Una certa idea de país

Començo a escriure i no sé si us fotré el rotllo o no. Hi ha una idea que em ronda pel cap, i és una certa idea de fons que pugna per sortir però per a la que no acabo de trobar les paraules.

Potser ho fa la calor, aquests dies d’estiu, que tot i prou benignes, arriben amb aquesta olor de sal de mar i de promesa de vacances que ens fan sentir diferent.

Potser ho fa també que aquest mes de juliol estic compaginant la meva habitual abundant feina amb un curs de reciclatge, intensiu, de cinc hores diàries, i tot plegat m’ocupa tot el dia esgotadorament, fins a quarts de deu del vespre.

I la nit, és clar, que sempre arriba plena de promeses i converses, de sopars a la fresca i de llargues dissertacions al voltant d’un bon gintònic. Com ara avui, que si no vinc d’un sopar a la fresca, sí que vinc de fotre’m les botes al Shunka, amb un amic de Formentera. Quin plaer pels sentits sopar al Shunka, trobar-hi aquesta exquisitesa raríssima de les espardenyes, que només per gaudir-les s’hi val la visita. Després al Gimlet, a fer una copa o al Borneo. Per “sort”, aquest estil de vida de republica bananera al que ja ens hem acostumat ha tornat fer-se present i ens ha deixat a les fosques a tota la zona del Born. Cap a casa, doncs.

Hi fa també, en aquesta idea que pugna per sortir, els records que m’ha dut una notícia de El Singular Digital, que es feia ressò del curs d’estiu del GEN, del Grup d’Estudis Nacionalistes. M’ha fet recordar els cursos als que vaig assistir, el que hi vaig aprendre i tota la gent que vaig conèixer o amb qui vaig aprondir l’amistat. Estic parlant de l’època de la Universitat. I estic parlant de l’oportunitat que vaig tenir de fer un pas endavant profund i sòlid en la reflexió al voltant del nostre país i d’aquest pensament i pensadors que esdevenen com a raïls de ferrocarril, que ens permeten circular pel món, per les ideologies, per les idees… aferrats al terra, amb seguretat, amb confiança, i també compartint l’esperança de la fe.

El contacte amb el GEN i la gent del GEN no va perdurar. Però sempre m’ha quedat un pòsit de profund agraïment per haver-hi pogut participar, i perquè vaig poder aprendre a reflexionar d’una manera més intensa, més madura, més sòlida. El que passa, i això, si voleu, pot ser una crítica absolutament carinyosa o una visió diferent derivada del coneixement i la participació superficial, és que jo sempre he estat molt d’acció.

L’acció sense reflexió i un pensament profund i sòlid al darrere és una tonteria, és frivolitat i inconsistència. Però el pensament profund i la reflexió, si no va acompanyada d’acció, esdevé col·lectivament poc productiu.

Dit això, em sembla que la formació patriòtica, moral i intel·lectual que ofereix el GEN a les persones que s’hi acosten, que hi prenen contacte és extraordinària. Com m’agradaria que molta gent hi tingués accés, en prengués part. Potser des d’un punt d’elitisme, potser d’una manera insuficientment oberta a la societat, el pensament del GEN, els mestratges que ofereix, són la millor escola de patriotes i de persones morals que he conegut mai.

Potser també hi fa, en aquesta dificultat que trobo per articular el meu discurs, la tristesa que m’envaeix quan contemplo el país. He mirat aquesta terra, que deia el poeta. I quan he mirat aquesta terra se m’ha encongit el cor. Fins al punt que fins i tot no trobo la motivació suficient per a continuar la crítica. Per a continuar denunciant el que passa, el que ens passa, el que ens estan fent, el que ens estem fent. Penso que ja he escrit moltes coses, i també les he explicades a qui m’ha volgut escoltar. I potser aquí està el problema, en que ningú escolta. I quan es llegeix, ningú vol entendre. N’hi ha prou amb trobar-hi els arguments que volem o els que volem destruir. Amb això en tenim prou. Pengem les nostres etiquetes, i endavant.

Val a dir que, evidentment, no tothom té aquesta actitud. I crec que hi ha encara molta gent que ens continuem interrogant sobre el que passa, hi continuem reflexionant, denunciant, proposant, postulant.

Però aquests molts no som, ni de lluny, el corrent majoritari d’aquest país. I molt menys en l’independentisme. Em sento legitimat per dir que l’independentisme s’ha convertit en un cau ingovernable i a la deriva de gent amb sentiments nobles en relació al nostre país, però absolutament alienats en relació a la nostra societat, a les idees i a les ideologies.

L’actitud de la direcció d’ERC i la militància que majoritàriament els hi expressa un incomprensible –des d’un punt de vista patriòtic- suport, és l’exemple paradigmàtic del desastre en el que estem atrapats. Hi ha com una mena de virus que s’ha escampat i en aquests moments és una autèntica pandèmia, que ens porta inevitablement al desastre, però que és contemplat amb una desvergonyida i alienígena condescendència. Atrapats en el fang de les seves pròpies polítiques i les mentides que les han impulsades, aquest gruix majoritari del personal d’ERC s’ha instal·lat en un relativisme atroç, i es mostren absolutament incapaços de digerir la realitat. El seu argumentari s’ha convertit en un discurs insuportable de consentiments i autosuficiència estúpida, infantiloide i sectària.

Però miro més enllà i em trobo que la “flama” de la puresa independentista crema al costat dels mites més terrorífics i extrems que ha excrementat la nostra societat. Sí, parlo de les CUP i del seu entorn de sigles que incomprensiblement, a hores d’ara, encara pugnen per mantenir-se com a principal actiu o resultat de la seva militància. Estem parlant, un cop més, de gent amb sentiments nobles en relació al nostre país, però absolutament alienats en relació a la nostra societat, a les idees i a les ideologies.

Un moviment que, des del compromís militant i també des de l’incansable compromís militant local, emparen les idees més tronades i letals que podríem abraçar, així com les causes més extremes i alienígenes, sense solució de continuïtat, que diuen alguns. Des d’aquesta invectiva per a “destruir l’heteropatriarcat” que ja vaig denunciar fa uns dies, fins a tota aquesta simboligia i mitomania del comunisme més radical i sumbat. Un moviment que, en el seu dia a dia, s’aixeca, es basteix, al voltant d’un pal de paller insuportable, insostenible, com és el de la cultura del no. Un no absolut, sense matisos, que ens deixa en un extrem ideològic tan extrem que s’acaba convertint en el més ranci dels conservadorismes i en el més irresponsable i insostenible dels discursos.

Si el tripartit és fruit d’una conspiració paleomarxista, que ha convertit els tòpics més tronats de l’esquerranisme més absurd en la gàbia que empresona la nostra societat, les seves energies i el seu futur, les CUP es presenten a hores d’ara com un retorn incomprensible a una certa visió política paleorcarlista (té collons que sigui jo qui ho hagi de denunciar, he he he), on el combat i la destrucció dels elements clau del progrés de la nostra societat esdevenen l’eix de les seves propostes. Com aquells carlins que rebentaven les línies de ferrocarril perquè el consideraven un monstre del progrés que portava les idees de no se sap on i que, evidentment, només podien portar que maldats.

Arribats a aquest punt penso que, com em temia a l’iniciar el post, aquest ha esdevingut, quasi sense adonar-me’n, un altre post d’aquests tan llargs que tan agrada a algun dels meus lectors (només a alguns, ho sé, disculpeu-me la resta).

No és que se m’escalfi el cap, és que hi ha una idea que continua lluitant per sortir, per ser transmesa. I no és ni la calor, ni la proximitat de les vacances, ni la nostàlgia, ni la tristesa en la contemplació de la situació del país el que impedeix que surti, aquesta idea.

És, ho veig clar, la dificultat intrínseca per concretar-la, per donar-li una forma expressiva rotunda o convertir-la, simplificant, en un eslògan.

Perquè aquesta idea que lluita per ser expressada és que existeix i subsisteix, en el fons, i malgrat tot, una certa idea de país que ens uneix a molts i que és el veritable motor de la transformació d’aquest país, de la nostra esperança i, perquè no dir-ho, de la nostra militància, del nostre compromís... i la que fa impossible la nostra defallença.

Sí, és aquesta certa idea de país, la que subsisteix, malgrat tot. I parlo clar quan parlo d’una certa idea de país, perquè fins i tot fora indesitjable haver-la de concretar més. Perquè existint aquesta certa idea de país és quan es generen les complicitats, es quan la màquina creativa i transformadora de la nostra societat, tot el seu potencial, es posa a treballar i genera nous espais i noves expectatives.

I són aquests nous espais i aquestes noves expectatives les que ens permeten continuar essent, les que ens permeten continuar creixent i les que ens permeten acostar-nos, dia a dia, al nostre somni, a la llibertat.

Perquè la certa idea de país que habita en cadascun de nosaltres és el que ens obre com aquest tercer ull del que parlen algunes cultures, a través del qual ens identifiquem entre nosaltres. Perquè la certa idea de país, sense més paraules, sense més identificadors, és el que ens permet realment seguir el fil de la història, de la nostra història, amb totes les seves complexitats, incoherències semàntiques i conceptuals, etc. És en aquesta certa idea de país que ens reconeixem, i reconeixem els que ens han precedit i que, per la seva defensa d’aquesta certa idea de país, ens han permès ser avui aquí, ser aquí on som.

Els historiadors que em llegiu, i tots els qui heu llegit una mica d’història sabeu perfectament que les nostres fites històriques, els nostres grans reis, les nostres grans batalles, les nostres gestes, les nostres resistències… poden posar-se en qüestionament si ens limitem a seguir les paraules, els conceptes, la semàntica… de cada moment. Però no és això el que a nosaltres ens importa. No són aquestes paraules que en cada moment de la història s’han fet servir el que ens alimenta i el que defensem. Ben al contrari. Allò que importa, allò que realment importa, és que al darrere de tots aquests fets, de totes aquestes persones, de tots aquests moviments… hi reconeixem aquesta certa idea de país, i ens en proclamem hereus.

Permeteu-me la provocació: no importa que el gran rei en Jaume I parlés de l’honor d’Espanya. No importa que a la guerra dels Segadors ens poséssim sota protectorat de la monarquia francesa. No importa que la Guerra de Successió ho fós al tro espanyol, no importa que en la proclamació de la República, o de l’Estat Català, es parlés de la Federació Ibèrica, de la República Federal Espanyola, etc. No importa. El que importa és que al llarg de la història, dels nostres fets, de les nostres gestes, hi ha un fil conductor, hi ha una certa idea de país, que és la que preval, que és en la que ens reconeixem i és per la que lluitem.

Aquesta certa idea de país, que forma part del nostre ADN nacional, que és la nostra columna vertebral com a país, com a nació, sempre ha anat acompanyada d’una altra visió. La de fer del nostre país un gran país, un país fort, potent, ambiciós, emprenedor. És aquesta la idea que ha emparat el treball sord i abnegat de tants milers de patriotes que mai no figuraran a les nostres pàgines d’història, però que han fet, amb la seva feina diària, amb la seva ambició, amb la seva capacitat, amb el seu talent, del nostre país un país viu. Només la transmissió històrica de la idea de país ens hagués relegat als museus. Però no, l’hem acompanyada, cridant fort o calladament, d’una altra certa idea de país, la del treball, la de fer coses pel nostre país que ens fessin més forts i que ens permetessin viure.

És aquesta certa idea de país que subsisteix en l’ambició creadora dels catalans, generació rere generació. I que ha permès que arribem avui amb un país econòmicament fort, culturalment fort, cívicament fort.

Hi ha, per tant, una certa idea de país que és reconeixible i que enllaça amb la nostra història i els nostres fets, i que es manifesta en aquesta doble dimensió. La certa idea de país pel que lluitem i la certa idea de país pel que treballem dia a dia.

I això és, per tant, i acabant, el que més importa. I sí, jo he vist aquesta certa idea de país, en la seva doble dimensió, al Congrés de CDC del cap de setmana passat. L’he vista reflectida en les seves ponències, en la defensa que n’han fet i en l’ambició que han demostrat. Sí, també he vist i compartit plenament aquesta certa idea de país en tota la gent de Reagrupament, en la seva insubornable defensa d’una idea i d’un model de país, que és el país i és la idea en la que jo crec. I l’he vista també en molta gent de les CUP, quan els veus treballar, quan hi parlo, quan compartim taula i festa. És aquesta certa idea de país d’aquesta societat civil desburocratitzada, com són tots els amics i amigues de la PDD, que han aconseguit arrossegar-nos al carrer i sentir-nos vius, però també en tota una llarga cadena de complicitats i associacions cíviques arreu de la nostra nació. És aquesta certa idea de país que habita en tota la gent que treballa per la nostra cultura, per la nostra llengua, per les nostres tradicions. És aquesta certa idea de país la que emergeix dels nostres emprenedors, dels nostres empresaris, dels nostres investigadors, dels nostres formadors, de tota la gent que treballa perquè el nostre país sigui més sòlid també en les seves estructures bàsiques.

Aquesta certa idea de país és, finalment, la que mai trobarem ni en el govern tripartit, ni al PSC-PSOE, ni al PP, ni en tot aquest relativisme insuportable i insufrible dels qui hi confraternitzen.