Sempre fidels! Joan, Rut, gràcies perquè la vostra lluita ens ha tornat l'esperança!!!

SMS (Elies): "Joan, Rut, sóc Elies. No ha pogut ser. Només ens servia la victòria. I no ha pogut ser. Però tots els blocs amb estrella, i multitud de patriotes catalans ens sentim molt orgullosos de vosaltres. Molt. Ha estat un autèntic HONOR combatre al vostre costat."

SMS (Joan Carretero): “L’honor ha estat tenir-vos”
SMS (Rut Carandell): “No deixeu les armes, que us necessitem. Només és una batalla, no la guerra”

SMS (Elies): “Sempre fidels. Gràcies per la il·lusió. Guanyarem!”

Amics, amigues, aquests SMS que aquesta nit m'he intercanviat amb en Joan Carretero i la Rut Carandell crec que resumeixen el meu estat d’ànim i la situació.

Sí, fotuts. Per a mi, i crec que per als milers de patriotes catalans que apostàvem per la renovació d’ERC, perquè ERC tornés a ser un instrument útil per al nostre país, en la lluita per la nostra llibertat, avui és un dia trist. No hem guanyat. No ha pogut ser.

Només servia la victòria. I no hem guanyat. El continuïsme prosociata ha guanyat, ha retingut el poder.

Fa uns dies, en el post Haika Mutil, deia que alguns veterans de guerra tenim el cos i l’ànima plena de cicatrius de donar-nos d’hòsties contra els espanyols. Avui n’hem afegit una altra. Avui n’afegeixo una altra. Perquè en el fons, el combat d’avui era contra Espanya. I hem perdut la batalla. No hem perdut la guerra, però sí la batalla. Avui ERC ha decidit continuar essent una irrellevància política en el nostre camí cap a la llibertat. Avui han guanyat els Montilla, els Zaragoza, els Iceta. En definitiva, Espanya.

L’aposta per la renovació, per la regeneració, tot i obtenir un suport importantíssim, ha estat superada per la força del continuïsme. Avui ERC ha decidit continuar sent la crossa dels sociates, en el seu camí, qui sap si irreversible, cap a convertir-se en un nou Euzkadiko Ezkerra, a la catalana.

La desigual lluita contra l’aparell prosociata era… massa desigual. Tindrem temps de parlar de tot el procés, que hauria pogut ser exemplar, però que ha estat, en tot moment, un autèntic abús per part dels calabresos, una autèntica vergonya, farcit de pràctiques execrables, limitació de drets i ús i abús de l’aparell del partit per part de la candidatura guanyadora. Encara tinc fresc el testimoni, en un dels últims actes, d’una patriota exemplar, una dona gran, que em deia com el sicari dels calabresos a la comarca havia estat trucant a tots els militants perquè no anessin a l’acte d’Rcat, i després, veure’l aparèixer repassant tots els assistents, establint la seva llista negra, preparant la seva particular “solució final”.

Però s’havia de lluitar, de donar aquesta batalla, i s’ha lluitat, fins al límit, o fins i tot més enllà del límit de l’humanament exigible. En Joan Carretero i la Rut Carandell, i moltíssima altra gent de Reagrupament, amb una exhibició de coratge i patriotisme exemplar, han recorregut tot el país, parlant amb la gent, amb militants, amb no militants, explicant la necessitat de renovació. I generant il·lusió. Molta il·lusió. Per primera vegada en molt de temps he vist i comprovat que ens tornava la il·lusió a la mirada, a la nostra malmesa ànima de militants independentistes.

No ha pogut ser, i no podrem oferir al partit i al país el missatge, el projecte i el lideratge que necessitava urgentment per retornar la il·lusió, per avançar nacionalment. L’exèrcit de sicaris locals i comarcals ha imposat la seva llei. L’exèrcit de colocats, estómacs agraïts i famílies vàries, que s’estenen per un munt d’administracions, fundacions i xiringuitos varis, han imposat la seva llei: la llei de la menjadora, la lògica de la implacable política de les oques que han propiciat els calabresos de la mà dels seus amics sociates.

Era una lluita massa desigual, escandalosament desigual. Però hem plantat cara. No ens ha vençut la por. “No tinguem por de la por”, reclamava una patriota en l’acte de Vic, i ens deia: “la valentia s’encomana”. I és cert, la valentia s’ha encomanat a un nombre brutal de valents militants d’ERC, que han donat la cara i el vot. I a la societat, a la bona gent independentista, que amb Reagrupament, amb Joan Carretero i Rut Carandell, tornaven a conectar amb el projecte. I amb aquesta conexió, el partit tornava a conectar amb la història i un rumb que no hauria d’haver abandonat mai.

Una lluita massa desigual que, dissortadament, s’ha decantat cap a la port fosca de la força, de la partitocràcia, de la burocràcia partidista, de les oques, dels interessos personals, en un nou episodi vergonyós, del que el país se’n ressentirà i que implica baixar un altre esglaó en aquest camí cap al no-res, cap al desastre nacional, que protagonitzen els calabresos.

Tanmateix, el sentiment que ara mateix m’envaeix és el d’orgull. L’emocionat orgull que sento per tota la gent de Reagrupament, per tots els companys de viatge, i molt especialment, cal dir-ho, per en Joan Carretero i per la Rut Carandell. Molt orgullós. El seu compromís infatigable. El seu coratge, la seva valentia. La seva clarividència, sinceritat, honestedat. També la seva proximitat. I el seu sacrifici, al llarg d’aquests mesos, dedicant-hi hores i hores, combinant-ho amb les seves feines i famílies.

Per a tots nosaltres -crec parlar en nom de tots els blocs amb estrella- ha estat un autèntic HONOR haver combatut al costat de la Rut i del Joan.

Poques vegades la vida és tan generosa amb nosaltres com ho ha estat ara: ens ha proporcionat una causa en la que hi creiem, la de la llibertat del nostre país, ens ha permès lluitar al costat de gent que per damunt de tot i de tots els sacrificis que han hagut de fer, situaven la seva honestedat militant, i han actuat en tot moment amb un compromís insubornable i generós al servei de la llibertat del nostre país, a través de la renovació a ERC. Poques vegades, a més, tenim la sort i l’HONOR de poder aportar el nostre petit granet de sorra militant a dos líders com la Rut i en Joan, que han estat la nostra veu i alhora la nostra esperança. Dues persones d’un increïble nivell humà, moral, polític i professional.

Poques vegades la vida ens dóna aquesta oportunitat. Aquesta campanya ens l’ha donada i l’hem aprofitada. Això ja queda en el nostre bagatge vital. El que han fet, el que hem fet, el que hem lluitat, forma part ja de les nostres vides i del nostre compromís amb el país. Ha estat un honor estar a les files de Reagrupament, d’en Carretero i de la Rut, però també serà un honor recordar-ho i explicar-ho.

Cap al final de la película “Black Hawk Down”, després de tot el combat que han mantingut, hi ha un diàleg en que un membre d’una unitat d’èlit diu al seu company: “quan torni a casa i la gent em pregunti -“per què ho fas? Per què?” No els hi penso explicar res, no ho entendrien. Saps per què ho fem? Ho fem per l’home que hi ha al nostre costat.” És lluitar al costat de gent com en Joan Carretero i la Rut Carandell, de la gent de Reagrupament, dels amics de Blocs amb estrella… que ens fa millors. Jo, sens dubte, malgrat afegir una altra cicatriu en el combat contra els espanyols, em sento més fort, més compromés, més dur i millor que mai.

Perquè nosaltres podrem explicar amb legítim orgull i emoció el que hem fet. A diferència dels altres, especialment dels calabresos. Què explicaran? Que han guanyat gràcies als sociates, als càrrecs, a l’abús de poder, a la coacció, a un exèrcit de sicaris i colocats? Explicaran això? Quina victòria més poc honorable…

Fa temps vaig arribar a la conclusió que “de vegades les coses no surten com les hem planejat, sinó millor”. És clar que és una frase d’anàlisi històric, que necessita perspectiva. Però és certa.

Quan Macià i els altres companys d’estat català organitzen la insurrecció armada coneguda com “els fets de Prats de Molló”, les coses no surten com les havien planificat. De fet, malgrat els seus preparatius, compromís i heroïsme… l’acció fracassa, ni tan sols la poden començar. Un projecte d’insurrecció armada que acaba sense ni un tret. No va sortir com tenien planejat. Però va sortir millor. La dimensió nacional i internacional d’aquesta aventura, la seva èpica, la dignitat de Macià, el judici… van donar una dimensió europea a la nostra causa i van convertir Macià en un autèntic líder, en una persona estimada i admirada, pel seu compromís total i insubornable amb la causa de la llibertat de Catalunya. I en les primeres eleccions a les que es va presentar després d’aquests fets va arrassar. En el fons, per tant, va sortir molt millor.

I ara, ja per acabar, permeteu-me que m’esplaï amb una referència cinematogràfica que em sembla particularment interessant, la hollywoodiense película “The last samurai”.

Els qui seguiu habitualment aquest bloc ja sabeu que m’agraden molt les arts marcials tradicionals del Japó, tot i que ja no faci res. També m’agrada el codi d’honor i la dimensió estètica i de respecte a les tradicions amb què s’han sapigut transmetre.

I per a algú com jo amb aquesta irresistible tendència a l’èpica romàntica i a les històries en les que hi podem trobar exemples dels valors que comparteixo, o que m’agradaria tenir: el valor, el coratge, l’honor, la lleialtat… aquesta película és molt interessant.

Perquè, a més, sempre que construïm un relat acabem acudint a uns certs “arguments universals”. I justament la “gràcia” o l’originalitat que tinguem en situar les nostres coses en aquests arguments és el que aporta valor afegit a aquests relats.

Vaig directe a la part que vull agafar com a metàfora. En aquell Japó imperial de finals del s.XIX que decideix obrir-se al món i fer-ho “copiant i adquirint” els hàbits occidentals, la cort corrupta que ho impulsa, per interessos personals, “tira” d’armament i militars ianquis per fer front a les revoltes internes que volen preservar la tradició, el sentit nacional del Japó.

En Tom Cruise fa el paper de veterà de guerra ianqui que hi acudeix atret pels honoraris, a les ordres dels “occidentalistes”, per tal d’entrenar i comandar l’exèrcit imperial. Però és capturat pels samurais i se l’emporten a les seves valls. Durant el seu captiveri té ocasió de descobrir, comprendre i compartir l’estil de vida dels seus captors: els seus valors i les seves tradicions, entre les que hi ha totes les arts marcials, que són la seva manera de lluitar. Descobreix i entén el sentit de la lluita d’aquella gent, perquè lluiten, i perquè ho fan com ho fan.

El moment crucial de la película arriba, com arriben sempre aquestes coses, quan ha de triar. Triar entre la nova fidelitat adquirida amb els samurais i… la seva pròpia vida. S’acosta el que serà la batalla definitiva entre les tropes de l’emperador organitzades per la cort corrupta, i dotades de tota la potència de foc de les armes automàtiques, fusells, ametralladores, canons… i l’exèrcit dels samurais, únicament armats amb les seves armadures, arcs i katanes –espases-.

Ell, en Cruise, coneix perfectament la potència de foc de l’exèrcit que tindran al davant. I sap que les seves possibilitats són nul·les. També ho sap el cap dels samurais, que li diu que no cal que s’hi quedi, que pot marxar. Però ja és massa tard, perquè ha abraçat la seva causa, l’ha descobert i s’hi ha compromès.

I aquí està l’èpica, fílmica, però exemplaritzant. En el compromís amb una causa pels seus valors, pel que representa, perquè és justa, perquè s’hi creu, per conviccions… tot i saber que aquest compromís fins i tot pot implicar deixar-hi la vida, però no deixar-la “en justa lid”, sinó sabent que la hi deixaràs perquè la desproporció de forces amb l’enemic és tan brutal que esdevé un destí inevitable.

I és que de vegades la victòria està, amb independència del que passi, en fer el que s’ha de fer. En no negar-se a un compromís. En aquest sentir-nos orgullosos de la gent que lluita al nostre costat. En establir una dimensió ètica i, perquè no dir-ho, èpica, als nostres fets, al nostre compromís. És això el que ens fa millors. És això el que ens converteix en éssers morals. És això el que permet descobrir valors com l’Honor. És per això que la lluita de Reagrupament, més enllà de l’interès estratègic nacional, tenia una dimensió moral, ètica. Per això me'n sento tan orgullós.

Ah! Però… guanyarem!!! No ho dubteu…

(commogut per l’ èpica i l’ètica de l’exèrcit de samurais, pel seu testimoni … l’emperador liquida la cort de corruptes, dóna un cop de timó a la política imperial i estableix una modernització del país que preservi la identitat nacional. Així, n’estic convençut, l’exemple de Reagrupament, la seva lluita heroïca, és, malgrat no haver assolit avui la victòria, el fonament del triomf final, més proper del que molts es pensen, en què assistirem a la liquidació de la direcció corrupta, prosociata i espanyolitzadora)