N'hi ha prou amb un canvi d'estratègia?

L'amic blocaire Odalric fa una sèrie de comentaris al meu darrer post, plantejant uns dubtes i inquietuds que, segons com, podria compartir, però no quan elevo una mica la mirada.

El que planteja és l'escenari polític i de govern que podria sorgir d'una possible tercera via, que, segons ell, incrementarien l'hegemonia socialista, i sumirien el país en una fatalitat aritmètica de possibles combinatòries de govern.

Tanmateix, jo crec que mirant-s'ho des d'aquest punt de vista és impossible que el nostre país reprengui el vol mai. Si mai això de la tercera via arribés a concretar-se es faria en unes condicions molt especials i amb un horitzó polític radicalment diferent del que hi ha ara. Em permeto, en aquest post, la llicència d'especular una mica i de somiar.

En el títol del post em pregunto si n'hi ha prou amb una nova estratègia, perquè a hores d'ara aquesta possibilitat d'una nova estratègia sembla que sigui el màxim a què podem aspirar, i, les coses com siguin, és una opció que només planteja i defensa de debò en Joan Carretero. La resta d'actors del nostre actual escenari polític més aviat, o defensen aferrissadament les actuals estratègies (tot el tripartit, incloent l'entusiasme de l'actual direcció d'ERC), o defugen de plantejar-ne cap altra d'alternativa d'una manera clara, reconeixible¨(CiU).

Us reprodueixo el primer paràgraf de l'article d'en Ramon Tremosa avui dijous a l'Avui, un cop més interessantíssim:

"Algunes infraestructures a Catalunya van cap al gran col·lapse però els partits catalans no han consensuat un relat comú sobre per què hem arribat fins aquí. El PSC no s'ha sumat a l'exigència unànime de responsabilitats al govern central, per fer caure el ministre corresponent, i no ha forçat la publicació de dades d'inversió pública liquidada de l'Estat per territoris, fet que alimenta la demagògia contra Catalunya. És hora d'exigir responsabilitats al PSC pel seu vot al Congrés de Diputats, així com també als partits que l'han encimbellat al poder regional català i que l'hi segueixen mantenint. I també a aquells partits que van aprovar la seva proposta d'Estatut (d'inspiració clarament socialista en els aspectes clau) i que ara difícilment poden capitalitzar des de l'oposició un col·lapse com el que patim. El desenllaç del nou Estatut ha estat més propi de Sicília, ja que s'han primat els comportaments individualistes, que no pas de Flandes i de les diferents reformes que han proposat i que ara tornen a proposar a l'Estat belga."

Comparteixo 100% l'escenari descrit per R. Tremosa. ATRAPATS!, podríem subtitular-lo. És ben bé així. Els dos partits nacionalistes presoners de la seva pròpia dinàmica fratricida, i abocats, estúpidament, únicament a conformar majories amb els socialistes. Què podem esperar d'un escenari així? Poques coses, o cosetes, anar fent... i, en qualsevol cas, pèrdua d'oportunitats.

La situació descrita pel Ramon només té a hores d'ara un actor polític capaç de trencar-la, i és en Carretero. Però fins i tot així em pregunto si això fora suficient, si amb això n'hi hauria prou perquè realment el nostre país pogués avançar nacionalment amb pas convincent, ferm, sense cadenes.

Possiblement no. Tinc la sensació, no prou processada políticament, que la caòtica situació política i de govern del país, la manca de perspectives i horitzons nacionals, la desil·lusió generalitzada, etc. requereixen d'alguna cosa més (alerta, que el que proposa Carretero ja és una sacesejada fenomenal i un repte de primera magnitud!). Sovint, i perdoneu aquesta confessió tan poc elaborada políticament, el que penso que aquest país reclama, de debò, és fer FOC NOU. Els francesos, en situacions de crisi d'aquest tipus, han tingut sempre el recurs de "refundar" la República. Quan el sistema es col·lapsa, aquesta refundació de la República és una manera de visualitzar el trencament amb els vicis del passat que han portat a aquest col·lapse, perquè els pedaços ja no serveixen i no es pot continuar amb componendes.

D'alguna manera això crec que és el que reclama i necessita el nostre poble. Tenim un petit problema: què collons podem refundar nosaltres???

Des del punt de vista de sistema polític, l'única opció real de regeneració i refundació 100% a les nostres mans és la que implicaria un canvi total en el panorama polític, amb un moviment que timonegés aquesta refundació des de la ciutadania, des d'idees i conceptes polítics nous, que alliberés tot el pesat llast de l'actual escenari, que deriva pràcticament sense canvis de les primeres eleccions del postgranquisme (ERC, amb els dos pactes tripartits, ha llençat per la borda el capital polític renovador amb què hi arribava, per això ara mateix estem parlant com ho estem fent. Si no l'hagués llençat, a hores d'ara seria la gran opció i esperança nacional).

Una refundació des de la prioritat nacional, però també, crec jo, amb l'objectiu d'abandonar tot el llast ideològic que ha paralitzat durant tant de temps el país (la maleïda superioritat moral i falsos mites del progressisme espanyol, hegemònic a Catalunya durant aquestes dècades), i situar els nous eixos ideològics, econòmics, socials i territorials bàsics sobre els que volem bastir aquesta refundació. Que òbviament han de ser centrals respecte les aspiracions de la nostra societat i entorn, però radicals en la necessitat de renovació i impuls.

Però una operació d'aquesta mena només pot tenir èxit si compta amb nous lideratges, basats en el coratge, la capacitat, la preparació, el patriotisme i l'empenta (tots els valors dels que està mancada la nostra actual classe política). No és fàcil identificar aquests lideratges, que, salvant totes les distàncies i objectius, m'agradaria somiar similar al dels homes de la Mancomunitat.

Tenim empresaris competitius i emprenedors, intel·lectuals sòlids, acadèmics brillants, gestors experimentats i molta gent compromesa amb el seu país, però... de fet no és fàcil res. L'únic que a hores d'ara podem certificar, és que per a les burocràcies dels partits, que a hores d'ara governen íntegrament tots els partits del Parlament de Catalunya, convertides en una autèntica casta, ha estat molt fàcil, massa, expulsar tota aquesta gent preparada que tenim de l'escenari polític.