Uf! Ara arribo del Sonar, del concert dels Madness. Espectacular, pura bogeria. Com he disfrutat!!! Ara bé, després no ens hi hem pogut quedar ni un quartet d’hora per acabar l’última birra. Uf, quin agòbio de gentada amunt i avall i música tralla. Ens fem grans, he he he, però encara he tingut la sort de poder disfrutar d’aquest concert dels Madness, primer a Barcelona. Allà ens hem trobat amb força gent, i en canvi no amb alguns que havíem quedat (sorry, Eric). Coses que passen.
He guanyat l’aposta, han començat amb One step beyond! Han seguit amb alguns clàssics, han tingut el moment “vall” amb alguns temes suposo que més recents, i després, en el tram final han fotut una canya mítica, àmpliament celebrada pel personal, amb temes com Our House, que ha estat llargament corejat, o Must be love.
La queixa: que realment ha durat una hora i 10 minuts. Escàs, per a les ganes de Madness que tenia el personal. Crec que l’organització ha estat poc afortunada no veient que moltíssima gent, una passada de gent ens hi havíem acostat, pagant una entrada caríssima, per veure els Madness. En fi. Ara ja podem dir que també han estat a BCN.
L’anècdota: veure en Bargalló (no el Manel des de l’exili, sinó qui fou conseller en cap de la generalitat) per allà, enmig la penya, amb el seu gintonic –suposo-.
Apa, un record per a tota la gent de l’escena skatalitika de BCN, els Hammers i tots els altres que ens hi hem trobat.
Bé, però el realment important, un cop gaudit el concert de Madness, és preparar-nos per cel·lebrar abastament l’eliminació de la “gloriosa”, dels espanyols, aquest diumenge, davant d’Itàlia.
Per preparar-vos, us recomano escoltar unes quantes vegades l’Azzurro, del gran Adriano Celentano. Aquí us deixo la lletra, perquè el poble català la pugui corejar i cantar diumenge a la nit, celebrant l’eliminació dels espanyols. Confio plenament que els italians no ens fallin. Per si un cas, també linko el video que van gravar els jugadors de l'azzurra amb aquesta mítica cançó convertida en himne. Aquest cap de setmana serem més italians que mai, jo fins i tot portaré el coll del polo aixecat...
És clar que potser el pitjor lloc del món per a un català per seguir aquest partit sigui Formentera, perquè la invasió d’italians de cada estiu no desperta allò que se’n diu una fraternitat a prova de bombes. Però, tanmateix, també aquest dia els amics de Formentera se sentiran un azzurro més. Un record entrenyable per a en Ròdia, de l’Illa dels déus morts, i la resta d’amics de l’illa. Guanyarem!
Per tant, ja ho sabeu: apreneu-vos l’Azzurro, feu que se us fiqui al cervell, canteu-la, tataregeu-la fins diumenge, i diumenge a la nit convertim-la en un himne amb el que celebrar l’eliminació dels espanyols. Al ritme, evidentment, dels coets més potents que pogueu pillar en les botigues de petards. Jo ja en tinc un bon arsenal.
Cerco l'estate tutto l'anno
He guanyat l’aposta, han començat amb One step beyond! Han seguit amb alguns clàssics, han tingut el moment “vall” amb alguns temes suposo que més recents, i després, en el tram final han fotut una canya mítica, àmpliament celebrada pel personal, amb temes com Our House, que ha estat llargament corejat, o Must be love.
La queixa: que realment ha durat una hora i 10 minuts. Escàs, per a les ganes de Madness que tenia el personal. Crec que l’organització ha estat poc afortunada no veient que moltíssima gent, una passada de gent ens hi havíem acostat, pagant una entrada caríssima, per veure els Madness. En fi. Ara ja podem dir que també han estat a BCN.
L’anècdota: veure en Bargalló (no el Manel des de l’exili, sinó qui fou conseller en cap de la generalitat) per allà, enmig la penya, amb el seu gintonic –suposo-.
Apa, un record per a tota la gent de l’escena skatalitika de BCN, els Hammers i tots els altres que ens hi hem trobat.
Bé, però el realment important, un cop gaudit el concert de Madness, és preparar-nos per cel·lebrar abastament l’eliminació de la “gloriosa”, dels espanyols, aquest diumenge, davant d’Itàlia.
Per preparar-vos, us recomano escoltar unes quantes vegades l’Azzurro, del gran Adriano Celentano. Aquí us deixo la lletra, perquè el poble català la pugui corejar i cantar diumenge a la nit, celebrant l’eliminació dels espanyols. Confio plenament que els italians no ens fallin. Per si un cas, també linko el video que van gravar els jugadors de l'azzurra amb aquesta mítica cançó convertida en himne. Aquest cap de setmana serem més italians que mai, jo fins i tot portaré el coll del polo aixecat...
És clar que potser el pitjor lloc del món per a un català per seguir aquest partit sigui Formentera, perquè la invasió d’italians de cada estiu no desperta allò que se’n diu una fraternitat a prova de bombes. Però, tanmateix, també aquest dia els amics de Formentera se sentiran un azzurro més. Un record entrenyable per a en Ròdia, de l’Illa dels déus morts, i la resta d’amics de l’illa. Guanyarem!
Per tant, ja ho sabeu: apreneu-vos l’Azzurro, feu que se us fiqui al cervell, canteu-la, tataregeu-la fins diumenge, i diumenge a la nit convertim-la en un himne amb el que celebrar l’eliminació dels espanyols. Al ritme, evidentment, dels coets més potents que pogueu pillar en les botigues de petards. Jo ja en tinc un bon arsenal.
Cerco l'estate tutto l'anno
e all'improvviso eccola qua.
Lei è partita per le spiagge
e sono solo quassù in città,
sento fischiare sopra i tetti
un aeroplano che se ne va.
Azzurro,
il pomeriggio è troppo azzurro
e lungo per me.
Mi accorgo
di non avere più risorse,
senza di te,
e allora
io quasi quasi prendo il treno
e vengo, vengo da te,
ma il treno dei desideri
nei miei pensieri all'incontrario va.
Sembra quand'ero all'oratorio,
con tanto sole, tanti anni fa.
Quelle domeniche da solo
in un cortile, a passeggiar...
ora mi annoio più di allora,
neanche un prete per chiacchierar...
Azzurro,
il pomeriggio è troppo azzurro
e lungo per me.
Mi accorgo
di non avere più risorse,
senza di te,
e allora
io quasi quasi prendo il treno
e vengo, vengo da te,
ma il treno dei desideri
nei miei pensieri all'incontrario va.
Cerco un po' d'Africa in giardino,
tra l'oleandro e il baobab,
come facevo da bambino,
ma qui c'è gente, non si può più,
stanno innaffiando le tue rose,
non c'è il leone, chissà dov'è...
Azzurro,
il pomeriggio è troppo azzurro
e lungo per me.
Mi accorgo
di non avere più risorse,
senza di te,
e allora
io quasi quasi prendo il treno
e vengo, vengo da te,
ma il treno dei desideri
nei miei pensieri all'incontrario va.
Apa, a cantar... i celebrar l'eliminació dels espanyols!!! Endavant, azzurri!!!
9 comentaris:
No tic res mes a fer que aprendrem la cançó, però de ben segur que el Diumenge jo seré mes Italiana que mai, doncs el Valentino Rosi serà el guanyador de la Cursa de Motos. Et dic un secret, a mi els Italians sempre m'han agradat, l'Adriano Celentano també, i demà mes que mai.
Força Italia.
Visca la Terra.
Jo ja tinc els petards per celebrar cada go d'Itàlia i putejar els pesats espanyols del costat, hehe.
Per cert, la millor versió de l'Azzurro la canta, indiscutiblement, el gran, enorme, Paolo Conte.
Link al youtube (un directe):
http://www.youtube.com/watch?v=pgYN4EflLPA
Salut!
Company i amic Elies,
gràcies per recordar-te de nosaltres. Tanmateix, aquesta no és encara l'època crítica. Ara la presència italiana es limita sobretot a gent que viu i treballa aquí tot l'any, gent amb negocis, cambrers, etc, personal generalment molt correcte i entrenyable. La riuada de milanesos histèrics i oligofrèncis no l'esperem fins a l'agost i pel que fa a mi no entela ni un bri de la meva simpatia i admiració pel poble italià, més amb l'avinentesa del partit de demà, en què aquí com ja saps, som molts els qui anirem amb ells, començant per tots els amics que tens aquí.
Forza azzurri ! Vinceremo ! (gol de Materazzi amb el cul al minut 121)
PS: quina enveja, els qui ahir vàreu ser a Madness. Espero tornar a tenir una oportunitat de veure'ls !
Quina enveja, one step beyond.
Com que treballo amb empreses italianes, els he enviat un e mail que amb lletres enormes amb els colors de la bandera italiana que només deia "FORZA AZZURRI!".
Saben el que penso sobre Espanya i m'han trucat encantats de la vida. Ja m'he encarregat de desanimar-los. Els he dit que si juguesin contra Nova Zelanda estaria al costat de Nova Zelanda. Je je.
A mi m'agraden més les italianes, Rosa.
Casum l'olla!!.
Bé, sempre ens quedaran els russos.
sí, ara ens hem de passar al VODKA!!!!
De cap al vodka, doncs.
Em sap greu, però la meva fe amb els meus compatriotes russos és escassa ... aquests espanyols ja ens en van clavar quatre i a sobre ara arriben amb la moral pels núvols. I quan arribin a la final hi hagi d'anar amb els alemanys també em tocarà prou els collons.
Bé, és el que ens queda ...
Slava Rossija !! My pobedim !!!
Publica un comentari a l'entrada