dissabte, de juliol 05, 2008

Si jo mai m'oblidés de tu...


El salm del jurament que el poble d’Israel ha professat al llarg de la seva existència pel retorn a la seva terra diu alguna cosa així com “Si jo mai m’oblidés de tu, Jerusalem, que la meva llengua s’enganxi al paladar, i que la meva mà dreta perdi la seva habilitat”.

Corren temps difícils per al nostre poble, per al poble català. Molt difícils. Temps hostils a la bondat i l’honestedat, temps hostils al compromís i l’honor. Corren temps per a aprofitats, per a aventurers que no creuen en res i són capaços de sacrificar-ho tot, d’ensorrar-ho tot per mantenir les seves poltrones o per adquirir-les, per la seva vanitat.

Per això avui m’ha semblat oportú recordar aquest jurament de fidelitat amb què els jueus recorden la seva pàtria i renoven, cada any, el seu compromís: “l’any vinent a Jerusalem”, com a símbol de l’esperança que sempre cal conservar i per la que hem de lluitar.

Sí. Si jo m’oblidés de tu, Catalunya, que se m’enganxi la llengua al vel del paladar. No, no ho penso fer. Ben al contrari. Quan més difícils són i estan les coses és quan més important és continuar fidels al nostre jurament, renovar el nostre compromís i treballar perquè l’esperança sigui un lloc de trobada en el que hi creiem.

Aquests dies, malgrat el que està caient -o justament per això-, tenim molts motius per pensar en el nostre compromís. Quan el dia a dia ens consumeix, és bo fer una passa enrere i valorar el nostre compromís des de la humilitat de la història, de la que ens ha precidit i de la que, evidentment, ens sobreviurà.

Perquè per això estem aquí, per això existim. Perquè de fa generacions molts com nosaltres han renovat generació rere generació aquest jurament i compromís “si jo mai t’oblidés…”. I ningú ha oblidat. I per això volem ser.

Ja m’heu llegit escrivint sobre el que per a mi és la clau de la nostra supervivència nacional: la voluntat de ser. Aquesta voluntat de ser que cavalca sobre la història i sobre les circumstàncies més adverses, fins i tot sobre les derrotes més dramàtiques i cruels. Però hem mantingut intacta la nostra voluntat de ser. I això és l’important. Això és el que ens permet ser aquí.

Prat de la Riba deia “siguem forts, i després ja veurem”. Aquesta frase hauria d’estar a l’entrada de totes les nostres llars, escoles i llocs de treball. Aquest hauria de ser el motor del nostre compromís nacional i vital. Aquesta indestructible voluntat de ser, de ser forts, per damunt de qualsevol circumstància i sense esperar obtenir res, sense esperar ni postposar a cap altra cosa o fet polític, la voluntat de ser i la lluita per ser més forts com a garantia del nostre futur nacional.

En la diàspora, els jueus refermaven el seu compromís amb aquella terra llunyana de la que milers d’any enrere havien estat expulsats. La voluntat de ser, el seu compromís, els va salvar, fins i tot en les situacions més dramàtiques que la humanitat ha conegut, com el maleït Holocaust, però també en els centenars de progroms que arreu del món van haver de patir. Però ells conservaven la fe i la voluntat de ser i renovaven el seu compromís, la seva esperança.

Finalment aquesta esperança i aquest compromís es van materialitzar amb la creació de l’estat d’Israel. Però allò realment important ha estat, és, la voluntat de ser.

I aquest és, aquest ha de ser, el nostre compromís, el nostre jurament. No t’oblidem, dissortada pàtria. I continuem ferms i decidits en la nostra voluntat de ser, en ser cada dia més forts. Fins i tot en situacions com l’actual. Perquè tot i que el tripartit és una de les agressions més bèsties rebudes per la nació catalana, no és, encara, la pitjor. Hem patit guerres i exilis, mort, persecució. Però sempre hem mantingut la voluntat de ser. I ara també.

També ara renovarem sense por el nostre compromís, i mantindrem intacta la nostra esperança. I treballarem per poder ser, per ser cada dia més forts. Conscients que només aquesta voluntat de ser i de ser més forts és el que ens salvarà, és el que ens permetrà continuar existint com a poble. No hem d’esperar cap futur hipotètic. No, hem de treballar, cada dia, cada hora, per enfortir-nos. Sense esperar res. Només perquè essent més forts, som encara més. I després ja veurem.

Això ens obliga a mantenir un compromís vital diari. Això ens obliga a intentar que les nostres vides no siguin una disglòssia política, i que a tot el que fem hi aboquem aquesta idea de que ho fem perquè ens fa més forts, perquè volem ser. Només així, sumant milers i milers de voluntats podrem mantenir intacta la nostra voluntat de ser. La nostra ànima nacional. El nostre motor existencial com a poble.

I, baixant al terreny de les coses concretes, aquesta setmana hem tingut i tenim molts exemples d’això que explico.

Per enllaçar amb l’anterior post, diumenge, a can Barça, tenim unes votacions molt importants. On d’alguna manera també ens hi estem jugant part del nostre compromís amb la voluntat de ser. Hi ha un pornogràfic vot de censura contra una junta que, malgrat els errors que hagi pogut cometre, ha tingut i té un compromís exemplar amb el país, amb la nostra nació, amb la catalanitat, és perseguida implacablement justament per aquest compromís. I els covards que impulsen aquesta persecució aprofiten les febleses de la gestió esportiva dels dos últims anys per acabar amb un projecte perquè és “incòmode” pel seu inequívoc compromís nacional. Només per això qualsevol persona decent que s’estimi aquest país hauria de combatre el vot de censura. Perquè no pot ser que siguem tan imbècils com per no veure-hi al darrere una estranyíssima confluència d’interessos inconfessables amalgamats per la necessitat d’acabar amb una junta que ha mantingut un compromís nacional extraordinari. Sí. Ser més forts vol dir derrotar la moció de censura, dir no a la moció de censura. Això ens farà més forts. Això renova el nostre compromís amb la voluntat de ser.

També aquesta setmana hem tingut ocasió de gaudir d’un nou fruit d’aquest compromís, amb el naixement del “Bloc gran del sobiranisme”, un exemple evident que la suma dels nostres compromisos i fidelitats individuals és el que ens permet ser, és el que ens dóna eines per ser més forts, per tenir esperança. I aquesta és una iniciativa que ens fa més forts i alimenta la nostra esperança. Una iniciativa a la que saludo amb compromís i estima.

Finalment, avui, hem tingut un altre exemple en relació a tot això, en aquest cas negatiu. Avui el Tribunal Superior de Justícia ha ordenat a la Generalitat que apliqui el decret de la tercera hora de castellà. Aquest és un exemple paradigmàtic del no-compromís, de la no voluntat de ser, de l’afebliment a què ens sotmet ERC i el tripartit. Tot el que hagin dit o diguin és mentida, és sobrer. El compromís implicava, quan va aprovar-se el decret, recórrer-lo. I no es va fer. Aquest és el resultat. Va faltar compromís. Perquè ni l’actual ERC ni aquest govern tripartit serveixen perquè siguem més forts. Al contrari, ens fan cada dia més febles.

Com veieu, allò important és la voluntat de ser i ser cada dia més forts. I cada dia trobem oportunitats per ser fidels a aquest jurament i compromís. Perquè no volem oblidar. Perquè volem ser. I per ser, hem de ser cada dia més forts. I ens enfortim en cada paraula, en cada gest, en cada acció. Endavant!

7 comentaris:

Josep-Empordà ha dit...

Benvolgut Elies,

Avui ni hi penso afegir cap comentari, no cal, només dir-te que llegin-te, has aconseguit emocionar-me.

Ùltimament, el meu pessimisme es va alleugerint perque dia a dia guanya terreny en mi la sensació de que som molts més dels que ens pensabam i molts més dels que voldrian.

Gràcies!.

Josep M Comajuncosas ha dit...

Gràcies per aquest post bellíssim Elies. Aquests dies necessitem més que mai crides com la teva a l'esperança i el coratge. Sols afegiria que també a la decissió, perquè malgrat la nostra voluntat, a cada dia que passa som més febles si seguim així.
Cal el compromís individual més ferm i insubornable, i també el lideratge polític més clarivident i enèrgic. Si un dels dos falla, estem perduts.

L'Espelt ha dit...

Gracies Elies, gracies per aquestes paraules tant velles, simples i profundes.
Hi erem, hi som, hi serem.
Sempre.
Dema, tambe.
Una abracada, amics!!!

marc ha dit...

Jo tinc més forces que mai. Estar emprenyat no implica desistir. Hem viscut moments molt pitjors i ens n'hem sortit. Aviat cavalcarem sobre els mediocres, els covards i els oportunistes, que sempre ens donaran un cop de mà amb la seva incompetència. Només ens falta més unió.

Anònim ha dit...

Ni en els escrits franquistes dels anys 40-50 plens de nacionalisme espanyol he pogut veure tant de feixisme com en els escrits d'aquest bloc i algun altre d'associat.
Per salut mental procuraré no tornar-hi a entrar tot i que em va agafant por de pensar que un dia gent com vosaltres pot manar. Quantes nits de Ganivets llargs ens esperarien!!!

Josep-Empordà ha dit...

Benvolgut Elies,

Después de l'ùltim comentari anònim no em resta més que reafirmar-me amb tot lo dit, i amb més força encara.

Cordialment.

Ròdia Raskòlnikov, el nàufrag de l'Illa dels déus morts. ha dit...

Anònim,

el dia que manem nosaltres, el més tràgic que us passarà a tu i a tots els altres com tu, serà que us posarem a treballar.