diumenge, d’octubre 05, 2008

Coses que només passen a ERC (amb E d'escorxador)


El post anterior, on assenyalava directament els militants d’ERC que havien votat Puigcercós i Carod com a responsables de les debacles electorals que està patint ERC i de les que pronostiquen les enquestes, el vaig fer... dijous de matinada.

No coneixia, per tant, quan els augurava un futur diabòlic, els sorprenents resultats a nivell de signatures que s’han produït per al congrés de Barcelona ciutat. D’haver-los conegut és evident que m’hauria cebat molt més en aquest argument, contra l'estupidesa que exhibeix bona part –la part majoritària- de la militància d’ERC. Estupidesa que es correspon totalment amb la de l’actual direcció. És ben bé allò que els militants d’ERC dels corrents continuïstes poden dir ben alt que “tenim el que ens mereixem”.

Posem-nos en antecedents. A la ciutat de Barcelona és on ERC ha patit el seu retrocés més brutal. Un retrocés que podríem definir, senzillament, com a acollonant.

Perquè si ets un partit polític i no t’acollona perdre més del 50% dels teus vots, ja em direu què t’ha d’acollonir a la vida. Bé, sí una altra cosa: a la direcció d’ERC hi ha una cosa que l’acollona més que perdre el 50% dels vots, i és perdre les poltrones. Com deia en el post anterior, fa temps que la direcció d’ERC només pren decisions en clau personal, d’assegurar-se la poltrona.

Però és clar, en el cas de la ciutat de Barcelona això és clamorós. Clamorós que rima amb Amorós, ves per on…

I és que el senyor Amorós, un altre cop candidat a continuar presidint la Federació de Barcelona Ciutat, és el responsable del partit en el lloc on més vots ha perdut. El sr. Amorós, a més, pertany al sector Portabella, que és un dels candidats del partit que més vots ha perdut en unes eleccions.

La situació, per tant, és esperpèntica. Tots dos, Amorós i Portabella, haurien d’haver presentat la renúncia, dimitit, fa molt de temps. Moooolt de temps. Quan hom perd més del 50% dels vots no li queda absolutament cap altra sortida que la de retirar-se educadament. Però això, és clar, no entra al cap, ni de lluny, de cap membre de l’actual direcció d’ERC. Suposo que el Xuriguera que hi ha a la seu d'ERC deu tenir algun error d'impremta i no s'hi pot trobar el verb "plegar" ni "dimitir". Perquè l'il·lustrat sr. Ridao, que també es va fotre una patacada antològica, lluny de dimitir o dedicar-se a fer punt de creu... es presenta a Secretari General i, a més, resulta el candidat més votat de totes les eleccions internes. Són coses que només passen a ERC...

Però tornant al sr. Portabella, després de la monumental patacada que es va fotre, l’únic que se li acudí fou, per salvar la seva pell, dir que no entraria un altre cop al govern municipal. Una postura curiosa, ben curiosa, que li va servir per salvar el seu culet polític, però absolutament ridícula, esperpèntica. Perquè tota la seva gent va continuar als càrrecs que ocupaven (no tinc les més mínimes ganes de que ningú perdi la seva feina, però en termes polítics resulta curiós…). I perquè el sr. Portabella i ERC continuen donant suport pràcticament incondicional al govern muncipal. És a dir, me’n vaig però ens quedem i us dono igualment suport.

Una cosa així, una comèdia tan barata com aquesta jugadeta política, realment només pot passar a ERC. Però bé, el sr. Portabella i el sr. Amorós amb aquesta jugada van salvar els seus respectius culs polítics. I a viure, que són dos dies, i un i mig ja l’he cobrat.

Això sí: són uns grans seguidors del manual de ciència política del politòleg Marco Paquetti. Així, mentre perden més del 50% dels vots i continuen donant suport incondicional i estant presents al govern muncipal… de tant en tant surten a la premsa amb qualsevol xorrada política, com ara la pataleta aquesta per si el referèndum del tramvia per la Diagonal ha de ser vinculant o no. Demencial.

El sr. Portabella, a qui haig de reconèixer que en temes personals sempre s’ha portat bé amb mi, i és una persona de tracte exquisit, hauria d’haver presentat la seva dimissió de manera fulminant quan es va fotre l’hòstia que es va fotre. I el sr. Amorós, a BCN, també, evidentment, perquè si ERC ha perdut tal descomunal proporció de vots, i si ell era -i és i vol continuar essent- el màxim responsable del partit, alguna cosa hi té a dir o a veure.

Bé, doncs ni l’un ni l’altre ho van fer, això de presentar la dimissió. Ans al contrari, van fer tots els moviments possibles per continuar remenant les cireres.

I és aquí on es demostra l'estupidesa dels militants d’ERC que els hi donen suport. Perquè és clar, si ells no ho fan, el que seria normal a qualsevol lloc del món és que la militància els fes fora. Perquè se suposa que a ningú li agrada que el duguin a l’escorxador. I quan veiem aquestes pobres vaques que les duen a l’escorxador, si sabessin el que els espera se suposa que s’hi resistirien, que intentarien canviar el seu destí.

Doncs la militància d’ERC no. Han vist, veuen i saben que els han dut a l’escorxador polític (han perdut més del 50% dels vots… i els que perdran), i continuen donant suport als que els hi duen. És a dir, que si els militants d’ERC que donen suport al continuïsme fossin vaques, i fossin conscients del seu horrorós destí, s’hi avindrien, signarien -és un dir- a favor, donarien el consentiment. Aquestes coses només passen a ERC.

Un cas certament insòlit, ja no només en la naturalesa humana, sinó que m’atreviria a dir que en tot el regne animal.

Perquè ja em direu si no és insòlit, gairebé diria que patèticament commovedor, que un dels màxims responsables de la debacle, aspirant a perpetuar-se en el càrrec per seguir exhibint la seva incompetència, hagi aconseguit reunir les signatures que divendres va presentar:

Amorós: 440
Florensa: 243
Carandell: 117
Eduardo: 84

Aquestes coses només passen a ERC. Segurament perquè no només han canviat el logo, sinó el significat de les sigles, per esdevenir, políticament, l’Escorxador Republicà de Catalunya. Una autèntica pena, una situació miserable. Però sens dubte aquests militants poden dir ben alt allò de “tenim el que ens mereixem”.

Hi ha, a més, algunes altres coses dignes de ser comentades, perquè realment són coses que només passen a ERC.

Resulta que el sr. Amorós ha aconseguit a BCN més signatures que no pas vots va tenir el sr. Niubò. En principi tots dos són del mateix sector. Però ai làs! no ben bé. El sr. Amorós és del sector Carod sector Portabella, mentre que el sr. Niubò és sector Carod sector Niubò. I així, i vist com ha anat tot plegat, no seria d’estranyar que gent del sector Portabella del sector Carod no votés el sector Niubò del sector Carod.

Però després també ha passat el que passa a ERC –i suposo que a molts altres llocs, això ja no és exclusiu seu- i és que han posat a treballar la maquinària de col·locació al servei del candidat. No al servei del partit o del país, si fós així ja haurien plegat fa temps. Al servei del candidat que els garanteix el seu status quo, el seu way of life. I contra això, xiquets, estimats meus, s’ha demostrat que és molt difícil lluitar. Ja ho vaig analitzar amb números a la mà en el post “les xarxes clientelars, decisives en el resultat del congrés d’ERC” . Ara, un cop més, també.

Fins al punt que m’apunten que molt probablement el sr. Amorós tingui menys vots que signatures. Em consta la “repassada” de càrrecs i colocats que han fet. I em consta també que hi ha molt descontent entre la militància. Perquè, si volem baixar a coses més locals i de partit, la inutilitat del tal Amorós és tal que ha aconseguit que un casal gran com el que és el de Sarrià Sant Gervasi no tingui local, no tingui Casal. És ben bé una casa de bojos, aquest partit.

Finalment, haig de confessar-vos que m’ha sorprès negativament el nombre tan baix de signatures que ha obtingut Reagrupament. No es correspon amb la fortalesa que va exhibir Rcat a les eleccions de president i secretari general. Per això ho atribueixo a que potser s’ha produït una certa desmobilització, per cansament –que ho entenc perfectament- de bona part de la militància il·lusionada per canviar les coses. Confio que aquesta militància es mobilitzi divendres vinent, que són les eleccions, i aposti decididament per la Rut i la renovació a ERC, també a Barcelona.

Rcat, i més encara després de la fusió amb Esquerra Independentista, (per tant, RI) té un potencial humà magnífic a BCN ciutat. És important que la candidatura que encapçala la Rut Carandell, que és una excel·lent i preparadíssima candidata, treballi i pugui fer visible aquesta pluralitat i potencial, aquest equip. Després de la normal depressió pel triomf del continuïsme, cal adaptar-se al tipus de noves eleccions internes que suposen aquests congressos, que es viuen més en clau local i on el joc d’aliances possibles i estratègies és molt diferent del del congrés nacional. Fixeu-vos, sinó, en el que abans us deia, que n’Amorós ha tingut més signatures que no pas vots va tenir en Niubò… i que, no me n’he descuidat, hi ha un quart candidat en les files del carodisme, n’Eduardo. Una situació realment d’aquestes que només passen a ERC, tot i que presumiblement n’Eduardo no arribarà fins al final.

Ah! I una altra cosa, per a relativitzar el tema de les signatures en relació al resultat de les eleccions de divendres: aquest cop es podia signar per tots els candidats que es volgués

En definitiva, espero i confio que la militància d’ERC deixi de pensar que la “E” del seu partit és la d’Escorxador, i que mirin una mica més enllà del seu melic i interès personal i apostin d’una punyetera vegada per mirar al seu electorat (l'ectorat perdut a mans de la direcció i els candidats actuals) i al país (al que han girat l’esquena).

PS: després de les eleccions, que són en dues jornades: divendres per a la presidència i no sé si per a cap altre càrrec, i dissabte per a l’executiva, fet que dificulta enormement –a diferència de la resta de congressos regionals- l’establiment d’aliances prèvies, serà el moment de parlar de com han anat o no han anat les aliances o possibles aliances en aquestes eleccions.

9 comentaris:

Toni Ibañez ha dit...

Benvolgut Elies, tot és molt més senzill d'entendre. Els militants d'ERC aspiren a "ser col·locats" en algun càrrec o lloc de treball per part dels que ostenten la poltrona. van amb el carnet a la boca i el vot a la mà per tal d'aconseguir una bicoca que els permeti cobrar un sou sense haver de pencar. Aquesta és la seva sublim concepció de la política. Al meu poble ja n'han col·locat dos: Violant Mascaró i David Ricart. La resta de la militància "somia" que algun dia podran gaudir d'aquestes prebendes clientelars fruit del partidisme més sectari que ha conegut aquest país. És així de fort. No li donis més tombs.

Josep-Empordà ha dit...

Benvolgut Elies,

Des de fa més o menys cinc anys he escrit i denunciat tant sobre aquest tema que avui ho faré curt, i demano disculpes per anticipat a les excepcions que hi han, perque n'hi han, però son, com demostran sempre que en tenen ocasió, una minoria:

ERC és un partidet de pringats que només aspiren a que els toqui quelcom de la rifeta que son els pressupostos. Res més.

L'independentisme?... Bah!!. Pur màrqueting. Han descobert que ven i el fan servir. Els ha funcionat, però cada dia menys, perque ja ho sabeu, es pot enganyar a molts durant un temps. Es pot enganyar a uns quants sempre, però no es pot enganyar sempre a tothom.

Cordialment.

jordi ha dit...

El pitjor que pot passar en política és aquest sectarisme en el que us veig immersos.
És veritat, ERC és corrupta. Però quin partit no ho és?
Veure el problema només en l'oponent és el que mai ens farà avançar com a poble...

Elies ha dit...

Toni, em sap greu que hagis posat noms d'aquesta manera tan "alegre" al teu comentari. He estat a punt d'eliminar-lo perquè no m'agrada això. Em sap greu dir-t'ho, però és així. A més, a una d'aquestes persones la conec i és infatigable i competent, amb independència de a qui doni suport. Insisteixo, em sap greu.

Josep, al meu entendre caus en un excés dialèctic. Jo conec moltíssima militància d'ERC i això, senzillament, no és així, no és com tu dius. De debò. Per més que de vegades m'irriti extraordinàriament la seva estupidesa política. Però això de "pringats" ho trobo absolutament fora de mida. No és cert.

Jordi, he parlat i em sembla que demostrat que hi ha coses que NOMÉS passen a ERC, i no he parlat EN CAP CAS de corrupció. He parlat d'actituds i decisions polítiques. I els casos que he posat em sembla que són molt evidents. S'entendria fins i tot que, a la vista d'un fracàs dins d'un mateix corrent es continués optant a dirigir el partit... però collons, amb altres candidats, no amb els que han portat a la ruïna. Això no passa enlloc... ENLLOC

Josep-Empordà ha dit...

Benvolgut Elies,

Avants de tot, ja he fet esmena de les excepcions, però ningú em fa abdicar del que conec de primera ma.

Conec autèntics patriotes al si d'ERC...però, com dic, son minoria, i no em retracto del que dic, perque no ho és d'excessiu. És el que hi ha.

Si t'he de ser sincer, crec que em quedo curt i tot. Al menys, en lo que pertoca a lo que conec...i no és poca cosa.

Cordialment.

Rosa ha dit...

Elias, jo també conec a les persones que anomena el Sr. Ibáñez. Poden ser molt competents i infatigables, però això no treu que hagin sucumbit a la temptació d’un trist càrrec, que segur que s'el mereixen, encara que no amb aquesta Esquerra, ni amb aquests dirigents.
Ja ho veus, ara resulta que tenim coneguts comuns. Qui ets? A veure si també va venir fa quinze o vint anys a casa meva a menjar truita de patates i beure cava.

Elies ha dit...

Rosa, els càrrecs no són tristos ni una temptació. Són una necessitat a cobrir. El que em queixo és de l'ús que se'n fa. I l'ús que se'n fa el determinen, bàsicament, els responsables polítics. A ells els hi atribueixo la responsabilita. I a la militància de donar-los-hi. Per això no vull, em desagrada, ho trobo injust, que surtin altres noms. No és just, ni m'importa de cara a l'anàlisi política que faig. Crec que és important no perdre aquest respecte.

No, jo no vaig venir fa aquests anys a menjar truita amb patates, je je je

Toni Ibañez ha dit...

Quin problema hi ha a dir noms? Sospito sempre dels càrrecs que han arribat on són no pas per mèrits propis (unes oposicions, per exemple), sinó perquè "són amics de" o tenen "el carnet de tal partit". Tots sabem com funciona l'amicocràcia, el designament a dit, el nepotisme i altres pràctiques molt nostrades. Els mèrits de cadascú han de ser objectius, no pas una conxorxa d'influències més o menys confessables.

Mercè ha dit...

Amic Elies,

A Barcelona, aquest divendres els militants d'ERC podran triar entre un membre del Govern Montilla (Amorós), un membre del Govern Bustos a la Diputació (Florensa) o la Rut Carandell, que no forma part de cap Govern.

(De l'Eduardo no en dic res perquè no compta).

Seria trist que tinguessis raó. Com dius tu, trist per a ERC i també per al país.