diumenge, de juny 03, 2007

Música catalana: 3 bones notícies!


Aquests dies m'he comprat, escoltat i gaudit tres CD de músics catalans. Qui diu que la nostra música està en crisi? No us els creiu. Si em voleu creure a mi, disfruteu d’aquestes tres creacions, tan diferentes entre elles, però amb moltíssima qualitat.

La sorpresa: Mazoni, amb el CD "Esgarrapada". Una realitat que promet. Base rítmica constant, sobre la que construeix cançons amb una profunda emprenta personal, que beu -a mi em semblen clares les influències- de Quimi Portet i, més de lluny, Pau Riba. Et quedes enganxat a les primeres cançons, reconeixes les influències, però emergeix un talent evident i molt personal. Jo diria que el talent i la seva qualitat encara estan per explotar, i per tant anirà a més. Però en relació a Quimi Portet, p.ex. sap acabar millor els temes. Valoro molt en Portet, i la seva qualitat, però escoltant els seus discos sempre em sembla que falta alguna cosa, aquell punt de genialitat, d'aportació, que faci que t'hi enganxis. Mazoni (Jaume Pla) crec que el té. Encara pot estar buscant el seu propi llenguatge musical, pero sentint el CD s'hi aprecia l’originalitat i el talent. Cançons com Gised, o No tinc temps són magnífiques. Com deia al principi, construeix els seus temes sobre una base rítimica constant, de vegades obsessiva (aquí potser Carles Santos hi podria dir alguna cosa), i per sobre d'aquesta base, original, unes lletres treballades i una veu personal. Tot i les influències, crec que renova el nostre panorama musical des de la qualitat, amb energia i originalitat. Si això fós una web d'apostes, apostaria per ell i per la seva música. Esclatarà. No és el típic pavo amb guitarra i amb missatge profund que "ve de lluny" i sona ranci.

La segona recomanació és el darrer disc de Els Pets, "Com anar al cel i tornar". El cert és que des que van sortir els Pets, amb el seu primer disc, no me n'havia tornat a comprar cap altre. Sempre m'ha semblat que la seva proposta musical havia quedat excessivament adolescintada. Però aquest disc, que em vaig comprar, ho reconec, perquè en Puig en va parlar molt i molt bé al programa d'en Bassas, realment és bo. Al contrari que Mazoni, no crec que Els Pets, per més que ens ho poguem passar bé als seus concerts, estiguin en condicions de fer gaires aportacions al panorama musical català. Però aquest CD és un punt d’inflexió en la seva carrera. Tal vegada una vegada d’acomiadar-se amb un disc ple de sentiments, amb uns arrenjaments i reinterpretació dels esquemes musicals tradicionals dels Pets que em resulta atractiu. Entenc la valoració d’en Puig. És un molt bon disc. Un disc que fa de molt bon sentir. Un disc d’aquests que et permet entrar al cotxe i fer quilòmetres. Té aquesta personalitat de la terra que és el millor dels Pets. Els sentia des del sofà de casa, però em venien al cap les costes del Garraf, la carretera de Tarragona vorejant la costa, el Priorat, el Coll de la Teixeta, les vinyes i els pobles, la seva gent. Això que tant m’agrada del meu país forma part de la música dels Pets, potser sense que ells ho sàpiguin. Un disc, a més, que parla de la gent. Proveu-ho.

I el tercer comentari no pot ser una recomanació, no m’atreveixo. Miquel Gil ha tornat a treure un disc: Eixos. Miquel Gil i la seva música són un luxe. La seva veu desgarrada, aquests poemes fets música. Quan Miquel Gil tria un poema l’eleva a la categoria d’obra d’art, li treu tota l’emoció que porta entre els seus versos. La seva veu l’estripa, el rebrega fins al fons del cor, com si ens arraconés contra la paret del que podem entendre llegint i ens colpegés. I els versos confessen, més enllà fins i tot, n’estic segur, del que amaguen, i es converteixen en pura lírica, d'una intensitat commovedora. La producció sempre és acuradíssima, excepcional i molt racial. Aquest cop s’hi poden trobar una mena d’aires jazzístics, lents, suaus, perfectament encaixats en l’etnicitat i profunditat sonora de la seva música. La veu de Miquel Gil es regira a cada vers, a totes les cançons, i ens fa pensar en aquestes nits delicades com a flors d’ametller. Nits de silenci i lluna. Música i nits per encongir-te l’ànima amb tanta bellesa, com a “Fil de vint”, poema de l’alcoià Manel Rodríguez Castelló:

"Agulleta i fil de vint
els àngels quan ve la nit,
un llençol de lluna plena
i randes blanques de seda."

1 comentari:

catalunya.ffw ha dit...

La música catalana ha d'obrir-se a nous públics i donar-se a conèixer fora dels circuits tradicionals. Mai com ara havíem tingut tanta música i tan bona.

És, a més, una eina per arribar a la immigració amb la promoció creuada de les seves músiques.

Sobre això: http://catalunyafastforward.blogspot.com/2007/03/al-ritme-dels-nous-catalans.html

Fins aviat,
Marc
www.catalunyafastforward.blogspot.com