Aquest diumenge, 27 de maig, tenim al llarg de la nostra Nació diverses eleccions. A tots els nostres pobles i ciutats, dins l’estat espanyol, hi haurà eleccions municipals. A més a més al País Valencià i a les Illes hi haurà eleccions als governs autònoms.
Pel que fa al Principat, les eleccions es plantegen un cop més com un nova oportunitat de combatre l’empenta espanyolista del tripartit. El hòlding sectari, en les seves diverses ramificacions, hi concorre amb un objectiu comú molt clar, i amb diversos interessos particulars en joc.
L’interès comú és, per a aquestes eleccions, continuar l’extensió del seu projecte dominacionista, que ara passa per allunyar CiU dels àmbits de poder municipal que encara conserva. Per a aquest objectiu no s’han estat de res. El hòlding es planteja com a principals objectius conquerir l’ajuntament de Tarragona i alguna de les diputacions que no controla (Tarragona, Lleida o Girona). A banda de conservar els seus tradicionals feus, especialment la ciutat de Barcelona. L’element cohesionador continua essent parlar de dretes i esquerres, amenaçar amb el fantasma de la dreta i continuar ignorant, menyspreant, la dimensió nacional, el projecte nacional del nostre país.
A banda, dins el hòlding, cada ramificació té objectius propis. La secta mare (PSOE-PSC), conservar i, si pot ser, incrementar directament el teixit municipalista que l’ha mantingut fins ara com un contrapoder antinacional a Catalunya, i enfortir-se davant els seus socis, iniciant una recuperació del seu vot, en caiguda lliure des de fa anys, que permeti un major control de la direcció del hòlding.
Per la seva banda la palanga (PSOE-ICV) i la palangana bis (PSOE-ERC), asipiren a salvar prou mobles com per poder aspirar a no perdre quota de negoci en el hòlding.
És a la ciutat de BCN on aquesta dinàmica es manifesta amb més duresa, i un cop més pensant que tots som uns imbècils actuen com si no s’haguessin vist mai i no tinguessin cap responsabilitat en la degradació de la ciutat. Ha estat brillant, en aquest sentit, en Quim Monzó, al seu article a La Vanguardia, quan en referència a les declaracions de la Morsa Alegre perquè la gent votés PSOE-ERC per “baixar els fums" al PSOE-PSC, diu:
Pel que fa al Principat, les eleccions es plantegen un cop més com un nova oportunitat de combatre l’empenta espanyolista del tripartit. El hòlding sectari, en les seves diverses ramificacions, hi concorre amb un objectiu comú molt clar, i amb diversos interessos particulars en joc.
L’interès comú és, per a aquestes eleccions, continuar l’extensió del seu projecte dominacionista, que ara passa per allunyar CiU dels àmbits de poder municipal que encara conserva. Per a aquest objectiu no s’han estat de res. El hòlding es planteja com a principals objectius conquerir l’ajuntament de Tarragona i alguna de les diputacions que no controla (Tarragona, Lleida o Girona). A banda de conservar els seus tradicionals feus, especialment la ciutat de Barcelona. L’element cohesionador continua essent parlar de dretes i esquerres, amenaçar amb el fantasma de la dreta i continuar ignorant, menyspreant, la dimensió nacional, el projecte nacional del nostre país.
A banda, dins el hòlding, cada ramificació té objectius propis. La secta mare (PSOE-PSC), conservar i, si pot ser, incrementar directament el teixit municipalista que l’ha mantingut fins ara com un contrapoder antinacional a Catalunya, i enfortir-se davant els seus socis, iniciant una recuperació del seu vot, en caiguda lliure des de fa anys, que permeti un major control de la direcció del hòlding.
Per la seva banda la palanga (PSOE-ICV) i la palangana bis (PSOE-ERC), asipiren a salvar prou mobles com per poder aspirar a no perdre quota de negoci en el hòlding.
És a la ciutat de BCN on aquesta dinàmica es manifesta amb més duresa, i un cop més pensant que tots som uns imbècils actuen com si no s’haguessin vist mai i no tinguessin cap responsabilitat en la degradació de la ciutat. Ha estat brillant, en aquest sentit, en Quim Monzó, al seu article a La Vanguardia, quan en referència a les declaracions de la Morsa Alegre perquè la gent votés PSOE-ERC per “baixar els fums" al PSOE-PSC, diu:
“Y uno se pregunta: ¿Para qué querran los de Esquerra bajarle los humos al PSC? ¿Para que, así, luego puedan ellos volver a subírselos?” BRILLANT, MONZÓ!!!
Es obvi que la palangana-bis encara continuarà beneficiant-se electoralment de la bona gent que encara hi creu, que continua sense veure que davant seu només hi té uns grans farsants, i que aquest partit és en aquests moments la més gran farsa de l’escena política catalana.
Per la seva banda, la principal força que aguanta l’escomesa sectària, CiU es presenta amb un perfil molt baix i una notable desorientació. El candidat a BCN no ha acabat de definir mai un model propi de ciutat, i el principal argument -que no és poca cosa, però que és insuficient- és que votar-lo amb ell és l’única manera d’acabar amb la prepotència del hòlding, que dura ja des dels anys setanta, massa… Però s’ha de reconèixer que han faltat idees noves, idees força, i molta més ambició per denunciar la secta. Política és també pedagogia, i cal aprofitar totes les oportunitats per fer pedagogia.
A nivell de tot Catalunya, CiU ni tan sols pot veure amenaçada la seva principal força, que és la d’arribar a tots els racons de Catalunya i ser, amb diferència, la primera força política municipalista, però patirà per mantenir-se clau en les tres diputacions que controla i l’ajuntament de TGN, ja que el hòlding va a per totes. Particularment em sabria molt de greu que CiU perdés TGN, ja que la ciutat té una abans i un després de la seva arribada al poder; CiU va agafar una ciutat en fallida, depauperada, sense cap aspiració, i ara ofereix als tarragonins una capital emergent.
En un altre nivell polític, val la pena assenyalar el sorgiment o l’extensió de diferents projectes des de la radicalitat sobiranista, com el PRC o les CUP. Pel que fa a aquestes, cal valorar el que representen d’intent d’establir un espai municipalista des de l’esquerra independentista. Tot i que ideològicament, en els aspectes de projecte social, etc, impregnat de tots els ístmes demagògics imaginables, ningú no pot negar que en l’àmbit nacional, són el resultat d’una presència real al país i d’una tradició de lluita que mereix respecte.
Al País Valencià, les possibilitats de promoure un canvi i treure el PP del poder són escasses. La unió de forces en aquesta mena d’estat d’emergència nacional permanent que és el País Valencià, ha comptat un cop més amb el boicot de la palangana bis, que sense cap possibilitat de res, es presenta en solitari, simplement per fer-se notar i fer-se l’interessant, sabotejant els intents de la gent normal de dotar el País Valencià d’una mínima normalitat política i exhibint novament la seva baixesa política, el nul respecte per la gent i pel país. Quina vergonya!
A les Illes les perspectives de canvi són una mica més favorables. Com a mínim les enquestes se situen en marges d’incertesa superiors. És curiós els moviments polítics de les illes, tant pel que fa a la important unió de forces nacionalistes i progressistes per fer front al PP, com pels moviments del PP en relació al fitxatge de la Maria de la Pau Janer. Déu n’hi dó.
A banda, el calorrisme pepero ens continua oferint imatges terrorífiques, com el senyor Fabra i el seu càrrec hereditari a la diputació de Castelló, o el clan Matutes, o el xou de “Monchito” Roque López, decidits a actuar com a autèntics senyors feudals en els seus dominis .
En definitiva, unes eleccions per a aguantar i, com a molt, començar a parar els cops del hòlding sectari, que continua empenyent en la seva campanya i aniquilacionista de qualsevol discrepància (política, intelectual, periodística…) i que ja gaudeix de més poder al país del que mai ningú ha tingut, i que, no en tingueu cap dubte, no s’exercirà en benefici de Catalunya, ni dels seus ciutadans, ni molt menys de les nostres aspiracions nacionals i de llibertat.
Crec que no hi ha ningú que es consideri patriota que no sàpiga el que toca fer, què cal combatre. A sac contra el tripartit!
Es obvi que la palangana-bis encara continuarà beneficiant-se electoralment de la bona gent que encara hi creu, que continua sense veure que davant seu només hi té uns grans farsants, i que aquest partit és en aquests moments la més gran farsa de l’escena política catalana.
Per la seva banda, la principal força que aguanta l’escomesa sectària, CiU es presenta amb un perfil molt baix i una notable desorientació. El candidat a BCN no ha acabat de definir mai un model propi de ciutat, i el principal argument -que no és poca cosa, però que és insuficient- és que votar-lo amb ell és l’única manera d’acabar amb la prepotència del hòlding, que dura ja des dels anys setanta, massa… Però s’ha de reconèixer que han faltat idees noves, idees força, i molta més ambició per denunciar la secta. Política és també pedagogia, i cal aprofitar totes les oportunitats per fer pedagogia.
A nivell de tot Catalunya, CiU ni tan sols pot veure amenaçada la seva principal força, que és la d’arribar a tots els racons de Catalunya i ser, amb diferència, la primera força política municipalista, però patirà per mantenir-se clau en les tres diputacions que controla i l’ajuntament de TGN, ja que el hòlding va a per totes. Particularment em sabria molt de greu que CiU perdés TGN, ja que la ciutat té una abans i un després de la seva arribada al poder; CiU va agafar una ciutat en fallida, depauperada, sense cap aspiració, i ara ofereix als tarragonins una capital emergent.
En un altre nivell polític, val la pena assenyalar el sorgiment o l’extensió de diferents projectes des de la radicalitat sobiranista, com el PRC o les CUP. Pel que fa a aquestes, cal valorar el que representen d’intent d’establir un espai municipalista des de l’esquerra independentista. Tot i que ideològicament, en els aspectes de projecte social, etc, impregnat de tots els ístmes demagògics imaginables, ningú no pot negar que en l’àmbit nacional, són el resultat d’una presència real al país i d’una tradició de lluita que mereix respecte.
Al País Valencià, les possibilitats de promoure un canvi i treure el PP del poder són escasses. La unió de forces en aquesta mena d’estat d’emergència nacional permanent que és el País Valencià, ha comptat un cop més amb el boicot de la palangana bis, que sense cap possibilitat de res, es presenta en solitari, simplement per fer-se notar i fer-se l’interessant, sabotejant els intents de la gent normal de dotar el País Valencià d’una mínima normalitat política i exhibint novament la seva baixesa política, el nul respecte per la gent i pel país. Quina vergonya!
A les Illes les perspectives de canvi són una mica més favorables. Com a mínim les enquestes se situen en marges d’incertesa superiors. És curiós els moviments polítics de les illes, tant pel que fa a la important unió de forces nacionalistes i progressistes per fer front al PP, com pels moviments del PP en relació al fitxatge de la Maria de la Pau Janer. Déu n’hi dó.
A banda, el calorrisme pepero ens continua oferint imatges terrorífiques, com el senyor Fabra i el seu càrrec hereditari a la diputació de Castelló, o el clan Matutes, o el xou de “Monchito” Roque López, decidits a actuar com a autèntics senyors feudals en els seus dominis .
En definitiva, unes eleccions per a aguantar i, com a molt, començar a parar els cops del hòlding sectari, que continua empenyent en la seva campanya i aniquilacionista de qualsevol discrepància (política, intelectual, periodística…) i que ja gaudeix de més poder al país del que mai ningú ha tingut, i que, no en tingueu cap dubte, no s’exercirà en benefici de Catalunya, ni dels seus ciutadans, ni molt menys de les nostres aspiracions nacionals i de llibertat.
Crec que no hi ha ningú que es consideri patriota que no sàpiga el que toca fer, què cal combatre. A sac contra el tripartit!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada