dilluns, de juliol 28, 2008

VERGONYA! (Salvem les restes dels soldats de la Batalla de l'Ebre de la depredació eòlica!)


Setembre 1938, cinquena contraofensiva franquista sobre les tropes republicanes a la Batalla de l’Ebre. (la primera part de l'article és la contextualització de la denúncia, que podeu trobar directament més avall, a partir d'on diu Juliol 2008. L'article és molt llarg, però m'ha semblat indispensable perquè es pugui entendre la rellevància de la denúncia)

Fa dos mesos que les millors tropes de la república es troben atrapades en un petit sector del marge dret del riu Ebre. La seva ofensiva llampec del 25 de juliol s’havia vist frenada ràpidament a les portes de Gandesa i de Vilalba dels Arcs.

Enmig d’un context internacional convuls, on tots els indicis apunten l’esclat de la segona guerra mundial, per a la República, resistir és vèncer. I, frenada l’ofensiva, i malgrat ocupar un territori minúscul sense cap valor estratègic des d’un punt de vista militar, l’ordre passa a ser fortificar-se i resistir. Les serres de Pàndols i Cavalls i la infinitat de turons que s’estenen per aquella zona de la Terra Alta es fortifiquen d’una manera increïble, es caven trinxeres i s’aixequen parapetos a qualsevol lloc, des de la roca dura dels cims de Cavalls fins a la terra de tots i cadascun dels petits turons que, pràcticament iguals els uns als altres, donen forma a petites valls plenes d’ametllers, vinya i oliveres.

L’exèrcit franquista, que gaudeix d’una escandalosa superioritat en homes, en armament, en artilleria i en aviació, enlloc d’ignorar la presència republicana, absolutament frenada i intrascendent en termes militars, ha decidit, per ordre expressa de Franco, fer-los-hi front. És el que els historiadors anomenen “choque de carneros”. Franco està decidit, ara que té tancat en aquell perímetre minúscul el millor de l’exèrcit de la República, a aniquilar-lo. És una guerra i una batalla d’extermini. I això és el que vol fer. Aniquilar l’exèrcit de la República que té allà al davant, sense cap mena de mirament tampoc envers les baixes pròpies, envers l’enorme cost en les mateixes tropes franquistes que aquesta decisió comportarà.

I així ha començat i es desenvoluparà durant 115 dies la batalla més salvatge de la Guerra. Els franquistes porten ja quatre contraofensives, i cap d’elles ha aconseguit moure de manera significativa les posicions. Cada pam de terreny que recuperen els franquistes té un cost descomunal en vides humanes per part de tots dos bàndols.

La cinquena contraofensiva té per objectiu arribar a Camposines, i de Camposines a Mora, a l’Ebre, i deixar envoltat l’exèrcit republicà que es defensa en els cims de Pàndols i Cavalls. Han conquerit Corbera d’Ebre, que ha estat totalment destruïda pels bombardejos de l’aviació franquista, la legionària italiana i la legió condor alemanya. Conquerida Corbera, els franquistes avancen cap a Camposines des del sector Vilalba, la Serra de la Vall de la Torre i per la vall del Riu Sec. En el seu avanç es troben davant seu un turó rere l’altre. Tots perfectament fortificats. Els intenten conquerir un a un. L’operativa és sempre la mateixa: un intens, brutal, bombardeig de l’aviació, un posterior bombardeig de l’artilleria, i finalment, quan les posicions republicanes han estat absolutament matxacades, avança la infanteria.

L’estratègia republicana defensiva també és sempre la mateixa. El sistema defensiu que han parapetat a tots els turons fa un escalat de línies de trinxeres, amb les seves corresponents línies d’evaquació cap a refugis, a sotavent dels bombardejos. Quan aquests cessen, les tropes republicanes tornen a les seves trinxeres de primera línia a fer front a la infanteria feixista. Però inevitablement els bombardejos d’aviació i d’artilleria provoquen massacres entre els defensors, que acaben amb una gran inferioritat numèrica, i finalment perden les posicions, de vegades perquè tots els defensors han estat aniquilats, de vegades perquè encara, els pocs supervivents, estan a temps de retirar-se i reagrupar-se en el següent turó.

Quan arriba la nit i l’aviació franquista no pot operar, les forces es reequilibren, i les tropes republicanes sempre intenten reconquerir novament les posicions. I així un dia rere l’altre, un turó (cotes en l’argot militar) rere l’altre.

Els morts es compten a milers en tots dos bàndols. Malgrat que en aquesta cinquena ofensiva les tropes de la república han fregat el col·lapse, en aquests moments l’avanç cap a Camposines és una autèntica carnisseria. Els generals franquistes estan desesperats. Les millors divisions i unitats franquistes estan sent massacrades en aquests combats. Però en tenen de refresc, i Franco no pensa cedir ni un milímetre en la seva estratègia. Ni tan sols quan contempla, impassible, l’aniquilació de tot un batalló de la 4ª de Navarra, una divisió d’èlit de les tropes franquistes. Contemplar l’anquilació d’aquest batalló només li mereix un comentari: “lo sucedido es un ejemplo típico de la fortaleza de las posiciones ocultas a los observatorios”.

En un petit triangle entre la carretera de Vilalba a la Fatarella, la de Corbera a la Fatarella i la de Corbera cap a Mora, al voltant del que es coneix com a “Coll de Cosso” es desenvolupen uns combats terrorífics en unes cotes pràcticament idèntiques l’una a l’altra: les cotes 510, la 500, la 496, la 365, la 287, etc. Són cotes sense cap valor estratègic, excepte que per avançar cal ocupar-les, i que un cop ocupada, n’hi ha una altra al davant. Són cotes que evidentment no són conegudes així per la gent de la terra. Cada turonet, cada vall té el seu nom. Però per als militars són simples “cotes”. I pels noms amb que les coneix només la gent de la terra, haurien quedat al marge de la història i del món. Si no fós que aquell setembre del 1938 van passar de ser aquelles terres solitàries i pobres de secà a convertir-se en un escenari de l’infern.

Sí, durant aquells dies de setembre, aquelles petites valls i turons són l’autèntic infern a la terra. Una d’elles es coneguda com “el cucut”. Té una forma molt cònica, i les tropes republicanes l’han fortificada espectacularment. Les línies de trinxera pugen de baix cap a dalt, com si fossin diferents muralles d’un castell. A la part del darrere s’hi han construït els refugis. Aprofitant qualsevol roca, cavant la terra, parapetant les trinxeres de pedres i sacs de terra. Un dia de setembre del 1938 el cucut queda com a la posició més avançada de les tropes republicanes en aquell sector. Les tropes feixistes han anat conquerint turó rere turó. I ara els hi toca a ells.

Els soldats de la República ja estan exhaustos a aquestes alçades de la batalla. La frontera francesa ja fa dies que s’ha tancat i escasseja el material de guerra. Però també escasseja, i molt, l’aigua. Ha estat un estiu molt calorós, aquell del 38. L’aigua és el tresor més gran d’aquells soldats rebentats per tot arreu. Només abunden els polls i les infeccions. La vida a la trinxera és duríssima. I la por, els constants bombardejos que han de suportar, és terrible. La superioritat de tota l’aviació franquista i de la seva artilleria els converteix en autèntica carn de canó. Però resisteixen. I ara, els del Cucut els tenen al davant.

A primera hora del matí s’inicia el bombardeig contra el Cucut. Primer l’aviació. Bombes de fins a 500 kg. El bombardeig es concentra en el Cucut, i és implacable, terrorífic. Les bombes se senten xiular mentre baixen… fins que esclaten. Després vindrà l’artilleria. I ho saben. Però el bombardeig d’aviació ja ha durat molt, ha estat dels més llargs de la batalla, i concentrat en un turonet que sembla un petititíssim pastís. L’artilleria, des de les cotes properes, continua el bombardeig implacable.

Són vuit hores de continu bombardeig sobre un turonet que, el Tibidabo, al seu costat, sembla l’Everest. El bombardeig, les vuit hores de constant bombardeig, han massacrat els pobres defensors. Molts s’han tornat bojos. L’espectacle ha estat terrorífic, infernal. Quan la infentaria feixista l’assalta, els pocs defensors supervivents estan absolutament desorientats, embogits.

Juliol del 2008
Hem matinat. Aquests dies són els més calurosos, amb diferència, del que portem d’estiu. Amb el meu germà i una parella d’amics del poble hem volgut seguir el rastre de la batalla en aquests turons. Els havíem buscat, igual que hem fet amb altres escenaris de la batalla, però aquests són especialment difícils de trobar si no t’hi porta algú que els conegui.

Tenim un bon motiu per anar-hi. Dintre del demencial projecte d’instal·lar un front de 200 molins de vent alts com la Torre Agbar a la Terra Alta, des d’Horta de Sant Joan fins a la Fatarella, s’han començat a fer “cates” sobre aquests turons per instal·lar-hi alguns d’aquests molins gegantescos.

Aquesta massificació trinxarà la comarca. Però és que a més a més, i pel que ens ha explicat gent del poble preocupada per la memòria històrica, ara trinxaran aquests espais, aquestes cotes aïllades i solitàries on ara fa 70 anys es van viure uns combats infernals, i que van deixar aquella zona convertida en un enorme cementiri a l’aire lliure. Centenars, milers, de combatents van ser mal enterrats, colgats de qualsevol manera, o ni això. I les seves restes reposen aquells turons. I ara estan amenaçades per les escavadores dels enormes aerogeneradors.

Trobar restes humanes al poble no és cap sorpresa. Sempre que algú refà un marge, aplana un tros… n’hi surten. Igual que restes de material bèlic. Però ens han dit que en aquella zona és terrible.

No sense dificultat i perdre-mos vàries vegades, anem trobant la manera d’entrar a les diferents cotes. Passem per un camí al costat d’un camp d’ametllers, i el terra, 70 anys després, sembla que estigui amb el sarrampió: és ple de petits trossos de metralla, com d’una ungla. No havia vist mai res igual. Continuem caminant i entrem al bosc.

El bosc sembla l’infern. Els quatre avancem separats uns metres l’un de l’altre, cercant el rastre de la batalla. I de sobte… rere uns matolls… se’m gela el cor. Em puja un nus a la gola. Quasi no puc dir res. Finament aconsegueixo articular un “veniu aquí”. Però quasi simultàniament el meu germà i la parella d’amics comencen a dir el mateix “i aquí”, “veniu aquí”.

Ens anem apropant els uns als altres. Davant nostre s’estenen, a l’aire lliure, enmig del bosc, semicolgats entre la fulleraca del bosc, centenars de restes humanes: cranis, mandíbules, caderes, fèmurs…

Es fa un silenci de llàgrimes entre nosaltres, i anem fotografinat en silenci tot el que veiem. Alguns cranis tenen ben visible l’impacte de la batalla, l’impacte i el forat de la bomba o la metralla.

El dolor es fa insuportable. L’espectacle és dantesc, anem caminant poc a poc, amb molt de compte, i per tot arreu emergeixen les restes dels combatents. Aquestes són les més superficials, les que potser mai ningú no va poder fer cap altra cosa que llençar quatre pedres a sobre del cadàver, i que el pas del temps i les pluges, deixa al descobert. Però sota els nostres peus, ho sabem hi ha centenars de cadàvers de soldats. Només en una de les cotes sabem que hi va haver 300 morts, i que els van colgar allà mateix.

Les restes de soldats, en aquest petit triangle, es deuen comptar per milers. Soldats que van ser donats per desapareguts. Soldats les famílies dels quals mai més no en van saber res. Però que en canvi sí que saben, per les unitats en què combatien i les últimes cartes, en quin sector estaven.

I avui, 70 anys després, encara la vergonya que les restes d’aquests pobres soldats, que ho van donar tot per la nostra llibertat… estiguin escampades com si fossin brossa.

I avui, 70 anys després, encara, l’avaricia sense límits i l’absoluta necedat dels polítics ens han portat a que sobre aquestes restes s’hi hagin d’aixecar uns enormes aerogeneradors. Si no fem res per evitar-ho, en no res, i sobre aquestes restes, i a preu fet, uns enormes bulldozers aniran obrint camí pel mig del bosc i unes enormes escavadores començaran a trinxar el terreny.

A la tarda venen al poble en Montilla i en Saura a inaugurar el centre d’acollida del projecte de museïtzació dels espais de la batalla de l’Ebre. Amb la gent de la Plataforma en Defensa de la Terra Alta hi anem. Portem pancartes contra la massificació eòlica i fotos ampliades de les restes d’aquests combatents. A sota hi hem escrit “Vergonya”.

Quan arriba la comitiva cridem “vergonya”. Un cop a dins, sentim en Montilla fer una defensa aferrissada de l’energia eòlica, i dir que tiraran endavant els projectes de parcs eòlics.

Però no em puc creure que hi hagi tanta insensibilitat envers aquesta situació. No em puc creure que, 70 anys després, davant un episodi tan greu, no es faci res. Tenim un deure molt gran, enorme, per tractar amb dignitat les restes d’aquests soldats que reposen en aquests turons.

No em puc creure que el projecte de museïtzació dels espais, que és molt important i al que dóno suport total, no tingui en compte, de manera preferent, salvaguardar, de debò, la memòria i la dignitat dels combatents que hi van deixar la vida. No em puc creure que ara, 70 anys després, les seves restes siguin triturades sota l’oruga d’un bulldozer o la pala d’una escavadora per instal·lar-hi un molí de vent.

Cal, de manera immediata, fulminant, aturar el projecte d’aerogeneradors en aquestes zones assenyalades, que tothom sap quines són, on reposen les restes dels combatents. Cal, de manera immediata, un projecte per a la recuparació d’aquestes restes, per a la seva adequada classificació i ordenació, a l’espera que puguin ser identificades a través de les famílies.

Cal, i per això us demano també la vostra ajuda, fer una difusió per tot arreu d’aquesta situació i pressionar i sensibilitzar les institucions perquè aturin aquesta barbaritat. Crec que les fotos que vam poder fer i que acompanyen aquest article són la denúncia més gran que podia fer. Lamento la seva duresa, de debò. Però això ho hem d’aturar!

Fem-ho entre tots! Feu difusió d’aquesta situació! No a la instal·lació dels aerogeneradors gegants als espais de la batalla de l’Ebre!

DIFONEU LA DENÚNCIA!!!

33 comentaris:

aubachs ha dit...

Fa vergonya i indignació. Tant omplir-se la boca de... aquestes cates fa temps que van, fa temps en passar per allà vàrem veure el moviment de terres (no sabíem que eren cates) i després va sortir el tema dels parcs eòlics. entre la fatarella i riba-roja també vam trobar restes de metralla o casquets de bala i les trinxeres encara eren força visibles. Podries concretar una mica més la zona, estarem per allà i intentarem acostar-nos.

Cesc. ha dit...

Collons!, benvolgut Elies, això que descrius sí que és idèntic al que vaig viure a BiH.
Ho he linkat al fòrum del Nació Digital. Cal donar a conéixer l' imperdonable oblit d' aquests valents.
Una abraçada,
Cesc.

Anònim ha dit...

Ni els rusos a stalingrad, ni els alemanys a montecasino, ni els americans a omaha beach, ni els francesos a verdun, ni els japonesos a okinawa...
Només nosaltres, els catalans, a l' ebre, amb els nostres heroïs... quin fàstic de païs...

Basil

marc ha dit...

Esgarrifós. No es pot tocar aquest terreny fins que les restes humanes siguin tractades amb la dignitat que tant demanen els polítics.

L'Espelt ha dit...

Cridarem ben fort per a que tothom escolti.
Cridarem ben fort perquè ningu gosi profanar la memoria.
Fem pinya i exigim dignitat.
Altre cosa es matara com a pais.
Elies, ho pararem, no en dubtis!
Salut!

Anònim ha dit...

Francament un relat extremidor.

Ara bé, al meu entendre, els molins em semblen un boc expiatori massa fàcil. Cal documentar-ho amb professionalitat, una placa si escau, i en marxa. Hi ha un munt de llocs on s'ha tirat pel dret i no s'aixecat ni una sola veu. L'arrabassada, el Camp de la bota, Montcada,...

Quin millor monument que uns ginys com aquests. Altrament, tindrem un futut/r ben nuclear.

L'ADLPO

Dessmond ha dit...

Benvolgut Elíes,
Aquí hi ha dues coses. Una, el tema de l'energia eòlica que em sembla molt respectable. Hi ha un cert discurs d'estètica paisatgística que jo no comparteixo en absolut. Consti que no ho dic per aquest cas, que em sembla el tema és un altre.
L'altre qüestió és això que comentes. Tant de rebombori per tot el que significa el descobriment de fosses comunes i el que expliques és una cosa que indigna de sobremanera. Tot aquest rastre de restes humanes han sortit en fer les cates?. Quan es procedeix a fer una obra i s'hi troben restes del que sigui, el projecte s'atura. Si les tombes són romanes, per exemple, se les tracta amb un respecte majúscul. No veig perquè els combatents de la guerra civil, molt més propers a nosaltres, no mereixin un respecte semblant. Les imatges que proporciones són molt bèsties. Molt. Si a mi m'escandalitzen, no sé què pot passar pel cap d'algú que sap que un parent/amic/conegut seu hi va combatre.
Demà el meu post serà per aquesta causa.

Elies ha dit...

Companys, gràcies a tots pel vostre suport i la difusió que n'esteu fent!

Efectivament, no es tracta d'un debat sobre l'energia eòlica. Es tracta d'impedir un disbarat, es tracta que els emplaçaments assignats siguin els adequats i, sobretot, es respecti i s'actuï DE MANERA IMMEDIATA per tal de preservar i tractar amb dignitat les restes humanes de la Batalla.

És l'únic que podem fer. Però ho hem de fer.

Gràcies a tots un altre cop pel vostre suport.

JRoca ha dit...

El meu avi va estar per aquests turons l'any 38 i de vegades m'explica com eren els bombardejos i les condicions de vida a la trinxera; era esfereïdor, com aquest post. La batalla de l'Ebre va canviar el nostre destí i de vegades sembla que no se li doni la importància que es mereix; cal donar a conèixer el que va passar.
Salut

ha dit...

Mon pare encara se'n recorda de la primera vegada que es va tornar a pujar a Sta. Magdalena del Pinell de Brai. Una ermita situada a la serra de Pàndols. Tenia 10 anys i en feia 13 que s'havia acabat la guerra.
"Alló era una muntanya blanca de tants ossos com hi havien", diu.
Que mai més ens torni a passar una cosa així.

Ròdia Raskòlnikov, el nàufrag de l'Illa dels déus morts. ha dit...

Impressionant, escruixidor relat.

És impossible una vergonya més gran. És ben bé com ho diu Basil.

Ànims, que això es pot aturar. Per la dignitat i la memòria dels nostres màrtirs.

Anònim ha dit...

És vergonyós el què estan fent a la Terra Alta amb les restes dels nostres familiars que varen lluitar per la democràcia!
Dins el Dep. de Relacions Institucionals s'ha creat una Direcció General que es diu de la "Memoria Democràtica". Què estan fent? han fet una llei de fosses comunes, i així l'apliquen als espais de la batalla de l'Ebre? ells mateixos es contradiuen, per un costat fan propaganda del que estan fent i es pengen moltes medalles, per l'altre, tenen la llei i protocols per a realitzar les tasques correctament, però no apliquen res.
Això, als familiars de les víctimes de la Batalla de l'Ebre, que no hem pogut recuperar les restes del nostre familiar, ens INDIGNA!
També han fet la llei de la Memòria Històrica, per a què serveix?
Senyors polítics; els familiars dels desapareguts en la BE ens agradaria que fossin coherents amb el que diuen i les lleis que fan.
Tot parc eòlic hauria de tenir un seguiment arqueològic a part de geològic (aquest darrer he llegit que el feien). Si de veritat hi haguessin arqueòlegs treballant en aquest projecte, les restes dels nostres familiars no estarien així. Es documentarien al lloc exacte on s'han trobat i si es trobessin esquelets en connexió anatòmica s'hi podrien fer estudis antropològics. A més, es podrien trobar plaques o objectes identificatius dels soldats que podrien ajudar a identificar-los.
Senyors polítics: Si us plau, sigueu coherents amb el què dieu i apliqueu correctament els protocols i/o normatives vigents. No deixeu que les paraules se les emporti el vent, deixeu que els vostres actes es recordin.

el nano ha dit...

Elies,
Sense paraules.

Solucions:

Unió Europea per una banda i via judicial per una altre.

Si cal recollim diners i endevant.

Tens el meu recolzament.
Som una generació privilegiada, el mínim que podem fer per aquests companys que no van tenir la sort que nosaltres és defendre i fer respectar la seva memoria.

El nano impactat

catalunya.ffw ha dit...

Elies,

El Singular Digital posa en portada la teva denúncia. Me n'alegro.

Comparteixo amb en Dessmond el recel a la "cosa" paisatgística, però els darrers soldats de Catalunya mereixen alguna cosa millor.

Marc
www.catalunyafastforward.blogspot.com
PS: Ara ja sé el perquè del "115".

Anònim ha dit...

jo soc de pinell de brai i per histories que em contava el meu avi alli van morir molts dels seus companys,amics i familiars...
se'n haurien de donar mes que vergonya de voler montar molinets al damunt de restes humanes amb un significat tan gran per a la gent de la nostra terra...
si fos un esquelet de dinosaure, unes ruines romanes (com molt be dieu) o cualsevol altra cosa d'estes tot el mon estaria alli volcat per a que no si construis res i es decretes patrimoni i osties d'estes...
pero quan es tracta d'esquelets de gent humil que va lluitar per defensar lo que era seu, llavors tothom gira la cara...
teniu rao, se'n haurien de donar VERGONYA!!
tots amb tu ELIES!

Anònim ha dit...

jo soc de pinell de brai i per histories que em contava el meu avi alli van morir molts dels seus companys,amics i familiars...
se'n haurien de donar mes que vergonya de voler montar molinets al damunt de restes humanes amb un significat tan gran per a la gent de la nostra terra...
si fos un esquelet de dinosaure, unes ruines romanes (com molt be dieu) o cualsevol altra cosa d'estes tot el mon estaria alli volcat per a que no si construis res i es decretes patrimoni i osties d'estes...
pero quan es tracta d'esquelets de gent humil que va lluitar per defensar lo que era seu, llavors tothom gira la cara...
teniu rao, se'n haurien de donar VERGONYA!!
tots amb tu ELIES!

marc ha dit...

A Vilaweb també se'n fan ressò.

marc ha dit...

Elies, has fet alguna carta al director?

Anònim ha dit...

Esbrini senyor Elies, que va fer l'alcalde convegrent de Gandesa amb les restes dels soldats, mentre feia fill predilecte del poble el genocida de Serrno Suñer l'any 1985...

A la Terra Alta les hem vistes de tots els colors i ara que guanyen els "d'esquerres" sembla que hagin descobert la sopa d'all. Cap partit polític ha tingut els pebrots per dignificar els defensors republicans de Catalunya.

Cap ni un...

Gregori

Joan ha dit...

Molt bé el post.
Però alguns dels comentaris... sempre està bé criticar el govern i fotre-li canya, però a veure, va bé informar-se abans de queixar-se. Evidentment que si unes obres deixen al descobert restes humanes, s'han de parar i fer el necessari per dignificar-les.
Ara bé, si barregem això amb què han fet els polítics al respecte, doncs la realitat és que CiU no va fer res durant els 25 anys que va governar. L'octubre passat el Parlament va aprovar la Llei del Memorial Democràtic (amb els únics vots a favor del tripartit). El seu text està disponible a Internet i la lectura del Preàmbul val la pena. Està previst que durant la pròxima tardor s'aprovi la Llei de Fosses... que servirà per evitar aquests casos tan vergonyosos com els que descriu aquest post. En fi, si ens hem esperat 30 anys, no vindrà ara d'uns mesos...

Elies ha dit...

Joan, la memòria del tristpartits és de peix. El projecte de museïtzacio dels espais de la batalla de l'Ebre i recuperació de la memòria històrica neix dels governs Pujol. Allà arrenca tot el procés. Evidentment per al tripartit això s'ignora, però és la realitat.

Ara estem parlant d'una altra cosa, i és de la instal·lació d'un parc eòlic sobre aquestes cotes, amb tot el que hi ha, representen, i l'agressió irreversible que pot representar per a les restes dels combatents.

Això és el que s'està denunciant.

Anònim ha dit...

No s'ha de permetre aquest deshonor. Prou de silenci a l'ignominia de la Batalla de l'Ebre. Denunciem-ho per tots els mitjans.

http://locarrerdelriu.blogspot.com/2008/07/apareixen-restes-de-soldats-de-la.html

lo llaguter

popota ha dit...

Joan, el problema és que els preàmbuls no signifiquen res. D'altra banda, la idea de que els governs convergents han fet alguna cosa positiva en matèria de memòria històrica és risible. PSOE i CiU, exactament igual que el PP, en tant que principals beneficiaris de l'estafa de la transició, s'han oposat en tot moment a acabar amb la subnormalitat democràtica. Tan li fa si s'ha de votar la constitució, un estatut afaitat o una desnaturalització de la llei de memòria històrica.
Salut i gràcies pel post, Elies.

Elies ha dit...

Amics i amigues,

moltes gràcies a tots pels vostres comentaris. A tots.

Probablement alguns de vosaltres hàgiu arribat a aquest bloc i a aquesta denúncia a través de Vilaweb. A El Singular Digital se n'han fet ressò, en portada, d'una manera exemplar. Els ho agraeixo.

Estem molt sols en aquest combat per la memòria i per la dignificació de les restes dels combatents de la batalla de l'Ebre.

Per això m'atreveixo a demanar-vos, com ja esteu fent molts de vosaltres, que feu tot el possible per difondre aquesta causa que és tan de justícia.

Us demano, i em demano, que en aquest tema no actuem retraient-nos les nostres diferències. Em sembla que és prou greu com perquè tots els qui compartim una mínima sensibilitat fem tots els possibles perquè aquestes restes no siguin triturades sota un parc eòlic. Que fem tot els possibles perquè rebin el tractament i la dignitat que mereixen i, en un dia futur, l'haver-les preservart, ordenat, classificat i guardat dignament... permeti la seva possible identificació a través de les famílies dels desapareguts que busquen aquest últim consol... i justícia.

Fem-ho possible, si us plau. No ens enmerdem (i m'ho demano a mi mateix) en discussions estèrils i improductives. Si creiem en la justícia d'aquesta causa, esbombem la denúncia, fem-la crèixer, pressionem perquè es faci el que cal fer, el que es faria a qualsevol país normal.

No deixem que, 70 anys després, les restes d'aquests soldats continuin en l'oblit, la indiferència o atrapades, aquest cop, en la maquinària burocràtica.

Exigim una solució immediata. Exigim la garantia de la seva preservació.
Exigim la dignitat que es mereixen.

Gràcies a tots. Compto amb vosaltres perquè difonem la petició per tot arreu, perquè la nostra veu s'aixequi i s'hagi de sentir arreu.

popota ha dit...

Molt d'acord amb l'últim comentari. En aquesta línia, és d'obligada lectura el post d'en Ròdia-link a l'onzè comentari del present post-, especialment el que comenta d'organitzacions com el GOB.

Jesús ha dit...

Demà ho penjo al meu fotolog.
Ho faria avui, però he posat foto nova una estona abans de llegir-te.

És una pena que aquest poble tingui uns polític i governants tan immerescuts.

Farem els possibles per difondre aquesta aberració.

Independència i llibertat!!

Salvador ha dit...

70 anys més tard i totes aquestes restes humanes a la vista i escampades. Però quina mena de país és aquest? Segur que si hi haguessin descobert algun ou de dinosauri tot estaria ben protegit, però no, hem d'instal·lar molins de vent monstruosos a major gloria del negoci de les companyies elèctriques.
Jo no he conegut dos oncles que van morir a aquesta guerra fastigosa i el meu pare hi va patir molt. Senzillament ho trobo repugnant.

Jesús ha dit...

http://www.fotolog.com/xess_badalona

De comiat d'estiu he penjat això al meu fotolog.
És el meu granet de sorra.

Bon estiu!!

Anònim ha dit...

Elies,
he arribat al teu blog perquè un company m'ha passat l'enllaç.
He trobat que és una vergonya que les restes humanes dels soldats que varen morir a la Batalla de l'Ebre restin així en aquestes terres. Com a mínim, que dipositin les restes al memorial de les Camposines, a la Fatarella.
Crec que s'ha de fer més. No heu pensat a denunciar-ho al Síndic de Greuges o bé, als arqueòlegs/gues territorials de les Terres de l'Ebre i/o Tarragona?
Ànims, s'ha de lluitar per restablir la memòria d'aquests soldats!

Anònim ha dit...

de Luis. Lo que me da verguenza es que después de tantos años, incluso de democracia, NADIE se haya preocupado de recoger esos restos humanos y darle un entierro y reconocimiento. Sólo os preocupais ahora por que se va a poner un parque eolico... ¿Es que os gusta ir allí a ver restos humanos, cogerlos, y volverlos a tirar?

Té la mà Maria - Reus ha dit...

molt bon post felicitats, salutacions des de Reus

Anònim ha dit...

Hola, sóc estudiant de Turisme a la UOC.
Alguns de la meva aula contribuirem a la difusió del vostre cas.
Hem de lliurar un deure i hem d'escollir un cas real entre 4 possibilitats de casos de conflicte, per a l'estudi de la sostenibilitat, l'ordenació i la planificació territorials.
No sé d'on és la profe, però ella sí que coneix el vostre cas i alguns dels alumnes l'haurem d'analitzar.
Sort, paciència i coherència.
Rosalia (Andorra)

Elies ha dit...

Hola Rosalia,

quedo a la teva disposició per a qualsevol cosa que us pugui ajudar en aquest treball. Recordeu que hi ha una causa oberta al Facebook (l'enllaç el teniu a aquest mateix bloc), on trobareu recollida tota la informació de què disposem i tot el que s'ha publicat en referència a aquest tema.

I gràcies per fer-vos-en ressò