divendres, d’agost 31, 2007

Independència, identitat i voluntat de ser (una llarga reflexió...)


Els fets i les idees que han portat a l’actual situació de crisi del sobiranisme arrenquen de visions de la nostra qüestió nacional que històricament les hem viscudes en confrontació, en paral·lel o interconectades.

No són idees ni visions linials, no responen a un cos doctrinari escrit a seguir i defensar. Ni tan sols responen a unes realitats sociològiques prèvies que les expliquin i les justifiquin.

Són, això sí, elements cabdals de la complexitat de la nació catalana, de la seva realitat, de la seva formulació i de les polítiques que han acabat inspirant.

Ara ens trobem en un altre moment històric on els interrogants són els clars dominadors de la nostra realitat nacional, i on les incerteses s’escampen com si fossin pluja.

Aquesta introducció tan abstracta no és cap exercici intel·lectual gratuït, com a mínim no ho pretenia. Més aviat intento fer veure que, malgrat tot, i malgrat el que ara mateix pugui escriure, la complexitat de la nostra realitat matisarà necessàriament les meves conclusions i fins i tot puc arribar a estar d’acord en comentaris que feu rebatent-les, perquè les interconexions dels elements clau del pensament i la praxi política que conformen la nostra naturalesa nacional són prou evidents i àdhuc contradictòris.

Siguem forts i després ja veurem

Hi ha una frase clau d’en Prat de la Riba (a Josep Pijoan) que, al meu entendre resumeix tota una manera d’entendre el catalanisme i/o el nacionalisme català: “siguem forts i després ja veurem”.

Baixem un altre esglaó

Porto molts anys lluitant en el camp del nacionalisme català i de l’independentisme. No han estat mai, per a mi, termes excloents. No m’he plantejat si era una cosa o era una altra. Però sí he vist, i l’actual moment polític és l’evidència i la seva major expressió històrica, que hi ha qui ho viu com un dilema. Aquesta idea propagada per l’actual direcció d’ERC segons la qual són “independentistes”, no nacionalistes, és la culminació d’una fractura històrica del pensament catalanista. Fa uns anys, quan es va començar a gestar aquesta “aposta” política, m’hi vaig rebelar amb fúria.

Ho he dit i escrit mil vegades –com a conseqüència d’aquest estúpid debat-: jo sóc i em considero, per sobre de tot, un patriota. Sóc patriota abans que independentista. Òbviament que sóc independentista, però és una conseqüència del meu patriotisme. No són fets aïllats, ni puc entendre el segon sense el primer.

Si em permeteu la frivolitat, podríem considerar que aquesta explosió d’independentisme no nacionalista, que jo considero també antipatriòtic, arrenca d’una visió marxista i/o anarquista de la història i la praxi política que té el seu màxim exponent “popular” en la cançó de la Polla Records que dèia “un patriota, un idiota”. Això no impedia que aquest grup fós part de l’entorn “abertzale”, ja que s’alimentava una dimensió de lluita "antisistema". Més enllà d'aquesta anècdota, podem trobar les diferències profundes entre Macià i la gent d'Estat Català i el que representava Lluís Companys. Més recentment, la fractura del Moviment de Defensa de la Terra, entre els qui preconitzaven un "front patriòtic" i els qui apostaven per un moviment "revolucionari". I podríem trobar molts i molts altres exemples.

Quan els senyors Carod i Puigcercós (tanto monta, monta tanto) han desplegat la seva estratègia política marcant distàncies entre ser independentistes i ser nacionalistes (que neguen ser-ho), culminen, amb un èxit momentani absolutament fugaç i intrascendent, una de les grans línies d’interpretació i visió històrica i nacional del nostre poble. Una línia absolutament allunyada de la reflexió d’en Prat de la Riba, “siguem forts i després ja veurem”.

Quan els senyors Carod i Puigcercós decideixen alimentar un independentisme no nacionalista, aspiren a convertir-lo en una aposta política de caràcter racionalista, que basa el seu creixement en el joc polític de les teories d’elecció: si objectivament la independència és l’opció que més clarament pot afavorir la millora de la qualitat de vida dels ciutadans de Catalunya, aquests, necessàriament, apostaran per la independència, per les opcions polítiques que defensen la independència.
Per acabar de quadrar aquest discurs s'estableix que tot aquell o allò que no és independentista, que no es proclama independentista, és el mateix, és igual. Sense diferències, només cal acudir a altres referents polítics per a buscar els socis. I com que allò realment important és ser d'esquerres i la lluita de classes (Tardà dixit, de comensal en un sopar a la meva esquerra), doncs el soci favorit és aquell que es proclami més d'esquerres.

En termes abstractes aquesta formulació teòrica podria semblar racional, i amb prou elements de pes com per ser exitosa. Però és un pur miratge, un axioma sense cap mena de contrast amb la realitat (formulat sense cap base científica sociòlogica, purament apriorístic), i que es col·lapsa, justament, quan entra en contacte amb aquesta realitat.

Quan es produeix aquest col·lapse (en termes electorals és evident) la sortida dialèctica dels impulsors d’aquesta estratègia es refugia en una formulació radicalment presonera de la trampa ideològica dels opressors: que el país estigui instal·lat en una crisi tan brutal és bo perquè la gent reaccionarà buscant una sortida en la independència. Des d’aquest punt de vista, és una formulació política basada ja directament en el “cuanto peor, mejor”. Així, l’evidència de la crisi d’infraestructures alimenta l’independentisme, no calen altres prerequisits ni formulacions ideològiques, sentimentals o polítiques.

El mateix abeurador

Aquest reduccionisme beu de les mateixes fonts ideològiques, en l’actualitat, de la dominació: ens hem de centrar en “els problemes de la gent”. Aquest independentisme d’arrel marxista pensa que aquests problemes obriran els ulls a la gent, i veuran que la millor solució és la independència, mentre que el pensament de l’espanyolisme hi veu l’èxit, en quedar arraconat, abandonat, el debat identitari, per a centrar-se en aquests “problemes de la gent”. La seva màxima expressió, tal i com correspon al seu paper de màxim representant de l’espanyolisme a Catalunya, és el president Montilla, quan culpabilitza de la crisi d’infraestructures viscuda aquest estiu al debat identitari.

Certament, així les coses, fins i tot un èxit fugaç de les inversions de l’estat al nostre país, perceptible pel ciutadà mig, permetria capitalitzar les millores, i hauria d’implicar una consolidació de les opcions espanyolistes a Catalunya. Seria una mena de “cuanto mejor, más España”.

Absurd.

Tornem a l’inici

Siguem forts, i després ja veurem. Aquest siguem forts és una formulació política de primera magnitud, que beu d’un profund nacionalisme, basat en la voluntat de ser, i que aspira a que aquest ser de la nostra nació sigui prou fort i consistent per permetre el nostre poble viure o sobreviure en qualsevol escenari, i aspirar a qualsevol cosa des de la fortalesa.

Hem arribat al que jo crec que és a l’arrel mental última de l’enfrontament polític que estem vivint en el si del sobiranisme.

Aquests dies s’està polemitzant sobre les declaracions del president Pujol. S’apunta, com a conclusió, el que simplement és una contingència política de l’home i del moment polític que li va tocar viure. “No és independentista” s’atziba, per cloure el debat i reduir-lo a la intrascendència. Des d’una banda i des de l’altra, perquè l’article d’avui de la tal Montserrat Nebreda a l’Avui és vomitiu, d’una falta de respecte inconcebible, d’una frivolitat escandalosa (com s'atreveix??).

Quin és el moment polític de Jordi Pujol i la seva idea política fonamental? La voluntat de ser per sobre de tot i l’enfortiment del nostre cos nacional, depauperat, estripat, després de tants anys de dictadura i fosca. Efectivament, la lectura patriòtica del moment polític i històric de la nostra nació que fa el president Pujol s’allunya de l’independentisme com a objectiu, i se centra en l’enfortiment del ser, ser i ser forts. La voluntat de ser com a eix. Enfortir aquest “ser” com a aspiració. Després, si som i som forts, “ja veurem”. I el president Pujol sempre ha interpretat que això corresponia a una altra generació. Que ja no corresponia al seu moment polític. Per això crec que en Jordi Graupera diu que Pujol és qui més ha fet per l’independentisme, perquè és qui més ha fet per enfortir la nostra nació.

No he votat mai Jordi Pujol. Però això no ha estat cap obstacle perquè sempre li hagi reconegut i hagi admirat el seu patriotisme, la seva obra política amb un únic leiv motiv: Catalunya. La idea de Catalunya com a motor.

A ell li tocava defensar la voluntat de ser i enfortir aquest ser. I jo, en el moment de començar a treballar, amb 18 anys, interpretava que havia de lluitar per defensar el volíem ser. La meva opció patriòtica era per tant, la sobirania, la independència.

Ara molta gent comença a veure la grandesa de la figura política de Jordi Pujol (òbviament hi ha moltes ombres i llacunes en el seu mandat, moltes). Però encara n’hi ha més que perserveren en minimitzar-lo o ridiculitzar-lo.

Tanmateix, el que és pitjor d’aquesta situació és la ignorància respecte a l'obra de Jordi Pujol per defensar i enfortir el nostre ser nacional. Aquesta ignorància afebleix la nostra nació. Arraconar l’obra, com si no hagués servit de res, i desfer el camí, ignorant, menyspreant, qui ha estat el principal obstacle a aquesta voluntat de ser i al nostre enfortiment nacional, el PSC-PSOE, és un error colosal .

I això és el que ha fet ERC. Enlloc de portar el país més enllà, com esperàvem, l’ha portat més enrere. L’ha entregat. L’ha disminuït. Ha aixecat a un poder monopolístic el partit i els polítics que més han combatut l’enfortiment nacional. Ha lliurat la nació als qui la combatien. Ha posat els instruments d’enfortiment en mans dels qui l’afeblien.

No és cert, com he llegit aquests dies, ni és just, que les diferències entres socialistes i convergents haurien estat mínimes.

No ho és. Mirem les hemeroteques. Recordem. Analitzem. Quin ha estat el paper dels socialistes des de la recuparació de la Generalitat? Minimitzar-la. Qui hi havia al darrere de la LOAPA? Quantes competències recordeu que hagin reclamat els socialistes? Penseu-hi, penseu-hi, a veure si en recordeu cap. Qui ha llençat tota mena de missatges contra aquesta voluntat de ser? Qui ha pretès i, pel que es veu, aconseguit, diluir la identitat com a motor de la nostra política nacional, en missatges artificials i prefabricats de multiculturalisme, cosmopolitisme, dretes, esquerres, etc. que tot s’hi ha valgut??? Aquest paràgraf podria ser un informe extensíssim, però ni és el lloc ni la manera de fer-ho. Prefereixo que ho recordeu bé a partir de preguntes. Quin partit ha fet menys per la dimensió nacional de Barcelona? Quin partit i quins governants han fet servir la immigració i la manipulació dels immigrats com a instrument polític? Per què les parets de les nostres ciutats i viles estaven plenes de pintades “PSC botiflers!”? O, encara pitjor, per què també hi havia pintades arreu que dèien PSC-PSOE=GAL? Qui va voler retallar les quatre barres dels quadrants de l’escut de BCN per tal que sembés una bandera espanyola? Quan van estar els socialistes al capdavant de qualsevol reivindicació del catalanisme? Quan van afavorir algun model territorial propi? Qui va intentar convertir en contrapoders de la Generalitat qualsevol instància de govern que poguessin controlar?

Qui, per acabar el que podria ser una tesi, ha fet més per la jibarització dels nostres minsos instruments d’autogovern?

Si els socialistes han fet tot el que han pogut per combatre la voluntat de ser i les possibilitats d’enfortir aquest ser… com poden ara gestionar el que volem ser??? Aquest és el premi pel seu espanyolisme?

Eliminar la incògnita de la nostra equació nacional.

No hi ha alternativa, cal continuar treballant per enfortir la nostra identitat. Per fer-ho cal que siguem forts, cal que la nostra nació sigui forta i vulgui ser. No una voluntat de ser eventual, com proclama vergonyosament la direcció d'ERC, de vegades des de calçotades, basada en frivolitats i jocs de taula de desvagats. En cap cas. Per això moltes vegades aquest últim any hem reflexionat amargament sobre la crisi profunda i poc nivell de la nostra classe política. Per això hem denunciat amargament que a hores d’ara la mediocritat i la frivolitat ho envaeixen tot, perquè aquests són els moments del triomf absolut de la mediocritat de les burocràcies dels partits, que tenen com a únic objectiu perpetuar el seu poder. Ser és ser ells mateixos, garantir el seu status quo, el sistema que els alimenta i els hi dona poder i protagonisme.

Per això qualsevol proposta d'aquesta classe política sobre el que hem de ser és inconsistent, feble, mancada de qualsevol realisme polític, de qualsevol estratègia. I això no és així perquè sigui un fruït de la seva mediocritat, això és deliberat, és de les poques estratègies planificades. La inconsistència de les propostes és la millor manera que tenen d’alimentar un debat polític de resultat zero i protegir així els seus interessos.

El que cal, per tant, per superar aquesta fase de desastre, és una política que retorni a l’eix nacional, a la voluntat de ser i a l’enfortiment de la nostra nació, però que, a diferència de la formulació que tenia aquesta política fa trenta anys, ara es faci des de la convicció profunda de que sabem què volem ser, què volem fer. Tenim resposta per al “després ja veurem”. Ho veurem. Però primer cal la voluntat de ser i ser forts.

12 comentaris:

CdeCarabassa@hotmail.com ha dit...

Interessantíssima la teva anàlisi que subscric punt per punt fins a la conclusió final. Conclusió a la que ja havia arribat Prat de la Riba i va aplicar Pujol.

El Govern de Catalunya té l'obligació d'enfortir Catalunya en tots els camps econòmics i socials, i sobretot en autoestima. És només creixent com a poble que la independència caurà com fruita madura.

No serveix de res que un o dos partits es proclamin independentistes, és poble que ho ha de ser. L'independentisme, en política, està bé com a debat, no com a programa. Aplaudeixo doncs les plataformes sobiranistes dins o fora dels partits, i tant de bo que en López Tena i en Bofill em puguin sorprendre, però seguiré defensant l'inconcreció de CDC sobre el punt final del camí sobiranista.
De fet, el mateix Ibarretxe s'ha compromès a donar la paraula als bascos però mai ha fet proclames independentistes. Això és el que ens cal: fer saber a Madrid que estem decidits a decidir.
Siguem forts, després ja ho veurem.

CdeCarabassa@hotmail.com ha dit...

Curiosa casualitat. Un parell d'hores després del comentari anterior sento per radio que Ibarretxe pensa convocar el referèndum independentment del que faci ETA.

passavolant ha dit...

Elies,

clara i profunda reflexió que coincideix amb el que molts pensem i no sabem expressar de forma tan raonada.

Saps, però, que em fa més gràcia? Que aquests reflexió coincideix o expressa el mateix que gent del carrer com els amics de cimeraextraordinaria, dessmond, odalric o lestrany fa temps que defensen.

En canvi, la "intel.lectualitat" catalana "d'esquerres" ha necessitat quatre (quatre!) anys i l'entrega de tot el poder a l'enemic (amb l'objectiu d'anorrear la dreta nacionalista) per capir el seu error. Ara Bofill, Cardús i Roig se'n adonen de l'error. Víctor Alexandre ho vo entendre una mica abans. I gent patriota com en Sort, però amb una visió desfassadament marxista de la societat, encara ho mig defensa!

Els alumnes han tingut més visió que els professors!

I cal dir també, ja sé que era una tasca difícil, que en Mas no ha estat a l'alçada (avui ho deia en dessmond). CiU ha tingut una actitud covarda i messella. Han tingut por escènica. S'han acollonit!

Personalment, ja no confio en ningú. Em queda, com a Pandora, una darrera esperança: Carretero a ERC i López Tena a CiU. Esperança, però ja no més confiança. S'ha acabat!

Aquest és, potser, el fruit ,és amarg d'aquests darrers anys.

Joan Arnera ha dit...

Bé, Elies, efectivament és un text esplèndid, commovedor, sincer i rotund. Ho comparteixo gairebé tot (ja parlarem del "gairebé") i sobretot comparteixo l'esperit, l'emoció que hi palpita.
És divendres, i és tard (em llevo molt d'hora, jo). Però prometo dedicar-hi una estona més, i escriure alguna cosa a partir d'aquest text teu, ho torno a dir, esplèndid.

"(...) i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard isalvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria."

Una abraçada

Carles ha dit...

Amb permís, deixa'm fer un parell d'humils aportacions

Sempre he cregut que la insistència d'ERC en l'independentisme no nacionalista i els avantatges purament materials de separar-se és bàsicament una aposta tàctica i estratègica. Amb l'objectiu d'atreure els catalans que se senten també espanyols. Que n'hi ha moltíssims, encara que de vegades ens n'oblidem. Tot plegat, amb afany electoralista. Però potser també amb intencions més nobles: si de debò volem celebrar un referèndum (i si volem guanyar-lo) hem de comptar amb tothom.

Estaríem d'acord (naturalment) que Pujol ha fet molt per Catalunya. I, si parlem de la cohesió nacional, encara n'estaríem més d'acord (també diria que, amb tantes majories absolutes, es podria haver fet alguna cosa més, però vaja...). Que tot plegat, al cap i a la fi i vist en perspectiva, hagi significat fer molt per l'independentisme, es podria discutir. Però que Pujol no ha apostat mai per la independència, em sembla que és un fet. I potser és el moment que els de CDC canviïn de xip i facin una aposta decidida en aquest sentit. Si no la fan, les diferències amb el PSC seguiran sent (simplificant molt, és clar) més simbòliques que una altra cosa.

Amb tot, i si realment "ja sabem què volem ser", tampoc hi trobo una discrepància radical.

Enric I. Canela ha dit...

lies,
M'agradat molt aquest article. En algun altre lloc ja he comentat el problema de les paraules. Es fan servir com es vol per fer màrqueting i en lagun cas despistar al personal.
Al meu parer la cosa hauria d'estar molt clara, la paraula i la definició. Quin partit, es digui catalanista, nacionalista, sobiranista, independentista, exigeix l'autodeterminació i defensa la independència? Quin partit estar disposat a "imposar", model Ibarretxe, el referèndum?
Jo aposto per les ttres coses.
Tota la resta són excuses.
I, naturalment, defenso el que ha fet Pujol. Com alguns heu dit, sense ell no seríem on som. Segurament el procés d'homgeneïtzació dels partits estatals hauria arribat més enllà. Ha comés errors? esclar. Sempre m'ha agradt un comentari que em vam fer quan feia la tesi i no sé quina errada vaig fer al departament. El director em va dir, qui treballa s'equivoca, només els que no fan res no cometen errors.
Potser el més gros va ser confiar en què podria conèncer als espanyols una mica més, algun error de confiança. Però el balanç de la seva acció? Fràncament bo.
Voldria recordar les campanyes aferrisades, algunes molt brutes, contra la seva persona.
Jo soc anti tot això. No crec que fos un argument, per exemple, atacar a Montilla per fer-li mal políticament a través d'acusar, justa o injustament, a un parent seu. Pujol sempre ha defensat l'ètica com a principi pol´tic, no tothom ha actuat així.

reflexions en català (marc) ha dit...

Per mi, l’independentisme nomé tindrà èxit si acull diverses sensibilitats, si pot respondre a la complexitat de la nostra societat. Hi han de cabre no solament els que pensem que Catalunya és i ha de ser alguna cosa més que la solució als problemes de la gent. Si aconseguim independentistes pragmàtics, benvinguts siguin. Hem d’aconseguir adeptes quan van mal dades, com ara, i aprofitar-nos del descontentament que hi ha, per exemple, pel dèficit d’infraestructures i per l’espoli fiscal.

Hi ha d’haver independentistes que parlin en castellà i que vibrin amb les victòries del Fernando Alonso. Els seus fills potser parlaran en català.

També penso que és fals l’axioma com pitjor vagin les coses, millor. Hem de creure en el producte (saber què volem ser), vendre’l bé, actuar amb fermesa i fer-nos forts.

Salut.

Dessmond ha dit...

Sr. Elies,
Celebro amb molt de goig haver llegit aquesta entrada.
Sembla que després de Pujol vos sou l'altre persona a Catalunya que enten el discurs de Prat de la Riba.
M'ha agradat molt tota la reflexió. Tan hi fa el que voteu; sempre ho feu en clau de país.
Aquesta generositat crítica vostra sembla molt difícil de trobar actualment. Aquest és el drama de fons.
Altre cop; l'enhorabona!

Anònim ha dit...

Molt bé Elies, jo no em ser expresar tant bé com tú, pero em sento molt identificat amb les reflexions que fas en aquest darrer escrit.
Crec que és un tema molt bó per aquest dies grisos, no tot és soluciona dient que el 2014 hi haurà referendum, no senyor, cal treballar de valent...

El nano

Odalric ha dit...

Absolutament genial. Un cop més, un article fantàstic i necessari.

La primacia de l'eix dreta-esquerra és la gran excusa per desfer el nervi impulsor de Catalunya, que és el catalanisme.

De fet, l'impostura de dir que a ERC són independentistes no nacionalistes és l'eina més letal pel desballestament de la nació que la nostra generació ha de fer front.

Creure que l'interès "pràctic" convertirà en independentista al Baix Llobregat és un boomerang que farà servir convenientment la quintacolumna socialista per desfer l'independentisme basat només en aquest interès circumstancial (o pràctic).

El tripartit és l'eina desnacionalitzadora més important des del Decret de Nova Planta.

Anònim ha dit...

Brillant Elies!!

a E.R.C ha trionfat la suberbia(carod), l'enveja(puigcercos), la gola (benach), l'ira (huguet), la copdícia (tots),la mandra ( casi tots), la luxúria( casi ningu).

despres ja veurem?? despres ni oblit ni perdo als traidors.

Anònim ha dit...

Doncs sí. Jo també crec que l'actual cúpula dirigent d'Esquerra s'ha socialitzat políticament en la dialèctica marxista.