dimecres, de maig 30, 2007

Esquerra: el fracàs de l’estratègia dels nyus


El nyu és un antílop africà de singular aparença que protagonitza una de les més espectaculars migracions massives, de caràcter estacional, en la qual una multitud d’individus, seguint no sé sap quina mena d’instint, travessen la sabana i tots els accidents, rius, i perills (cocodrils i altres depredadors), a la recerca de pastures.

El secret de l’èxit dels nyus és el caràcter massiu de la seva migració, perquè malgrat la mort de moltíssims exemplars, el nombre dels supervivents és sempre tan nombrós que permet l’èxit demogràfic de la seva població; els exemplars que arriben a les pastures del Serengueti es calcula que són un 80% dels que van iniciar la migració, i un cop a les noves pastures es reprodueixen en condicions adequades per al creixement. Aquestes són les claus de l’estratègia dels nyus: protagonitzar migracions massives a la recerca de noves pastures, on es reprodueixen i compensen amb escreix les baixes que provoca la mateixa migració.

D’alguna manera Esquerra està seguint, des del 2003, l’estratègia dels nyus. Els excel·lents resultats del 2003 (als quals vaig contribuir amb la modèstia del meu vot) van portar ERC a la conclusió que ja eren molts, i que aquest ser molts els hi donava una fortalesa suficient per emprendre una migració massiva a la recerca de noves pastures. Així es van decidir a creuar la línia, el riu, que separa el catalanisme de l’espanyolisme, per anar a buscar les pastures de l’Espanya plural, on només hi resideixen dretes i esquerres. Com en el cas dels nyus, l’èxit d’aquesta insòlita migració massiva, en aquest cas política, residia en ser una multitud, i que aquesta multitud resistís les condicions de la travessa, romangués unida, de manera que l’arribada a les pastures del tripartit els permetria reproduir-se i créixer entre l’esquerra oficial, a l’ombra de l’Espanya plural.

Com en el cas dels nyus, s’assumia que aquesta travessa implicaria baixes, però aquestes serien menyspreables, assumibles, si atenem a les magnituds globals del total de desplaçats. Així, quan després de les eleccions al Parlament del 2006 Esquerra va perdre 130.000 vots encara es va valorar com una xifra raonable, ja que probablement els vots perduts s’havien de perdre, perquè corresponien a aquells individus menys preparats, amb menys decisió per a la travessa, més lents. De fet s’afavoria la selecció natural, ja que la indecisió a l’hora de creuar el riu podia fer espantar la multitud. En termes polítics, aquells que no participessin de la nova estratègia estaven equivocats de lloc, segur que no eren prou d’esquerres i no hi havia cap problema per assumir la seva pèrdua, ja que a les noves pastures del tripartit allò que realment és important és ser d’esquerres. La resta d’atributs són perfectament prescindibles, i com en les escenes bíbliques que reprodueixen els espantosos opuscles dels Testimonis de Jheovà, lleons, rinoceronts, herbívors i homínids, conviuen en una pau duradera. Així el tripartit permetria la convivència d’espanyolistes, independentistes, ecosocialistes, marxistes, etc. sota la pau bíblica, bucòlica i cohesionadora de les esquerres.

Aquesta és una de les claus de l’estratègia: acceptar la duresa de la migració, les baixes, i confiar en que el comportament de la massa per arribar a les pastures en nombre suficient per assegurar l’èxit de la reproducció i creixement, fase que després del 2006, encara era possible i es batejava com a “acumulació de forces". L’objectiu: pasturar al Serengueti del tripartit i l’Espanya plural, etapa que els permetria l’accés a altres multituds, fins ara inaccessibles; així es podria conviure amb altres espècies, eliminar barreres i comportar-se com una massa compacta, fins tenir aquest paper preponderant dels nyus en les migracions, el grup dominant.

Però un fenòmen imprevist ha fet entrar en crisi l’estratègia dels nyus: la nova migració, en aquest cas les eleccions municipals de diumenge, han implicat una nova i terrible sagnia de vots. Els que encara han aconseguit tornar a creuar cap a la plana del Serengueti ara sí que es miren nerviosament els uns als altres amb el convenciment que aquesta carniceria que implica cada pas pel riu (cada convocatòria electoral) no només no permet créixer, sinó que implica una reducció tan radical del grup que amenaça directament la seva supervivència. De manera que hi ha més por i nerviosisme per l’amenaça que implica una possible nova migració (p.ex. convocatòria d’eleccions generals), que possibilitats efectives de regenerar el grup a partir de les pastures del poder tripartit que s’ostenta.

El problema s’agreuja no només per les gravíssimes pèrdues, sinó perquè un cop a les noves pastures se n’han adonat que no hi havia altres herbívors amb qui compartir l’Espanya plural i créixer ilimitadament, sinó depredadors ferotges que els han acabat confinant, cada cop que els ha interessat, als extrems de la sabana, allà on l'herba és secai l’aigua escasseja.

Tanmateix, la veritable estrategia dels nyus no és la promoguda per Esquerra, que ha fracassat... La veritable estrategia dels nyus és la que han desplegat amb èxit els depredadors, els socialistes, que els van poder convéncer perquè inciessin la migració i sobre aquest fet políticament insòlit estan bastint la seva supervivencia, creixement i ocupació de totes les parceles de poder. Així, mentre ells s’enforteixen amb cada migració, els nyus, que s'hi llencen impulsivament i irreflexivament, són víctimes de la voracitat de l’estratègia socialista.

El problema per a Esquerra no és només que no els hi hagi funcioniat la seva estratègia dels nyus, que ha fracassat estrepitosament. El problema és que la veritable estratègia és la dels depredadors, la dels socialistes, que els han convençut que això del catalanisme és quelcom prou intrascendent com perquè pugui alimentar pactes, que allò que és rellevant, les pastures que realment són fresques i abundants, són les de les esquerres. I així Esquerra s’aboca irracionalment a les pastures del món organitzat en dretes i esquerres, menysprea el perill de l’espanyolisme, i a sobre ho fan convençuts que no els cal témer res, perquè al cap i a la fi, tampoc no van a fer política, sinó gestió.

Fets, no paraules, pensa el cocodril mentre els seus ulls i ulleretes amb prou feina emergeixen de l’aigua, però no es perden detall del pas dels nyus.
(Q. gràcies per la conversa i la imatge!!)

4 comentaris:

catalunya.ffw ha dit...

Una imatge excel.lent, molt clarificadora.

Arribats a aquest punt, ERC recorda també un grup de bufals travessant les grans praderies americanes. Els caçadors mataven el cap de la bandada i la resta d'animals quedaven immobils, mancats de direcció, mentre anaven caient un a un sota les bales. Talment com el PSC hipnotitzant la direcció d'ERC per acabar amb el Partit enmig de l'apatia i el desconcert general.

Va ser matant els búfals que ela americans van aconseguir vencer els índis.

Fins aviat,
Marc
www.catalunyafastforward.blogspot.com

Joan Arnera ha dit...

Òndia, quina metàfora, Elies. Hahahaha, és molt bona tu, molt bona. Ara cada migdia que posi un d'aquests documentals de la 2 quan vegi els nyus els veuré tots amb la cara del Carod-Rovira. Imagina't, centenars de milers de nyus-Carods!!! brrrr, quines clapades que fotré!
Salut

Marcos ha dit...

Genial!

Roger T. ha dit...

Si segueixen amb aquesta estratègia, en la propera travessa del riu, els nyus es reduïran tant, que seran fàcilment fets presoners per la manada de lleons-PSC, que els usarà com a banc d'aliment fixe.

Esperem que les manades de nyus retornin a les praderes que les van fer grans i poderoses, les verdes praderies del catalanisme on ja pastura Carretero. En aquestes praderes els esperen les immenses manades de búfals Convergents. Esperem que nyus i búfals convisquin en aquestes verdors, i es recolzin mútuament per protegir els seus dominis, els dels herbívors, front els depredadors omnívors-espanyols (lleons, llops, guineus, etc)., que volen les herbes dels prats, però també els volen a ells, per menjar-se'ls!!