dijous, de maig 10, 2007

Les declaracions de Margall i la necessitat d'un moviment anti-sectari


Aquests dies l'ex-president de la Generalitat Pasqual Maragall està fent tota una sèrie de declaracions explosives. Aquestes declaracions tenen dues dimensions.

Per una banda el seu propi contingut, que posa en evidència totes les falsedats i mentides amb què es va constituir el primer govern tripartit que ell mateix va presidir: un govern en clau espanyola, absolutament supeditat no ja al govern espanyol, sinó a l'executiva del PSOE i l'exercici de la política entenent els projectes polítics no com a projectes per al país i la gent, sinó com a armes electoralistes per arribar al govern.

Però per una altra banda posen de manifest la necessitat de constituir un moviment anti-sectari per fer front a aquest hòlding de partits que conformen el tripartit. Les declaracions de Maragall són ben bé pròpies d'un adepte que ha conseguit sortir de la influència sectària, i és com si de repent li traguessin una bena dels ulls.

Els orígens del govern sectari els podem trobar en l'exercici despòtic del poder exercit a totes les administracions, mitjans i entorns que han pogut controlar, des de la ciutat de Barcelona, a tots els ajuntaments i diputacions on ha pogut posar les seves urpes. Al nucli inicial "sectari" s'hi han afegit amb l'entusiasme propi dels conversos primer ICV i després ERC, fins arribar al govern de la Generalitat. Aquests tres partits són a hores d'ara, més que un tripartit, un hòlding sectari que exerceix de manera implacable el poder en benefici propi, i ho fa amb un menyspreu absolut de les regles democràtiques.

El seu primer objectiu ha estat teixir una trama d'interessos que s'alimenten mútuament de manera opaca i que exclouen el que no pertanyi a cap de les ramificacions sectàries. Aquesta és la situació creada de fa molts anys a BCN i la seva àrea metropolitana, diputació de BCN i finalment Generalitat de Catalunya. En aquesta trama hi participen els diferents governs, les administracions, els partits, i empreses, consultories, mitjans de comunicació, etc. Mentre CiU governava a la Generalitat va existir un contrapoder que feia impossible que aquesta trama ofegués el país, com en aquests moments està fent, i n'exclogui, amb total determinació, els qui no hi estan ficats. No és el més important, però sí resulta especialment dur i oportú d'esmentar un dia com avui que s'inicia la campanya electoral per les eleccions municipals, la vergonyosa situació creada a molts pobles de Catalunya on per promoure el transfuguisme cap a candidatures del hòlding sectari es fan servir els recursos públics, en forma de promeses d'inversions, que prèviament han degut anar acompanyades de deixar seques les arques municipals. I si no, consulteu aquest video.

Un altre objectiu necessari per als fins sectaris ha estat la trama de mitjans de comunicació, opinadors i intel·lectuals encarregats de difondre les proclames i consignes. Un cop més la situació actual fa que es puguin comptar amb els dits de la mà els mitjans que s'han pogut alliberar d'aquesta pressió. A més a més, la diversificació sectària del tripartit fa que les estratègies d'atac als mitjans de comunicació que es resisteixen a integrar-se en la trama sigui més diversal i pugui exercir-se des de més posicions, amb idèntics fins, però amb diferents mitjans o arguments. Posem el cas, p.ex. dels atacs rebuts per la Vanguardia; des del govern de la Generalitat es va amenaçar de no parar fins a "joderlos", o "hundirlos" és a dir, fins eliminar-los, mentre que des d'entorns pròxims a ERC s'ataca la Vanguardia per "espanyolisme" i se l'assenyala com (sic) el gran obstacle per al nostre "alliberament". És una estratègia combinada molt més eficaç que l'atac frontal en una única direcció.

Una altra característica d'aquest exercici sectari del poder és convertir qualsevol situació en un complot. Posem el cas, p.ex. que en una conselleria pleguen dos directors generals que ha posat el mateix partit, la primera manifestació és que això obeeix a una trama partidista, a un conflicte generat per interessos partidistes, sense especificar-los, però remetent-se de manera clara a un enemic que no s'identifica (en ocasions sí) amb l'objectiu de cohesionar els adeptes. O, la també molt recorrent, malaltia, molt pròpia de la formació marxista leninista i la pràctica dels entorns soviètics, on els desafectes s'identificaven amb malalts, de manera que la dimensió política de les coses es dilueix en una qüestió sanitària (sortosament aquí no s'ha arribat als extrems de tractament i aïllament terapèutic dels "malalts").

Finalment, perquè tampoc cal fer una tesi doctoral i els exemples serien molts, trobaríem la interpretació del món exclusivament a través dels ulls sectaris. Posem el cas que a França hi ha unes eleccions, amb dos candidats, un allunyat dels postulats sectaris i l'altre o l'altra, que és vist amb simpatia. Doncs en aquest cas, la conexió amb l'enviat especial sempre es produeix a la seu del candidat per qui es tenen simpaties, i és irrellevant que hagi perdut de manera clara. Igualment, en aquesta situació de derrota, l'anàlisi no serà sobre els motius de la victòria del candidat guanyador, sinó les causes de la derrota del "nostre" candidat, el perdedor.

Aquest exercici del poder, del que a Catalunya ja hi havia molts exemples, ha arribat al límit de la seva extensió amb l'ocupació total del poder a Catalunya: ajuntaments més grans, principal diputació i Generalitat. Comptant sempre a més a més amb la tutela del gran hermano PSOE o govern espanyol.

Les eleccions municipals del 27 de maig sembla que es plantegen pel hòlding sectari com una oportunitat d'ocupar els darrers àmbits que se'ls hi escapen al control, com són alguns ajuntaments i tres diputacions. La situació és molt complicada. Per això cal que des de les nostres trinxeres i posicions individuals siguem implacables, mentre poguem, amb aquest tipus d'exercici del poder, i el combatem amb totes les nostres forces. Per Catalunya, per la nostra dignitat nacional, però també per la personal. No només és una qüestió d'emergència nacional, sinó d'higiene política.