divendres, d’octubre 26, 2007

Granada: dietari d’estones (EL CORAZÓN MANDA)


Tinc l’avió cap a Granada diumenge a la tarda, a primera hora. La reserva electrònica diu Ibèria, però és Click Air, i les cames no em caben al seient (faig 1.80, d’allò més normalet avui en dia, però no m’hi caben). Sort que tinc passadís. L’aeroport de Granada és d’aquests petits, on encara vas a la terminal a peu. M’encanten aquests aeroports tan tranquils.

El taxista que em du a Granada és un xerraire compulsiu. Sempre acaba les frases amb una coletilla que matisa la seva afirmació prèvia, perquè, sobre totes les coses, hi ha diferents parers i s’han de respectar. Aquesta manera de veure les coses abasta des de Marina d’Or (d’on venien els seus anteriors clients) a la possibilitat de prendre’m una canya (o un vi, o un cubalibre, o un refresc, perquè no a tothom li agrada el mateix) en una terrassa que m'assenyala a la vora de l’hotel.

Però tinc altres plans, vull aprofitar per fer una de les passejos que més m’agraden al capvespre: Catedral amunt, Plaza Nueva, anar a buscar la preciosa església mudéjar de Santa Anna i Sant Gil i seguir, a la vora del riu Darro, per un passeig estret (Carrera del Darro o Via Dauro) fins que s’eixampla i es pot gaudir d’una vista privilegiada de l’Alhambra. Llavors m’assec en alguna de les terrasses del passeig, em prenc una cervesa i contemplo els magnífics palaus nazarís al capvespre. Es fa de nit sense adonar-me’n.

Dilluns 22
Tot i que en principi tinc els dies bastant plens, em faig el propòsit de dedicar tot el temps que pugui a fer turisme. M’encanta aquesta ciutat i fa uns cinc anys que no hi he estat.

Tinc tres hores al migdia. Vull anar a veure el Convent de Sant Jerònim, i la Basílica de sant Joan de Déu, que estan relativament a prop d’on sóc. Al Convent de Sant Jerònim hi està enterrat el famós Gran Capitán (la seva dona vivia al monestir i ell hi té totalment consagrada l’església, espectacularment carregada). La visita es converteix en un luxe. Estic sol. Quan entro al claustre sento les monges, des de la part que habiten del monestir, elevant a Déu els seus càntics gregorians. M’emociono, i fins em fa cosa caminar pel soroll de les sabates sobre les lloses. Sec en unes escales i em deixo anar en aquest moment tan fora del temps.

Trobo tancada la basílica de Sant Joan de Déu. Segueixo amunt. Passo pel davant de l’actual Facultat de Dret, primera seu de la Universitat fundada per l’Emperador Carles (té més de 500 anys, poca broma…). Ja hi he estat en altres visites. Més amunt hi ha l’actual Rectorat, a l’antic Hospital Reial, del que estan fent una rehabilitació acurada, es tracta d’un edifici molt notable i avançat en el seu temps, que varen fer els Reis Catòlics per atendre les múltiples malalties i ferides de la tropa…

Encara tinc temps, i vaig a buscar la Puerta d’Elvira, una antiga porta de la Muralla sarraïna. Pujo cap a l’Albaicín per un dels seus extrems i vaig a parar a la Plaça de San Miguel Bajo (foto). M’assec en una de les terrasses, sota els arbres. Puc veure perfectament l’Església mudejar que dóna nom a la plaça. El dia és net, lluent, i la plaça sembla submergida en un matí del que no vulgui ser despertada.

Quan plego de la feina a la tarda són quarts de vuit. Torno a creuar la ciutat cap a la Carrera del Darro, i pujo a l’Albaicín des d’aquesta banda, per buscar el Mirador de San Nicolás. Ja fosc, ofereix unes vistes espectaculars de l’Alhambra il·luminada. És una panoràmica única. Des d’aquest punt es veu perfectament això que diuen que l’Alhambra és com un vaixell varat a la muntanya.

Passejo amunt i avall per l’Alabicín, carrers estrets empedrats, entre cases emblanquinades i els murs dels diferents “carmens” que desperten la imaginació per aquests patis i jardins que amaguen. Els xiprers ho omplen tot, la vista es perd cap al cel seguint-los, darrere els murs o en els patis més impossibles. Per un moment em recorda les illes jòniques. I penso que l’Albaicín ja és una mica una illa, una illa blanquíssima de xiprers alts i esvelts enmig la ciutat. Amb la mateixa sensualitat i màgia de les illes. Encara s’hi conserven cisternes, aljubs, (“aljibes”) immemorials, alguns dels quals encara s’usen i donen nom a carrers i places.

Per tot, també, com a tota Granada, esglésies convents i monestirs. A la part històrica és impossible caminar cent metres sense trobar-te'n un. Autèntiques obres d’art i història viva de la fe i el cristianisme. No crec que sigui cap casualitat, i el fet que fós Granada l’última gran ciutat en poder musulmà en sòl europeu en deu ser la causa. Però el més sorprenent de tot és que és una fe viva i molts convents encara acullen congregacions de monges. Dissortadament trobo tancades la majoria d’esglésies. Les que són obertes és per a gaudi dels turistes, i la remor no convida gaire ni a l’oració ni al recolliment.

Dimarts
A migdia amb prou feines he pogut descansar una mica a l’hotel. Per la tarda he continuat amb els passejos, cap a la zona que en diuen del Realejo. Pel camí m’he trobat la casa “de los Tiros”, convertida en museu. Una obra reneixentista amb l’emprenta del que la senyalització en diu “noblesa guerrera”. La casa, al seu portal, té la divisa de la família: “El corazón manda”. Fantàstic! el cor mana. Què suggerent i poètic com a lema d’una família guerrera. Potser també era una mena d’avís. El corazón manda… la frase em va donant voltes pel cap.

Un altre cop amunt i avall per carrers costeruts i empedrats. Carrers, carrerons, que es recargolen i xoquen els uns amb els altres en un caos bellíssim. També m’hi trobo “carmens” espectaculars; si l’Albaicín està davant l’Alhambra, el Realejo està a la seva falda. Per on passejo pràcticament no s’hi acosten turistes, tot i que fins i tot les cases que s’endivinen més modestes, entre antics palaus, esglésies, i convents, tenen un encant especial. Vaig acumulant mentalment una llarga llista de noms de sants i mares de Deú, però és impossible enrecordar-se’n, només retinc algun nom tan castís, com el “Cristo de los Favores”.

Em continua donant tombs pel cap la frase “El corazón manda”.

Surto del Realejo i a l’arribar a la Plaça d’Isabel la Catòlica segueixo avall. Crec que no hi havia passat abans. M’hi trobo una altra plaça, del “poeta Luis Rosales”. He pensat que està bé això que els poetes tinguin places dedicades. Llavors he recordat que era el poeta falangista amic de Federico García Lorca, que s’estava refugiat a casa seva quan el van agafar per afusellar-lo. De sobte l’Espanya negra em colpeja.

A la vora de la placa de la plaça hi havia, escrita sobre rajoles, una poesia seva:

AUTOBIOGRAFÍA
Como el náufrago metódico que contase las olas
que faltan para morir,
y las contase, y las volviese a contar, para evitar
errores, hasta la última,
hasta aquella que tiene la estatura de un niño
y le besa y le cubre la frente,
así he vivido yo con una vaga prudencia de
caballo de cartón en el baño,
sabiendo que jamás me he equivocado en nada,
sino en las cosas que yo más quería.

Versos bellíssims, tràgicament emparentats amb la poesia lorquiana. Aquesta poesia que encavalca metàfores una darrere l’altra, amb paraules que la gent entén i perquè les entén parlen de poesia popular, però en realitat són composicions carregades d’un lirisme i una plasticitat úniques, excepcionals, en les entranyes dels seus versos.

I, com en una possible lectura de “el corazón manda”, en tots dos casos se’ns parla d’una ressignació que es lamenta. Com si no s’hi pogués fer res davant la fatalitat a la que estem abocats.

Camí de l’hotel he parat a fer un parell de canyes abans d’anar a veure el Barça a l’habitació (aquí als bars només feien el Sevilla). Amb les consumicions serveixen una tapa, generosa, que ja m’han servit per sopar.

Dimecres
Plou. Per estar aixoplugat, a l’hora de dinar vaig a visitar la Catedral i la Capella Reial. La Catedral és una obra col·losal, un renaixement monumental, d’espectaculars columnes blanques, sòlides, que s’alcen enmig la seva enorme planta i la divideix en cinc naus. Tot i que els seus trets renaixentistes són evidents, no puc deixar de pensar en aquell barroc tan castellà de l’home atormentat i que representava el temor de Déu.

Enganxada a la catedral hi ha la Capella Reial, on estan enterrats els Reis Catòlics per decisió de Ferran. Em recorda la façana lateral de la Generalitat, un gòtic tardà, una construcció bella i delicada. Al seu museu s’hi conserva el que crec que la nota de la vitrina deia “terso” del rei Ferran, amb les quatre barres a les dues mànigues, i al pit, amb uns espectaculars brodats molt ben conservats. També hi ha l’espesa del, mal que ens pesi, nostre rei. La Capella està envoltada, en el seu interior, d’una exaltació heràldica de l’àliga emblemàtica d’aquests dos reis i d’aquesta unió dinàstica hispànica. Em produeix una impressió estranya. I quan baixo a la Cripta, mirant les tombes, no puc deixar de pensar que aquí va començar o es va acabar tot…

Al vespre continua plovent. Vaig a menjar un mig platet (molt generós) de pernil de l’Alpujarra, boníssim, amb una copa de vi. He pogut trobar una Vanguàrdia (descobreixo que arriba sobre la una del migdia) i la fullejo mentre vaig menjant.

Dijous
M’agafo dues hores que sumades a les altres dues del migdia penso que em permetran fer un volt per l’Alhambra. Em diuen que no trobaré entrades, però ho intento. Només trobo una entrada que en diuen de “jardines” (5 euros), que no permet accedir als palaus nazarís o a l’alcazaba. Ja m’està bé, ja hi he estat altres vegades… però no puc entrar fins a les dues. Per evitar aglomeracions i acumulacions, els torns d’entrada i visita estan molt regulats. Finalment entrem una estona abans. Hi ha una gentada. Un bon consell és anar tirant ràpid al començament i tenir controlats els grups, per no quedar-hi atrapat. Aconsegueixo passejar amb molta tranquilitat durant la major part de la visita. Arribo a l’esplanada que hi ha entre l’Alcazaba i el Palau de Carles V, des d’on es pot gaudir d’una panoràmica extraordinària de l’Albaicín, el continuo veient com una illa. Puc entrar a aquest bunyol de palau, que és un edifici molt notable, d’un Renaixement estilitzat i un sorprenent pati central circular, però té la cosa que al mig de l’Alhambra és com una mona de Pasqua. Acull un Museu interessantíssim, que avui no tinc temps de visitar. La seva construcció, així com altres mesures dels Reis Catòlics (ser enterrats a Granada) assenyalen la seva importància política i insinuen uns plans de capitalitat que mai es van executar.

Per la part posterior faig cap al Partal (retinc el nom perquè m’ha fet molta gràcia, no m’hi havia fixat mai) dels Palaus Nazarís, un regal per als sentits, una de les fotos més típiques de l’Alhambra, amb l’estany, els jardins i els miradors amb arcs preciosistes entre les torres de la muralla. Segueixo cap al Generalife pel que justament es coneix com a passeig de les torres. La remor intensa de l’aigua i l’ajardinament acuradíssim lleven credibilitat a l’Alhambra-fortalesa, que aquí és més visible que enlloc. Puc superar un grup de llatinoamericans, però finalment quedo atrapat entre un grup de japonesos i un d’alemanys. Val la pena fer paciència per gaudir dels seus jardins i jocs d’aigua tan delicats. Vaig a buscar la sortida per l’escala d’aigua i segueixo, ja sol, enmig de sèquies i remor d’aigua.

Agafo el miniautobús i encara tinc temps de passar pel restaurant Oliver, a la zona de la catedral, i gaudir d’alguna especialitat del seu peix i marisc de primera, això sí, a la la barra.

Avui acabem tardíssim. Camí de l’aeroport taxista pepero. Em resulta insuportable, però callo. El vòl va amb tant de retard que fins i tot ens reparteixen tiquets de descompte. Ja fa estona que som divendres. Quan pujo al taxi a BCN veig que el taxista porta la COPE, però com que li he parlat en català la treu immediatament.
També està plovent a BCN. Però jo penso en la que està caient… “El corazón manda”, murmuro.

11 comentaris:

basil ha dit...

Pura poesia en moviment... quina sort que la teva feina et permet aquests moments d' esplai i de plaer.

basil ha dit...

Pura poesia en moviment... quina sort que la teva feina et permet aquests moments d' esplai i de plaer.

Joliu ha dit...

He vist a cal Canela que volies fer un post del Baròmetre Oct.2007, Aquí tens les corresccions

resultats 2006

CiU 31,52%
PSC-CIPC26,82%
ERC 14,03%
PP 10,65%
ICV-EUIA 9,52%

Baròmetre Oct.2007. darrer vot:
21,8%
26,1%
14,8%
3,0%
9,5%

Baròmetre Oct.2007. votaria demà:
16,6%
20,2%
10,2%
2,4%
7,7%

Correcció:
CiU 24,00
PSC-CIPC 20,76
ERC 9,67
PP 8,52
ICV-EUIA 7,72

Tothom baixa intenció de vot respecte els anteriors resultats reals, però CiU està molt per sobre del PSC, i ERC passa de ser la meitat de CiU a ser la meitat del PSC

Joan Arnera ha dit...

Potser ja ho coneixes, però si t'agrada Granada i la poesia... no deixis de llegir (o rellegir) "Paseo de los Tristes", de Javier Egea (1996). I diu:
"No te voy a querer
si es un diezmo el amor?
¿No sientes el fusil de los recaudadores /
aquí, contra la nuca?
En fi, Granada és efectivament una magnífica ciutat... i les tapes amb les cerveses solen ser espactacular.
Bentornat!

Elies ha dit...

El paseo de los tristes és la Carrera del Darro. Pel que sembla era el camí a l'antic cementiri, vet aquí el nom. Encara hi ha un bar que es diu, em sembla, la puerta de los tristes...

No el coneixia. El llegiré.

Elies ha dit...

Moltes gràcies, Joliu, les teves dades són molt clarificadores. El que realment em molesta és que amb diners públics s'estigui pagant una immundícia d'aquesta mena... I que encara hi hagi alguns incauts que en treguin conclusions precipitades...

Joliu ha dit...

continua.
El resultat obtingut en el meu darrer comentari correspon a la intenció de vot en percentatge per partit entre el total d'enquestats.
Cal corregir contant únicament els que votarien (65,1%)
Resultat:
CiU 36,87
PSC-CIPC 31,89
ERC 14,85
PP 13,09
ICV-EUIA 11,85

Projecció en escons:
CiU 51
PSC-CIPC 39
ERC 19
PP 14
ICV-EUIA 12
(C's no arriba al 3%)

Amb aquest resultat el tripartit suma però s'hagués fet. El PSOE s'havia marcat el límit del 40-50, recordeu? si Montilla no arribava a 40 i Mas passava de 50, el tripi no es reeditava.

joliu ha dit...

però no s'hagués fet, volia dir.
Per comparar us dono el parlament actual:
CiU 48
PSC-CIPC 37
ERC 21
PP 14
ICV-EUIA 12
C's 3

reflexions en català (marc) ha dit...

Gràcies per ajudar-me a reviure un viatge fantàstic.

“El corazón manda”.

Anònim ha dit...

I found this site using [url=http://google.com]google.com[/url] And i want to thank you for your work. You have done really very good site. Great work, great site! Thank you!

Sorry for offtopic

Anònim ha dit...

Who knows where to download XRumer 5.0 Palladium?
Help, please. All recommend this program to effectively advertise on the Internet, this is the best program!