diumenge, de juny 29, 2008

Ensopiment… per no dir una altra cosa


Mentre avança aquest matí xafogós de diumenge i abans de cridar el taxi que em porti a l’aeroport, encara tinc temps de fer un post, més que res per escriure alguna cosa, perquè no en tinc massa ganes, aquests dies.

Un bon amic em comentava divendres, mentre sopàvem al Palau de Mar, en mig del parc temàtic de Barcelona, que després de la derrota d’en Carretero i les tesis renovadores al congrés d’ERC, ens hem quedat amb una certa depressió, com aquella que va seguir a la ciutat als Jocs Olímpics i la gent que havia treballat al COOB.

Bé, potser és una exageració, però sí és cert que la victòria de les tesis continuïstes i col·laboracionistes ha estat un cop dur. I ho és perquè som molts els que compartim el diagnòstic que les coses no és que no vagin bé, al nostre país, sinó que van molt malament. La renovació d’ERC que proposava en Carretero i la gent de Reagrupament era una oportunitat claríssima de redreçar la situació, com a mínim d’intentar-ho. Com aquell que està sent arrossegat per la força d’un riu i intenta desesperadament agafar-se a la corda que miraculosament algú li tira des de la vora. I a sobre van els mateixos que s’estan ofegant i enlloc de fer un esforç per agafar-la, encara t’estiren la cama cap al fons del riu.

El nostre futur no depèn d’ERC, però ERC sí que hi tenia molt a dir. Ara ja hi té a dir ben poca cosa.

Mentres tant les aigües cada cop són més fortes i les roques amb les que ensopeguem cada cop fan més mal. Així estem.

Però a més a més hom té la sensació que el nostre país s’ha begut absolutament l’enteniment. Qui hi ha una mena de pandèmia que ha estès una febrada de tonteria que no presagia res de bo.

Aquest cap de setmana les CUP analitzen si es presenten a les properes eleccions del Principat. No hi tinc una opinió clarament formada, en relació a aquest tema. En Josep Sort ho té molt clar. Jo en canvi, matiso que moviments com les CUP, sense referent nacional clar quedaran en testimonialisme local. No habilitaran cap opció estratègica d’ampli espectre. I de vegades cal jugar-se-la.

Hi ha, en relació a les CUP, una cosa que em preocupa bastant més que la decisió d’aquest cap de setmana, i és tot aquest poti poti ideològic de la radicalitat més extrema, absolutament “extraterrestre” en relació al que és la nostra societat. És aquí cap a on ens volen estirar?

Per exemple, aquests joves tan simpàtics de la CAJEI, Maulets i Endavant, que formen part de les CUP,, han fet uns cartells per a reivindicar que “alliberem les nostres sexualitats”. Brutal. I fan una crida abrandada perquè “destruïm l’hetereopatriarcat”. Realment impressionant. Són conceptes que em superen. Quan vaig veure el cartell per primera vegada, abans d’entrar al metro, quasi em passo de parada pensant en l’abast d’aquesta destrucció que proclamen i reivindiquen.

No ho sé, mig adormit com estava m’imaginava que ens fotien a tots i als nostres fills els primers i separats dels pares, en una mena de camps de reeducació polpotians, però en versió “rosa”, dirigits per un exèrcit de Carmens de Mairena i Venenos. Esgarrifós. Destruïm l’heteropartriarcat! Però per a fer què????

Hi ha certes coses que em posen els pèls de punta i contribueixen a aquest ensopiment transitori que pateixo.

Després, està clar, hi ha el tema del futbol. Uf! La d’avui si guanyen els espanyols pot ser sonada. És el triomf del nacionalisme banal, cada cop més nacionalisme –espanyol- i menys banal. Està clar que ho superarem –també espero que els alemanys guanyin- però tot això ens fa mal.

O, també, la purga d’en Bassas. L’havia deixat d’escoltar, o només ho feia intermitentment. Però això no treu que sigui una purga escandalosa, en una estratègia perfectament calculada de liquidació de la “crosta nacionalista”. Una estratègia que sens dubte portarà que algun dels grans comissaris o comissàries dels sociates se’n faci càrrec, als efectes de reconduir el programa de cara a fer més còmode encara per al règim del tripartit, la seva autorenovació, a l’estil cubà, de perpetuació en el poder. És clar que amb els brillants comissaris que tenen el més probable és que Catalunya Radio acabi com la COM, que no l’escolten ni els mateixos de la secta. I llavors s’hauria aconseguit l’altre efecte volgut de nacionalització espanyola, atorgant a la SER el lideratge radiofònic en aquesta “laboriosa región española”.

Bé. Aquest és el panorama que deixo uns quants dies enrere. Amb en Puigcercós fent de catifa d’ós al Polònia, amb els braços estirats i la boca oberta perquè en Montilla hi pugui repenjar els peus. Amb un país sumit en la desorientació i que abraça les causes més alienígenes que ens poguem imaginar. I que fa veure que sura, mentre el corrent se'ns emporta riu avall sense que ningú sembli adonar-se’n… del que ens espera.

10 comentaris:

Josep-Empordà ha dit...

Donç si, així estem...encara que potser, si som optimistes i acceptem aquella máxima marxista de contra pitjor, millor, podem tenir la encertada esperança de que al tripartit li queden les absoltes. Potser que confiem una mica en el nostre poble.

I anant al fons de l'assumpte, copiant una frase de'n Tresinores que se m'ha quedat grabada: "ara no és hora de redressar partits, ara és l'hora de redressar el Pais".

Aplicat la frase dels "reagrupats": "JUNTS PODEM". A veure si som capassos d'entendrer quines son ara les prioritats i deixem de discutir si "son llebrers o cans menorquins".

Cordialment.

Cesc. ha dit...

Cal refer-se benvolgut Elies. L' esforç fet amb RCat no ha estat pas com dur l' aigua amb un cistell, ni com voler agafar la lluna amb un cove. Ha estat bonic i efectiu, encara no definitiu, això no encara, però apunta maneres, tots plegats n' hem après i força.
L' esmicoladora sociata, no se' n sortirà, i menys no tenint majoria absolutista a ecspanya, circumstància que semblava de tràmit a tots els presidents que es presentaven a la reelecció la segona legislatura, ara ja no. La florque duia l' embustero al cul se li ha marcit en el pitjor moment.
El problema és que la clau queda en mans del pragmatisme convergent, però esperem, que també ells, n' hagin après. Que no es deixin seduïr, que no es deixin aixecar la camisa. Que no facin més de bomber dels piròmans sociates.
Jo no veig pas que a en montichet li ponguin pas totes, si t' hi fixes del Congrés d' ERC ençà, han procedit dificultant el mecanisme de la moció de censura, han blindat les indemnitzacions d' alts càrrecs, han fet neteja de funcionaris, han fet fora en Bassas... i espera' t. Tenen pressa, van esverats...el que et deia no els hi ponen totes. Els espera una tardor calenta. A veure com se' n surten, una pròrroga de pressupostos els seria letal.
A no trigar ens hi haurem de tornar a posar, i aquesta vegada si que serà la definitiva.
Ànims!
Cesc.

Cesc. ha dit...

Ah! que tinguis un bon viatge!
Salut i independència,
Cesc.

Manel des de l'exili ha dit...

Estem molt millor que fa 6 mesos i pitjor que d'aqui 6 mesos.

Crec que els catalans sobiranistes serem cada vegada més forts ja que ara ja no hi ha camí de retorn, o lluites o et mores.

Encara som molts els que lluitarem fins a morir.

Salut i Independència
Manel des de l'Exili

Sinblancaporelmundo ha dit...

Hola bonic:

Em passava per ací per a congraciarme amb tu i gaudir amb tu el triomf d'Espanya sobre Alemanya. Quina emoció, oi?

Aquest so harmoniós com els àngels dels claxons, dels petards, dels coets i fins i tot els crits de Gooooooooooooooooooooooooooooooooooool.

Quina meravella!

jajajajajajajaajajaajajajajajaaja

Visca la nostra Espanya, guapetón!

Som campions! Som campions! Som campions! Som campions! Som campions!

Anònim ha dit...

La Nació sense estat
Quan una nació no té estat i aquest té la voluntat política de destruir-la, es va produint al llarg del temps una desmembració social, encara que la nació sencera senti que está sotmesa. A poc a poc, per un efecte social, es crea una dispersió de forces que la segueixen afeblint. Quan arriba aquest moment, els habitants de la nació oprimida creuen que ells són els culpables per no ser capaços d'estar units, que el seu problema com poble és la falta d'unió en la lluita.

Dessmond ha dit...

Elíes,
Estic d'acord amb el que dius de les CUP. Jo el problema no el veig perquè no tinguin referent nacional, sino per les idees polítiques tan sonades. A Vic proposaben eliminar el sou dels regidors. Demagògia còsmica.
Ara, discrepo amb tu amb una cosa fonamental. La pencada a favor d'en Carretero, per exemple, no és el tot. Jo ho veig com a part d'una cursa. Que és estrictament en clau Carretero i que no ho és.
En Carretero s'ha posicionat molt bé. No ho perdis de vista.
I cal pensar què podem fer més enllà d'en Carretero, per tal de no entrar en aquesta depressió. Jo no veig el panorama tan negre. Només cal que ajudem a precipitar-lo. I aquí no hi sobra ningú. Vull dir que tu també n'ets peça important.
Aquesta cursa és maratoniana. Només és això. Però tenim moltes coses a favor, que potser ara no les sabem veure. Com ara una gran sensibilització cap al nacionalisme. Cal seguir furgant en aquesta direcció.

marc ha dit...

Ànims, Elies, a mi ja se m'ha passat l'enrabiada per la victòria de l'espanyolisme.

Anem a la nostra, que tenim molta feina.

Hem de fer una campanya perquè deixin de fabricar-se catifes humanes, hehe.

Les CUP poden ser una opció per als descontents i perquè la patacada d'E sigui gloriosa. Llavors no tindran més remei que tornar a ser ERC.

joliu ha dit...

Elies, entenc perfectament l'ensopiment que descrius. Jo fa dies que no esma ni d'obrir el hotmail ni el meu propi blog.
Deprés de pujar el cim, hem vist que la següent pujada és més llarga i empinada.

Des d'aquí dono ànims als qui ja gosen remuntar-la. Jo, de moment, magafo un descans.

Sinblancaporelmundo ha dit...

Pero es que no hab'eis o'ido lo que la gente gritaba por las calles de toda Catalunlla? Gritaban: Jo s'oc espanyol, espanyol, espanyol. Jo s'oc espanyol, espanyol, espanyol.

Guapos, limpiaos las orejas, hermosos!