dijous, d’octubre 04, 2007

El saqueig de les classes mitjanes


Les classes mitjanes del nostre país són víctima d’una tenalla letal que amenaça greument el seu futur i la seva qualitat de vida. D’una banda l’espoli fiscal que pateix el conjunt de Catalunya, i d'una altra banda pel saqueig permanent i creixent des dels poders públics i les seves polítiques.

Aquesta reflexió, que em temo serà llarga, arrenca del post d’ahir, on em feia ressò de la notícia segons la qual els estudiants catalans només representen la meitat dels estudiants que hi ha a les aules de Medicina de les nostres universitats. Essent com és Medicina una de les carreres més sol·licitades, l’ocupació de les places públiques finançades per la Generalitat de Catalunya per estudiants d’altres procedències lesiona gravíssimament els interessos dels ciutadans de Catalunya, que veuen com no són els beneficiaris de l’esforç inversor del seu govern. Se’n beneficien d’altres que no han contribuït de cap manera al finançament d’aquestes places. I es crea, per tant, un greuge absolut, una dinàmica letal, en què el govern català fa un gran esforç econòmic per dotar aquestes places, però se n’acaben beneficiant d’altres, perjudicant directament, i davant la nostra impotència, els nostres ciutadans.

És un exemple molt concret del que, a gran escala, està passant amb les classes mitjanes. L’estat espanyol té en aquests moments un sistema fiscal molt dur, que s’apropia d’una part molt important de les rendes obtingudes per les persones físiques. La lògica d’aquest sistema és que amb aquesta recaptació, l’estat financia les seves necessitats nuclears (exèrcit, administració, justícia etc.) i proveeix directament (això és una opció política) de serveis la població (carreteres, sanitat, educació…).

La realitat és que les classes mitjanes són les que d’una manera més intensa aporten part de les seves rendes a l’estat. Les classes baixes no arriben als mínims establerts i per tant la seva contribució és sovint negativa. I les classes altes disposen de prou capacitat d’organització per “fugar-se” de l’aportació de renda, a través de societats de tota mena i altres obres d’autèntica enginyeria tributària orientades a facilitar aquesta “fuga”. No és només que aquestes classes altes vehiculin els seus ingressos a estructures societàries i per tant a l’impost de societats, és també el gaudi de tota una sèrie d’elements facilitadors de qualitat de vida que en les classes mitjanes apareixen directament vinculades a la seva renda i patrimoni, i en canvi per a les classes altes són "elements societaris" (lloguers, cotxes, viatges, etc.), i que per tant es consideren com a “despesa deduïble”. El que per al comú de mortals és una despesa simple, com ara comprar un cotxe, per a les classes altes sovint és una adquisició societària que es presenta a compensar en el balanç de pèrdues i guanys.

Així doncs, està comunment acceptat que són les classes mitjanes les que d’una manera més important, i més rellevant en proporció als seus ingressos, contribueixen al finançament de l’estat, fan una major aportació de renda (alerta! l'impost de societats és un element clau del finançament estatal, m'estic referent a l'IRPF).

És obvi per tant que aquesta aportació afecta directament la renda disponible per les classes mitjanes. El contracte social que dona peu a aquesta apropiació es basa en el retorn en forma de proveïment de serveis a aquests ciutadans. Podríem discutir aquí l’eficàcia d’aquest model, i si no seria molt més interessant que a canvi d’una menor apropiació fóssim els mateixos ciutadans els qui ens financéssim els nostres serveis. Aquesta no és la lògica d’un estat com l’espanyol, que assumeix la prestació universal d’aquests serveis clau. I aquesta no és la reflexió que vull fer en aquest post.

El problema, el gran problema en el que ens trobem avui en dia instal·lades les classes mitjanes (des de les mitjanes baixes a les mitjanes altes) és el que es desencadena quan aquesta prestació és profundament deficient. En un context com l’actual, de total saturació dels serveis públics (llars d’infant, escoles, sistema sanitari, residències d’avis, etc.) les classes mitjanes, per tal d’intentar mantenir el nivell de qualitat en la prestació d’aquests serveis, o fins i tot en moltíssims casos per poder-hi accedir, està protagonitzant una fuga massiva a la prestació privada.

D’aquesta manera les classes mitjanes estan pagant per duplicat pels mateixos serveis. Per una banda l’enorme –brutal- aportació de la seva renda a l’estat, però per una altra banda, per al finançament privat dels serveis que l'estat no li presta o ho fa deficentment.

Així, i especialment les famílies de classe mitjana amb fills, ja des de la llar d’infants es veuen obligades a acudir a la prestació privada, davant la falta de places públiques o, directament, perquè els barems d’accés a la prestació pública els exclouen. La degradació del sistema escolar públic i el seu terrible fracàs en el procés formatiu ha portat també a una nova i massiva fugida cap a les escoles privades (concertades o no). En la sanitat també s’està produïnt una enorme transferència al sistema privat (les mútues). Tot i que la sanitat pública concentra els millors mitjans i excel·lents professionals, l’impacte del milió de nous empadronats del 2000 ençà procedents de la immigració està a punt de col·lapsar el sistema, i ho hauria fet ja si les classes mitjanes no haguessin acudit, en bona part, a la prestació privada. La inacessebilitat a determinats serveis assistencials, com residències d’avis, també fa que hagin d’acudir a la prestació privada. I així un llarg etcètera.

Les classes mitjanes han assumit, per tant, el doble pagament pels mateixos serveis, els públics, als que no accedeix, i els privats que fa servir. La conseqüència és l’empobriment d’aquestes classes mitjanes, en la mesura que la seva renda disponible es limita enormement, o desapareix.

Sens dubte la immigració descontrolada d’aquests últims 10 anys és determinant en aquesta situació. L’any 2001 el professor Xavier Sala ho avançava en un article a La Vanguardia: “Es evidente, pues, que tenderán –els nous immigrants- a recibir más de lo que aportan al estado. Dicho de otro modo, una vez descontado el coste de utilización de los servicios públicos, no sólo no quedará nada para financiar las pensiones públicas, sino que se habrá contribuido al deterioro del estado del bienestar. Las listas de espera en los hospitales se alargarán, el número de plazas disponibles en las escuelas públicas se reducirá…”. Que aquesta immigració funcioni en entorns econòmics i laborals precaris, de baixos sous, els converteix en destinataris directes dels serveis assistencials de les administracions públiques (estatal, autonòmica, municipal), fins a desbordar-los. Igualment, en altres àmbits, com el judicial (les cues al registre són terrorífiques), o els transports públics.

Però no és l’únic factor. En els darrers temps les polítiques del govern del PSOE i del tripartit s’orienten clarament a aquest saqueig de les classes mitjanes. La pressió fiscal no s’ha reduït i l’estat no posa més ni millors serveis a disposició d’aquestes classes mitjanes. Aquests governs s’han llençat a una demencial campanya assistencial, reconvertits en repartidora indiscriminada, a donar diners a tort i dret amb uns criteris que, probablement, tornin a excloure les classes mitjanes, o incrementin brutalment la despesa de l’estat amb aquestes polítiques absurdes i fungibles, que a la seva vegada incrementaran la pressió fiscal sobre aquestes classes mitjanes..

Tornem a l’inici en un petit parèntesi. El que és normal en la prestació d’un servei és que en pugui gaudir aquells que han contribuït al seu finançament. Quan aquesta regla no es compleix estem davant una situació d’abús. Algú se’n beneficia abusivament. En l’àmbit privat, p.ex. quan ens fem d’una mútua, s’estableixen períodes de cadència, amb l’alta no hi ha un gaudi immediat de tots els serveis. Això, els nostres governs, i per als serveis públics, han estat incapaços de gestionar-ho d’una manera justa, i algú se’n beneficia en condicions abusives respecte els ciutadans que ho han fet possible. El cas dels estudiants de Medicina és, si voleu, tan clar com innocent. Però en el sector mèdic, posem el cas, fins i tot els immigrants il·legals han tingut i tenen accés ilimitat a totes les prestacions sanitàries, fins i tot amb un dia d’estada aquí. Un amic metge de capcelera m’explicava la invasió de familiars d’immigrants molts dels quals només estan empadronats, i que arriben expressament amb la idea de ser atesos per la nostra sanitat.

En Xavier Sala, a l’article citat, ja s’hi referia: “una posible solución (y admito de entrada que es políticamente irrealizable, pero puede ayudar a pensar en el problema) sería el cobro de una cuota de entrada a toda persona que desee inmigrar a España, con el objetivo de compensar las pérdidas que se causa a los que han construido el estado del bienestar con sus cotizaciones de muchos años”. En qualsevol cas, el que seria important és que aquest principi, amb independència de com es concreti, es tingués present, orientés les decisions en l'àmbit de les polítiques públiques.

Dissortadament els governs del PSOE i el tripartit estan recorrent un camí contrari. L’ajut als nous nats, que s’atorgarà indiscriminadament a qualsevol persona que tingui residència legal (per tant també a tota la nova immigració, que a més sabem que són els més donats a les famílies nombroses, i per tant tindran 1.000 euros més obra i gràcia de la transaccional d’ERC). O el tema de l’ajut als pisos, etc. La repartidora, aquesta pràctica execrable i caciquil s’eleva així a categoria de polítiques públiques socials.

Jo no vull que em donin euros si em vull comprar un pis. Prefereixo que no em massacrin amb l’impost de transmissions patrimonials. No cal que em donin euros si tinc un fill, vull que em descomptin les despeses sanitàries que els hi he estalviat, i, en tot cas, que em garanteixin que tindrà plaça pública digna en una llar d’infants i a l’escola, i que si no és així no em persegueixin si vull pagar una escola pels meus fills, que no em tractin com a un criminal.

Comparteixo la inquietud perquè tots els ciutadans de Catalunya gaudeixin d’igualtat d’oportunitats, i la preocupació per assegurar un nivell de prestacions bàsiques de qualitat per a tots. Però tot té un límit. I aquest límit s’ha superat i posa en risc la majoria social del nostre país, que és vilment saquejada i amb absoluta impunitat. Només em faltava sentir avui en Tardà, d’ERC, al Congrés, reivindicant un sou per a tothom. Demencial. Aquesta gent fa tant de temps que només viu del partit, està tan allunyada de la realitat, que tot el que surt de les seves boques és una pura bogeria, un perill constant.

El saqueig de les classes mitjanes. Un agent social majoritari però indefens, desorganitzat, excessivament individualista i orientat a satisfer les seves necessitats amb el seu esforç. Les necessitats, inquietuds, problemes, de les classes mitjanes no estan a l’agenda política. El dia que algú les incorpori com a element central del seu discurs les estructures d’aquesta partitocràcia corrupta, ideològicament perversa i immoral i governamentalment nefasta… tremolaran.

3 comentaris:

joliu ha dit...

Quanta raó. Hi ha una immensa classe mitjana que contribueix al bon funcionament de l'Estat del Benestar no utilitzant-lo. A part de pagar-lo, és clar.
La sanitat, l'educació, els transports públics, l'àrea verda, el Bicing, els HPO... estan dissenyats per donar servei a uns pocs i és condició necessària que tú i jo paguem la nostra mútua, l'escola privada, el cotxe, el nostre pis, el nostre pàrquing... Si no renucièssim voluntariament als drets que mantenim provocariem el col·lapse.
Cal reintroduïr el concepte d'ascensor social. És positiu que rebi prestacions qui no se les pot pagar sempre i quan no situiïs al receptor en una posició social superior a aquell que fa un esforç laboral i fiscal superior.

Manel des de Khe ha dit...

El mateix esta passant en alguns països europeus, com Bèlgica a on a guanyen la dreta nacionalista anti immigrants (o xenòfob segons com es miri).

El pitjor que ens pot passar a Catalunya es caure en aquest parany i això no vol dir que em de ulls clucs al problema, el que vol dir és que s'ha de trobar les solucions per solucionar-lo o com a mínim per disminuir els efectes negatius. El problema clau no és els immigrants, el problema son la manca de recursos que tenim (més aviat que no tenim), la possibilitat de fer lleis que impedeixin les trampes amb el tema de les Universitats, i potser començar a cercar solucions per la sanitat, tal com a Alemanya ja han fet en implementar 6 euros per la primera visita que fas, és a dir, si per exemple tens que tornar per a revisar el si el tractament que t´ha donat el metge es correcte o no, a les hores no pagues.

Tresinores ha dit...

Encertadissím post. La classe mitja és aquella que fa un gran esforç econòmic i alhora veu com cada dia s'allunya més de tota prestació. Massa rics per tenir un pis de protecció i massa pobres per comprar un pis al seu barri de tota la vida. Així, la classe mitja acaba convertint-se en una classe de llogaters o directament pot començar a dubtar si, tot i el seu esforç realment pertany a allò que entenem per classe mitja.

Anys enredera aquesta classe vivia en confort, sense grans luxes ni ostentació però alhora sense una gran preocupació per la seva estabilitat econòmica a mig termini. Res a veure amb la situació actual, la transformació ha estat espectacular i dramàtica: Una classe social més formada que mai i que viu més al dia que mai i amb dificultats d'accés a l'habitatge i quan pot hipotecar-se a 30-40 anys ho fa en llars molt per sota de les seves expectatives.

Resulta prou simptomàtic que una classe mitja alhora de tenir nens parli dels ajuts de l'administració i a més a més consideri que son insuficents.

Veient els resultats, moltes generacions comencen a plantejar-se si la seva classe social de partida ( la dels pares) es la que tenen ells. O han fracassat o la classe mitja ja no és el que era.

La nostra societat ha crescut molt i ràpid en els últims anys, però ho ha fet per baix. Els immigrants augmenten els gruix de classe baixa desplaçant fins i tot els que en formaven part fins aleshores. Aquesta classe social fa un consum intensiu del que coneixíem com estat del benestar , des de sanitat a escolarització. Així, la classe mitja s'allunya dia a dia de l'estat del benestar.

De fet i amb el sistema actual, es podria canviar perfectament la nomenclatura tradicional de les classes socials que ja no es descriptiva i de la classe alta mitja i baixa en podríem dir classe evasiva, pagadora i perceptora.