Se'ns pixen a sobre i diuen que plou

Caramb, ni un miserable moment de descans per esplaiar-me amb alguna aventureta intrascendent.

Me'n vaig de llarg cap de setmana, i torno amb ganes d'explicar una magnífica excursió a una ermita abandonada a l'extrem de la Serra de Cavalls... però la gentussa no para, i continuem instal·lats en l'espiral de disbarats que ja fa massa que dura.

Dissabte resulta que els famosos "problemes tècnics" eviten que a través del Canal 33 es pugui veure i sentir el moment en què sonaven Els Segadors davant la reïna d'Anglaterra en la final dels Dragons Catalans, de rugbi a XIII, a Wembley. Molt curiós, s'hi va conectar quan ja sonava el Déu salvi la reïna. A tanta curiositat s'hi refereixen en Josep Sort, en un post molt recomanable, i la Isabel Clara Simó, a l'Avui.

Aquests tres dies devien tenir algun tipus d'alineació planetària que afavoria la incontinència verbal, i aquí del primer a l'últim s'han apuntat a deixar-les anar de l'alçada d'un campanar.

Resulta que divendres el sr. Montilla culpa el debat identitari de la crisi de les infraestructures. Pleguem. O preguem. Ja no sé ni quin verb fer servir. El que em pregunto és com podem aguantar tant? És possible que aquest tipus sigui president de la Generalitat? És possible que ens insulti d'aquesta manera, que falti al respecte a la nostra nació i la seva lluita d'una manera tan clamorosa i no passi res? És pot ser més bàrbar? No entenc que hagin passat tan desapercebudes. Sort que tenim gent bona amb l'antena parada. En Joan Arnera, en un post que després també comento per un altre tema i l'Enric Canela, en un post amb més temes interessants, hi fan referència.

I, finalment, el recital que ha tancat aquest particular festival de Benidorm de cantades l'han protagonitzat els senyors Carod, Huguet i Vendrell. Que dit així de carrerilla fins i tot veig que poden tenir nom d'alguna cosa. Ah, Déu meu! la consigna! quin invent més agraït per les burocràcies dels partits!!! La consigna d'Esquerra sembla ser que és ara la de mostrar-se "optimistes", fer veure que s'està treballant per la independència i que això té data. A més a més, si per un cas algú pregunta per Carretero, dir que aquest home fa mal i que retrotrau l'independentisme a un estat mental de molta menys maduresa que la que ha assolit de la mà d'aquests grans líders i el tripartit.

No faré ara una carniceria amb les seves declaracions. Això d'arribar tard fa que algú altre ja s'hi hagi dedicat, i molt bé, a més. La morsa o el professor Bacterio, com el coneixien i li dèien alguns altíssims càrrecs que ara treballen en el seu entorn va sortir amb cara d'entrevista a la vanguardia, així arrufant el mostatxo i elevant la barbeta, fent-se l'home, per dir-nos que anem molt bé, que no hi ha motius per a la crítica, i que això de la independència està tan ben encaminat i s'hi està treballant tan bé, que el 2014 la tenim. En Joan Arnera, en el post que ja he citat, l'estripa.

Després, en el post també citat d'en Josep Sort, he pogut llegir unes declaracions que va fer en Xavier Vendrell a Prada, en el marc de la Universitat Catalana d'Estiu, també en la mateixa línia, però, curiosament, canviant la data de la independència, que situava a 20 anys. Si no m'erro, 2007 + 20 fa que ens n'anem al 2027. Per tant hi ha un marge de 13 anys que la direcció d'Esquerra caldria que ens expliqués què estarem fent. Molt em temo que estiguem, de seguir les coses en mans d'aquest personal, en un forat negre galàctic, capaç d'absorvir el temps i la llum (i el sentit del ridícul pel que sembla). Cal agrair al Josep Sort que hi fós i ens hagi il·lustrat sobre aquesta aportació renovada a l'horitzó independentista, tot i la incertesa de no saber, a hores d'ara, si caldrà tornar a fer un llibre demanant excuses.

I clourem les referències del festival amb el sr. Josep Huguet, per a qui, Carretero retorna l'independentisme a l'edat infantil, en un argument que aquests dies sentirem, amb unes paraules o unes altres, repetit, ja que forma part de les noves consignes (en converses informals de l'entorn ja ho he pogut copsar) del curs polític. Així les coses, per al sr. Huguet, que no recordo que posés data, a la independència s'hi arriba tal i com ells mateixos estan fent, treballant i gestionant amb eficàcia. Què seria de nosaltres, pobres i infeliços infants, ments primàries o secundàries, però en cap cas terciàries com la seva i les del seu departament???

En posar-se ell mateix d'exemple de com per la gestió eficaç s'aplana el camí per arribar a la independència he pensat ràpidament en la brillantíssima gestió que el seu departament està fent en matèria d'universitats. Una gestió, que, tots ho recordareu, gaudeix de l'absoluta aprovació de tot el sector, tots els nostres rectors l'han aplaudit reiteradament, i durant els mesos de juny i juliol no hi havia dia que no sortís un article a la nostra premsa lloant les excel·lències de la gestió del sr. Huguet al capdavant d'universitats.

I jo ho entenc, de debò. Quan hom fa les coses tan bé i en tan poc temps s'arriba fins i tot a situacions com les que li va tocar viure, que li plegaven els directors generals i no trobava gent per substituir-los. Per a què -es preguntava la gent a qui li ho proposava-? Si ja està tot fet!!! I bé! Estalvieu-vos el sou, li venien a dir. Sort que al final els sociates li van trobar un home que, assumint la seva immodèstia, va assumir també la responsabilitat en aquest petit i intrascendent dia a dia de la gestió brillant en matèria d'universitats, quan ja està tot fet i només queda que seure i veure-les venir.

Doncs això, que se'ns pixen a sobre i diuen que plou...