Medicina com a símptoma...

ATENCIÓ (POST SCRIPTUM): Aquest post és de dimecres, avui dijous s'ha conegut, en relació a aquesta mateixa notícia, que la comissionada d'Universitats volia presentar demà una proposta de regulació de la prova de coneixements de català i castellà, desenvolupament, una mica tard, però en el sentit correcte, les previsions del RD. Cal donar suport a aquesta mesura, que l'aplaudeixo.

La polèmica ha esclatat quan des del ministeri, en saber-ho, s'han afanyat a dir que aquesta prova només és exigible als estudiants UE no-espanyols. Segons ells, es pot exigir el català a un estudiant de Lisboa però en cap cas a un estudiant de Toledo. Faltaria més!! Suposo que les parets del Ministerio han cruixit. Confio que ja que ens hi hem ficat, trobin des del comissionat l'esquerda legal que permeti superar aquest absurd jurídic que plantejaria la situació.

En tot cas, considerava de justícia recollir aquesta novetat relacionada amb el contingut del post, i aplaudir la determinació. Tot i que no fora bo reduir-ho al tema de la llengua. Cal habilitar procediments, més enllà dels aspectes lingüístics, que no facin absurda la inversió de la Generalitat en ensenyament superior, si d'aquesta inversió se n'han de beneficiar directament i sense compensacions els estudiants d'altres comunitats, en perjudici i lesió directa dels estudiants catalans i de les seves famílies. També confio, tot i que menys, que els degans i rectors de les nostres Facultats i Universitats no facin ara el ridícul i surtin amb collonades. Cal exigir lleialtat a la societat que ens finacia, que no ha d'estar barallada amb el foment de la mobilitat i la internacionalització. Simplement es tracta de trobar l'equilibri que garanteixi, en primer lloc, els drets dels ciutadans que financien el sistema universitari.

****************

Avui dimecres els diaris s'han fet ressò d'una situació lamentable. Només el 54% dels estudiants que omplen les aules de medicina de les nostres facultats són catalans.

És, evidentment, una notícia alarmant i que posa de manifest el desgavell governamental en què vivim. Una plaça de medicina és la plaça universitària més cara que existeix. La formació dels metges és especialment llarga i cara. A més a més estem en un país anguniosament mancat de metges, tot i que, gràcies a Déu i els excel·lents professionals que omplen les nostres universitats, hospitals i centres de recerca, la medicina a Catalunya està molt avançada i és, a nivell de recerca, dels àmbits més competitius. L'Hospital Clínic és el centre de recerca amb una major producció científica de reconeixement internacional de tot l'estat espanyol.

Recentment el govern de la Generalitat ha aprovat incrementar el nombre de places i autoritzar la UdG i la UPF perquè també imparteixin medicina. És una aposta per incrementar el nombre de metges, per assegurar que les nostres universitats proveixen una claríssima i contrastada necessitat social.

Com s'explica, doncs, que el 46% de les nostres places no siguin ocupades per estudiants catalans? Hi ha diversos factors. Alguns de molt positius (ser un centre universitari atractiu internacionalment) i d'altres negatius. Dissortadament els elements negatius són els que triomfen. I quins són? doncs la picaresca, l'aprofitament dels buïts legals per col·lar-se en un sistema universitari de nivell, manllevant places universitàries per als nostres estudiants i, conseqüència d'això, metges a la nostra sanitat.

La perversitat del sistema és total, quan dilapidem el nostre potencial docent per formar metges que cobreixin les nostres necessitats, i ens veiem obligats a emprendre campanyes a Polònia, Argentina, etc. per captar metges que vulguin venir a Catalunya. Oferim als altres la nostra millor formació i hem d'anar a buscar metges formats a fora per cobrir les nostres necessitats.

Aquest curs la situació ha esdevingut explosiva. L'adaptació a l'Espai Europeu d'Educació Superior permet que qualsevol estudiant que en el seu país d'origen tingui els requisits per a l'accés a la universitat, pugui accedir a la universitat d'un altre país, sense necessitat de complir els requisits dels estudiants d'aquest país de destí.

Vet aquí una "picaresca" brutal que és la que ha afavorit la presència nombrosíssima d'estudiants portuguesos a les nostres aules de medicina (en algun lloc cobrint el 20% de les places de primer). No tenen selectivitat i la trasllació dels seus expedients els ha situat amb unes notes d'accés increïblement altes -"fraudulentament" altes- en relació a les notes dels nostres estudiants, que han competit deslleialment, en clara inferioritat, que no han competit amb igualtat de condicions. Així, excel·lents estudiants catalans s'han quedat sense accedir a les nostres aules de Medicina, mentre aquestes s'omplien d'estudiants vinguts de fora i que jugaven amb superioritat, amb avantatge.

La premsa assenyalava un decret del govern espanyol. Però no assenyalava que la situació dramàtica de Catalunya s'ha vist propiciada per la incompetència del govern tripartit en Universitats. Així, el decret preveia la possibilitat que les autoritats autonòmiques responsables establissin criteris propis d'accés, com ara, i això és molt important, la competència lingüística en les llengües en què s'imparteix la docència. Doncs bé, aquí no s'ha fet res per desplegar aquesta previsió, ni per al català ni per al castellà. A diferència, p.ex. de la Junta d'Andalusia, que sí ha establert proves de competència lingüística -evidentment de castellà-, i que, si més no, són un filtre.

Però el que a mi més m'interessa és que havent-hi la possibilitat d'haver establert una prova de competència lingüística en català, que garanteixi poder seguir la docència habitual en una Facultat de Medicina del nostre país, el govern tripartit NO HO HA FET.

Després ens omplirem la boca de mil històries, però ens hem menjat la llengua per incompetència. Així estem, també en Universitats, i amb el cas aquest de Medicina com a símptoma.