcció el català és, senzillament, PERQUÈ NO LI HA DONAT MAI LA GANA NI D’APRENDRE’L NI DE PARLAR-LO.

Només quan la seva imparable carrera eliminant altres líders al PSOE-PSC ja s’intuïa que apuntava a la Generalitat s’hi va posar. D’això en fa, per tant, quatre dies. Essent alcalde de Cornellà no el vaig sentir mai parlar en català. Mai.

És clar que la seva insultant manera de presumir de la seva absoluta mediocritat, elevant a valor el fet de no saber parlar (fets, no paraules), ens impedeix de saber amb una mica d’exactitud, quan s’hi devia posar, a això del català. Però probablement aquest home portés 30 anys a Catalunya i no havia fet el més mínim intent ni de parlar en català, ni d’aprendre’l, ni d’assumir-lo, des de la seva posició de líder polític, local i nacional, com a llengua de referència i de relació.

No. No s’està criticant que un senyor que ha vingut de fora no parli correctament el català, i que, quan se’l critica s’està criticant el seu esforç per parlar-lo. No, el que s’està criticant és que MAI HA TINGUT LA MÉS MÍNIMA VOLUNTAT NI HA FET EL MÉS MÍNIM ESFORÇ. Només quan no li ha quedat més remei, s’hi ha posat.

És per tant un exemple absolutament lamentable, contraproduent, en relació als milions d’immigrants que han arribat al nostre país. És un exemple paradigmàtic de que el català no serveix per a res, i ni tan sols tenint durant més de 20 anys importants responsabilitats polítiques locals, s’hi va ficar, ho va considerar necessari. És per tant, el paradigma de l’exemple negatiu, de la no-integració, de l’hostilitat a la llengua.

Amb quins collons es demana ara a un treballador immigrant en una cafeteria que aprengui el català? Pot dir, amb tota la raó del món, que el nostre president ha estat 40 anys per a poder-lo parlar, de manera que no li vinguem amb gaires exigències.

Per sort, el sr. Montilla, s’hi posin com s’hi posin la Morsa alegre, el metropagès i tots els llepaculs habituals, no és cap exemple d’integració. I amb totes aquestes imbecilitats que estan dient, estan exhibint un cop més de la seva total irresponsabilitat, demostren que estan disposats a cremar-ho tot, a rebentar-ho tot, per salvar les seves poltrones.

No, senyors. No. L’exemple de la integració el tenim cada dia i en milers i milers de persones (també de no integració, alerta! no m'enganyo). Som milers els independentistes que un o tots dos dels nostres progenitors no han nascut a Catalunya, han vingut de fora. I mai n’hem fet causa. El meu pare mateix, que va venir de fora, no va necessitar ni la meitat del temps que el sr. Montilla per aprendre’l i per esdevenir… mestre de català.

I és que, com deia, són molts els exemples que trobem cada dia de persones que han vingut de fora i mantenen una actitud admirable i encoratjadora en relació a la nostra llengua. Fa cosa d’un any, en una festa, vaig tenir ocasió d’estar xerrant una llarga estona amb una noia. Parlàvem en català amb absoluta normalitat… fins que m’explica que havia vingut de les Canàries no feia ni un any per estudiar un màster. Vaig flipar, i alhora em va emocionar. Parlava un català brutal, extraordinari. Potser és un exemple extrem, però us en podria posar molts d’altres.

I és que parlar el català és simplement qüestió de voluntat, és simplement voler-lo parlar. I ja hi ha mitjans i instruments més que suficients perquè en un període raonable de temps, si es vol, es parli. Però és clar, aquest període raonable no són 40 anys. De manera que lliçons, senyors llepaculs, poques, poquíssimes.

Però és que la polèmica que han desfermat els caragirades ens planteja la gran oportunitat de parlar de capacitat i lideratge. S’ha demostrat, crec que és una evidència, que el sr. Montilla no parla correctament el català, després de 40 anys a Catalunya, simplement perquè durant 30 anys no li va donar la puta gana d’aprendre’l. Per això ara el parla com el parla.

I el parla d’una manera que ell, que com a president de la Generalitat és el màxim responsable de l’administració pública, no podria ocupar ni el lloc de treball d’un administratiu. No podria fer-ho perquè ni té la competència lingüística mínima que s’exigeix a qualsevol treballador públic, ni té la titulació mínima per ser administratiu.

Per què al tripartit li interessa tant que d’en Montilla només se’n parli pels seus orígens? Molt senzill: perquè no hi ha res més a parlar d’ell.

L’únic mèrit polític d’en Montilla ha estat i és la seva capacitat i/o habilitat per liquidar adversaris en el seu propi partit. Això és tot el seu bagatge.

I amb aquest incomprensible bagatge ha arribat a presidir la Generalitat, gràcies als caragirades de la direcció d’ERC. En Montilla és el perfecte incompetent, que oculta la seva incompetència amb la seva habilitat per apartar els qui li poden fer ombra, els “obstacles” en el seu camí. No pot ser que al capdamunt del nostre país hi hagi algú que no podria ni treballar d’administratiu perquè no reuneix cap de les condicions que s’exigeixen als administratius.

Ara queda, però, a la vista de tots (per mor del lloc que ocupa) la seva incompetència, la seva falta de formació, la seva falta de valors, la seva falta de tot, perquè aquest home és una mancança plena, total. Tot això queda ara a la vista d'una manera crua, radical, inqüestionable.

I, per tant, també el perquè del seu patètic nivell lingüístic: que durant més de 30 anys no ha tingut la més mínima voluntat d’aprendre el català, no ho ha fet, i per això estem com estem.

No és cap exemple. No és cap exemple de res. En tot cas, del que no hauria de ser. L’única utilitat que se m’acudeix és fer com es fa en les escoles de negocis, que s’ensenyen casos pràctics de fracassos, perquè dels fracassos també se’n poden extreure molts aprenentatges, i, així, exhibir-lo davant les noves fornades d’immigrants i dir-los-hi: “esperem que vostès no facin com aquest home”.

PS: us recomano moltíssim dos articles. Un del gran Joan Arnera, sobre el vergonyós tema d’en Bassas a Catalunya Radio, un article brillant, divertit, incisiu, genial. I un altre dels amics cimerencs, que estan esplèndits, sobre aquesta mateixa polèmica que denuncio jo en aquest post, amb informacions molt interessants…

Una certa idea de país

Començo a escriure i no sé si us fotré el rotllo o no. Hi ha una idea que em ronda pel cap, i és una certa idea de fons que pugna per sortir però per a la que no acabo de trobar les paraules.

Potser ho fa la calor, aquests dies d’estiu, que tot i prou benignes, arriben amb aquesta olor de sal de mar i de promesa de vacances que ens fan sentir diferent.

Potser ho fa també que aquest mes de juliol estic compaginant la meva habitual abundant feina amb un curs de reciclatge, intensiu, de cinc hores diàries, i tot plegat m’ocupa tot el dia esgotadorament, fins a quarts de deu del vespre.

I la nit, és clar, que sempre arriba plena de promeses i converses, de sopars a la fresca i de llargues dissertacions al voltant d’un bon gintònic. Com ara avui, que si no vinc d’un sopar a la fresca, sí que vinc de fotre’m les botes al Shunka, amb un amic de Formentera. Quin plaer pels sentits sopar al Shunka, trobar-hi aquesta exquisitesa raríssima de les espardenyes, que només per gaudir-les s’hi val la visita. Després al Gimlet, a fer una copa o al Borneo. Per “sort”, aquest estil de vida de republica bananera al que ja ens hem acostumat ha tornat fer-se present i ens ha deixat a les fosques a tota la zona del Born. Cap a casa, doncs.

Hi fa també, en aquesta idea que pugna per sortir, els records que m’ha dut una notícia de El Singular Digital, que es feia ressò del curs d’estiu del GEN, del Grup d’Estudis Nacionalistes. M’ha fet recordar els cursos als que vaig assistir, el que hi vaig aprendre i tota la gent que vaig conèixer o amb qui vaig aprondir l’amistat. Estic parlant de l’època de la Universitat. I estic parlant de l’oportunitat que vaig tenir de fer un pas endavant profund i sòlid en la reflexió al voltant del nostre país i d’aquest pensament i pensadors que esdevenen com a raïls de ferrocarril, que ens permeten circular pel món, per les ideologies, per les idees… aferrats al terra, amb seguretat, amb confiança, i també compartint l’esperança de la fe.

El contacte amb el GEN i la gent del GEN no va perdurar. Però sempre m’ha quedat un pòsit de profund agraïment per haver-hi pogut participar, i perquè vaig poder aprendre a reflexionar d’una manera més intensa, més madura, més sòlida. El que passa, i això, si voleu, pot ser una crítica absolutament carinyosa o una visió diferent derivada del coneixement i la participació superficial, és que jo sempre he estat molt d’acció.

L’acció sense reflexió i un pensament profund i sòlid al darrere és una tonteria, és frivolitat i inconsistència. Però el pensament profund i la reflexió, si no va acompanyada d’acció, esdevé col·lectivament poc productiu.

Dit això, em sembla que la formació patriòtica, moral i intel·lectual que ofereix el GEN a les persones que s’hi acosten, que hi prenen contacte és extraordinària. Com m’agradaria que molta gent hi tingués accés, en prengués part. Potser des d’un punt d’elitisme, potser d’una manera insuficientment oberta a la societat, el pensament del GEN, els mestratges que ofereix, són la millor escola de patriotes i de persones morals que he conegut mai.

Potser també hi fa, en aquesta dificultat que trobo per articular el meu discurs, la tristesa que m’envaeix quan contemplo el país. He mirat aquesta terra, que deia el poeta. I quan he mirat aquesta terra se m’ha encongit el cor. Fins al punt que fins i tot no trobo la motivació suficient per a continuar la crítica. Per a continuar denunciant el que passa, el que ens passa, el que ens estan fent, el que ens estem fent. Penso que ja he escrit moltes coses, i també les he explicades a qui m’ha volgut escoltar. I potser aquí està el problema, en que ningú escolta. I quan es llegeix, ningú vol entendre. N’hi ha prou amb trobar-hi els arguments que volem o els que volem destruir. Amb això en tenim prou. Pengem les nostres etiquetes, i endavant.

Val a dir que, evidentment, no tothom té aquesta actitud. I crec que hi ha encara molta gent que ens continuem interrogant sobre el que passa, hi continuem reflexionant, denunciant, proposant, postulant.

Però aquests molts no som, ni de lluny, el corrent majoritari d’aquest país. I molt menys en l’independentisme. Em sento legitimat per dir que l’independentisme s’ha convertit en un cau ingovernable i a la deriva de gent amb sentiments nobles en relació al nostre país, però absolutament alienats en relació a la nostra societat, a les idees i a les ideologies.

L’actitud de la direcció d’ERC i la militància que majoritàriament els hi expressa un incomprensible –des d’un punt de vista patriòtic- suport, és l’exemple paradigmàtic del desastre en el que estem atrapats. Hi ha com una mena de virus que s’ha escampat i en aquests moments és una autèntica pandèmia, que ens porta inevitablement al desastre, però que és contemplat amb una desvergonyida i alienígena condescendència. Atrapats en el fang de les seves pròpies polítiques i les mentides que les han impulsades, aquest gruix majoritari del personal d’ERC s’ha instal·lat en un relativisme atroç, i es mostren absolutament incapaços de digerir la realitat. El seu argumentari s’ha convertit en un discurs insuportable de consentiments i autosuficiència estúpida, infantiloide i sectària.

Però miro més enllà i em trobo que la “flama” de la puresa independentista crema al costat dels mites més terrorífics i extrems que ha excrementat la nostra societat. Sí, parlo de les CUP i del seu entorn de sigles que incomprensiblement, a hores d’ara, encara pugnen per mantenir-se com a principal actiu o resultat de la seva militància. Estem parlant, un cop més, de gent amb sentiments nobles en relació al nostre país, però absolutament alienats en relació a la nostra societat, a les idees i a les ideologies.

Un moviment que, des del compromís militant i també des de l’incansable compromís militant local, emparen les idees més tronades i letals que podríem abraçar, així com les causes més extremes i alienígenes, sense solució de continuïtat, que diuen alguns. Des d’aquesta invectiva per a “destruir l’heteropatriarcat” que ja vaig denunciar fa uns dies, fins a tota aquesta simboligia i mitomania del comunisme més radical i sumbat. Un moviment que, en el seu dia a dia, s’aixeca, es basteix, al voltant d’un pal de paller insuportable, insostenible, com és el de la cultura del no. Un no absolut, sense matisos, que ens deixa en un extrem ideològic tan extrem que s’acaba convertint en el més ranci dels conservadorismes i en el més irresponsable i insostenible dels discursos.

Si el tripartit és fruit d’una conspiració paleomarxista, que ha convertit els tòpics més tronats de l’esquerranisme més absurd en la gàbia que empresona la nostra societat, les seves energies i el seu futur, les CUP es presenten a hores d’ara com un retorn incomprensible a una certa visió política paleorcarlista (té collons que sigui jo qui ho hagi de denunciar, he he he), on el combat i la destrucció dels elements clau del progrés de la nostra societat esdevenen l’eix de les seves propostes. Com aquells carlins que rebentaven les línies de ferrocarril perquè el consideraven un monstre del progrés que portava les idees de no se sap on i que, evidentment, només podien portar que maldats.

Arribats a aquest punt penso que, com em temia a l’iniciar el post, aquest ha esdevingut, quasi sense adonar-me’n, un altre post d’aquests tan llargs que tan agrada a algun dels meus lectors (només a alguns, ho sé, disculpeu-me la resta).

No és que se m’escalfi el cap, és que hi ha una idea que continua lluitant per sortir, per ser transmesa. I no és ni la calor, ni la proximitat de les vacances, ni la nostàlgia, ni la tristesa en la contemplació de la situació del país el que impedeix que surti, aquesta idea.

És, ho veig clar, la dificultat intrínseca per concretar-la, per donar-li una forma expressiva rotunda o convertir-la, simplificant, en un eslògan.

Perquè aquesta idea que lluita per ser expressada és que existeix i subsisteix, en el fons, i malgrat tot, una certa idea de país que ens uneix a molts i que és el veritable motor de la transformació d’aquest país, de la nostra esperança i, perquè no dir-ho, de la nostra militància, del nostre compromís... i la que fa impossible la nostra defallença.

Sí, és aquesta certa idea de país, la que subsisteix, malgrat tot. I parlo clar quan parlo d’una certa idea de país, perquè fins i tot fora indesitjable haver-la de concretar més. Perquè existint aquesta certa idea de país és quan es generen les complicitats, es quan la màquina creativa i transformadora de la nostra societat, tot el seu potencial, es posa a treballar i genera nous espais i noves expectatives.

I són aquests nous espais i aquestes noves expectatives les que ens permeten continuar essent, les que ens permeten continuar creixent i les que ens permeten acostar-nos, dia a dia, al nostre somni, a la llibertat.

Perquè la certa idea de país que habita en cadascun de nosaltres és el que ens obre com aquest tercer ull del que parlen algunes cultures, a través del qual ens identifiquem entre nosaltres. Perquè la certa idea de país, sense més paraules, sense més identificadors, és el que ens permet realment seguir el fil de la història, de la nostra història, amb totes les seves complexitats, incoherències semàntiques i conceptuals, etc. És en aquesta certa idea de país que ens reconeixem, i reconeixem els que ens han precedit i que, per la seva defensa d’aquesta certa idea de país, ens han permès ser avui aquí, ser aquí on som.

Els historiadors que em llegiu, i tots els qui heu llegit una mica d’història sabeu perfectament que les nostres fites històriques, els nostres grans reis, les nostres grans batalles, les nostres gestes, les nostres resistències… poden posar-se en qüestionament si ens limitem a seguir les paraules, els conceptes, la semàntica… de cada moment. Però no és això el que a nosaltres ens importa. No són aquestes paraules que en cada moment de la història s’han fet servir el que ens alimenta i el que defensem. Ben al contrari. Allò que importa, allò que realment importa, és que al darrere de tots aquests fets, de totes aquestes persones, de tots aquests moviments… hi reconeixem aquesta certa idea de país, i ens en proclamem hereus.

Permeteu-me la provocació: no importa que el gran rei en Jaume I parlés de l’honor d’Espanya. No importa que a la guerra dels Segadors ens poséssim sota protectorat de la monarquia francesa. No importa que la Guerra de Successió ho fós al tro espanyol, no importa que en la proclamació de la República, o de l’Estat Català, es parlés de la Federació Ibèrica, de la República Federal Espanyola, etc. No importa. El que importa és que al llarg de la història, dels nostres fets, de les nostres gestes, hi ha un fil conductor, hi ha una certa idea de país, que és la que preval, que és en la que ens reconeixem i és per la que lluitem.

Aquesta certa idea de país, que forma part del nostre ADN nacional, que és la nostra columna vertebral com a país, com a nació, sempre ha anat acompanyada d’una altra visió. La de fer del nostre país un gran país, un país fort, potent, ambiciós, emprenedor. És aquesta la idea que ha emparat el treball sord i abnegat de tants milers de patriotes que mai no figuraran a les nostres pàgines d’història, però que han fet, amb la seva feina diària, amb la seva ambició, amb la seva capacitat, amb el seu talent, del nostre país un país viu. Només la transmissió històrica de la idea de país ens hagués relegat als museus. Però no, l’hem acompanyada, cridant fort o calladament, d’una altra certa idea de país, la del treball, la de fer coses pel nostre país que ens fessin més forts i que ens permetessin viure.

És aquesta certa idea de país que subsisteix en l’ambició creadora dels catalans, generació rere generació. I que ha permès que arribem avui amb un país econòmicament fort, culturalment fort, cívicament fort.

Hi ha, per tant, una certa idea de país que és reconeixible i que enllaça amb la nostra història i els nostres fets, i que es manifesta en aquesta doble dimensió. La certa idea de país pel que lluitem i la certa idea de país pel que treballem dia a dia.

I això és, per tant, i acabant, el que més importa. I sí, jo he vist aquesta certa idea de país, en la seva doble dimensió, al Congrés de CDC del cap de setmana passat. L’he vista reflectida en les seves ponències, en la defensa que n’han fet i en l’ambició que han demostrat. Sí, també he vist i compartit plenament aquesta certa idea de país en tota la gent de Reagrupament, en la seva insubornable defensa d’una idea i d’un model de país, que és el país i és la idea en la que jo crec. I l’he vista també en molta gent de les CUP, quan els veus treballar, quan hi parlo, quan compartim taula i festa. És aquesta certa idea de país d’aquesta societat civil desburocratitzada, com són tots els amics i amigues de la PDD, que han aconseguit arrossegar-nos al carrer i sentir-nos vius, però també en tota una llarga cadena de complicitats i associacions cíviques arreu de la nostra nació. És aquesta certa idea de país que habita en tota la gent que treballa per la nostra cultura, per la nostra llengua, per les nostres tradicions. És aquesta certa idea de país la que emergeix dels nostres emprenedors, dels nostres empresaris, dels nostres investigadors, dels nostres formadors, de tota la gent que treballa perquè el nostre país sigui més sòlid també en les seves estructures bàsiques.

Aquesta certa idea de país és, finalment, la que mai trobarem ni en el govern tripartit, ni al PSC-PSOE, ni al PP, ni en tot aquest relativisme insuportable i insufrible dels qui hi confraternitzen.

CDC, un congrés en clau de Casa Gran del Catalanisme

Demà divendres CDC inicia el seu congrés. Un congrés important únicament perquè representa un nou pas en aquest camí emprès per la formació nacionalista de construcció de la Casa Gran del Catalanisme.

No és per tant, o com a mínim no és per a mi, un congrés decisiu. És un congrés important en la mesura que posi a treballar tots els ressorts del partit cap a l’objectiu, el gran objectiu, de bastir la Casa Gran del Catalanisme.

I per les informacions que tinc, aquest objectiu s’assolirà. CDC ha iniciat un procés profund i silenciós de renovació i fins i tot de transformació. Al meu entendre aquest procés té una sèrie de línies de marca que cal observar bé per no perdre el rumb:

1. Com a partit central del panorama polític català i com a prinicipal força política del Parlament de Catalunya i del nacionalisme català, CDC té l’obligació de preservar i enriquir la seva transversalitat. Els moviments que facin han de ser ferms i decidits, i alhora prudents i molt ben explicats per tal que el gruix, el gran gruix de militants i votants d’aquest partit els segueixin, els puguins seguir, els assumeixin.

2. El canvi de paradigma de partit de govern pràcticament des del seu bateig electoral a partit condemnat a l’oposició els obliga a arriscar. La conxorxa tripartita, la conversió del govern de Catalunya en un règim que no només exclou sistemàticament el principal partit de Catalunya a l’oposició a tot arreu, sinó que té en la destrucció de CDC un dels seus principals motius de cohesió, obliga CDC a arriscar. Obliga CDC a un capteniment diferent del que probablement mantindria estant al govern. Obliga a arriscar. Obliga a liderar des de l’oposició, a plantejar i fer-ho de manera creïble, els nous reptes que tenim com a país i assumir-los com a partit.

3. la deriva nacional, social, econòmica i cultural a què el tripartit sotmet el nostre país obliga CDC a assumir el repte de liderar un gran projecte de regeneració nacional. Un projecte, a més, de regeneració social, cultural, cívica i, molt important, econòmica. Cal refer, cal enderrocar, les parets mestres del projecte tripartit, perquè ens porten a la ruïna en tots els àmbits, i refer l’edifici nacional, en tots els seus àmbits, amb uns nous fonaments, amb unes noves parets mestres. Una política orientada inequívocament al nostre enfortiment nacional, social, econòmic i cultural.

4. És imprescindible que CDC busqui obrir-se a la societat, als nous lideratges socials, al talent, etc. La renovació de CDC no s’ha de fer a costa de ningú, sinó amb la suma de molta altra gent, sensibilitats, lideratges, etc

Quins considero que són els punts clau que ha d’abordar urgentment CDC, des d’aquest congrés i en la perspectiva de la Casa Gran:

1. En l’àmbit nacional, el reconeixement inequívoc del Dret de Decidir com a motor polític del nou catalanisme, del nou sobiranisme. Aquest és un tema en el que els fets són més importants que les paraules. Ja hem vist com les paraules com independència són usades com a escuts protectors per habilitar fer els majors disbarats imaginables. Les paraules, per tant, tot i que són importants, ho són menys que els fets i la determinació. I CDC i el projecte de la Casa Gran faran molt bé de no deixar-se atrapar en un debat estèril i pueril de paraules, i apostar de manera inequívoca pel dret de decidir com a motor i eix estratègic de l’acció sobiranista.

2. En l’àmbit social, econòmic i cultural, CDC ha d’apostar per conectar el nostre país i la nostra societat amb les corrents avançades del pensament occidental. Cal, de manera urgent, trencar amb els clitxés, amb la gàbia ideològica a què el paleomarxisme del tripartit ha tancat el nostre país, la nostra societat. Cal conectar amb les classes mitjanes, les grans perjudicades de tot plegat, les grans empobrides. Les classes mitjanes som el motor del país, i aquest motor ha de funcionar a ple rendiment. I CDC té una oporunitat d’or de conectar amb aquestes classes mitjanes.

3. Apostar de manera inequívoca per la qualitat i la regeneració democràtiques. Això vol dir liderar el procés de regeneració moral i cívica del país, oferint un partit obert a la societat i que proposa una nova conexió, per sobre de les burocràcies dels partits. Això vol dir obrir les llistes del partit als nous líders socials. Això vol dir impulsar propostes que refacin la confiança entre política i societat. Això vol dir moltes coses, totes per fer, i totes possibles.

Aquestes són per a mi tres línies estratègiques bàsiques a les que hauria de donar resposta CDC en el seu congrés i en el seu projecte de Casa Gran. N’hi poden haver moltes més. Aquestes són les meves, les principals meves.

En el panorama polític actual l’alineació, el tronc comú que ofereix CDC a la societat és sens dubte el de major qualitat. Començant per Artur Mas, que em sembla un líder a anys llum de la resta dels actuals dirigents polítcs. I continuant amb patriotes com en Quico Homs, a qui m’honora el fet que ens considerem amics, i que crec que és una persona clau perquè el nou sobiranisme triomfi. Però també en David Madí, a qui tinc en un alt concepte, em sembla una persona absolutament brillant i necessària. O n’Oriol Pujol. Fins i tot, en contra del que molts pensen, en Lluís Recoder, que tenim amics comuns i sé perfectament que no és millor ni pitjor pel que cridi o deixi de cridar, sinó perquè alimenta una manera de fer i de treballar que crec té una cabuda perfecta en aquest gran tronc comú del nacionalisme que és CDC.

I, finalment, crec que la presència de n’Àngel Colom en tota aquesta constel·lació convergent que s’endivina en l’horitzó de la Casa Gran és tota una garantia i un enorme potencial per explotar.

Crec que val la pena confiar-hi, com a minim, mantenir una expectativa positiva i optimista no només davant el congrés d’aquest cap de setmana, sinó davant el procés clau de la construcció de la Casa Gran del Catalanisme.

El 80% dels socis no recolzem la moció de censura

Bé, diumenge vam tenir el vot de censura i va fracassar, no va arribar al mínim exigit pels Estatuts del Club.

El vot de censura és una mesura absolutament excepcional, pensada per a situacions excepcionals. Per això requereix unes condicions prèvies per poder-se iniciar el procés, per això requereix un mínim de participació i per això es requereixen majories qualificades. Entre d’altres coses perquè així ho hem decidit els mateixos socis.

I el vot de censura va fracassar. Va reunir les signatures, va superar el mínim de participació exigible, però no va arribar al mínim dels vots emesos per a prosperar.

Tema tancat, doncs. Els vots favorables a la moció de censura representen el 20% de la massa social del barcelonisme. Per tant, el 80% no vam recolzar aquesta moció, i ja ens està bé la continuïtat de la junta, a uns de manera expressa, d’altres per abstenció.

Però en qualsevol cas, una moció de censura requereix que sigui recolzada explícitament. I en aquest sentit, un 80% dels socis del Barça no vam recolzar la moció de censura.

El debat generat pels mitjans, especialment les hostilitats desfermades pel grup Godó són mentides, pura intoxicació. Ahir a l’edició digital de la Vanguardia hi havia un titular que deia “la majoria dels socis demana la dimissió de Laporta”.

??????????

Quina majoria de socis? Quin respecte té la Vanguardia per al 80% dels socis que NO vam recolzar la moció de censura?

Qui hi ha gent emprenyada, sí, cert. Un 20% dels socis. I molta gent d’interessos ben foscos i inconfessables, que clarament representa el Grupo Godó i que estan intoxicant de manera indecent tot aquest procés, i de manera escandalosa en la no acceptació de la realitat democràtica, en el no respecte a la voluntat de la immensa majoria dels socis, del 80% dels socis que NO hem recolzat la moció de censura.

És important, per tant, que ho recordem, i que ningú s’atorgui una veu que no té, la veu del 80% dels socis. Tampoc ho pot fer la Junta, dient que els que no han votat estan a favor seu. No, senzillament, els que no han votat no han recolzat la moció de censura. Perquè aquest és un mecanisme excepcional d’alterar la vida institucional del club. I les circumstàncies no es donaven.

En unes eleccions, la participació, excepte regla en contra, no compta tant. Les regles són les que són i el repartiment d’escons o la conformació de majories es produeix amb els vots emesos. I tothom ho sap. En un vot de censura, si no s’assoleix el que estableixen els estatuts, no prospera, i ningú pot extreure’n cap altra conclusió.

Per tant, cal denunciar el pornogràfic intent d’apropicació de la voluntat de la immensa majoria dels socis, d’un 80%, per part dels mitjans, especialment el Grupo Godó. No, no hem demanat la dimissió d’en Laporta. No hem recolzat el vot de censura. Heu fracassat. I punt.

Si jo mai m'oblidés de tu...

El salm del jurament que el poble d’Israel ha professat al llarg de la seva existència pel retorn a la seva terra diu alguna cosa així com “Si jo mai m’oblidés de tu, Jerusalem, que la meva llengua s’enganxi al paladar, i que la meva mà dreta perdi la seva habilitat”.

Corren temps difícils per al nostre poble, per al poble català. Molt difícils. Temps hostils a la bondat i l’honestedat, temps hostils al compromís i l’honor. Corren temps per a aprofitats, per a aventurers que no creuen en res i són capaços de sacrificar-ho tot, d’ensorrar-ho tot per mantenir les seves poltrones o per adquirir-les, per la seva vanitat.

Per això avui m’ha semblat oportú recordar aquest jurament de fidelitat amb què els jueus recorden la seva pàtria i renoven, cada any, el seu compromís: “l’any vinent a Jerusalem”, com a símbol de l’esperança que sempre cal conservar i per la que hem de lluitar.

Sí. Si jo m’oblidés de tu, Catalunya, que se m’enganxi la llengua al vel del paladar. No, no ho penso fer. Ben al contrari. Quan més difícils són i estan les coses és quan més important és continuar fidels al nostre jurament, renovar el nostre compromís i treballar perquè l’esperança sigui un lloc de trobada en el que hi creiem.

Aquests dies, malgrat el que està caient -o justament per això-, tenim molts motius per pensar en el nostre compromís. Quan el dia a dia ens consumeix, és bo fer una passa enrere i valorar el nostre compromís des de la humilitat de la història, de la que ens ha precidit i de la que, evidentment, ens sobreviurà.

Perquè per això estem aquí, per això existim. Perquè de fa generacions molts com nosaltres han renovat generació rere generació aquest jurament i compromís “si jo mai t’oblidés…”. I ningú ha oblidat. I per això volem ser.

Ja m’heu llegit escrivint sobre el que per a mi és la clau de la nostra supervivència nacional: la voluntat de ser. Aquesta voluntat de ser que cavalca sobre la història i sobre les circumstàncies més adverses, fins i tot sobre les derrotes més dramàtiques i cruels. Però hem mantingut intacta la nostra voluntat de ser. I això és l’important. Això és el que ens permet ser aquí.

Prat de la Riba deia “siguem forts, i després ja veurem”. Aquesta frase hauria d’estar a l’entrada de totes les nostres llars, escoles i llocs de treball. Aquest hauria de ser el motor del nostre compromís nacional i vital. Aquesta indestructible voluntat de ser, de ser forts, per damunt de qualsevol circumstància i sense esperar obtenir res, sense esperar ni postposar a cap altra cosa o fet polític, la voluntat de ser i la lluita per ser més forts com a garantia del nostre futur nacional.

En la diàspora, els jueus refermaven el seu compromís amb aquella terra llunyana de la que milers d’any enrere havien estat expulsats. La voluntat de ser, el seu compromís, els va salvar, fins i tot en les situacions més dramàtiques que la humanitat ha conegut, com el maleït Holocaust, però també en els centenars de progroms que arreu del món van haver de patir. Però ells conservaven la fe i la voluntat de ser i renovaven el seu compromís, la seva esperança.

Finalment aquesta esperança i aquest compromís es van materialitzar amb la creació de l’estat d’Israel. Però allò realment important ha estat, és, la voluntat de ser.

I aquest és, aquest ha de ser, el nostre compromís, el nostre jurament. No t’oblidem, dissortada pàtria. I continuem ferms i decidits en la nostra voluntat de ser, en ser cada dia més forts. Fins i tot en situacions com l’actual. Perquè tot i que el tripartit és una de les agressions més bèsties rebudes per la nació catalana, no és, encara, la pitjor. Hem patit guerres i exilis, mort, persecució. Però sempre hem mantingut la voluntat de ser. I ara també.

També ara renovarem sense por el nostre compromís, i mantindrem intacta la nostra esperança. I treballarem per poder ser, per ser cada dia més forts. Conscients que només aquesta voluntat de ser i de ser més forts és el que ens salvarà, és el que ens permetrà continuar existint com a poble. No hem d’esperar cap futur hipotètic. No, hem de treballar, cada dia, cada hora, per enfortir-nos. Sense esperar res. Només perquè essent més forts, som encara més. I després ja veurem.

Això ens obliga a mantenir un compromís vital diari. Això ens obliga a intentar que les nostres vides no siguin una disglòssia política, i que a tot el que fem hi aboquem aquesta idea de que ho fem perquè ens fa més forts, perquè volem ser. Només així, sumant milers i milers de voluntats podrem mantenir intacta la nostra voluntat de ser. La nostra ànima nacional. El nostre motor existencial com a poble.

I, baixant al terreny de les coses concretes, aquesta setmana hem tingut i tenim molts exemples d’això que explico.

Per enllaçar amb l’anterior post, diumenge, a can Barça, tenim unes votacions molt importants. On d’alguna manera també ens hi estem jugant part del nostre compromís amb la voluntat de ser. Hi ha un pornogràfic vot de censura contra una junta que, malgrat els errors que hagi pogut cometre, ha tingut i té un compromís exemplar amb el país, amb la nostra nació, amb la catalanitat, és perseguida implacablement justament per aquest compromís. I els covards que impulsen aquesta persecució aprofiten les febleses de la gestió esportiva dels dos últims anys per acabar amb un projecte perquè és “incòmode” pel seu inequívoc compromís nacional. Només per això qualsevol persona decent que s’estimi aquest país hauria de combatre el vot de censura. Perquè no pot ser que siguem tan imbècils com per no veure-hi al darrere una estranyíssima confluència d’interessos inconfessables amalgamats per la necessitat d’acabar amb una junta que ha mantingut un compromís nacional extraordinari. Sí. Ser més forts vol dir derrotar la moció de censura, dir no a la moció de censura. Això ens farà més forts. Això renova el nostre compromís amb la voluntat de ser.

També aquesta setmana hem tingut ocasió de gaudir d’un nou fruit d’aquest compromís, amb el naixement del “Bloc gran del sobiranisme”, un exemple evident que la suma dels nostres compromisos i fidelitats individuals és el que ens permet ser, és el que ens dóna eines per ser més forts, per tenir esperança. I aquesta és una iniciativa que ens fa més forts i alimenta la nostra esperança. Una iniciativa a la que saludo amb compromís i estima.

Finalment, avui, hem tingut un altre exemple en relació a tot això, en aquest cas negatiu. Avui el Tribunal Superior de Justícia ha ordenat a la Generalitat que apliqui el decret de la tercera hora de castellà. Aquest és un exemple paradigmàtic del no-compromís, de la no voluntat de ser, de l’afebliment a què ens sotmet ERC i el tripartit. Tot el que hagin dit o diguin és mentida, és sobrer. El compromís implicava, quan va aprovar-se el decret, recórrer-lo. I no es va fer. Aquest és el resultat. Va faltar compromís. Perquè ni l’actual ERC ni aquest govern tripartit serveixen perquè siguem més forts. Al contrari, ens fan cada dia més febles.

Com veieu, allò important és la voluntat de ser i ser cada dia més forts. I cada dia trobem oportunitats per ser fidels a aquest jurament i compromís. Perquè no volem oblidar. Perquè volem ser. I per ser, hem de ser cada dia més forts. I ens enfortim en cada paraula, en cada gest, en cada acció. Endavant!

Mobilitzem-nos contra el vot de censura!!

Aquest proper diumenge dia 6 de juliol tenim a can Barça “el vot de censura” contra l’actual Junta.

Cal una mobilització massiva contra aquest vot de censura. Aquesta censura promoguda pel tal Giralt i recolzada per les forces més fosques i tenebroses del barcelonisme és un dels espectacles més pornogràfics i indecents als que haurem tingut ocasió d’assistir els barcelonistes.

No hi ha CAP motiu per a aquest vot de censura. Ja ho vaig dir i em ratifico, jo hi votaré en contra i crec que cal que hi hagi una mobilització massiva dels socis per impedir que prosperi, per impedir que el club entri en una espiral de desestabilització i caïnisme sense precedents.

Els mecanismes excepcionals estan reservats a situacions excepcionals. Dues temporades sense títols no són una situació excepcional, ni tan sols en el cas que pensem que la Junta s’ha equivocat en la gestió d’aquests dos anys, i que hauria d’haver pres unes mesures que no va prendre. Perquè el temps no es pot tornar enrere, i fins i tot en aquest argument dels títols i les mesures… aquestes ja s’han pres: canvi d’entrenador, renovació de la plantilla amb fitxatges molt bons i il·lusionants, etc.

No hi ha, per tant, cap motiu per al vot de censura. CAP. No té cap sentit que el president del Barça més votat pels socis hagi hagut de passar per les urnes dues vegades en cinc anys, i amb aquest vot, tres vegades en cinc anys. És una autèntica animalada que demostra fins a quin punt estem davant un trama fosca i una operació d’abast inspirada per interessos mesquins i inconfessables.

D’aquí dos anys hi ha d’haver les eleccions. I en Jan Laporta ja no s’hi presentarà. Llavors és el moment que les diferents persones que aspiren a dirigir el club ens presentin les seves propostes. Això d’ara, el vot de censura, és pura pornografia.

Però és que a més a més de tot això, sóc dels que pensen que aquesta junta directiva és la millor junta directiva que mai ha tingut el Barça, i que, malgrat els errors de sobretot aquesta última temporada, el seu balanç és clarament positiu. Netament positiu. I en tots els camps. La renovació del club, el seu sanejament, la modernització, la reconciliació amb la massa social, el seu creixement, el futbol del que hem gaudit, els títols, el retorn als orígens i la identitat del club… Un sense fi de bones obres, de fets, que avalen uns anys de glòria.

I una adequada capacitat de reacció, després d’aquests dos anys, amb la construcció d’un nou projecte sòlid i il·lusionant, que és el que tots volem. No hi ha per tant cap motiu per al vot de censura, que només es pot defensar des de la més absoluta i radical mesquinesa i irresponsabilitat. Cal una mobilització massiva en contra.

Mobilitza’t contra el vot de censura!!!! DIGUEM NO!!!

Per què vull que guanyi Espanya?

Sí, fa mal, oi?

Hi havia un periodista esportiu que es deia José María García que sempre, davant qualsevol triomf de qualsevol espanyol trucava al seu monarca, un tal Juan Carlos. I s’hi referia com a “el primero de los españoles”.

Jo, que sóc molt patriota, i d’acord a la nova doctrina Huguet, és a dir, que és patriota aquell que treballa pel nivell de vida de la gent amb qui conviu, amb independència del sentiment nacional que professi, haig de dir que només puc fer que aplaudir el nostre president, en José Montilla, el primero de los catalanes (gràcies a ERC), i cridar amb ell, Viva España!!!

Cal pronunciar fent una aspiració a la “s”, perquè quedi convincent. Si no és així podríem pensar que estem en contra de la llengua comuna, de la que ens uneix.

I si obrim un capítol d’agraïments no puc deixar de referir-me, està clar, a Esquerra Republicana de Catalunya. Vull que tots junts cridem, si convé precedit del “mandenfirmes”, Viva ERC! I visca la mare que els va parir a tots. Aquest mal moment en que es va procrear tota aquesta legió de dirigents i militants d’ERC que han fet president en Montilla i que avalen incondicionalment aquesta estratègia d’establir un règim socialista-espanyolista a Catalunya.

No cal dir que respecto infinitament més les mares, que la seva pròpia existència, que fins i tot em fa angúnia. I és que, caduc i obsolet com sóc, i heterosexual com sóc, no deixa de generar-me una certa repugnància pensar en l’actual i passada direcció d’ERC i la militància que els hi dona suport.

No endebades, que el seu cul s’hagi aixamplat prou com perquè la toneladora de la Línia 9 del metro de Barcelona els penetri sense que profereixin el més mínim ui de dolor… té un punt d’angúnia vital.

És clar que això no és res comparat amb els resultats, execrables, de la descomunal fel·lació a què són sotmesos pels sociates. I és que per descomunals, les fel·lacions semblen haver-los deixat sense parla… i sense dents. I així s’han convertit en un fetitxe internacional de les fel·lacions a pèl, és a dir, sense protecció.

Però és que a més a més sembla que se sotmetin ressignadament a una de les pràctiques més morboses que es coneixen, segons la qual, les putes barates i velles, ja desdentades, són una autèntica màquina de fel·lacions amb la geniva, molt cotitzada. I això, evidentment, per a uns viciosos com els sociates espanyols que governen la Generalitat, no té preu.

I és que hi ha cap altra puta més vella i més barata que l’actual ERC, els seus dirigents i els militants que els hi donen suport.

Com a mínim espero que després es facin uns adequats enjuaques bucals.

Què trist, per favor! Com ens hem de veure! Què penós. Què miserable, veure l'ERC d'en Macià convertida en aquesta puta vella i barata d'en Puigcercós i els seus seguidors.