dimarts, d’agost 21, 2007

Això s'anima!


Avui Joan Carretero ha estat a la UCE, a Prada, a una taula rodona amb altres polítics i intelectuals, com en Quico Homs o n'Agustí Colominas. L'acte ha estat un èxit, fins ara el que ha concentrat més assistència, més de 300 persones. Carretero ha dit una frase que ja està circulant per tots els electrònics i les ràdios (no he vist la TV). La cosa és poc més o menys que si no s'aconsegueix canviar l'estratègia d'Esquerra caldrà pensar en un nou partit.

Hi estic totalment d'acord. De fet la meva aposta personal és això que s'ha batejat com a tercera via, un espai polític que existeix però que no està concretat enlloc, i que d'alguna manera beu del que Salvador Cardús amb un extraordinari encert va batejar com "els sense nom". Tinc penjat al meu bloc un document anònim que va circular amb 100 frases sobre el segon tripartit als 100 dies de govern. Si no l'heu llegit, us el recomano. No vol dir que els autors de les 100 frases siguin "sense nom", però sí suposo que els autors del document pensaven que eren 100 frases que apuntaven qüestions cabdals i crítiques del segon tripartit.

Si no hi ha hagut més moviments en aquest àmbit de la tercera via, com s'apuntava a començaments de la legislatura crec que és també pels moviments de Joan Carretero. Tot i que no crec amb aquesta ERC (amb la seva direcció, la seva estratègia i un partit gestionat per aquesta direcció), crec que era interessant veure com evolucionava l'aposta política de Reagrupament. D'alguna manera l'expressió d'avui d'en Carretero el que fa és situar en la seva justa radicalitat la seva aposta. Aquells cants de sirenes que pretenien enredar-los en componendes de lluites internes per fer algun canvi perquè no canviés res han quedat definitivament silenciats, i curiosament qui primer ha sortit a criticar Carretero, amb una velocitat inusitada atès el seu absentisme polític i de govern dels últims mesos, ha estat en Joan Puigcercós (la tonteria de resposta no val la pena ni comentar-la). Ben curiós.

Respecto i admiro l'aposta i el treball polític de la gent de Reagrupament i de Joan Carretero. Dissortadament no hi puc fer gaire, atès que no sóc militant d'ERC (per cert, encara no saben dir quin és el nombre de militants que tenen, no s'aclareixen -potser per les baixes?-). Si Reagrupament aconsegueix canviar la direcció d'ERC voldrà dir que ERC pot ser l'instrument polític necessari pel qual molts hem treballat durant molt de temps i en el que tantes esperances hi havia dipositades. Si no és així, caldrà pensar i fer realitat una alternativa política. ERC no és útil per al país en aquests moments i no ho serà si continua l'actual direcció. I el que està claríssim és que el país necessita alguna altra cosa.

Són molts els símptomes típics i tòpics de la malaltia que pateix ERC. Encara té cura, i aquesta teràpia que guareixi l'històric partit la té Joan Carretero. Però si continua en mans dels mateixos que l'han portada a aquest estat de postració, de inanició, no hi haurà res a fer.

Avui mateix, a l'Avui, hi havia un article brutal d'en Miquel de Palol, "per la restauració", que apunta també a la necessitat de fer alguna cosa (quina manera d'expressar-ho...). I no hi ha dia que no poguem llegir un article, un comentari, un bloc, un post, una opinió, que no estigui en aquesta línia de denúncia i de plantejar la necessitat de fer alguna cosa.

En Miquel de Palol diu "ha arribat l'hora de canviar d'estratègia". Jo no sé si en Miquel de Palol és amic de la direcció d'ERC o no, o si coneix Joan Carretero o no. Però aquesta és la qüestió: ha arribat l'hora de canviar d'estratègia. Per què? Perquè les evidències de cap a on ens porta l'actual estratègia són terrorífiques. I què planteja Joan Carretero i Regrupament? Que ERC encara pot liderar aquest canvi d'estratègia. I que aquest canvi, òbviament, no el poden liderar els que han impulsat, defensat i imposat l'estratègia fracassada. "És que és es colmo!" que s'exclamava el nostre amic diputat mallorquí.

L'actual direcció d'ERC va fer una aposta estratègica que té unes conseqüències ben a la vista de tots. I la seva vinculació a aquesta estratègia és massa gran com per pensar que ara poden seguir una estratègia contrària com si res. Ja sabem que són capaços, només cal recordar les declaracions d'en Carod dient que la culpa de la crisi d'ERC era que s'hagués votat No a l'Estatut. No cal tornar-hi, però si hom és capaç de dir en un tema com aquest, que ell és capaç de defensar abraonadament el NO, quan ell volia el SÍ, i acabar retraient després als partidaris del no, que s'hagués votat no... doncs així estan les coses. Amb la credibilitat A ZERO.

Caldrà continuar-ne parlant... de tot això que està passant a ERC, del que fa CiU... Tot això no és cap novetat. En el post "El conte de la lletera" ja deixava entreveure que potser caldria pensar en un projecte alternatiu. I acabo aquest post amb unes encertadíssimes paraules d'en Ramon Tremosa -em sembla que d'aire profètic-, en un article a l'Avui, que amb permís de l'autor torno a reproduir en aquest post: "Qui lideri una reivindicació catalana contundent, parlant clar de l'origen d'alguns dels nostres principals problemes (estil Sarkozy), no només pot salvar encara un país de primera: també se n'emportarà l'hegemonia política."

4 comentaris:

reflexions en català (marc) ha dit...

Endavant les atxes! M'uneixo a l'esperança que Carretero pugui liderar un projecte d'alliberament nacional sense concessions partidistes o personals.

L'eina, tant se me'n fot. Si és ERC, millor; si cal crear un altre partit, endavant. Compteu amb mi.

Si em defraudeu, ja no em fareu mal. L'edat té alguns (pocs) avantatges.

Elies, me'n vaig a llegir les 100 frases.

Salut.

Enric I. Canela ha dit...

Crec que en Carretero pot ser l'iniciador per tal que es moguin coses. Que es belluguin alguns...
Però per a mi hi ha un fet necessaria, una condició necessària, no sé si suficient. Per tal que hi hagin les més mínimes possibilitats de tirar endavant el sobiranisme, cal l'acord entre grups forts de CDC i ERC, i no poso UDC al mig que també hi jugarien alguns militants importants. No he dit l'acord de les direccions sin´´o l'acord entre corrents internes que agafin prou pes. Les direccions no tenen massa ganes de posar-se d'acord.
Segur que a la tardor algú es mourà i si això passa allà estarà la meva signatura.

Odalric ha dit...

Doncs jo no sóc precisament optimista, la veritat...

Crec que el problema de Catalunya no es soluciona amb un Carretero o dos...
La tolerància que veig en el que passa em fa concloure que els catalans, la majoria dels catalans, no volen res més del que tenim.
¿Pq si no hauríem de tenir un tripartit.2? Pq si no hauria de durar encara?

Crec que alguns confonem els nostres desitjos amb la realitat... i personalment crec que la jugada de la tercera via donarà com a resultat un PSC hegemònic i molt més gran que la següent força política.

Jo aquí veig una jugada que pot esdevenir la mort del catalanisme polític en una dècada.
L’endemà de les eleccions:
Govern: PSC-PSOE amb ERC i IC-V-EUiA
Oposició: CiU, Tercera Via i PP
Dins el govern, el PSC-PSOE amb gairebé majoria absoluta, remenant les cireres com fins ara o més.
A l’oposició, CiU, Tercera Via i PP molt a prop en %...

O potser és que avui no estic optimista...

Elies ha dit...

gràcies pels vostres comentaris. Crec que he respost en el nou post tan a n'Enric com a n'Odalric.

Per tant, Enric, et dono parcialment la raó, Carretero pot no ser suficient. El que passa és que per ara és l'únic que fa una aposta clara de canviar l'estratègia.

Crec que CiU ha perdut una bona oportunitat en aquest temps, de reivindicar obra feta i de postular-se com a la nova força catalanista del s.XXI, oportunitat que prèviament ha malbaratat ERC.

CiU, em consta, té un debat obert que pot ser interessant. Però molt em temo que també sigui insuficient.

Per això n'haurem de continuar parlant. A veure si el que insinues de la tardor té alguna materialització. El país està faltat d'esperança i il·lusió.

Marc, espero que no se t'hagi indigestat el document. Jo l'he tornat a llegir aquests dies i és d'una contundència total. Hi ha reflexions clau. Pel que fa a això de decebre o no, el cert és que des que vaig entrar a la universitat estic en "política", en el més ampli sentit de la paraula. I la decepció està a l'ordre del dia. El que passa és que hem d'aprendre a distingir entre la decepció "raonable" i la que no ho és. Hi ha gent que creu que un canvi polític els hi arreglarà la vida, i excepte als quatre del partit això no passa mai. La decepció raonable és la que hem tingut perquè hi ha gent que ha deixat de defensar allò pel que va ser escollida, i té una estesa de mentides i falsedats per escriure una enciclopèdia. I si aquests són els teus, doncs així estem...