La meva àvia se'ns està anant

La meva àvia es mor. Té 90 anys. Fa temps que li van diagnosticar Alzheimer. I els últims mesos la malaltia s’ha disparat. A més, vam veure que alguna cosa no anava bé, a banda d’aquesta penosa malaltia, i fa unes setmanes la vam haver de portar d’urgències al Clínic. I ens van diagnosticar un cancer molt estès.

El diagnòstic va ser molt clar. Se’ns en va. Li ha arribat l’hora. Amb 90 anys la meva àvia no havia posat el seu cos en un llit d’hospital. Una dona de ferro. Alta, corpulenta, valenta, forta. Els metges ens ho van dir molt clar: potser tres mesos.

I ens van donar l’alta. Amb una immobilitat absoluta. No ens ha quedat cap altra sortida que dur-la a un centre sociosanitari privat (ja tindré ocasió d'explicar les "polítiques socials i de progrés" del tripartit, després de 6 anys), d’aquests amb una atenció mèdica constant, infermeres i auxiliars. D’aquests que, en un altre eufemisme dels nostres temps, estan preparats per a “cures paliatives”.

La meva mare hi puja cada dia a les 09:00, i també la seva germana -de la meva mare-, quan pot, per motius de salut. Entre els néts ens ho combinem per anar-hi a l'hora de dinar, per les tardes, etc. Vull dir que tots ens mobilitzem el que podem per estar a prop de “la iaia”.

Explico tot això perquè normalment en la nostra societat no ens agrada parlar del dolor, de la mort, de la malaltia. En fugim. Podem explicar festes, concerts, viatges, aventuraes, de tot. Però quan estem immersos en una malaltia, en un procés dolorós, quan la mort s’acosta a passes lentes i inconcretes…sembla que ens faci por parlar-ne. Que tinguem com un pudor estúpid. Quan tots sabem que tots hi hem passat o hi passarem.

Doncs sí. I ara no ho estem passant bé. Veure un ésser tan estimat com es consumeix sense poder-hi fer res és desesperant. Saps que li ha arribat l’hora. Que no hi ha res a fer. Que fins i tot dones gràcies a Déu per haver-la tingut fins els 90 anys amb aquesta fortalesa espectacular. Però ara es marceix, ara li ronda la mort de manera implacable i no hi podem fer res. I en aquest estat inconcret de la seva consciència o no consciència que implica l’Alzheimer… qualsevol gest, sospir, mirada… ens commou.

Avui hi he estat tota la tarda. I l’hi he donat el sopar. Quan estic amb ella m’agrada agafar-li la mà. Ens diuen que és una cosa que poden sentir. I ni que dormi i jo estigui llegint, li agafo la mà. De tant en tant es desvetlla, i mira estranyada l’habitació. I intenta dir alguna cosa amb un fil de veu incomprensible, ininteligible. De vegades em confon amb el meu cosí, amb qui ha viscut, a casa de la germana de la meva mare, els últims anys, i el crida. Llavors l'enganyo li dic, sí iaia, estic aquí.

De vegades l’envaeix un desassossec intens. Es posa nerviosa. Et mira. Amb aquesta mirada perduda que no saps fins on arriba, fins on arriba la seva consciència. Llavors la intento tranquilitzar. Li haig de parlar fort, quasi cridar, perquè em senti, o perquè em pugui sentir. Sovint la seva mirada em sembla que suplica que s’acabi tot. No es queixa, o la seva queixa és inconcreta. Però em temo que pateix. Sé que pateix. Avui, en un d’aquests moments que no saps si són moments de lucidesa, i des d’aquell fil de veu tan prim, m’ha semblat que em deia, fins i tot que em repetia “me’n vull anar a dalt”.

Déu meu! Per què ens tornes a posar a prova, amb aquest calze tan cruel? Per què?

Som una família molt catòlica. Però... per què haig de contenir les llàgrimes a dures penes quan la meva àvia em mira, sense saber si em mira o em reconeix, però que em sembla em suplica que s’acabi el seu calvari?

No ho vull per a mi. Però no ho podria dir ni pensar per a ningú. És aquesta mirada de la meva àvia la que ens posa davant els grans reptes morals i personals. La que sacseja la nostra vida comfortable i ens trasllada al que sovint pensem que és un malson de dolor i patiment. I llavors l’intentem amagar, viure en silenci.

Per això he volgut escriure avui aquest post. Des del dolor, però en cap cas per a la compassió. Des d’allò més humà i que tots hem patit i patirem: el dolor, la malaltia, la mort. Els catòlics preguem sovint en el silenci de les nostres esglésies (a la foto, l'església de la Pobla de Cèrvoles, on va néixer la meva àvia, amb la Mare de Déu de la Jonquera al fons), dels nostres temples. Però hi ha una pregària molt intensa, també, en aquestes llargues hores al costat del llit d’un malalt. Hi ha, també, un interrogant sobre nosaltres mateixos en aquestes veus que t’arriben d’altres malalts, i que trenquen el silenci de l’habitació de la residència. Aquella dona que es passa el dia en un monòleg absurd, ple de renecs. Aquell home que es queixa amb una cadència de rellotge, que profereix un “ai”. O aquella altra dona que la sents lamentar-se de manera inconcreta, quasi com si fós el cant d’un ocell al bosc, estranyament familiar.

Quan venen les infermeres, al vespre, ens aixequem i marxem. Tanquem l’última porta de la residència, i agafem el metro. Però allà es queda tot el dolor. I tots els interrogants. I tots els nostres dubtes, aquests dubtes que defugim, que no ens agrada plantejar-nos, i per als que no tenim resposta.

Sovint, aquests dies, quan arribo a casa m'agrada sentir música de la meva etapa més "cristianita" que diu un bon amic ara en terres llunyanes (Albacete, i no per voluntat pròpia). No sé si heu sentit mai les músiques i la pregàries de Taizé (si no ho heu fet, feu-ho). A mi m'agrada molt la música sacra. Però sentir "mon âme se repose", ... des de i fins al fons del cor i de la meva fe i relació amb Déu. Busqueu aquesta pregària a l'enllaç, tanqueu els ulls, penseu en vosaltres mateixos i els que us estimeu i us estimen... i en Deú... "Mon âme se repose en paix sur Dieu seul: de lui vient mon salut. Oui, sur Dieu seul mon âme se repose, se repose en paix"