dijous, de juliol 17, 2008

Una certa idea de país


Començo a escriure i no sé si us fotré el rotllo o no. Hi ha una idea que em ronda pel cap, i és una certa idea de fons que pugna per sortir però per a la que no acabo de trobar les paraules.

Potser ho fa la calor, aquests dies d’estiu, que tot i prou benignes, arriben amb aquesta olor de sal de mar i de promesa de vacances que ens fan sentir diferent.

Potser ho fa també que aquest mes de juliol estic compaginant la meva habitual abundant feina amb un curs de reciclatge, intensiu, de cinc hores diàries, i tot plegat m’ocupa tot el dia esgotadorament, fins a quarts de deu del vespre.

I la nit, és clar, que sempre arriba plena de promeses i converses, de sopars a la fresca i de llargues dissertacions al voltant d’un bon gintònic. Com ara avui, que si no vinc d’un sopar a la fresca, sí que vinc de fotre’m les botes al Shunka, amb un amic de Formentera. Quin plaer pels sentits sopar al Shunka, trobar-hi aquesta exquisitesa raríssima de les espardenyes, que només per gaudir-les s’hi val la visita. Després al Gimlet, a fer una copa o al Borneo. Per “sort”, aquest estil de vida de republica bananera al que ja ens hem acostumat ha tornat fer-se present i ens ha deixat a les fosques a tota la zona del Born. Cap a casa, doncs.

Hi fa també, en aquesta idea que pugna per sortir, els records que m’ha dut una notícia de El Singular Digital, que es feia ressò del curs d’estiu del GEN, del Grup d’Estudis Nacionalistes. M’ha fet recordar els cursos als que vaig assistir, el que hi vaig aprendre i tota la gent que vaig conèixer o amb qui vaig aprondir l’amistat. Estic parlant de l’època de la Universitat. I estic parlant de l’oportunitat que vaig tenir de fer un pas endavant profund i sòlid en la reflexió al voltant del nostre país i d’aquest pensament i pensadors que esdevenen com a raïls de ferrocarril, que ens permeten circular pel món, per les ideologies, per les idees… aferrats al terra, amb seguretat, amb confiança, i també compartint l’esperança de la fe.

El contacte amb el GEN i la gent del GEN no va perdurar. Però sempre m’ha quedat un pòsit de profund agraïment per haver-hi pogut participar, i perquè vaig poder aprendre a reflexionar d’una manera més intensa, més madura, més sòlida. El que passa, i això, si voleu, pot ser una crítica absolutament carinyosa o una visió diferent derivada del coneixement i la participació superficial, és que jo sempre he estat molt d’acció.

L’acció sense reflexió i un pensament profund i sòlid al darrere és una tonteria, és frivolitat i inconsistència. Però el pensament profund i la reflexió, si no va acompanyada d’acció, esdevé col·lectivament poc productiu.

Dit això, em sembla que la formació patriòtica, moral i intel·lectual que ofereix el GEN a les persones que s’hi acosten, que hi prenen contacte és extraordinària. Com m’agradaria que molta gent hi tingués accés, en prengués part. Potser des d’un punt d’elitisme, potser d’una manera insuficientment oberta a la societat, el pensament del GEN, els mestratges que ofereix, són la millor escola de patriotes i de persones morals que he conegut mai.

Potser també hi fa, en aquesta dificultat que trobo per articular el meu discurs, la tristesa que m’envaeix quan contemplo el país. He mirat aquesta terra, que deia el poeta. I quan he mirat aquesta terra se m’ha encongit el cor. Fins al punt que fins i tot no trobo la motivació suficient per a continuar la crítica. Per a continuar denunciant el que passa, el que ens passa, el que ens estan fent, el que ens estem fent. Penso que ja he escrit moltes coses, i també les he explicades a qui m’ha volgut escoltar. I potser aquí està el problema, en que ningú escolta. I quan es llegeix, ningú vol entendre. N’hi ha prou amb trobar-hi els arguments que volem o els que volem destruir. Amb això en tenim prou. Pengem les nostres etiquetes, i endavant.

Val a dir que, evidentment, no tothom té aquesta actitud. I crec que hi ha encara molta gent que ens continuem interrogant sobre el que passa, hi continuem reflexionant, denunciant, proposant, postulant.

Però aquests molts no som, ni de lluny, el corrent majoritari d’aquest país. I molt menys en l’independentisme. Em sento legitimat per dir que l’independentisme s’ha convertit en un cau ingovernable i a la deriva de gent amb sentiments nobles en relació al nostre país, però absolutament alienats en relació a la nostra societat, a les idees i a les ideologies.

L’actitud de la direcció d’ERC i la militància que majoritàriament els hi expressa un incomprensible –des d’un punt de vista patriòtic- suport, és l’exemple paradigmàtic del desastre en el que estem atrapats. Hi ha com una mena de virus que s’ha escampat i en aquests moments és una autèntica pandèmia, que ens porta inevitablement al desastre, però que és contemplat amb una desvergonyida i alienígena condescendència. Atrapats en el fang de les seves pròpies polítiques i les mentides que les han impulsades, aquest gruix majoritari del personal d’ERC s’ha instal·lat en un relativisme atroç, i es mostren absolutament incapaços de digerir la realitat. El seu argumentari s’ha convertit en un discurs insuportable de consentiments i autosuficiència estúpida, infantiloide i sectària.

Però miro més enllà i em trobo que la “flama” de la puresa independentista crema al costat dels mites més terrorífics i extrems que ha excrementat la nostra societat. Sí, parlo de les CUP i del seu entorn de sigles que incomprensiblement, a hores d’ara, encara pugnen per mantenir-se com a principal actiu o resultat de la seva militància. Estem parlant, un cop més, de gent amb sentiments nobles en relació al nostre país, però absolutament alienats en relació a la nostra societat, a les idees i a les ideologies.

Un moviment que, des del compromís militant i també des de l’incansable compromís militant local, emparen les idees més tronades i letals que podríem abraçar, així com les causes més extremes i alienígenes, sense solució de continuïtat, que diuen alguns. Des d’aquesta invectiva per a “destruir l’heteropatriarcat” que ja vaig denunciar fa uns dies, fins a tota aquesta simboligia i mitomania del comunisme més radical i sumbat. Un moviment que, en el seu dia a dia, s’aixeca, es basteix, al voltant d’un pal de paller insuportable, insostenible, com és el de la cultura del no. Un no absolut, sense matisos, que ens deixa en un extrem ideològic tan extrem que s’acaba convertint en el més ranci dels conservadorismes i en el més irresponsable i insostenible dels discursos.

Si el tripartit és fruit d’una conspiració paleomarxista, que ha convertit els tòpics més tronats de l’esquerranisme més absurd en la gàbia que empresona la nostra societat, les seves energies i el seu futur, les CUP es presenten a hores d’ara com un retorn incomprensible a una certa visió política paleorcarlista (té collons que sigui jo qui ho hagi de denunciar, he he he), on el combat i la destrucció dels elements clau del progrés de la nostra societat esdevenen l’eix de les seves propostes. Com aquells carlins que rebentaven les línies de ferrocarril perquè el consideraven un monstre del progrés que portava les idees de no se sap on i que, evidentment, només podien portar que maldats.

Arribats a aquest punt penso que, com em temia a l’iniciar el post, aquest ha esdevingut, quasi sense adonar-me’n, un altre post d’aquests tan llargs que tan agrada a algun dels meus lectors (només a alguns, ho sé, disculpeu-me la resta).

No és que se m’escalfi el cap, és que hi ha una idea que continua lluitant per sortir, per ser transmesa. I no és ni la calor, ni la proximitat de les vacances, ni la nostàlgia, ni la tristesa en la contemplació de la situació del país el que impedeix que surti, aquesta idea.

És, ho veig clar, la dificultat intrínseca per concretar-la, per donar-li una forma expressiva rotunda o convertir-la, simplificant, en un eslògan.

Perquè aquesta idea que lluita per ser expressada és que existeix i subsisteix, en el fons, i malgrat tot, una certa idea de país que ens uneix a molts i que és el veritable motor de la transformació d’aquest país, de la nostra esperança i, perquè no dir-ho, de la nostra militància, del nostre compromís... i la que fa impossible la nostra defallença.

Sí, és aquesta certa idea de país, la que subsisteix, malgrat tot. I parlo clar quan parlo d’una certa idea de país, perquè fins i tot fora indesitjable haver-la de concretar més. Perquè existint aquesta certa idea de país és quan es generen les complicitats, es quan la màquina creativa i transformadora de la nostra societat, tot el seu potencial, es posa a treballar i genera nous espais i noves expectatives.

I són aquests nous espais i aquestes noves expectatives les que ens permeten continuar essent, les que ens permeten continuar creixent i les que ens permeten acostar-nos, dia a dia, al nostre somni, a la llibertat.

Perquè la certa idea de país que habita en cadascun de nosaltres és el que ens obre com aquest tercer ull del que parlen algunes cultures, a través del qual ens identifiquem entre nosaltres. Perquè la certa idea de país, sense més paraules, sense més identificadors, és el que ens permet realment seguir el fil de la història, de la nostra història, amb totes les seves complexitats, incoherències semàntiques i conceptuals, etc. És en aquesta certa idea de país que ens reconeixem, i reconeixem els que ens han precedit i que, per la seva defensa d’aquesta certa idea de país, ens han permès ser avui aquí, ser aquí on som.

Els historiadors que em llegiu, i tots els qui heu llegit una mica d’història sabeu perfectament que les nostres fites històriques, els nostres grans reis, les nostres grans batalles, les nostres gestes, les nostres resistències… poden posar-se en qüestionament si ens limitem a seguir les paraules, els conceptes, la semàntica… de cada moment. Però no és això el que a nosaltres ens importa. No són aquestes paraules que en cada moment de la història s’han fet servir el que ens alimenta i el que defensem. Ben al contrari. Allò que importa, allò que realment importa, és que al darrere de tots aquests fets, de totes aquestes persones, de tots aquests moviments… hi reconeixem aquesta certa idea de país, i ens en proclamem hereus.

Permeteu-me la provocació: no importa que el gran rei en Jaume I parlés de l’honor d’Espanya. No importa que a la guerra dels Segadors ens poséssim sota protectorat de la monarquia francesa. No importa que la Guerra de Successió ho fós al tro espanyol, no importa que en la proclamació de la República, o de l’Estat Català, es parlés de la Federació Ibèrica, de la República Federal Espanyola, etc. No importa. El que importa és que al llarg de la història, dels nostres fets, de les nostres gestes, hi ha un fil conductor, hi ha una certa idea de país, que és la que preval, que és en la que ens reconeixem i és per la que lluitem.

Aquesta certa idea de país, que forma part del nostre ADN nacional, que és la nostra columna vertebral com a país, com a nació, sempre ha anat acompanyada d’una altra visió. La de fer del nostre país un gran país, un país fort, potent, ambiciós, emprenedor. És aquesta la idea que ha emparat el treball sord i abnegat de tants milers de patriotes que mai no figuraran a les nostres pàgines d’història, però que han fet, amb la seva feina diària, amb la seva ambició, amb la seva capacitat, amb el seu talent, del nostre país un país viu. Només la transmissió històrica de la idea de país ens hagués relegat als museus. Però no, l’hem acompanyada, cridant fort o calladament, d’una altra certa idea de país, la del treball, la de fer coses pel nostre país que ens fessin més forts i que ens permetessin viure.

És aquesta certa idea de país que subsisteix en l’ambició creadora dels catalans, generació rere generació. I que ha permès que arribem avui amb un país econòmicament fort, culturalment fort, cívicament fort.

Hi ha, per tant, una certa idea de país que és reconeixible i que enllaça amb la nostra història i els nostres fets, i que es manifesta en aquesta doble dimensió. La certa idea de país pel que lluitem i la certa idea de país pel que treballem dia a dia.

I això és, per tant, i acabant, el que més importa. I sí, jo he vist aquesta certa idea de país, en la seva doble dimensió, al Congrés de CDC del cap de setmana passat. L’he vista reflectida en les seves ponències, en la defensa que n’han fet i en l’ambició que han demostrat. Sí, també he vist i compartit plenament aquesta certa idea de país en tota la gent de Reagrupament, en la seva insubornable defensa d’una idea i d’un model de país, que és el país i és la idea en la que jo crec. I l’he vista també en molta gent de les CUP, quan els veus treballar, quan hi parlo, quan compartim taula i festa. És aquesta certa idea de país d’aquesta societat civil desburocratitzada, com són tots els amics i amigues de la PDD, que han aconseguit arrossegar-nos al carrer i sentir-nos vius, però també en tota una llarga cadena de complicitats i associacions cíviques arreu de la nostra nació. És aquesta certa idea de país que habita en tota la gent que treballa per la nostra cultura, per la nostra llengua, per les nostres tradicions. És aquesta certa idea de país la que emergeix dels nostres emprenedors, dels nostres empresaris, dels nostres investigadors, dels nostres formadors, de tota la gent que treballa perquè el nostre país sigui més sòlid també en les seves estructures bàsiques.

Aquesta certa idea de país és, finalment, la que mai trobarem ni en el govern tripartit, ni al PSC-PSOE, ni al PP, ni en tot aquest relativisme insuportable i insufrible dels qui hi confraternitzen.

10 comentaris:

Enric I. Canela ha dit...

Elies,
Vinc dels Congrés de CDC i això que has escrit és una ponència. I ho dic en el sentit més positiu del terme.
Tens tota la raó.
Cert que hi ha una idea de país entre molta gent, una idea de mantenir l'esperit que ens va il·luminar molts anys, però el gran drama é sque molts dels dirigents no permeten la unitat. El problema és que hi ha massa petites rancúnies que eviten la unió i emntre els altres resisteixen. Divideix i venceràs. Estratègia reeixida. Mentre el país recula.
Jo però encara soc optimista, crec que aviat molts obriran els ulls.

Josep-Empordà ha dit...

En una nació consolidada i amb estat propi, que la societat estigui dividida en funció dels deversos interessos que s'hi manifestan i s'hi aixopluguen, és llogic i a més necessari. És la essencia de la democràcia. Que en una nació en construcció es manifestin aquestes divisions, més enllá de l'ùnic objectiu acceptable, que no és altre que la reconstrucció nacional, és suicida.

Els forasters que dominan aquesta societat, en son conscients, i fan tots els esforços al seu abast per tenir dividida a la societat de la nació en reconstrucció.

D'aquí plora la criatura. Aquest és el principal problema a resoldre si volem reeixir com a nació.

A hores d'ara, el perill més gran per la nació catalana, el representa el pscPSOE, i es fa insuportable que alguns que s'etiqueten com a "independentistes", no solsment els hi facin costat, sino que els han lliurat tota la Nació.

La història els jutjará amb duresa i la societat, els fará pagar un preu altissim, n'estic convençut.

Cordialment.

joliu ha dit...

Ei, felicita'm, he llegit tot el post, de cap a peus. He, he, he.
És bo, molt bo. Conté la dosi d'orgull necessària, la justa crítica indefugible, l'èpica que t'agrada i en conjunt l'esperit que ens ha de fer alçar deixant-nos de lamentacions.

He llegit darrerament posts riduculitzant el congrés de CDC i als qui hi hem vist una flama o una espurna (segons l'optimisme personal de cadascú). Són actituds que no entenc, cotràriament al que defensen acaben provocant una dinàmica inmobilista.

Alcem-nos!

Anònim ha dit...

Bona tarda,

Del GEN a la CUP...Uff! Suposo que en el fons passa com amb els proveïdors, no hi ha empreses, hi ha persones. De la millor et trobes un inutil que et toca a tu, i de la pitjor un professional que et fa el millor servei...A tot arreu hi ha bona gent i a tot arreu hi ha capullos...Des que et vaig començar a llegir (post 13/01/08, em sembla) sempre m'ha sorprés la teva promiscuitat: el rocker, el GEN, la FNEC, JNC, la Crida, els Estrellats d'ERC, Cornvergència,...
La putada és que "fa més soroll un arbre que cau que mil ben drets" i la bona gent de qualsevol sigla no crida ni intoxica, mentre que 4 desgraciats anomenen botifler al més patriota. Mira la PDD...En general, ens cal menys insult i més proposta d'acció i argument. Els colonitzadors són més.

Bé, salut i independència!

L'ADLPO

Anònim ha dit...

Hola

El problema és que els militants tant d'ERC com de CiU s'estimen massa el seu partit. Hi ha com un patriotisme de les sigles que es pot veure quan els militants surten per la Diada enarborant la bandera del partit enlloc de la senyera o l'estelada. La conseqüència d'aquesta passió és que quan el partit comet un error garrafal de pèssimes conseqüències per al país se li perdona com una mare perdona el seu fill enlloc de plantar-lo o obligar els seus dirigents a rectificar.

Anònim ha dit...

Bon dia Company Patriota,
Ja fa molt temps que llegeixo els teus "articles", però mai fins ara ,m'he atrevit a deixar-te cap comentari. Però ,com tot, sempre hi ha d’haver-hi una primera vegada.
Ho faig des de la meva humil postura com a llegidor i seguidor de l’actualitat del nostre País,i ho faig també, com a militant d’ERC des de fa ja més de deu anys. Parles de “L’actitud de la direcció d’ERC i la militància que majoritàriament els hi expressa un incomprensible –des d’un punt de vista patriòtic- suport, és l’exemple paradigmàtic del desastre en el que estem atrapats.”.
És evident que tot dependrà del cristall en que es miren les coses, coincidirem en la inutilitat i el sense raó del discurs populista de les CUP,tampoc defensaré tots el moviments que pugui fer el meu partit, ja que, encara que militant, no es pot compartir MAI, tot l’ideari i tota la estratègia a seguir.
Però el que tinc clar, és que si hem d’arribar al desitjat alliberament, no ho farem sense ERC.
Amb el 15 % dels vots es fa el que es pot...,representació estable al mon, Seleccions Nacionals (15),Balances Fiscals,internacionalització de la nostra industria,Inversions milionàries en recerca, nou estatut, convertit en un pamflet gràcies al pacte mas-zapatero, llei de la memòria històrica,etc,etc, no cal que et digui tot el que cinc consellers han fet i espero seguiran fent pel nostre País.
La avantatge del nostre Partit és l’assemblearisme, i d’aquesta manera ens governem. Quan siguem més del 30% de l’electorat, com ciu, se’ns podrà exigir encara més, però amb el que hi ha s’arriba a on es pot,( i no vull que sigui cap excusa, la realitat és la que és).
Dius també “......I sí, jo he vist aquesta certa idea de país, en la seva doble dimensió, al Congrés de CDC del cap de setmana passat.” Només dir-te que , i sentint-t’ho molt , jo al congrés de cdc, vaig veure, més del de sempre.
El Sr. Pujol no vol deixar la seva poltrona, s’han d’inventar un nou càrrec pel Sr.Puig, ja que el Sr. Mas no pot accedir a la presidència....el sr. Madí no el mou ni una excavadora, seguim amb unió enganxada als talons,les corrents “critiques”, són callades per la direcció,segueix sent l’únic partit català que ha governat Catalunya amb el PP , podent-t’ho fer amb ERC, (per dues vegades).
Potser es que no tenim dels direccions que ens mereixem tots plegats però,et demanaria menys pessimisme i més realisme. Fem possible entre tots que des de la dreta catalanista, hi hagi un bon coixí de més de 40 diputats, però també fem entre tots que a l’esquerra hi hagi una ERC també amb 35 40 diputats.
Seria una bona manera de començar fer una llista unitària a Europa, no et sembla???.
Seria un bon laboratori, per veure com és això de treballar per primera vegada amb un sol objectiu, sigui des de la dreta o des de la esquerra, només mirant el millor pel País
Sense rancúnies, sense mirar enrrera,serà la única manera d’alliberar el País. Ens necessitem TOTS.
Salut i Independència

Josep-Empordà ha dit...

"No cal que et digui tot el que cinc consellers han fet i espero seguiran fent pel nostre País".

Home!, a l'Elies no ho sé, però a mi si que m'agradaria que algú m'ho expliques!.

"Però també fem entre tots que a l’esquerra hi hagi una ERC també amb 35 40 diputats".

Vaja! si que estarian contents els espanyolistes del pscPSOE, tindrian garantit el seu tripartit per sempre més.

"Seria una bona manera de començar fer una llista unitària a Europa, no et sembla???".

No, una bona manera de començar, sería l'ajuntament i la diputació de Girona, p.e. i aquests, no son tant lluny com les europées.

Per cert, qué hi fa ERC associada a un partit espanyolista, conservador i de centre lliberal com el pscPSOE (José Saragossa) podent associar-se amb un partit progressista i "independentista radical" (també José Saragossa)???.

Anonim...aquest discurs ja l'hem sentit masses vegades, i no porta enlloc.... al menys pel que a mi respecta.


Siau!.

reflexions en català (marc) ha dit...

Bona reflexió. La pregunta és: trobarem la manera de posar-nos d'acord els que tenim una idea de país semblant, encara que només sigui per sortir del pou en què ens trobem? Qui o què pot fer-ho?

Andreu ha dit...

Benvolgut Elies,

Enhorabona per l'article. Magnífic. Real com la vida misma.

Encara que al mestre Dessmond no li agradi, a mí em sembla que la separació entre els tripartits i els convergents és semblant a la que hi ha entre els aficionats al Barça i els pericos.

Una certa idea del que és el futbol a Catalunya, per raons històriques que no venen ara al cas, ens uneix a tota la diversitat de culés, ben lluny i sense res en comú amb la idea motriu que en tenen els pericos.

L'objectiu, en el fons, i en la superfície, de fer-se perico a Catalunya és per anar contra el Barça i el que representa. Es ser anti.

Com els tripartits.

Són anti, per això no saben construir res.

La direcció de la E ha fet que un 15% de les penyes i penyistes del Barça es fessin periques i, té collons, els socis no han aconseguit ni volen, majoritàriament, tornar amb els que tenen un cert sentit del futbol, de color blaugrana.

I es demencial i inverosímil llegir, a 18 de juliol, que hi ha hooligans de la E que s'apropien amb tota la jeta del món de la batalla de 20 anys de les balances fiscals, com si fos seva; farden d'haver aconseguit 15 seleccions nacionals (avui la 16ena, la de menjadors de tramussos...), etc., etc. Però si han estat el còmplice necessari, indispensable, de la traició a Catalunya que significa posar de Presidents a perdedors, i àdhuc a anticatalanistes com el Montilla,....

I encara aspiren a que els hi regalem vots per a fer-los grans i aixi aconseguir que el Montilla tingui més força....

S'haura cregut que sóm imbècils.
I s'equivoca.

Els col.laboracionistes de Vichy són els tripartits.

I el proper 9% a les properes catalanes els hi farà veure clar , suposo, que el poble català no paga traidors.

Salutacions cordials,

Andreu

Cesc. ha dit...

Benvolgut Elies,
He fet uns dies de travessa pel Pirineu i he estat totalment desconnectat...ja em tocava.
Ara faig un repàs del que m' he perdut, després de llegir la premsa, per acompasar el pas a la realitat...per cert, he passat un fred de nassos en sentit figurat i estricte.
El post és molt bo, com acostumes, a mi s' em fan curts, sempre penso que els fas rodons, allò de pi per radi al quadrat, tot i que la proporció perfecte seria aconseguir fer el post amb l' expressió literaria del número Fí...concepte de proporció molt més ric que la l' arrodoniment de la circumferència.
T' escric per aquest company anònim de militància a ERC que encara espera aconseguir 35-40 diputats...m' ha deixat en un estat entre la pedra i la pasta de moniato. A veure company partidista, si a les últimes ecspanyoles en Puigcercós i en Ridao dèien que baixar un 40% era un bon resultat...i la dictadura electoral ens va fer baixar un 60%...què et fa pensar que passarem de 21 a 35...i no a 8 o 9?
Jo de vegades penso que els sociates us expliquen rondalles a la vora del foc abans d' adormir-vos...quan us adormiu ells s' entrompen d' ecspanyolisme a la vostra salut...i a la nostra misèria als comicis.
ERC la salvarem, si Déu vol, però de molt avall, en salvarem les despulles, les essències, i per descomptat sense ni Puigcercós, ni Ridao, ni Carod. Toqueu de peus a terra que sembla que en feu befa de la situació, no sé si enlluernats o, directament, suïcides.
Salut i independència,
Cesc.