dimarts, d’octubre 30, 2007

Memòries d'Àfrica


Jo tenia un mas a Les Garrigues... Així podria haver titulat aquest post aprofitant la visita que vaig fer al poble de la meva àvia materna, un preciós i minúscul poble de Les Garrigues, i explicar la sensació de sol·litud i l’irreversible procés de decadència demogràfica familiar. Però tot el que està passant políticament em sembla que el fa més adequat com a preludi per a la localització de la crítica i denúncia del govern tripartit que ens toca patir.

Perquè moltes de les desgràcies que el defineixen: desgovern, capriciós, matonista, frívol, mancat de projecte, i per al qual ser al govern es converteix un l’únic objectiu reconeixible i coherent, i sobre el que fan girar qualsevol estratègia o política... ens pensàvem que eren atributs o característiques fins ara reservats a aquests règims tercermundistes de repúbliques bananeres o africanes.

Si el tema del col·lapse de rodalies i la crisi d’infraestructures sembla camí d’esgotar qualificatius i paciència sense conseqüències, la cara dura del govern tripartit podria ser el millor formigó per taponar els diferents esborancs per on s’esmicola una obra i un projecte pèssimament gestionats.

Quasi simultàniament a les declaracions d’en ZP assumint (només faltaria!) íntegrament la responsabilitat pel kaos generat com a conseqüència de l’execució de les obres de l’alta velocitat, en Montilla n’acusava CiU, perquè el PP no va invertir prou en el seu moment. Fins i tot acceptant la veracitat de la falta d’inversions del darrer govern PP de majoria absoluta, una cosa no té res a veure amb l’altra. Rodalies pot estar saturada, el servei pot ser deficient, etc. Però la crisi monumental que s’ha desencadenat aquestes setmanes és per la deficient execució de les obres de l’alta velocitat, i probablement també pel seu deficient plantejament.

Montilla tornava a actuar no com a president de la Generalitat, càrrec per al qual no té la més mínima dignitat per exercir-lo, sinó com a líder dels Tonton Macutes de torn, dels especialistes en el linxament i l’exercici del poder a través de l’amenaça. Aquest és el govern que tenim. Un govern tercermundista que, sense cap mena de dubte, és el responsable del que diumenge Toni Soler a La Vanguardia definia com que estevem vivint la “nostra” crisi del 98, recollint una metàfora afortunada de l’Antoni Puigverd. I hi estic d’acord.

Estem en una crisi sense precedents, que afecta allò més profund de la nostra societat. No és una crisi passetgera, accidental. És una crisi que arrenca del més profund de la nostra ànima com a poble, corrumpuda i alienada de la mà d’una classe política que no només no té cap mena de recurs per fer front a la crisi, sinó que n’és una de les principals causants.

En l’àmbit del govern, està clar, i després de quatre anys de projecte tripartit, s’ha demostrat que aquest govern de projectes incompatibles entre si ha esgotat totes les ànimes de Catalunya que hi acullia, tan contradictòries entre si, les ha buidades dels seus projectes, que podien tenir sentit per separat, però que s’anul·len entre ells amb aquest exercici del poder pel poder. I la brúixula governamental sense nord, que dona voltes bojament, es trasllada a la societat. Que a més observa estupefacta com el seu govern eleva el cinisme a la categoria de fets, com a antònim de les paraules.

I així s’esdevé que aquells que havien viscut per salvar-nos els mots, ara se’ls mengen. O els fan servir per enganyar, una i mil vegades, la gent. El matonisme i l’engany, l’estafa, com a instruments polítics ha acabat de col·lapsar el nostre sistema polític. Molts pararl·lelismes, efectivament, amb els governs corruptes de l’Espanya del 98.

La crisi té un altre element clau. La nostra societat es troba atrapada en una espantosa confusió mental a què l’ha duta tota aquesta buidor dialèctica i ideològica dels tres partits que formen el govern, especialment quan les ideologies marxistes i les proclames postmarxistes esdevenen la guia de tòpics lamentables i perversos amb què s’acaba movent la seva actuació. Buidor, frivolitat, engany, matonisme, incompetència extrema… un còctel explosiu per a una societat desorientada i, tanmateix, necessitada d’una enèrgica sacsejada que la torni a situar en el camí del futur i de la prosperitat.

Perquè, més enllà de la crisi ferroviària, el veritablement preocupant és la sensació de que ha descarrilat el tren del nostre futur, de la nostra història. Un sentiment angoixant. Tan angoixant com la descripció brillant que en fa en Francesc Puigpelat avui a l’e-noticies: estem davant “una societat malalta, desil·lusionada i decadent”.

La lamentable enquesta del CEO és una mostra més d'aquest desgavell. Presenta unes deficiències impressionants en el seu plantejament, que la qüestiona íntegrament. Perquè és clar, d’acord al que ens expliquen, les darreres eleccions van tenir més d’un 75% de participació i el PSC havia guanyat claríssimament les eleccions amb uns 5 punts d’avantatge sobre CiU. És evident per tant que el biaix dels resultats és estratosfèric, i, per agreujar-ho, els autors desisteixen de fer servir cap de les tècniques demoscòpiques que permetria fer una adequada projecció de les respostes. Us recomano llegiu, en aquest sentit, els interssants càlculs que l’amic Joliu ha deixat en uns comentaris al meu post anterior. Molt recomanables.

Però més enllà de la curta volada, m'alegra veure que finalment alguns altres blocaires com Daniel Solano i articulistes han començat a recollir els elements més preocupants que recull l'enquesta i que confirmen clarament les proporcions monumentals de la crisi política que estem vivint. P.ex. un 75% dels enquestats diuen que els polítics no tenen en compte la gent, un 69% que els polítics només actuen en benefici propi, un 45% que la situació política és dolenta o molt dolenta, i, finalment, un 49% diuen que la política els interessa poc o gens. Hi ha per tant una desafecció terrible respecte la política, i de proporcions estratosfèriques si ens fixem exclusivament en els polítics.

Però si la gent estigués una mica més informada i documentada els resultats encara serien pitjor. Una de les coses que més m’esgarrifen és veure com, en aquest context, ens quedem encantats o embadalits amb absolutes tonteries, o amb les més burdes manipulacions i preses de pèl.

Fins i tot una persona tan assenyada com en Cardús va acabar lloant la Lola-Carod del famós programa televisiu. Aquell lamentable episodi és un exemple de com les tonteries més absolutes les elevem a actes de dignitat. Però és que estem bojos? Porto, per motius de feina, viatjant molt per Espanya a diferents esdeveniments, i mai he tingut cap problema ni amb el meu nom ni amb el d’altres companys. Però en Carod sí. I nosaltres el convertim en un heroi, convertim aquella patotxada en un acte de dignitat. Anem arreglats.

La setmana passada a Granada vaig assistir a través de la premsa local a un episodi surrealista, ja que es veu que el PP andalús va proposar que una cançó de Rocío Jurado, de la película “La Lola se va a los puertos”, fós l’himne nacional d’Andalusia. Osti tu, vaig pensar, a Catalunya podríem agafar aquella cançó dels Pastora de “No me llames Dolores, llámame Lola”.

Anima’t, Josep Lluís, proposa-ho, posats a fer el folklòric, que és l’únic on realment te n’ensurts, una proposta d’aquesta mena seria molt cel·lebra i fins i tot aplaudida i comentada per les nostres juanis i juantxis.

9 comentaris:

reflexions en català (marc) ha dit...

Elies, potser estem vivint el principi del final del sistema democràtic actual. No sé cap on anirem, però la desafecció no pot ser perpètua per més gradual que sigui. Algun dia s'acabarà la legitimitat dels polítics. Tant de bo no fem com els crancs i superem la partitocràcia per arribar a tenir una democràcia vetadera.

Salut i molta paciència amb aquestes pallassets que no haurien d'haver passat mai d'una finestreta de Correus.

López Tena, fes un partit de debò, ara!

L'Espelt ha dit...

Elies... bon resum.
Així de trist és el nostre present i així de fosc veiem el futur. Avui per avui no s'entreveu cap sortida, cap raig de llum que ens doni esperança... tret, si m’apures, d’illes com la catosferea, en Tremosa, López Tena, Partal i pocs més.
Necessitat de cataclisme, de col•lapsa total, vaig reclamar en un post atropellat.
Depressió patriòtica, és el que patim alguns... amb un petit bri d’esperança per que aparagui“ (...) un gest desmesurat, alguna sublimitat que capgirés la Història (...) “

Manel des de l'Exili ha dit...

Molt bon anàlisis de la situació actual, però si ens ho mirem del costat positiu, és clar per a mi que anem pel bon camí! Perquè per fer una revolució política per a canviar el status quo, és necessari que els polítics actuals que conviuen i s'aprofiten de la nostra situació colonitzada, siguin deslegitimats tant a ells com les institucions que representen. Potser caldrà encara que passi quelcom més gros perquè la surti la guspira per encendre el foc. Ja vaig fer fa quasi mig any un post que parlava d'aquest atzucac que Catalunya es troba ara.

¿Potser fa falta que s'enfonsi la Sagrada Família perquè reaccionem?

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/48517

Dessmond ha dit...

Perdona que no faci referència a la reflexió tan interessant que fas de la situació actual.
La foto que has penjat és preciosa. Magnífica. On és aquesta construcció?

Elies ha dit...

Dessmond, és una construcció molt clàssica de Les Garrigues, la cabana rodona, un maset de pedra amb aquest arc tan característic i enclavades en el terreny, que moltes vegades fa de "teulada". Es pot trobar pels termes de Les Garrigues altes: Cervià, Vilosell, La Pobla de Cèrvoles, l'Albi... Tot i que em sembla que no és exclusiva d'aquesta zona, si és la més clàssica. No és estrany trobar-hi a la vora algun pou o cisterna.

Anònim ha dit...

Hola Elies,

Veig que segueixes al peu del canó, endavant!!

Aquests dies, que he estat de viatge, vaig consultar el www.avui.cat i vaig llegir una declaració del Mas que deia que ni ERC ni CiU havien sapigut fer la feina bé aquests darrers anys.És cert i és bo que ho sapiguen reconeixer, a partir d'aqui comencem a treballar.

Pacte nacional, concert económic i polítiques lliberals, la resta vindra rodada.

El nano from Sanaa

Elies ha dit...

Hola nano, encara estàs voltant?? Potser sí fora una bona idea enviar-los una temporada per allà, a veure si amb la distància prenen la mesura exacta de les coses i es deixen estar de tanta tonteria.

Però, en aquest punt, no sóc optimista. O canvien molt les coses (i les persones!!) o ens arrossegarem pel fang del montillisme una bona temporada.

Dessmond ha dit...

Elies, mercès per la informació. Miraré de trobar-ne alguna. La trobo preciosa i aquesta sembla tenir molt bon estat de conservació.

Tresinores ha dit...

Post brillant. I deixem afegir un element generacional. Jo sóc de la generació acostumada a que les coses anessin bé i es fessin bé. La correcció era un standar mínim que sempre estava assolit i encara volíem més. Aquesta generació ha descobert que les coses, a casa nostre poden fer-se molt malament. Ja no som un model de res.