Fa unes setmanes vaig recomanar la lectura del llibre "La guerra fallida d'Israel contra Hezbolah", de Renaud Girard, publicat per l'editorial Malabar.
Ara que l'he llegit i rellegit per gaudir-ne plenament, encara ho faig amb més intensitat. El llibre compleix plenament el seu objectiu: explicar amb claredat les claus del conflicte que desencadena les contínues agressions del moviment islamista Hezbolah, la resposta, la legítima resposta "nunca hubo una guerra más legítima", d'Israel, i els elements bàsics tant de la dimensió militar del conflicte com de la política. A més a més, retrata l'estat d'ànim de la reraguarda israelita i els conflictes latents en una societat democràtica, permanentment amenaçada, i que sap perfectament que la més mínima feblesa significarà la seva aniquilació. Com funciona el Tsahal? Què són els golani? Com es mobilitzen els reservistes? Com es relacionen entre ells soldats i oficials de diferents races, origen, llengua, classes socials, etc.?
Confio que l'editorial no s'emprenyi si em permeto destacar -desordenadament- alguns paràgrafs que m'han semblat especialment interessants i reveladors:
- Este reservista se llama Yaïr y es en la vida civil director de una escuela primaria de Lod: "¿Qué es lo que siento? ¡Frustración!... A lo largo de este mes de guerra el ejército ha tenido las manos atadas por los dirigentes políticos. No nos han dejado terminar nuestro trabajo y poder aplastar a Hezbolah de una vez por todas, empleando toda la potencia del Tsahal. En Oriente Medio no se puede titubear cuando se es atacado, porque en ese caso lo que se hace es enviar un mensaje de debilidad a los enemigos. Por ello esta historia no ha terminado."
-Bialik (65 anys, propietari d'un petit hotel familiar que pervé d'una família jueva instal·lada a la regió des del s. XIX): "Hezbolah violará esta tregua cuando le convenga. Hemos tenido que ceder (es refereix a la treva i l'acceptació de la resolució i intervenció de l'ONU, amb una força pacificadora interposada) porque Israel es muy pequeño y no puede permitirse tener a todo el mundo contra él. Pero ustedes los europeos son totalmente inconscientes de la amenaza islamista. Irán ahora va a por nosotros, pero mañana será el turno de ustedes."
-Los árabes de nacionalidad israelí son hoy en día un millón. Descienden de los 200.000 palestinos que no huyeron de sus casas durante la Guerra israelí-árabe de 1948 (la que segueix el reconeixement d'Israel, i en la que van intervenir tots els països àrabs que l'envoltaven amb l'objectiu de llençar tots els jueus al mar) y mantienen un espíritu de solidaridad con los palestions menos afortunados que se fueron "por quinze días" en busca de refugio a los países árabes vecions y que ya no pudieron regresar jamás. Al elegir a sus propios diputados en la Kneser (cuyos discursos retransmitidos por la TV son, en esta quinta semana de guerra, violentamente hostiles a la campaña aérea llevada a cabo por el gobierno...), utilizan plenamente la libertad de expresión garantizada por la democracia israelí. Pero, beneficiándose como hacen de todas las ventajas sociales de un estado moderno y de la prosperidad económica de Israel en el contexto del Oriente Medio, serían muy pocos los árabes israelíes que querrían cambiar su pasaporte por el de un Estado palestino que se estableciese en Cisjordania y Gaza".
-"Los árabes israelíes legalmente sólo difieren en un aspecto de los cinco millones de judíos que viven en Israel: están exentos de realizar el servicio militar. Este hecho dificulta considerablementge su integración en una sociedad en la que el ejército es la institución más respetada del país y el crisol de las futuras élites política y económica".
Interessants, oi? Un milió d'àrabs israelís, 800.000 més dels que es van quedar... (molt malament no sembla haver-los-hi anat). Un milió d'àrabs i cinc milions de jueus... i tot els veïns en contra.
Origen de l'armament de Hezbolah:
Des de la retirada israelí del sud del Líban, en compliment de la resolució de l'ONU, Hezbolah, incomplint la mateixa i davant la passivitat de l'ONU i del tot el món, va ocupar totes les posicions i s'ha anat equipant de tota mena d'armament per a la seva lluita islamista contra Israel. Només en els primers quatre dies del conflicte, Hezbolah llença un miler de míssils a l'atzar sobre el territori d'Israel: els clàssics katiuskes, els modificats a l'Iran per incrementar el seu abast, els Grad 1 i Grad 2 fabricats a Síria i els míssils estratègics Fajura 3 (240 mm de calibre i 45 km d'abast) i Fajura 5 (330 mm i 75 km d'abast) fets a l'Iran.
-Moshe Gottlieb, professor universitari i tinent coronel en la reserva que ha estat mobilitzat, després d'un discurs del líder de Hezbolah proclamant la victòria, accepta que "si sus objetivos constituían en matar al mayor número posible de soldados judíos y convertirse así en un héroe de las masas populares políticamente frustradas del mundo árabe-musulmán, ha triunfado brillantemente. Por el contrario, Hezbolah ha perdido el poder de disuasión que le daba su inmenso stock de misiles de todos los tipos, tanto de fabricación siria como iraní. "Han caído sobre territorio israelí casi 4.000 cohetes, matando a 43 civiles. Es algo terrible para las familias afectadas, pero no es gran cosa en términos absolutos. Cada año mueren 500 israelíes en accidentes de tráfico. Los atentados suicidas hicieron casi un millar de muertos... No podrán intentar intimidar al gobierno israelí con esta amenaza.
Corolari:
Una guerra fallida no es lo mismo que una guerra perdida. La pretensió del jefe de Hezbolah de haber conseguido una victoria estratégica histórica sobre Israel es ridícula. Si los 1.100 muertos civiles (Hezbolah ha emprat sistemàtica la tàctica d'atac des d'habitatges civils, hospitals, etc.), 900.000 desplazados, 15.000 viviendas destruidas o dañadas, y la desaparición de las principales infraestructuras de transporte en el sur y el este del Líbano constituyen una victoria, ¿qué es entonces una derrota?
Algunos observadores constatan que Israel se ha abierto paso, alterando brutalmente el statu quo anterior, tanto a nivel militar como político. La posición de seguridad global del Estado judío es, según dicen, mejor hoy en día que antes de la guerra, ya que la Resolución 1701 del Consejo de Seguridad de la ONU representa un avance real para Israel. Efectivamente, ha conseguido que su frontera norte sea defendida por una fuerza internacional europea que respalda el despliegue del Ejército Regular libanés.... e Israel está en trance de conseguir la interrupción de las entregas de armas a Hezbolah procedentes de Siria e Irán.
Tanmateix, i com posteriorment ha assenyalat l'informe winograd, la guerra no va ser correctament conduïda ni per les instàncies polítiques ni per les militars. Quan va entrar en vigor l'alto el foc, "los oficiales y reservistas, empujados por los medios de comunicación israelíes, se lanzaron contra el gobierno y el Estado Mayor, acusándolos de haberlos arrastrado a una aventura costosa y desprovista de victoria sin la debida preparación. El Tsahal deberá llevar a cabo una revisión completa de su doctrina sobre el empleo de fuerzas."
Israel, que és una democràcia, ha analitzat i continuarà analitzant el que ha passat, i si no abans, les eleccions permetran establir responsabilitats polítiques i, atenent a que l'exèrcit d'Israel és un exèrcit de ciutadans, "en algunos puntos semejante a la Atenas de Pericles o a la República romana de la época de las guerras púnicas", el debat també es produeix en temes militars. El Tsahal sap que de la seva fortalesa i capacitat de reacció en depèn l'existència del seu poble.
A l'altra banda, dissortadament, els islamistes de Hezbolah van interpretar el desig de pau d'Israel com a símbol de feblesa. Per això va atacar. "¿Qué quiere? A esa gente no le interesa la paz ni el bienestar económico, ni tan siquiera la vida. ¡Su única ambición es convertirse en mártires!"
Aquesta és, també, la gran amenaça per a nosaltres, per al món cristiàs, per al món occidental, per a la llibertat i la civilització. Ens enfrontem a una religió on s'ha imposat el fanatisme, l'exclusió, una religió lliberticida i que pretén imposar-se allà on hi hagi un musulmà. I un exèrcit de fanàtics disposats a convertir-se en màrtirs en qualsevol moment.
Ara que l'he llegit i rellegit per gaudir-ne plenament, encara ho faig amb més intensitat. El llibre compleix plenament el seu objectiu: explicar amb claredat les claus del conflicte que desencadena les contínues agressions del moviment islamista Hezbolah, la resposta, la legítima resposta "nunca hubo una guerra más legítima", d'Israel, i els elements bàsics tant de la dimensió militar del conflicte com de la política. A més a més, retrata l'estat d'ànim de la reraguarda israelita i els conflictes latents en una societat democràtica, permanentment amenaçada, i que sap perfectament que la més mínima feblesa significarà la seva aniquilació. Com funciona el Tsahal? Què són els golani? Com es mobilitzen els reservistes? Com es relacionen entre ells soldats i oficials de diferents races, origen, llengua, classes socials, etc.?
Confio que l'editorial no s'emprenyi si em permeto destacar -desordenadament- alguns paràgrafs que m'han semblat especialment interessants i reveladors:
- Este reservista se llama Yaïr y es en la vida civil director de una escuela primaria de Lod: "¿Qué es lo que siento? ¡Frustración!... A lo largo de este mes de guerra el ejército ha tenido las manos atadas por los dirigentes políticos. No nos han dejado terminar nuestro trabajo y poder aplastar a Hezbolah de una vez por todas, empleando toda la potencia del Tsahal. En Oriente Medio no se puede titubear cuando se es atacado, porque en ese caso lo que se hace es enviar un mensaje de debilidad a los enemigos. Por ello esta historia no ha terminado."
-Bialik (65 anys, propietari d'un petit hotel familiar que pervé d'una família jueva instal·lada a la regió des del s. XIX): "Hezbolah violará esta tregua cuando le convenga. Hemos tenido que ceder (es refereix a la treva i l'acceptació de la resolució i intervenció de l'ONU, amb una força pacificadora interposada) porque Israel es muy pequeño y no puede permitirse tener a todo el mundo contra él. Pero ustedes los europeos son totalmente inconscientes de la amenaza islamista. Irán ahora va a por nosotros, pero mañana será el turno de ustedes."
-Los árabes de nacionalidad israelí son hoy en día un millón. Descienden de los 200.000 palestinos que no huyeron de sus casas durante la Guerra israelí-árabe de 1948 (la que segueix el reconeixement d'Israel, i en la que van intervenir tots els països àrabs que l'envoltaven amb l'objectiu de llençar tots els jueus al mar) y mantienen un espíritu de solidaridad con los palestions menos afortunados que se fueron "por quinze días" en busca de refugio a los países árabes vecions y que ya no pudieron regresar jamás. Al elegir a sus propios diputados en la Kneser (cuyos discursos retransmitidos por la TV son, en esta quinta semana de guerra, violentamente hostiles a la campaña aérea llevada a cabo por el gobierno...), utilizan plenamente la libertad de expresión garantizada por la democracia israelí. Pero, beneficiándose como hacen de todas las ventajas sociales de un estado moderno y de la prosperidad económica de Israel en el contexto del Oriente Medio, serían muy pocos los árabes israelíes que querrían cambiar su pasaporte por el de un Estado palestino que se estableciese en Cisjordania y Gaza".
-"Los árabes israelíes legalmente sólo difieren en un aspecto de los cinco millones de judíos que viven en Israel: están exentos de realizar el servicio militar. Este hecho dificulta considerablementge su integración en una sociedad en la que el ejército es la institución más respetada del país y el crisol de las futuras élites política y económica".
Interessants, oi? Un milió d'àrabs israelís, 800.000 més dels que es van quedar... (molt malament no sembla haver-los-hi anat). Un milió d'àrabs i cinc milions de jueus... i tot els veïns en contra.
Origen de l'armament de Hezbolah:
Des de la retirada israelí del sud del Líban, en compliment de la resolució de l'ONU, Hezbolah, incomplint la mateixa i davant la passivitat de l'ONU i del tot el món, va ocupar totes les posicions i s'ha anat equipant de tota mena d'armament per a la seva lluita islamista contra Israel. Només en els primers quatre dies del conflicte, Hezbolah llença un miler de míssils a l'atzar sobre el territori d'Israel: els clàssics katiuskes, els modificats a l'Iran per incrementar el seu abast, els Grad 1 i Grad 2 fabricats a Síria i els míssils estratègics Fajura 3 (240 mm de calibre i 45 km d'abast) i Fajura 5 (330 mm i 75 km d'abast) fets a l'Iran.
-Moshe Gottlieb, professor universitari i tinent coronel en la reserva que ha estat mobilitzat, després d'un discurs del líder de Hezbolah proclamant la victòria, accepta que "si sus objetivos constituían en matar al mayor número posible de soldados judíos y convertirse así en un héroe de las masas populares políticamente frustradas del mundo árabe-musulmán, ha triunfado brillantemente. Por el contrario, Hezbolah ha perdido el poder de disuasión que le daba su inmenso stock de misiles de todos los tipos, tanto de fabricación siria como iraní. "Han caído sobre territorio israelí casi 4.000 cohetes, matando a 43 civiles. Es algo terrible para las familias afectadas, pero no es gran cosa en términos absolutos. Cada año mueren 500 israelíes en accidentes de tráfico. Los atentados suicidas hicieron casi un millar de muertos... No podrán intentar intimidar al gobierno israelí con esta amenaza.
Corolari:
Una guerra fallida no es lo mismo que una guerra perdida. La pretensió del jefe de Hezbolah de haber conseguido una victoria estratégica histórica sobre Israel es ridícula. Si los 1.100 muertos civiles (Hezbolah ha emprat sistemàtica la tàctica d'atac des d'habitatges civils, hospitals, etc.), 900.000 desplazados, 15.000 viviendas destruidas o dañadas, y la desaparición de las principales infraestructuras de transporte en el sur y el este del Líbano constituyen una victoria, ¿qué es entonces una derrota?
Algunos observadores constatan que Israel se ha abierto paso, alterando brutalmente el statu quo anterior, tanto a nivel militar como político. La posición de seguridad global del Estado judío es, según dicen, mejor hoy en día que antes de la guerra, ya que la Resolución 1701 del Consejo de Seguridad de la ONU representa un avance real para Israel. Efectivamente, ha conseguido que su frontera norte sea defendida por una fuerza internacional europea que respalda el despliegue del Ejército Regular libanés.... e Israel está en trance de conseguir la interrupción de las entregas de armas a Hezbolah procedentes de Siria e Irán.
Tanmateix, i com posteriorment ha assenyalat l'informe winograd, la guerra no va ser correctament conduïda ni per les instàncies polítiques ni per les militars. Quan va entrar en vigor l'alto el foc, "los oficiales y reservistas, empujados por los medios de comunicación israelíes, se lanzaron contra el gobierno y el Estado Mayor, acusándolos de haberlos arrastrado a una aventura costosa y desprovista de victoria sin la debida preparación. El Tsahal deberá llevar a cabo una revisión completa de su doctrina sobre el empleo de fuerzas."
Israel, que és una democràcia, ha analitzat i continuarà analitzant el que ha passat, i si no abans, les eleccions permetran establir responsabilitats polítiques i, atenent a que l'exèrcit d'Israel és un exèrcit de ciutadans, "en algunos puntos semejante a la Atenas de Pericles o a la República romana de la época de las guerras púnicas", el debat també es produeix en temes militars. El Tsahal sap que de la seva fortalesa i capacitat de reacció en depèn l'existència del seu poble.
A l'altra banda, dissortadament, els islamistes de Hezbolah van interpretar el desig de pau d'Israel com a símbol de feblesa. Per això va atacar. "¿Qué quiere? A esa gente no le interesa la paz ni el bienestar económico, ni tan siquiera la vida. ¡Su única ambición es convertirse en mártires!"
Aquesta és, també, la gran amenaça per a nosaltres, per al món cristiàs, per al món occidental, per a la llibertat i la civilització. Ens enfrontem a una religió on s'ha imposat el fanatisme, l'exclusió, una religió lliberticida i que pretén imposar-se allà on hi hagi un musulmà. I un exèrcit de fanàtics disposats a convertir-se en màrtirs en qualsevol moment.
1 comentari:
Molt interessant l'article. De fet, m'has fet venir ganes de comprar-me el llibre.
La diferència entre Israel i els seus veïns és clara als meus ulls, però absurdament pateix d'incomprensió a Europa.
Més d'hora que tard hom sabrà que la frontera de la llibertat la defensa aquest petit país de la Mediterrània...
(gràcies pel mail!)
Publica un comentari a l'entrada