Dissabte al matí, després d’una setmana d’intenses negociacions que s'havien allargat fins la mateix nit de divendres, estava tancat el pacte Puigcercós-Benach a l’executiva, amb 13 membres dels putxis i 5 carodians, acord que incloïa el pacte perquè ni en Vendrell ni en Niubò estiguessin a la llista de 18 noms amb tasques executives que escollia el congrés.
Els carods eren Marina Llançana com a Vicesecretaria general de Política Sectorial, Lluís Salvadó (delegat de la Generalitat a les Terres de l’Ebre) a la secretaria de política municipal, Montse Bergés (regidora a l’ajuntament de Lleida) a la Secretaria de Formació, Patricia Gomà (diputada i portantveu adjunta al parlament) a la Secretaria de Justícia i Immigració i Lluís Aragonès (president de la federació regional del camp de Tarragona) a la Secretaria de Política Territorial i Medi Ambient.
A més, s’havia pactat que dos altres carodistes accedissin a l’executiva sense funcions directives, mitjançant càrrecs nats de la mateixa, també consensuats: Antoni Soy (Secretari d’Indústria i Empresa) com a futur President de la Fundació Irla i el mateix Rafael Niubò com a futur president del Consell Nacional.
Fins aquell moment, el càrrec de Vicesecretari general de Política Institucional i Moviments Socials era per a Jaume Oliveras.
Joan Carretero intervé per la tarda, en un discurs memorable –i recomanable que l’escolteu amb atenció-, en el que acaba dient que no sotmetria a votació la ponència alternativa d'Rcat, respectant els resultats de les urnes de dissabte passat. Després d’aquesta intervenció, en Putxi i en Ridao van cridar a Benach, Niubò, Carretero, Carandell i Uriel a una reunió d’urgència per intentar fer una executiva d’integració de tots els sectors. Puigcercós informa als renovadors que ha arribat a un pacte amb en Benach i ofereix dos llocs a Rcat i un a l’Uriel. Carretero diu que no i Uriel també. Ridao acusa a l’Uriel de fer sempre el que fa Carretero i es monta un petit pollo amb queixes de l’Uriel contra Ridao... i tots abandonen la reunió. Es queden Benach i Niubó amb Putxi i Ridao. A fora de la sala hi ha els afins a cada grup. Ja són prop de les 18:30h.
Llavors, quan van a tancar els noms i preparar la diapositiva de power point que s’ha de projectar al plenari al fer les votacions, en Puigcercós es treu de la màniga el nom de Xavier Vendrell com a Vicesecretari general de Política Institucional i Moviments Socials, relegant l’Oliveras a la secretaria de política municipal, depenent de la vicesecretaria general d’en Vendrell, i proposant al Lluís Salvadó, a qui li corresponia aquesta secretaria, perquè n’ocupés una altra a discutir.
Aquesta proposta, amb la sobtada aparició d'en Vendrell, provoca la indignació dels carodians, atès que hi havia un pacte explícit perque ni en Vendrell ni en Niubò estiguessin a la llista a escollir al congrés. Però a més a més també provoca la irritació de n’Oliveras que es nega a ser segon del Vendrell, se sent desplaçat i abandona la sala contigua dient “crearé un sector crític” (que fins i tot ja tenia nom: “Esquerra Socialista”, uf -més encara-!!). Simultàniament, els sectors més durs del puigcercosisme (Girona; Penedès, Baix Llobregat i Catalunya central) es neguen a acceptar el pacte amb el Carod, diuen que “no hem fet tot aquest esforç i guanyat les primàries per seguir com abans; ara és el moment d’eliminar al carod i als seus”. En veure els problemes de cohesió interna del seu propi sector i la reacció adversa dels carodians a la inclusió del Vendrell, en Putxi opta per l’executiva monocolor. Per salvar la cara, s’inventen la bola del SMS de l’Amorós, que mai va existir (RECTIFICACIÓ: l'SMS sí podria haver existit, però un cop ja trencat l'acord, el que no és cert, el que és excusa, és que es trenqués per aquest SMS) .
Llavors n’Oliveras promou el vot en contra del Vendrell, que el segueixen en massa els del Maresme i altres seccions locals de comarques de Girona, el Garraf, Osona i Baix Llobregat, amb causes pendents per purgues o processos electorals amb el Vendrell.
Per la informació que m’ha arribat, i que he intentat verificar fins on aquestes coses són possibles, al Vendrell el voten massivament en contra carods i uriels. Reagrupament va donar consigna de vot en blanc a l’executiva. No sé quants la van seguir al peu de la lletra en el cas del Vendrell.
Malgrat les dificultats d’apreciació d’aquestes coses, la impressió general és que la majoria de la gent de Reagrupament va respectar la consigna de vot en blanc, mentre que centenars de puigcercocistes "arreglaven" les seves causes pendents amb en Vendrell votant en contra seu. Probablement més de 300. Aquest és el factor diferencial. Aquí es cova la traïció al Vendrell. Qui eren aquests vots contra Vendrell del sector puigcercocista? Segons les meves fonts, clarament la gent del Maresme, però també gent de la Selva, Osona, Garraf i del mateix Baix Llobregat, en seccions locals amb "temes pendents".
Un cop Vendrell és liquidat, l’Oliveras es proposa per ser ell qui el substitueixi, però en Vendrell es nega en rodó i proposa en Carmel Mòdol, cosa que accepta el Putxi. La fractura Oliveras-Vendrell està més oberta que mai dins dels sector putxi.
Els carods eren Marina Llançana com a Vicesecretaria general de Política Sectorial, Lluís Salvadó (delegat de la Generalitat a les Terres de l’Ebre) a la secretaria de política municipal, Montse Bergés (regidora a l’ajuntament de Lleida) a la Secretaria de Formació, Patricia Gomà (diputada i portantveu adjunta al parlament) a la Secretaria de Justícia i Immigració i Lluís Aragonès (president de la federació regional del camp de Tarragona) a la Secretaria de Política Territorial i Medi Ambient.
A més, s’havia pactat que dos altres carodistes accedissin a l’executiva sense funcions directives, mitjançant càrrecs nats de la mateixa, també consensuats: Antoni Soy (Secretari d’Indústria i Empresa) com a futur President de la Fundació Irla i el mateix Rafael Niubò com a futur president del Consell Nacional.
Fins aquell moment, el càrrec de Vicesecretari general de Política Institucional i Moviments Socials era per a Jaume Oliveras.
Joan Carretero intervé per la tarda, en un discurs memorable –i recomanable que l’escolteu amb atenció-, en el que acaba dient que no sotmetria a votació la ponència alternativa d'Rcat, respectant els resultats de les urnes de dissabte passat. Després d’aquesta intervenció, en Putxi i en Ridao van cridar a Benach, Niubò, Carretero, Carandell i Uriel a una reunió d’urgència per intentar fer una executiva d’integració de tots els sectors. Puigcercós informa als renovadors que ha arribat a un pacte amb en Benach i ofereix dos llocs a Rcat i un a l’Uriel. Carretero diu que no i Uriel també. Ridao acusa a l’Uriel de fer sempre el que fa Carretero i es monta un petit pollo amb queixes de l’Uriel contra Ridao... i tots abandonen la reunió. Es queden Benach i Niubó amb Putxi i Ridao. A fora de la sala hi ha els afins a cada grup. Ja són prop de les 18:30h.
Llavors, quan van a tancar els noms i preparar la diapositiva de power point que s’ha de projectar al plenari al fer les votacions, en Puigcercós es treu de la màniga el nom de Xavier Vendrell com a Vicesecretari general de Política Institucional i Moviments Socials, relegant l’Oliveras a la secretaria de política municipal, depenent de la vicesecretaria general d’en Vendrell, i proposant al Lluís Salvadó, a qui li corresponia aquesta secretaria, perquè n’ocupés una altra a discutir.
Aquesta proposta, amb la sobtada aparició d'en Vendrell, provoca la indignació dels carodians, atès que hi havia un pacte explícit perque ni en Vendrell ni en Niubò estiguessin a la llista a escollir al congrés. Però a més a més també provoca la irritació de n’Oliveras que es nega a ser segon del Vendrell, se sent desplaçat i abandona la sala contigua dient “crearé un sector crític” (que fins i tot ja tenia nom: “Esquerra Socialista”, uf -més encara-!!). Simultàniament, els sectors més durs del puigcercosisme (Girona; Penedès, Baix Llobregat i Catalunya central) es neguen a acceptar el pacte amb el Carod, diuen que “no hem fet tot aquest esforç i guanyat les primàries per seguir com abans; ara és el moment d’eliminar al carod i als seus”. En veure els problemes de cohesió interna del seu propi sector i la reacció adversa dels carodians a la inclusió del Vendrell, en Putxi opta per l’executiva monocolor. Per salvar la cara, s’inventen la bola del SMS de l’Amorós, que mai va existir (RECTIFICACIÓ: l'SMS sí podria haver existit, però un cop ja trencat l'acord, el que no és cert, el que és excusa, és que es trenqués per aquest SMS) .
Llavors n’Oliveras promou el vot en contra del Vendrell, que el segueixen en massa els del Maresme i altres seccions locals de comarques de Girona, el Garraf, Osona i Baix Llobregat, amb causes pendents per purgues o processos electorals amb el Vendrell.
Per la informació que m’ha arribat, i que he intentat verificar fins on aquestes coses són possibles, al Vendrell el voten massivament en contra carods i uriels. Reagrupament va donar consigna de vot en blanc a l’executiva. No sé quants la van seguir al peu de la lletra en el cas del Vendrell.
Malgrat les dificultats d’apreciació d’aquestes coses, la impressió general és que la majoria de la gent de Reagrupament va respectar la consigna de vot en blanc, mentre que centenars de puigcercocistes "arreglaven" les seves causes pendents amb en Vendrell votant en contra seu. Probablement més de 300. Aquest és el factor diferencial. Aquí es cova la traïció al Vendrell. Qui eren aquests vots contra Vendrell del sector puigcercocista? Segons les meves fonts, clarament la gent del Maresme, però també gent de la Selva, Osona, Garraf i del mateix Baix Llobregat, en seccions locals amb "temes pendents".
Un cop Vendrell és liquidat, l’Oliveras es proposa per ser ell qui el substitueixi, però en Vendrell es nega en rodó i proposa en Carmel Mòdol, cosa que accepta el Putxi. La fractura Oliveras-Vendrell està més oberta que mai dins dels sector putxi.
He relacionat amb precisió tot aquest episodi, perquè em sembla clau per entendre la situació en la que ha quedat ERC, la improvisació total del resultat del congrés, la falta d'estratègia, tàctica, etc. I la mateixa descomposició del sector Puigcercós, amb aquest caïnisme extrem exercit entre els seus capitans, és una mostra inequívoca del fracàs del congrés d'ERC. No només perquè la militància hagi impedit la renovació tan necessària per al partit i per al país, sinó perquè la descomposició del partit, la seva deriva, el seu naufragi ideològic i social i la seva fractura interna -en els sectors continuïstes- és, en aquests moments, total i d'un abast incalculable.
A més a més, si heu escoltat amb atenció el discurs d'en Carretero... us podeu fer càrrec de l'oportunitat, de la gran oportunitat, que els militants d'ERC han llençat per la borda apostant per un continuïsme estèril, irrellevant, absolutament corromput en el seu interior, i que navega sense rumb, amb l'únic objectiu de conservar les seves poltrones. Perdre, com deia l'amic Espelt, trens com aquests és el que ens aboca al desastre. Quina gran oportunitat perduda per a ERC i per al país. Què gran, Joan Carretero, què gran. I gràcies per continuar fent-nos vibrar, emocionar-nos.
23 comentaris:
Elies tu ho has dit amb pels i senyals el que jo ja vaig intuir la mateix nit del dissabte en arribar a casa. Per això el meu títol: Tot acabarà com la comèdia de Falset!.
Jo hi era present quan en Puigcercós es va acostar al Joan Carretero i l'hi va dir que volia parlar. La cara d'en Puigcercós era tot un poema.
Per cert la moguda d'en Oliveres m'ho va explicar un blocarie conegut dels carotians quan vaig anar a verificar que el sistema de contatge electronic de les butlletes dels consellers nacionals i de l'executiva era de fiar.
El que vaig poder veure del sistema, és que no és podia fer cap trampa i el que va succeir amb el Vendrell és una prova més de que així va ser.
Definitivament a Puigcercós tot això l'hi va massa gran. Segur que encara precipitarà més l'enfonsament d'Esquerra. Però no d'ERC, per això encara estem nosaltres per fer-ho surar en espera de que vingui un nou capità: En Joan Carretero.
Bona nit,
Gràcies, Elies, per explicar els detalls dels fets. Encara que siguin lamentables, la veritat sempre ens fa més lliures a tots.
Dirè una "animalada", però és el que em vé al cap. Deixant de banda en Carretero, la Rut i tot RCat,tot això em sóna a "dejà explicat". Les trencadisses dels dos Psan's; la NE i el BEAN, l'IPC, el i els MDT's,la CLL i tants i tants gropúsculs minúsculs, que van ser molt mès ferotges contra ells mateixos, en col.lectiu, que contra el franquisme. Tanta misèria d'il.luminadets, dels poder pel poder, del "jefe" pel "jefe", de l'escalafó, de la fidelitat dels ineptes als qui els han donat de menjar, en fí, una autèntica bogeria. I si amb aquests fets, algú creu que faran alguna cosa positiva per a Catalunya, s'equivoquen. Impossible, metafísicament. Ara torna a sortir l'Oliveras, un ocellot que ha fet més mal, al llarg de la seva història histèrica, i es jove, que el propi Putxi.
Horrible. Totalment rebutjable. Això no es política partidista interna. Les tensionss entre persones existeixen arreu. Però, com diu en Desclot, això són piranyes menjant dents, dits, mans i el que circuli.
Civisme? Es una altra cosa.
Ja fa temps, des del 2004, que vaig canviar de criteri sentimental, i vaig entendre els motius pels quals el president Pujol va preferir governar sol, sense majoria estable, la darrera legislatura, que donar llocs de responsabilitat a aquestes piranyes caps de colles de piranyes.
I ara, amb aquests detalls, em dóno penitència. Gràcies al President Pujol per no haver deixata entrar en Carod, Putxi, i altres corifeus d'aquests al govern de Catalunya. En són indignes.
I que ningú digui que aquestes canallades es fan a tots els partits. No es veritat. Aquesta mesquinesa, aquesta "mala òstia", aquests instints destructors , gairebé sempre personals,no es donen, ni en un 10%, a cap altra organització política catalana amb representació parlamentària continuada.
Admiro encara mès a RCat i als seus dirigents, ates l'entorn salvatge en què es mouen. Però començo a creure que es una batalla perduda.
Tot això que el pais haurà de recordar com a obra dels "formats", en l'odi, el ressentiment, i el tot val per a trepitjar i surar personalment, dels gups marxistes-leninistes del postfranquisme, de la transició i dels primers 80.
No tenen sol.lució. Tornarse'n a casa. Pero no ho faran. Mentre puguin destruiran tot el que puguin. Es el seu ADN.
Ànims, però amb el cor encongit, per a la gent de RCat. Em sembla una missió impossible, però entenc que vulgueu intentar-ho fins el màxim possible.
Acabareu santificats totes i tots, però no sè pas si regenerareu ERC.
Tant de bó m'equivoqui.
Cordialment,
Andreu
Fantàstic Elies, clarifiques, anomenes i situes en el temps el que el dissabte a les 20h. ja tothom intuïa.
Quan vaig començar a sentir gent d'en Putxi que havia votat en contra en Vendrell, vaig veure els titulars dels diaris del diumenge!!
En fi, què dir? Un post impressionant, Elies, impressionant.
Buf, reverència, noi, reverència.
Recordo els enfrontaments al Fossar entre l'MDT i el PSAN. Recordo uns "defensant" la presència seva perquè els presos els avalaven i els altres baixant pel carrer de l'Argenteria amb escuts de ferro perfectament tallats i muntats i armats amb barres també de ferro. Gairebé en formació romana. Recordo en Vendrell organitzant l'atac. I, si no em falla la memòria, n'Oliveras organitzant la defensa del territori. Ara, vint anys més tard es tornen (?) a barallar. I no explico els problemes de faldilles que enllacen els dos personatges. Tot encara és més patètic.
Elies,
La veritat, tot plegat em sembla penós.
O ERC reacciona i és posiciona al segle XXI, o s'en va a la autodestrucció. Jo crec que hi havia un projecte que il.lusionava, recolzat per la majoria dels votants de ERC, no militants. Però les regles del joc son aquestes: els militants manen.
De totes maneres, repeteixo, o ERC és modernitza o desapareix.
I això del nou corrent Esquerra Socialista, ja em sembla surrealista, per favor que estem a la era post-industrial, la gent va amb cotxe, paga hipoteques, estiueija i va de vacances, tenen rentadora i nevera a casa, cal despertar una mica.
El nano, encara una mica tocat
Brutal Elies, brutal. Aquest post tindrà conseqüències. Ep! Ho espero!
Uf, quanta tela, Elies. És un article que demostra clarament que no podem tancar Blocs amb estrella, segons el meu parer.
Doncs en Vendrell a can Basté va confirmar l'existència de l'esmentat SMS. Fins i tot es va oferir a ensenyar-li-lo al final del programa. No sé com va acabar. En qualsevol cas, quan hom s'ha socialitzat políticament en la seva joventut en el marxisme-leninisme, el pòsit totalitari resta al moll de l'ós de l'acció política, i acaba per surar.
Crec que les enormes energies malgastades per la bona gent de Reagrupament son quelcom mai vist a la natura. M'agrada observar-la i modestament estudiar-la, i existeix un principi inmutable, i és que qualsevol esforç ha de representar una recompensa superior.
Companys, és lloable, però crec sincerament que no paga la pena. Ja fa temps que vaig entendre quin és el problema d'Esquerra: no és la seua direcció, no és la seua militancia (si més no majoritaria i amb honoroses excepcions)son ambdós, l'un és consequencia de l'altre, es retroalimenten. En Carretero en particular i tot reagrupament en general está en el lloc equivocat. Com vaig escriure al blog (o bloc) de'n Joliu, no s'ha fet la mel per la boca del porc (sense ànims d'ofendre a ningú).
No seré jo el que us digui qué heu de fer, però a aquesta gentola introduida a ERC de la má de'n Colom jo els definia com a taurons, en Desclot té raó, no ho son taurons, no en tenen prou categoria, son piranyes, simples i vulgars piranyes.
Francament, l'esdevenidó d'aquestes piranys m'interessa poquíssim, amb el que hem de pensar és en el pais, que a hores d'ara, i gràcies a ells, encara continua en mans dels enemics més perillosos que té.
Cordialment.
Elies, gràcies per explicar-nos el que es va coure allí dins dissabte passat. Malauradament, tenim els catalans històricament mala sort (amb algunes excepcions) amb els qui manen o creuen que manen. Quan sento alguns dirigents d'ERC que encara parlen de "lluita de classes" i coses semblants em poso les mans al cap.
Que en Carretero no defalleixi, perquè a la propera ensulsiada electoral d'ERC (que arribarà, sens dubte: els electors no estem sotmesos a "xarxes clientelars" com tu deies), tal vegada li toqui aixecar les restes del que quedi del solar d'ERC.
Penso que més que un post, és un informe acurat de la tarda de dissabte. La prova del nou, que els blocs creen una nova forma d'informar-se que ningú pot aturar.
Per cert, en Joan Carretero brutal, brutal. No va plantar batalla, però va avançar les línies de front, molt metres endavant. Estic segur que molts que no el votaren, se'n van penedir.
RCat va aconseguir reunir la gent que tenia la certesa que a ERC estaven a punt de canviar les coses de dalt a baix.
El que sabíem que havia de passar inevitablement encara no ha passat. Però això no és una derrota.
La victòria és que ara són molts més que saben que el canvi és inevitable.
Gràcies per aquest post Elies. Trobo, però, a faltar un post dedicat a l'Uriel, fet amb dades com la que exposes amb la situació amb en Ridao. Em sembla que aquest nanu en té un parell de ben posats i des de Rcat se n'ha fet un gra massa i s'ha posat en dubte continuament. Com ho veus?.
Company Andreu,
al que explica Elies no hi afegiré qualificatius perquè penso que no cal; pel que fa a la teva com sempre aguda reflexió, hi ha un paràgraf que és clarament excessiu i per tant prescindible. És aquest:
"I que ningú digui que aquestes canallades es fan a tots els partits. No es veritat. Aquesta mesquinesa, aquesta "mala òstia", aquests instints destructors , gairebé sempre personals,no es donen, ni en un 10%, a cap altra organització política catalana amb representació parlamentària continuada."
Déu ni do... Si realment va ser així, t'he de confessar que m'estic replantejant de continuar donant suport a l'opció que he estat defensant fins ara...
Hi ha dos llibres que estic rellegint, un "RADIOGREFIA D'UNA RUPTURA" (editat el 1994) del meu paisá i conegut Josep Mª Reguant i "ERC-PI, ESCISSIÓ O COP D'ESTAT A L'INDEPENDENTISME?" (editat el 2003) de n Agustí Soler, actual president del PRC, i t'adones de que res del que passi a ERC no pot extranyar a ningú. Amb honroses excepcions, amb gent com la que pulula a aquest partit no es pot anar enlloc. I no és d'ara.
Jo també entenc perqué al 1999 en Pujol va preferir mig suicidar-se amb el PP que suicidar-se del tot amb Esquerra.
Cordialment
Josep-empordà, les teves aportacions son força penoses, tots coneixem al Reguant, si ell té que explicar les trampes primer que expliqui les seves, al Congres de Lleida on encara contava el vot delegat, si això es va teure a partir de aleshores fou gràcies a aquest "senyor", per no parlar d'altres temes més escabrosos dignes del programa més caspos de una tele espanyola.
Respecte al altre del PI, no tinc el gust de coneixrel, però si els seus companys de PixaPI,i ,millor que callin, doncs no nmès varen robar càrrecs que no els corresponien, sino també totes les contes corrents que tenien signatura seva.
Dit això, Endavant Carretero, endavant ERC!!!!
Penos el comentari del josep empordà, i patètic la bibliografia i els personatges amb que sustenta el seu supossat raonament, en Reguant que tenia mes vots delegats al Congres de Lleida(el del hortalà)que els mateixos corrents organitzats, o els del PI, que varen robar càrrecs i comtes corrents, per fotres una ostia antologica.
Dit això, Endavant Carretero i visca ERC!!!
Tens raó, anònim (?) el que passa és que no has ni llegit ni entés el que he escrit. Ja ho dic que el mal d'Esquerra no és d'ara. Ja ve de lluny, només fas que corroborar el que dic.
Gràcies.
Dijous amb conferenciants sobiranistes a la ciutat de Girona
A dos quarts de vuit, del vespre, a la Fontana d'Or, conferència pública de l'Àngel Colom, amb el títol suggerent de "La unitat del catalanisme"
Bé. Molt bé.
I a partir de 2/4 de nou, a la Llibreria-Café del carrer Ciutadans, ben a la vora de La Fontana d'Or, diàlegs publics entre Alfons López Tena i Vicent Sanchis, organitzat per Omnium Cultural del Gironès.
Bó. Molt bó.
Quina tarda de dijousl al centre de la ciutat de Girona!!
Elies,
He començat varies vegades el post i l'he hagut de deixar a mitges. Ara l'he pogut llegir de dalt a baix. M'has deixat ben parat. És allò que la realitat acaba superant la ficció. Renoi, renoi...
Elies, mirant de lluny i ja uns dies passats la improvisació del Puigcercós no s'esdevé tant rotunda. Els fets em fan pensar que no tot va ser un acte del tot premeditat. Crec que l'estratègia era governar a soles i la tàctica va ser el divideix i venceràs.
1.- Durant tota la setmana fa bullir l'olla amb el xup xup del consens.
2.- Pacta amb el sector afí per impedir un tots contra un, que l'hagués mort.
3.- Arriba el dia del congrés, espera que el seu rival real Reagrupament faci el discurs solemne. Després d'això els invita tot seguit a una reunió de crisis on el Carretro diu No i el submarí afí per no quedar-se definitivament al descobert també diu que no.
4.- Esgotats tots els plaços i essent impossible en el temps un pacte dels carotistes amb Reagrupament, es el moment de petar el pacte. Treu en Vendrell i el cap d'aquest en safata li porta l'executiu unicolor.
Improvisació? jo crec que no.
Fent un paral·lelisme amb la història Carretro és el Churchill pre president, predicant en el desert lo improductiva que és la política anglosaxona enfront Hitler.
En Carod és França que ja és derrotada abans de ser ocupada.
I l'uriel és Austria un país diferent però amb les mateixes fronteres ideològiques iguals al 3 reich del Puigcercós. Tot s'encaminà cap a la guerra, i les pròximes eleccions seran el procés de Nuremberg d'alguns.
Aquestes comparacions busquen mostrar un paral·lelisme tàctic i estratègic no ideològic.
Au, salut.
Publica un comentari a l'entrada