Contra la microtesticularitat

Ja ho he dit algun cop. Mossèn Ballarín em va explicar una vegada la teoria de l'actual "microtesticularitat catalana". I hi estic molt d'acord. Malgrat que jo em consideri, mal m'està el dir-ho, dins de la "macrotesticularitat catalana". Per dir-ho ras i curt, el fet d'haver estat sempre un poble coratjós i bèl·lic va provocar una sagnia demogràfica dels valents, que anaven a la guerra. I només se'n deslliuraven els covards, els cagats, els impedits. I aquests, morts els valents al front, són els que procreaven. I això, amb el pas dels segles, ha configurat la nostra actual microtesticularitat. Jo me'n lliuro, suposo, pel fet de ser xarneguet. Aquesta sang no catalana d'origen que corre per les meves venes suposo que és el que em fa, d'acord a aquesta doctrina, una excepció racial, si se'm permet l'expressió. És obvi que és una exageració, perquè tinc molts amics catalans generacionalment "catalans" que els tenen tan ben posats com jo. Però alguna cosa del cert hi ha, no ho dubto...

Bé, el cas és que avui se'ns han follat un altre cop, aquesta vegada a la cara dels russos. Hi havíem dipositat esperances. I hem estat decebuts. Finalitzat el partit, el cert és que el barri ha estat tranquil i silenciós. I això m'ha enorgullit. Com si no hagués passat res. Magnífic. Hem baixat a fer unes birres pel barri, a veure si hi havia cap incaut que topava amb nosaltres, però ni tan sols hem tingut ocasió de desfogar-nos. I mira que avui em venia de gust repartir algunes cleques.

En fi. Haurem d'esperar diumenge, que els alemnays posin les coses al seu lloc. Jo no hi seré. Justament estaré per les espanyes, per motius de feina. Em demanen alguns amics que no faci cap post. Supersticiosos. Però no el faré. No és just demanar el que no es pot celebrar. Miro els "maciàs" aquí, al passadís, disposats a ser llençats a major glòria de Catalunya. Però hauran d'esperar. O no, igual els consumeixo per la revetlla de Sant Pere.

Penso en tots aquests caragirades "catalans" que juguen amb Espanya. Penso que estaria bé que no poguessin sortir al carrer, i la gent els escopís al seu pas, als seus pobles, als seus barris. No he estat mai partidari dels heroïsmes individuals, però aquests en fan un gra massa. Vull dir que no podem demanar a persones concretes un heroïsme per sobre del que està disposat a assumir la seva gent. I realment em pregunto quin és l'heroïsme que en general els catalans i la nostra microtesticularitat estem disposats a assumir.

Tal vegada sigui aquest enèssim acte de pastisseria catalana d'ahir, convocats per Òmnium. Junts, demanaven. Però la pregunta era, junts? de què i per a què? Som patètics, realment som patètics. Tota aquesta pastisseria de la unitat, dels "sectors", de la "unitat interna"... cal? No seria molt més interessant denunciar els caragirades? No seria molt més interessant i productiu escupir a la cara dels traïdors, d'aquests carods o puigcercossos que, pel que sembla -jo evidentment no hi era- acudien a fer-se la foto mentre continuaven la seva fellatio indecent als sociates, al tio montilla?

Aquest país nostre ha perdut el rumb. I només el redreçarem amb un cop de timó espectacular, dur, contundent. Un cop de timó polític que deixi la iugular d'aquesta xusma traïdora pressionada per la punta de la nostra tradicional navalla solsonenca "pallarès". Fins aleshores, pastisseria edulcorada, falsa, putrefacta.

Senyors, senyores. S'ha acabat el bròquil. Cridem, des d'allò més fons de la nostra història i tradició, Visca la terra, mori el mal govern!!!