Treballant un diumenge d'agost...

Parèntesi en les meves vacances. Estic bastant descolocat. Tinc la sensació d'esgotament anímic, d'incredulitat, de que les coses, a molts nivells, estan sortint malament, i, el que és pitjor, que al meu voltant han passat i estan passant moltes coses tristes en molt poc temps.

La setmana passada va ser dura. Una setmana davant pel davant del dolor, de la pèrdua d'éssers estimats de persones que estimes, del dolor en els que t'estimes, de la malaltia. I no perquè ja hi hagi passat abans és menys dur, i ens toca viure-ho des de la fe o des de la nostra pròpia moral amb tots els dubtes del món. Dies o setmanes que s'embosquen en les nostres vides i de sobte se'ns llencen a sobre cruelment, com a feres.

La distància física i mental de les vacances, malgrat haver hagut de pujar a BCN, i tornar-hi a ser-hi en aquests moments, i tota aquesta sèrie d'esdeveniments m'han provocat fins i tot una certa apatia a l'hora d'escriure coses. De què parlar? Vaig intentar fer-ho d'allò que em preocupava i em commovia, però no em vaig agradar.

Dissortadament un altre fet m'ha tornat arguments sobre el silenci. La mort d'en Xirinachs. Sincerament, políticament, ja poca gent se'l prenia seriosament. Les seves virtuds l'havien convertit alhora en hostatge d'una manera de fer política que difícilment trobava espai en els nostres temps. Irreductible, antiheroi, quixotesc... El mateix pel que va ser lloat com a antifranquista (p.ex. les seves vagues de fam davant la presó Model) ara era observat, en les seves campanyes persistents per la nostra llibertat, com una cosa estrafolària. No tinc les mans netes, per més que em manifestés per la seva llibertat i en la seva solidaritat davant el seu encausament i posterior empresonament per l'Audiència Nacional. No les tinc.

Llavors em semblava que les seves campanyes i denúncies estaven "fora del mercat", que s'havia quedat sense espai, i que les coses anaven ara d'una altra manera, com si estigués descatolgat. Quanta inocència la meva, Déu meu! Quina poca modèstia i quanta pressumpció que a hores d'ara es revela tan estúpida com perillosa per al nostre país.

Aquest dijous, dia 16 d'agost del 2007, a la basílica de Santa Maria del Mar tindran lloc el funeral per Lluís Maria Xirinachs. Procuraré ser-hi. Crec que s'hi ha de ser. Per la seva memòria, sobretot, però també pel nostre país. Perquè la seva mort no pot ser inútil i perquè crec que hi ha una crida desesperada d'amor al país, malmès en mans dels actuals polítics, que ens obliga a reaccionar.

Des d'aquest bloc m'he manifestat molt crític amb l'actual classe política i n'he explicat les causes. Però amb qui amb especial convicció m'he mostrat més bel·ligerant és amb el tripartit, i penso seguir-ho fent. I si em permeteu que giri una mica més la clau, encara m'he mostrat singularment agressiu és amb l'actual ERC i la seva direcció. I també això penso seguir-ho fent.

El somni malmès d'una pàtria lliure i pròspera, d'un país on tot estava per fer i tot era possible encara s'ha anat trencant a les nostres mans i ERC i la seva direcció són l'últim jugador que ha tingut a les seves mans fer alguna cosa il·lusionant, i l'únic que han fet és ensorrar encara més el país, i acabar-lo de convertir en una cova de saquejadors i matons que es passegen amunt i avall dels despatxos i del Diari Oficial de la Generalitat com a únic objectiu polític.

Què trist! No m'he pogut treure del cap un subtitol del telenotícies d'aquest diumenge, vomitiu, que il·lustrava la reunió dels Montilla, Carod, Saura, Nadal i Castells (crec que hi eren tots cinc). El titular de la notícia era "TREBALLANT UN DIUMENGE D'AGOST". És tolerable tant de desvergonyiment?? Fins a quin punt TV3 és una miserable cadena de TV més pilota i llefiscosament obedient al poder que mai!!!!! És un escàndol. Uns personatges que despareixen íntegrament durant tota la crisi (crisi extraordinària i a tot arreu -carreteres, trens, aeroports, electricitat...), un president absolutament desaparegut, ni una miserable declaració a una ràdio, res de res... i el titular de TV3 és TREBALLANT UN DIUMENGE D'AGOST.

Ho sento. És molt fort tot el que està passant i requereix alguna resposta superior a la que està tenint. El complot, la conxorxa tripartita, amb ERC convertida en la crossa estúpida dels sociates està portant el país a la ruïna. També en tots els sentits, però especialment pel que significa de desnacionalització.

Ara potser dijous a Santa Maria del Mar també hi assistirà -o ho intentarà- algun d'aquests caragirades que es referien, també a n'en Xirinachs, com a un friki (curiós, el mateix adjectiu que els molt il·lustres i il·lustrats fan servir respecte la seva militància). Però serem majoria, una absoluta majoria, els que hi assistirem per retre homenatge a un lluitador insubornable, irreductible, una persona que mai va tenir cap por ni recança a encapçalar, fins i tot des de la sol·litud, la lluita per totes aquelles coses en les que crèia. I bàsicament, Xirinachs crèia en el nostre país i en la seva llibertat. I és a la seva actitud a la que apel·lo, de coratge individual per damunt de tot.

Potser una mica d'aquest coratge i la poca mandra a posar-se a la feina que va tenir ens vindria molt bé ara, que tots semblem ressignats a aquest estat de les coses, com si no hi poguéssim fer res.