dimarts, d’octubre 14, 2008

Xirinacs al Palau


Ara, són les dotze i poc de la nit de dilluns, arribo de l’espectacular acte d’homenatge a Lluís Ma. Xirinacs Xirinacs al Palau” (la foto és de l'e-noticies).

Només escric per descarregar tota l’emoció acumulada aquestes hores al Palau. Ha estat molta. Confesso que se m’han humitejat –i molt- els ulls un parell (formenterer) de vegades.

Ha estat un homenatge extraordinari. Un homenatge a flor de pell que li hem volgut retre una multitud de patriotes anònims. I un acte que ha comptat amb una organització i una realització impecables. Des d’aquí, la meva més càlida felicitació als organitzadors i als realitzadors de l’acte, i a totes les persones que hi han intervingut: artistes, ponents, coral, músics…

Tinc moltes ganes de disposar dels parlaments que han fet les diferents persones que hi han intervingut. Han estat, tots, magnífics, amb molt nivell i coratge abordant aquesta personalitat tan polièdrica d’en Xirinacs. I han estat valents, com sempre ho va ser en Xirinacs.

Ara mateix tinc un munt de frases bellíssimes i emocionants que han circulat pel Palau i han creuat el meu cervell sense que les pogués retenir. Però voldria referir-me especialment a la singular, única, extraordinària, intervenció del meu amic Oriol Junqueras. A peu dret des d’un racó del primer pis, amb el Palau a les fosques i enfocat per un únic foco, l’Oriol ha fet una intervenció apassionada i brillant, brillantíssima. Ell em sembla que també estava emocionat, però a mi em rajaven les llàgrimes a dojo.

La combinació d’intervencions de ponents, d’actuacions músicals i d’intervencions en video ha estat magistralment conduïda, realitzada. Avui ha estat una nit que en Xirinacs es mereixia i que tots nosaltres li volíem oferir… i que a sobre n’hem pogut gaudir, i sortir amb una renovada energia i compromís.

No ha estat un acte de floritures, buit. No. Ha estat un homenatge dur, de radical expressió de militància per part dels ponents. Tan dura –i tan justament dura cal afegir- en ocasions, com la d’en Pep Guia -que m’ha recordat el Guia dels millors moments- quan ha llençat una estracanada brutal, com una mascletà dialèctica en mig la platea, que de tan fort que ha petat ha provocat fins i tot algun incomprensible xiulet que ha estat ofegat amb aplaudiments.

Ha estat un acte valent, que no ha defugit cap de les vessants intelectuals o militants d’en Xirinacs. M’ha agradat sentir parlar mossèn Dalmau d'en Xirinacs a la llum de Jesús de Natzaret. M’ha agradat que els ponents en més d’una ocasió s’hagin referit a la fe cristiana d’en Xirinacs. Xirinacs, el fill de Déu tan incomprès, tan vilipendiat, que tants somriures de compleança distant i superioritat (per no dir una altra cosa) provocava en els sempre tan posats polítics del nostre país. Valent, mossèn Dalmau, valent.

També m’ha agradat la referència a l’absència de mitjans de comunicació que ha fet en Puigbò: a Catalunya hi ha mitjans oficials, però no públics. La cara de vergonya li hauria d'haver caigut a més d'un.

Però les paraules definitives han vingut del mateix Xirinacs, en un video amb diferents intervencions seves. En la seva glossa de la no-violència, valent com sempre, ens deia “prefereixo un violent valent que un no-violent covard…”. No ens incitava a la violència, en cap cas, això només ho poden pensar els energúmens. Ens incitava a ser valents, a tenir coratge. I a fe de Déu que ell en va tenir sempre, i no li va fer por MAI exhibir-lo, fins i tot en solitari, fins i tot a risc de que ens n’enriguessim d’ell i el veiéssim ridícul. Qui estigui lliure d’aquest pecat que llenci la primera pedra.

Suposo que podrem gaudir de la gravació de l’homenatge. Que es penjarà a Vilaweb o on sigui. No us el perdeu. Prepareu-vos per retre homenatge i perquè la vostra pell i ànima s’amari de radicalitat patriòtica.

Prepareu-vos, també, a gaudir amb aquests artistes compromesos del nostre país, que avui han posat el seu talent al servei d’aquest homenatge i del nostre poble. Un sorprenent Joan Reig, extraordinari amb la versió de Al Tall. Els Obrint Pas, espectaculars i emocionats -fins i tot tímids- en l’acústic. En Feliu Ventura, cada cop més gran, que li ha dedicat -i ens ha dedicat- la preciosa cançó basada en el poema de Salvat Papasseit “Prometença”:
Lluitaria qui sap per quina ampla bandera
— però millor que fos la de la meva terra:
Quatre barres de sang
l’or del cor que voleia.

I també, com no, la gran dama de la cançó catalana, la Maria del Mar Bonet, que ha fet –un altre cop- una interpretació magistral del “Què volen aquesta gent” que m’ha fet venir llàgrimes als ulls. Quina cançó tan adequada per a un homenatge com el d’avui.
I tots els altres, els At Versaris, els Aramateix, la Dharma...

El clímax ha arribat amb la Muixeranga, amb tot el Palau dempeus i enmig un silenci commovedor, mentre les dolçaines creixien des dalt del cor i es feien himne, sempre amunt, sempre més fort. M’ha recordat l’homenatge que, de la mà de l’Eliseu Climent, vam retre al general Basset al Fossar, en vespres d’un Onze de setembre, amb en Carles Santos dirigint un exèrcit de dolçaines i interpretant una Muixaranga militar que és de les coses més belles i emocionants que he sentit mai.

Com aquell dia, avui també he tingut el plaer de trobar-me i xerrar una estona amb en Miquel Gironès, dels Obrint Pas, a qui feia uns anys que no veia.

Des d'aquell dia al Fossar. El mateix lloc on vam retre l’últim adéu a en Xirinacs, l’agost de l’any passat. Amb una basílica de Santa Maria del Mar plena de gom a gom i amb una emoció apenes continguda, en una missa concelebrada per una munió de capellans. I després, vam treure –el poble va treure- el ferètre cap al Fossar, enmig la pluja, enmig d’un mar de punys enlaire.

I per acabar, una magnífica lectura del seu últim text, Acte de sobirania… amb un video sorprenent que ha volgut ser també un homenatge i memòria dels nostres herois, dels nostres patriotes. D’aquests pels qui, com ha dit avui en Titot, aixecarem el got per brindar el dia de la nostra independència.

La coral Sant Jordi ha interpretat Els Segadors, i tot el Palau ha cantat a pulmó.

Algú ha parlat avui dels herois...
PS: per cert, poc herois els qui avui, emparant-se en la fosca i la multitud s'han dedicat a xiular les persones que intervenien en els videos, especialment en Cuní. Han tingut un comportament indigne en un homenatge com el d'avui, i gens respectuós amb els organitzadors, si ells havien considerat que el seu testimoni era important. Hi ha gent que sembla que no entén mai res. Per a ells, fins i tot avui, cal mantenir alta la nostra exigència moral i recriminar-los-hi aquesta actuació indigna i covarda.

6 comentaris:

L'Espelt ha dit...

Gracies per la cronica, Elies. Gracies. Espero impacient poder veure la gravacio de l'Homenatge.
Salut!

Daniel1714 ha dit...

Només llegint el teu escrit, ja m'he emocionat. Has deixat anar els teus sentiments tal com t'anaven venint.
M'has arribat molt endins, semblava que fins hi tot hi era al Palau.
En Xirinacs es mereixia un acte com aquest.
Gràcies per fer-ho extensiu a molts que no hem pogut ser-hi.
Espero que algú pugui difondre l'homenatge.

Salut i Independència

arnauvinaixa ha dit...

fantàstica la crònica. L'únic en què no estic d'acord és en la crítica als que van xiular Cuní. Cuní és un personatge que no hi pintava res, que va titllar xirinacs d'il·luminat i el va responsabilitzar negativament de quedar-se sol en la societat.

Per mi, no calia pas que hi fos.

marc ha dit...

Molt emocionant, el teu relat. I molt encertades les últimes paraules.

El que hauríem de fer ara els catalans és 'estudiar' el Xirinacs, perquè tothom es veu amb cor de parlar-ne i poca gent el coneix. I no ho dic per tu, eh?

Salut!!!

Jordi Nil ha dit...

Estic d'acord, només llegint el teu escrit, ja m'he emocionat.Si algu sap on es pot veure l'homenatge que ho digui. Gràcies

Salut.

Ròdia Raskòlnikov, el nàufrag de l'Illa dels déus morts. ha dit...

Gràcies Elies per fer-nos l'acte tan proper als qui malauradament n'érem allunyats per la distància física que no pas emocional.

Entenc que entre la munió de gent n'hi hagués algun de ferit per les paraules de'n Guia. Sempre fa mal que et treguin les vergonyes davant tothom. Però que es fotin.

Des del respecte als organitzadors, no sé què pintava en la commemoració una figura tan lamentable com en Cuní, però també estic d'acord que no era el dia ni el lloc per xiular-lo.