El cap de setmana ha estat ric en fenòmens polítics certament paranormals, protagonitzats pels senyors Carod i Puigcercós. Estranyes mutacions, estranyes conversions, que ens continuen deixant atònits.
Hi ha una prèvia a la descripció d’aquestes metamorfosis, i és aquest fet tan “curiós” de veure els espais que li han dedicat els diaris més afectes al “règim”, com El Periódico, una pàgina per a cadascun d’ells. Ben curiós, sí senyor. Ells es poden esbatussar, però està claríssim que la victòria de qualsevol dels dos, o dels dos i mig si comptem l’Uriel, és la gran garantia dels sociates que tot segueixi igual, la garantia de que poden disposar amb tranquilitat d’una ERC servil. I a això s’apliquen, que l’amo és l’amo i s’han de preservar els seus interessos.
Metamorfosis primera: Carod
La primera de les metamorfosis sorprenents a què hem assistit aquest cap de setmana ha estat a la del senyor Carod Rovira. Uf! Josep Lluís, estàs que et surts! Et proposo per al Club de la Comèdia. Triomf assegurat. T’imagino així, amb aquesta vehemència mitinera que vas exhibir a l’acte central de la teva candidatura el passat dissabte, així, tot vestit fosc, en un cafè teatre, explicant aquests acudits tan bons amb que últimament ens obsequies. Oblida’t ja d’aquestes tonteries de vanitat mal gestionada i aprofita el teu talent. Fes-nos passar bones estones amb aquestes històries que expliques, per favor!
Diu en Carod Rovira que ells defensen l’Esquerra “responsables i seriosa”. I ho va repetir vàries vegades, en contraposició, deia ell, a l’Esquerra de calçotada dels senyors Puigcercós i Vendrell. No defensaré aquí l’Esquerra d’aquests dos senyors ni, evidentment, les soflames calçotaires, que ens van avergonyir prou a tots.
El que passa, Josep Lluís, és que li fots una mica massa de morro, no trobes? A veure, qui se’n va anar a Perpinyà, quan estava de president de la Generalitat en funcions, a entrevistar-se amb uns senyors encaputxats? Això és responsabilitat? És aquesta la responsabilitat amb que ara ens vols marejar.
O, benvolgut Josep Lluís, la teva Esquerra “seriosa” és aquesta dels teus rampells, que et foten una carxofa un diumenge al matí i llences la soflama del 2014, sense encomanar-te a ningú. Sense, evidentment, haver-ho exposat als òrgans de direcció del partit. Sense, evidentment, tenir ni puta idea del que cal fer, ni cap pla, ni res de res. El pla ha anat sorgint després, pel que sembla un any després l’home ens ha presentat un llibre “ruta”. És aquesta, la seriositat? S’ha de reconèixer que va estar fi el Puigcercós quan dilluns, a la reunió de l’executiva, tal com entrava el Carod li pregunta “què ens has d’explicar, Josep Lluís?”. Quina seriositat, Josep Lluís, quina seriositat. Com per anar donant lliçons. És ben bé allò de “consejos vendo que para mi no tengo”.
Metamorfosis segona: Niubò
Vaig tenir ocasió en un post de fa unes setmanes de preguntar al sr. Niubò –preguntar retòricament, s’entén- si de debò tota una sèrie de valors dels que “s’autoinvestia” els havíem de donar per suposats. L’home feia referència a la transparència, a la política exercida amb responsabilitat, etc.
Doncs bé, després d’haver proclamat a tort i dret que un cop proclamat candidat plegaria de la Secretari General de la Conselleria de Vicepresidència, aquesta setmana passada, ben esqüetament, el DOGC recollia que havia sol·licitat i obtingut una “suspensió temporal” de les seves funcions.
Toooma moreno! Acollonant. Del 14 de maig al 14 de juny. Clavat, tu. Però a veure, company… encara et penses que aquí no hi ha ningú que es miri el DOGC? Com se li pot fotre tan de morro??? Estic intentant treure’n l’aigua clara respecte la legalitat d’aquesta suspensió temporal. Jo crec que és un abús, un clar abús impropi en una persona que ostenta el càrrec de Secretari General de la conselleria de vicepresidència.
En tot cas, això demostra que feia molt bé, francament bé, en preguntar-me si de debò ho havíem de donar per suposat. Ja es veu que no.
Metamorfosis tercera: Puigcercós
En Puigcercós ha estat sensacional, aquest cap de setmana. Es veu que avui dilluns sortia un llibre que es diu “Generació.Cat”, un llibre entrevista. Deu ser apassionant, però declino la seva lectura. Tanmateix, pel que han recollit els mitjans (em vaig cansar de sentir-ho a Catalunya Informació), en Puigcercós proclama: “dit d’una altra manera, he dit que sí a la proposta de la majoria de companys i companyes d'ERC de ser el candidat a la presidència de la Generalitat". A veure, Joan, quina majoria? D’on l’has treta? Això és el que diu el llibre. I és clar, diumenge va haver de córrer a dir que bé, s’haurien de fer primàries si algú més s’hi presentava.
Potser aquesta metamorfosis és conseqüència de l’ensurt de les signatures. Pel que sembla n’esperaven recollir unes 4.000, i d’aquesta manera posicionar-se hegemònicament de cara al congrés. Com aquell que diu, matar-lo allà mateix, amb aquesta exhibició de força. Però la cosa, com ja tothom sap, no ha anat ben bé així, i s’ha quedat molt lluny dels seus objectius, d’aquelles 4.000 signatures, malgrat tot el poder i recursos de què indignament han fet ús per a recollir-les. I és clar, això es va quedar al llibre, ningú hi va pensar més. Fins que algú ho ha trobat, ho ha tret i ha calgut metamorfosejar l’expressió.
I és que de tots és sabut que per al tema càlculs electorals la candidatura Puigcercós coixeja bastant. Pocs dies abans de les generals estaven convençuts de treure’n 7. Sense comentaris.
Però la gran metamorfosis impossible s’ha esdevingut quan l’home, en Puigcercós, es fot un embolic parlant dels seus referents. Diu la crònica de El Periódico, diari amic: “Puigcercós explicita que els seus referents internacionals són Václav Havel, Bill Clinton, Tony Blair i Nelson Mandela. Reconeix que el verd Joschka Fischer l'ha "decebut" i, des de certa discrepància, mostra repetidament la seva admiració per Nicolas Sarkozy.
D'ells en destaca que hagin abandonat la "concepció paternalista" i el "multiculturalisme" de l'esquerra de matriu marxista davant l'Estat de benestar i una immigració que "planteja problemes". A Clinton i Blair, a més a més, els reivindica com a líders d'una "esquerra modernitzadora" que abraça un liberalisme clàssic (el distingeix del neoliberalisme) al qual "l'esquerra --particularment l'esquerra republicana-- no pot renunciar".
Osti tu, em punxen i no em treuen sang. O sigui, el líder de les esquerres, el gurú de l’eix social, l’amic del Montilla, l’amic dels qui diuen “l’important és no perdre el tren de la lluita de classes” ara se’ns destapa admirant al Sarkozy, i abraçant un “liberalisme clàssic”.
Acollonant. Senzillament acollonant. Apa, jerkis, on estan tots aquells discursos que Rcat són “de dretes”. Ja ho sap l’Evo Morales, això del liberalisme, ja li has dit a través del teu director de campanya, el gran Pere Aragonès? On estan aquells cartells de “independència i socialisme”?
Però com és possible tanta impostura? O sigui ens les hem hagut de sentir de tots els colors… i ara va aquest home i invoca en Clinton i en Sarkozy. Quina empanada mental, Mare de Déu Senyor. Però… a qui voleu enganyar? Insisteixo: a qui voleu enganyar????
Hi ha una prèvia a la descripció d’aquestes metamorfosis, i és aquest fet tan “curiós” de veure els espais que li han dedicat els diaris més afectes al “règim”, com El Periódico, una pàgina per a cadascun d’ells. Ben curiós, sí senyor. Ells es poden esbatussar, però està claríssim que la victòria de qualsevol dels dos, o dels dos i mig si comptem l’Uriel, és la gran garantia dels sociates que tot segueixi igual, la garantia de que poden disposar amb tranquilitat d’una ERC servil. I a això s’apliquen, que l’amo és l’amo i s’han de preservar els seus interessos.
Metamorfosis primera: Carod
La primera de les metamorfosis sorprenents a què hem assistit aquest cap de setmana ha estat a la del senyor Carod Rovira. Uf! Josep Lluís, estàs que et surts! Et proposo per al Club de la Comèdia. Triomf assegurat. T’imagino així, amb aquesta vehemència mitinera que vas exhibir a l’acte central de la teva candidatura el passat dissabte, així, tot vestit fosc, en un cafè teatre, explicant aquests acudits tan bons amb que últimament ens obsequies. Oblida’t ja d’aquestes tonteries de vanitat mal gestionada i aprofita el teu talent. Fes-nos passar bones estones amb aquestes històries que expliques, per favor!
Diu en Carod Rovira que ells defensen l’Esquerra “responsables i seriosa”. I ho va repetir vàries vegades, en contraposició, deia ell, a l’Esquerra de calçotada dels senyors Puigcercós i Vendrell. No defensaré aquí l’Esquerra d’aquests dos senyors ni, evidentment, les soflames calçotaires, que ens van avergonyir prou a tots.
El que passa, Josep Lluís, és que li fots una mica massa de morro, no trobes? A veure, qui se’n va anar a Perpinyà, quan estava de president de la Generalitat en funcions, a entrevistar-se amb uns senyors encaputxats? Això és responsabilitat? És aquesta la responsabilitat amb que ara ens vols marejar.
O, benvolgut Josep Lluís, la teva Esquerra “seriosa” és aquesta dels teus rampells, que et foten una carxofa un diumenge al matí i llences la soflama del 2014, sense encomanar-te a ningú. Sense, evidentment, haver-ho exposat als òrgans de direcció del partit. Sense, evidentment, tenir ni puta idea del que cal fer, ni cap pla, ni res de res. El pla ha anat sorgint després, pel que sembla un any després l’home ens ha presentat un llibre “ruta”. És aquesta, la seriositat? S’ha de reconèixer que va estar fi el Puigcercós quan dilluns, a la reunió de l’executiva, tal com entrava el Carod li pregunta “què ens has d’explicar, Josep Lluís?”. Quina seriositat, Josep Lluís, quina seriositat. Com per anar donant lliçons. És ben bé allò de “consejos vendo que para mi no tengo”.
Metamorfosis segona: Niubò
Vaig tenir ocasió en un post de fa unes setmanes de preguntar al sr. Niubò –preguntar retòricament, s’entén- si de debò tota una sèrie de valors dels que “s’autoinvestia” els havíem de donar per suposats. L’home feia referència a la transparència, a la política exercida amb responsabilitat, etc.
Doncs bé, després d’haver proclamat a tort i dret que un cop proclamat candidat plegaria de la Secretari General de la Conselleria de Vicepresidència, aquesta setmana passada, ben esqüetament, el DOGC recollia que havia sol·licitat i obtingut una “suspensió temporal” de les seves funcions.
Toooma moreno! Acollonant. Del 14 de maig al 14 de juny. Clavat, tu. Però a veure, company… encara et penses que aquí no hi ha ningú que es miri el DOGC? Com se li pot fotre tan de morro??? Estic intentant treure’n l’aigua clara respecte la legalitat d’aquesta suspensió temporal. Jo crec que és un abús, un clar abús impropi en una persona que ostenta el càrrec de Secretari General de la conselleria de vicepresidència.
En tot cas, això demostra que feia molt bé, francament bé, en preguntar-me si de debò ho havíem de donar per suposat. Ja es veu que no.
Metamorfosis tercera: Puigcercós
En Puigcercós ha estat sensacional, aquest cap de setmana. Es veu que avui dilluns sortia un llibre que es diu “Generació.Cat”, un llibre entrevista. Deu ser apassionant, però declino la seva lectura. Tanmateix, pel que han recollit els mitjans (em vaig cansar de sentir-ho a Catalunya Informació), en Puigcercós proclama: “dit d’una altra manera, he dit que sí a la proposta de la majoria de companys i companyes d'ERC de ser el candidat a la presidència de la Generalitat". A veure, Joan, quina majoria? D’on l’has treta? Això és el que diu el llibre. I és clar, diumenge va haver de córrer a dir que bé, s’haurien de fer primàries si algú més s’hi presentava.
Potser aquesta metamorfosis és conseqüència de l’ensurt de les signatures. Pel que sembla n’esperaven recollir unes 4.000, i d’aquesta manera posicionar-se hegemònicament de cara al congrés. Com aquell que diu, matar-lo allà mateix, amb aquesta exhibició de força. Però la cosa, com ja tothom sap, no ha anat ben bé així, i s’ha quedat molt lluny dels seus objectius, d’aquelles 4.000 signatures, malgrat tot el poder i recursos de què indignament han fet ús per a recollir-les. I és clar, això es va quedar al llibre, ningú hi va pensar més. Fins que algú ho ha trobat, ho ha tret i ha calgut metamorfosejar l’expressió.
I és que de tots és sabut que per al tema càlculs electorals la candidatura Puigcercós coixeja bastant. Pocs dies abans de les generals estaven convençuts de treure’n 7. Sense comentaris.
Però la gran metamorfosis impossible s’ha esdevingut quan l’home, en Puigcercós, es fot un embolic parlant dels seus referents. Diu la crònica de El Periódico, diari amic: “Puigcercós explicita que els seus referents internacionals són Václav Havel, Bill Clinton, Tony Blair i Nelson Mandela. Reconeix que el verd Joschka Fischer l'ha "decebut" i, des de certa discrepància, mostra repetidament la seva admiració per Nicolas Sarkozy.
D'ells en destaca que hagin abandonat la "concepció paternalista" i el "multiculturalisme" de l'esquerra de matriu marxista davant l'Estat de benestar i una immigració que "planteja problemes". A Clinton i Blair, a més a més, els reivindica com a líders d'una "esquerra modernitzadora" que abraça un liberalisme clàssic (el distingeix del neoliberalisme) al qual "l'esquerra --particularment l'esquerra republicana-- no pot renunciar".
Osti tu, em punxen i no em treuen sang. O sigui, el líder de les esquerres, el gurú de l’eix social, l’amic del Montilla, l’amic dels qui diuen “l’important és no perdre el tren de la lluita de classes” ara se’ns destapa admirant al Sarkozy, i abraçant un “liberalisme clàssic”.
Acollonant. Senzillament acollonant. Apa, jerkis, on estan tots aquells discursos que Rcat són “de dretes”. Ja ho sap l’Evo Morales, això del liberalisme, ja li has dit a través del teu director de campanya, el gran Pere Aragonès? On estan aquells cartells de “independència i socialisme”?
Però com és possible tanta impostura? O sigui ens les hem hagut de sentir de tots els colors… i ara va aquest home i invoca en Clinton i en Sarkozy. Quina empanada mental, Mare de Déu Senyor. Però… a qui voleu enganyar? Insisteixo: a qui voleu enganyar????
8 comentaris:
M'ha encantat el teu article, Elies. Però amb l'Uriel t'equivoques,sincerament. Per què no parles amb ell en persona i ho aclareixes tot?
Quan un veu com se li esmuny una victòria que tenia coll avall, es posa nerviós i intenta reaccionar...
Però quan aquest personatge és buit d'ideals, curt de capacitats, amb serioses dificultats per entendre el mon, maldestre en les formes i, diguem-ho clar, egoista malaltís, comença a donar tombs, a copiar discursos, i a inventar teories.
Pensen que la militància és tant ruca com ells i que, amb un últim esforç, tot passarà i se'n sortiran..
Però a "cada puerco le llega su San Martín", i el dia 7 toparan, de morros i sense posar les mans, amb el mur de la realitat que, el militant, els hi mostrarà amablement.
Salut!!!
Vàclav Havel, Déu meu, estem pitjor que no em pensava. I en Putxi ja ho sap qui és Havel i què va fer? Dels altres no cal parlar-ne gaire. Blair, Clinton, Sarkozy ...
Hahaha. Que bo això dels referents del Puigcercós.
A tots als de la espritmatxada, esquifida, encongida Esquerra, que sigueu militants només us queda una remei votar al Congrés a Joan Carretero - Rut Carandell, si voleu retornar a les sigles històriques i a la ideologia independentista. Així sigui!
Els portàtils, les blackberries, flickrs, twitters i demés afecten al sistema immunològic, atacant les cèl·lules més febles.
Per mostra, aquesta:
http://www.vimeo.com/1019224
Que nostru senyor ens agafi confesats!.
Salut!.
Si esquerra s'abraça al liberalisme anem servits. ERC ha de ser d'Esquerres, que no socialista chavista. Per fer d'ERC un partit de centre governamentalista i autonomista més val que votem a CiU que és l'original.
Joan Puigcercós és la bossa de quicos de la política catalana (Salvador Sostres).
Publica un comentari a l'entrada