Una mica d’anàlisi d’urgència: ha passat el que tots pensàvem que passaria.
Ha guanyat el PSOE, i ja m’està bé; el PP i la seva campanya dialèctica de xenofòbia contra Catalunya no podien tenir premi, tot i que és cert que els hi ha permès guanyar més suports, i és que l'anticatalanisme ven… però no suficientment, perquè Catalunya també suma. És evident que mentre el PP faci aquestes polítiques va recollint suports extremistes per les Espanyes, però a Catalunya passa allò que estudiàvem a la Facultat de Dret, del “daño emergente y lucro cesante”: no és només que el seu sostre electoral sigui baixíssim, sinó que genera un efecte por que multiplica cap a l’infinit els suports que reben els socialistes, i eixampla una distància que esdevé insalvable amb els vots de les espanyes.
CiU s’ha mantingut, però no ha recuperat cap dels 4 que havia perdut. I serà decisiva. Això té coses bones i alhora ombres. Com es gestionarà aquesta posició? Complicat, però espero i desitjo que ho facin amb intel·ligència, tenint en compte que a Catalunya estan a l’oposició, que el tripartit els condemna a l’oposició en qualsevol oportunitat que tinguin… i que la raó de l’existència de CiU és Catalunya. Panorama amb ombres i llums.
I ERC… bé, ERC s’ha fotut una castanya espectacular. Per sobre fins i tot del que el meu instint em deia (pensava que en treurien 4). A ERC estaven convençuts de quedar-se en 6. El seu allunyament respecte la seva massa de votants era brutal… i no ho veien, o no ho volien veure. Havien entrat en caiguda lliure (catalanes, municipals…). I ara la realitat els hi ha esclatat a les mans. En Carod, en un discurs lamentable diu que obren un període de reflexió, sense presses, per analitzar les causes. I diu, alhora, que són conscients que han perdut votants cap al no-res i cap als socialistes, per l’efecte por. Dues coses, Carod: si vols et resumeixo en dues paraules les conclusions de la teva reflexió (de la que no faràs): l’heu cagat! I si cal afegeixo, atès que pel que sembla no us entereu gaire de les coses, que la vostra “gran estratègia” era conquerir espai electoral al PSOE a Catalunya. Els resultats salten a la vista. Al final no he anat a l’hotel on estaven concentrats a fer el “passadís d’honor” als grans estrategues, i aplaudir-los, ovacionar-los, per la seva brillantíssima estratègia i els seus resultats. Quina cagada, Déu meu! L’heu cagat i heu portat al país a una situació complicadíssima: amb un PSOE que ho governa tot, que té tots els ressorts del poder, i que no para de crèixer. Brillant.
Però… per què sóc optimista? Perquè aquest resultat obliga les forces catalanistes a una profunda reflexió i canvi d’estratègia. El catalanisme ha perdut més de 450.000 vots que no han anat enlloc: 350.000 d'ERC i 100.000 de CiU (els sociates, que són els únics que n'han guanyat, només ho han fet amb 9.000 vots). Per tant, i analitzat col·lectivament, és obvi que les estratègies d'ERC i de CiU continuen essent dolentes, generant desafecció, provocant irritació i pèrdua de suports. Però no hem desaparegut, com l'energia, que ni es crea ni es destrueix, només es transforma.
Ara, a ERC, ja és absolutament inevitable que s’iniciï un procés de regeneració, de canvi d’estratègia i de renovació de la direcció. Els qui han dut el partit a aquesta situació amb la seva estratègia, i han dilapidat d’aquesta manera tan brutal el capital acumulat durant tants anys, no poden ara liderar una estratègia diferent ni, molt menys, cap procés de regeneració com el que es necessita. No ens enganyem, serà un procés dur, complicat. S’han de renovar persones, discurs, estratègia. Uf! Molta feina, però una feina indefugible.
I CDC té una oportunitat immillorable, absolutament immillorable i indefugible, irrenunciable, per a construir la Casa Gran del Catalanisme, i fer-ho bé. Com deia en Xavier Sala divendres a la Vanguardia, està clar que CiU conecta amb el ciutadà mig, i que per tant té la gran oportunitat, si fa les coses bé, amb coratge, amb intel·ligència, amb valentia, de tornar a encapçalar el gran projecte nacional de Catalunya. Tanmateix CiU ha continuat perdent vots (100.000 vots menys!!!). CiU no pot aspirar a liderar un projecte nacional sense plantejar-se una estratègia política molt més ambiciosa, oberta i valenta de la que ha seguit fins ara. Ha demostrat que aguanta, que no s’ensorra, tal i com pretenia el tripartit. És un partit fort, sòlid, ben implantat… però que necessita assumir riscos, noves polítiques, si vol captar nous votants i guanyar nous espais que els permetin recuperar la seva posició central, el govern i el lideratge nacional. Si no ho fan l’agonia serà lenta, però serà una agonia. I aquesta situació seria la “puntilla” per a les aspiracions nacionals de Catalunya.
Per tant, des d’avui, a treballar. Els grans estrategues d’ERC han donat al PSOE tot el poder de Catalunya i un creixement brutal, increïble. Tot això gràcies als que havien d’arrencar coixí electoral als sociates. Vet aquí el seu gran triomf. A Catalunya ja pràcticament només hi ha un partit. I si no ens posem a treballar, ja només hi haurà un projecte nacional, evidentment l’espanyol que representa el PSC-PSOE i el tripartit, que ho governen tot, absolutament tot, al nostre país. Gràcies a ERC i els seus brillants estrategues.
Tres desitjos:
Que el resultat electoral no porti CiU a una aventura impossible, d’entrar al govern espanyol estant a l’oposició a Catalunya. Amb una CiU lligada al PSOE a Madrid i una ERC lligada al PSOE a Catalunya… la situació del país seria complicadíssima. Un escenari terrible, anguniós.
Que ERC iniciï immediatament el procés de regeneració i renovació que tants, tantíssims, reclamàvem. No un procés de reflexió, no. Han d’iniciar un procés total de renovació: d’estratègia, de nous lideratges, de discurs, de referents… de tot. L’actual direcció ha portat el partit i l’independentisme a un carreró sense sortida. Serà molt complicat que ens n’ensortim, que el partit –i per tant també el país- tornin a tenir un referent inequívoc d’impuls nacional des d’una posició inequívocament independentista. Però és indispensable. No hi ha país sense un partit com ERC, que ha d’ocupar un espai indispensable en l’impuls nacional, i que ara apareix absolutament desdibuixat i col·laboracionista amb el projecte nacional espanyol dels sociates. Els independentistes no hem desaparegut, però ERC ja no ens representa.
Que CDC assumeixi amb coratge, encert i ambició el procés, inevitable i irrenunciable, de construir la Casa Gran del Catalanisme. És l’única oportunitat que té de tornar a assumir el lideratge nacional de Catalunya i el seu govern. I, evidentment, de traçar el camí del nostre país cap a la sobirania. Amb seny, fent les coses ben fetes, però fent-les. Assumint el lideratge, obrint-se a nous espais, conservant la seva força i atraient nous electors, establint noves confiances i compromisos amb la societat catalana.
I alguns temors:
Quina estratègia de governabilitat establirà ZP? Això ho podem analitzar des de dues vessants: el tipus d’acord i amb qui.
Pel que fa al tipus d’acord, l’estratègia pot ser la de buscar un acord estable de legislatura, o bé, aprofitant la seva àmplia majoria, seguir l’estratègia d’aquesta última legislatura, de buscar acords puntuals i amb diferents socis, sense casar-se amb ningú.
Pel que fa als possibles socis només té dues alternatives: o CiU o la dispersió del mixt i/o PNB.
Hi ha tres suports que, d’entrada, li poden sortir molt baratos: ERC, BNG i IU-ICV. Són tres socis vinculats als socialistes als governs “autonòmics”. En el cas d’ERC, el suport pot sortir molt i molt barato, malgrat la incoherència que això pugui representar davant de la monumental patacada electoral que ha rebut. L’amenaça de trencar el tripartit és un argument que pot portar ERC a donar suport a cost zero. Inevitablement, ja que l’estratègia de l’actual direcció d’ERC passa única i exclusivament per “aguantar” com sigui, aguantar aquests anys de la manera que sigui i esperar que els hi toqui la loto abans de les properes “autonòmiques”. Però les tensions internes, que seran inevitables, són un risc brutal per a aquesta “societat”. I alguna cosa similar pot passar amb Izquierda Unida (que no amb ICV).
El suport d’aquesta amalgama del mixt pot tenir, a més, altres aliances puntuals, com ara el PNB o els canaris.
Així, per ara, entenc que serà la majoria més còmoda per als socialistes: és la que els hi sortirà més “barata”. Tot i que està sotmesa a moltes tensions, fins i tot dins el mateix PSOE.
L’aliança amb CiU és la que, sens dubte, i a nivell espanyol, pot oferir més garanties d’estabilitat i de futur per a la legistura… però… sobre quines bases? Ah! Aquesta és la pregunta del milió. En l’hipotètic cas que els socialistes exploressin aquesta opció també ho faran molt a la baixa, atès que tenen una majoria alternativa. Què poden oferir a CiU? Si l’oferta és de pacte de legislatura, em temo que passa inevitablement per l’entrada de ministres de CiU al govern espanyol. I aquí es dona l’escenari crític. Té sentit que CiU sigui a Madrid, governant amb el PSOE, mentre a Catalunya està a l’oposició i el PSOE hi governa amb el suport d’ERC? Des del meu punt de vista aquest seria el pitjor escenari nacional imaginable. Una ERC i una CiU atenallades pels pactes amb els sociates deixaria absolutament al descobert, buida, la nostra dimensió nacional. L’anul·laria. Un autèntic desastre.
I quina alternativa hi ha? Només se m’acut la convocatòria d’eleccions anticipades. Seria l’única manera de sortir d’aquest atzucac d’aritmètiques i aliances impossibles, surrealistes. Però… i després, què? Uf, avui ja és molt tard com per entrar-hi.
Tanmateix, i com a resum de les pors, crec que el PSOE pot gaudir d’una legislatura “tranquila” amb el suport del conglomerat del mixt, un suport que li sortirà molt barato, quasi gratis, especialment en el cas d’ERC. Aquest trumfo a la mà farà que, igualment, les opcions de CiU cotitzin a la baixa… i també el seu preu.
Però vaja, com que sóc optimista de mena del que passi a Madrid l’únic que m’interessa és que no condicioni els projectes de futur a Catalunya. I que ERC i CDC puguin encetar els processos de renovació i de creixement que necessita el país.
Ha guanyat el PSOE, i ja m’està bé; el PP i la seva campanya dialèctica de xenofòbia contra Catalunya no podien tenir premi, tot i que és cert que els hi ha permès guanyar més suports, i és que l'anticatalanisme ven… però no suficientment, perquè Catalunya també suma. És evident que mentre el PP faci aquestes polítiques va recollint suports extremistes per les Espanyes, però a Catalunya passa allò que estudiàvem a la Facultat de Dret, del “daño emergente y lucro cesante”: no és només que el seu sostre electoral sigui baixíssim, sinó que genera un efecte por que multiplica cap a l’infinit els suports que reben els socialistes, i eixampla una distància que esdevé insalvable amb els vots de les espanyes.
CiU s’ha mantingut, però no ha recuperat cap dels 4 que havia perdut. I serà decisiva. Això té coses bones i alhora ombres. Com es gestionarà aquesta posició? Complicat, però espero i desitjo que ho facin amb intel·ligència, tenint en compte que a Catalunya estan a l’oposició, que el tripartit els condemna a l’oposició en qualsevol oportunitat que tinguin… i que la raó de l’existència de CiU és Catalunya. Panorama amb ombres i llums.
I ERC… bé, ERC s’ha fotut una castanya espectacular. Per sobre fins i tot del que el meu instint em deia (pensava que en treurien 4). A ERC estaven convençuts de quedar-se en 6. El seu allunyament respecte la seva massa de votants era brutal… i no ho veien, o no ho volien veure. Havien entrat en caiguda lliure (catalanes, municipals…). I ara la realitat els hi ha esclatat a les mans. En Carod, en un discurs lamentable diu que obren un període de reflexió, sense presses, per analitzar les causes. I diu, alhora, que són conscients que han perdut votants cap al no-res i cap als socialistes, per l’efecte por. Dues coses, Carod: si vols et resumeixo en dues paraules les conclusions de la teva reflexió (de la que no faràs): l’heu cagat! I si cal afegeixo, atès que pel que sembla no us entereu gaire de les coses, que la vostra “gran estratègia” era conquerir espai electoral al PSOE a Catalunya. Els resultats salten a la vista. Al final no he anat a l’hotel on estaven concentrats a fer el “passadís d’honor” als grans estrategues, i aplaudir-los, ovacionar-los, per la seva brillantíssima estratègia i els seus resultats. Quina cagada, Déu meu! L’heu cagat i heu portat al país a una situació complicadíssima: amb un PSOE que ho governa tot, que té tots els ressorts del poder, i que no para de crèixer. Brillant.
Però… per què sóc optimista? Perquè aquest resultat obliga les forces catalanistes a una profunda reflexió i canvi d’estratègia. El catalanisme ha perdut més de 450.000 vots que no han anat enlloc: 350.000 d'ERC i 100.000 de CiU (els sociates, que són els únics que n'han guanyat, només ho han fet amb 9.000 vots). Per tant, i analitzat col·lectivament, és obvi que les estratègies d'ERC i de CiU continuen essent dolentes, generant desafecció, provocant irritació i pèrdua de suports. Però no hem desaparegut, com l'energia, que ni es crea ni es destrueix, només es transforma.
Ara, a ERC, ja és absolutament inevitable que s’iniciï un procés de regeneració, de canvi d’estratègia i de renovació de la direcció. Els qui han dut el partit a aquesta situació amb la seva estratègia, i han dilapidat d’aquesta manera tan brutal el capital acumulat durant tants anys, no poden ara liderar una estratègia diferent ni, molt menys, cap procés de regeneració com el que es necessita. No ens enganyem, serà un procés dur, complicat. S’han de renovar persones, discurs, estratègia. Uf! Molta feina, però una feina indefugible.
I CDC té una oportunitat immillorable, absolutament immillorable i indefugible, irrenunciable, per a construir la Casa Gran del Catalanisme, i fer-ho bé. Com deia en Xavier Sala divendres a la Vanguardia, està clar que CiU conecta amb el ciutadà mig, i que per tant té la gran oportunitat, si fa les coses bé, amb coratge, amb intel·ligència, amb valentia, de tornar a encapçalar el gran projecte nacional de Catalunya. Tanmateix CiU ha continuat perdent vots (100.000 vots menys!!!). CiU no pot aspirar a liderar un projecte nacional sense plantejar-se una estratègia política molt més ambiciosa, oberta i valenta de la que ha seguit fins ara. Ha demostrat que aguanta, que no s’ensorra, tal i com pretenia el tripartit. És un partit fort, sòlid, ben implantat… però que necessita assumir riscos, noves polítiques, si vol captar nous votants i guanyar nous espais que els permetin recuperar la seva posició central, el govern i el lideratge nacional. Si no ho fan l’agonia serà lenta, però serà una agonia. I aquesta situació seria la “puntilla” per a les aspiracions nacionals de Catalunya.
Per tant, des d’avui, a treballar. Els grans estrategues d’ERC han donat al PSOE tot el poder de Catalunya i un creixement brutal, increïble. Tot això gràcies als que havien d’arrencar coixí electoral als sociates. Vet aquí el seu gran triomf. A Catalunya ja pràcticament només hi ha un partit. I si no ens posem a treballar, ja només hi haurà un projecte nacional, evidentment l’espanyol que representa el PSC-PSOE i el tripartit, que ho governen tot, absolutament tot, al nostre país. Gràcies a ERC i els seus brillants estrategues.
Tres desitjos:
Que el resultat electoral no porti CiU a una aventura impossible, d’entrar al govern espanyol estant a l’oposició a Catalunya. Amb una CiU lligada al PSOE a Madrid i una ERC lligada al PSOE a Catalunya… la situació del país seria complicadíssima. Un escenari terrible, anguniós.
Que ERC iniciï immediatament el procés de regeneració i renovació que tants, tantíssims, reclamàvem. No un procés de reflexió, no. Han d’iniciar un procés total de renovació: d’estratègia, de nous lideratges, de discurs, de referents… de tot. L’actual direcció ha portat el partit i l’independentisme a un carreró sense sortida. Serà molt complicat que ens n’ensortim, que el partit –i per tant també el país- tornin a tenir un referent inequívoc d’impuls nacional des d’una posició inequívocament independentista. Però és indispensable. No hi ha país sense un partit com ERC, que ha d’ocupar un espai indispensable en l’impuls nacional, i que ara apareix absolutament desdibuixat i col·laboracionista amb el projecte nacional espanyol dels sociates. Els independentistes no hem desaparegut, però ERC ja no ens representa.
Que CDC assumeixi amb coratge, encert i ambició el procés, inevitable i irrenunciable, de construir la Casa Gran del Catalanisme. És l’única oportunitat que té de tornar a assumir el lideratge nacional de Catalunya i el seu govern. I, evidentment, de traçar el camí del nostre país cap a la sobirania. Amb seny, fent les coses ben fetes, però fent-les. Assumint el lideratge, obrint-se a nous espais, conservant la seva força i atraient nous electors, establint noves confiances i compromisos amb la societat catalana.
I alguns temors:
Quina estratègia de governabilitat establirà ZP? Això ho podem analitzar des de dues vessants: el tipus d’acord i amb qui.
Pel que fa al tipus d’acord, l’estratègia pot ser la de buscar un acord estable de legislatura, o bé, aprofitant la seva àmplia majoria, seguir l’estratègia d’aquesta última legislatura, de buscar acords puntuals i amb diferents socis, sense casar-se amb ningú.
Pel que fa als possibles socis només té dues alternatives: o CiU o la dispersió del mixt i/o PNB.
Hi ha tres suports que, d’entrada, li poden sortir molt baratos: ERC, BNG i IU-ICV. Són tres socis vinculats als socialistes als governs “autonòmics”. En el cas d’ERC, el suport pot sortir molt i molt barato, malgrat la incoherència que això pugui representar davant de la monumental patacada electoral que ha rebut. L’amenaça de trencar el tripartit és un argument que pot portar ERC a donar suport a cost zero. Inevitablement, ja que l’estratègia de l’actual direcció d’ERC passa única i exclusivament per “aguantar” com sigui, aguantar aquests anys de la manera que sigui i esperar que els hi toqui la loto abans de les properes “autonòmiques”. Però les tensions internes, que seran inevitables, són un risc brutal per a aquesta “societat”. I alguna cosa similar pot passar amb Izquierda Unida (que no amb ICV).
El suport d’aquesta amalgama del mixt pot tenir, a més, altres aliances puntuals, com ara el PNB o els canaris.
Així, per ara, entenc que serà la majoria més còmoda per als socialistes: és la que els hi sortirà més “barata”. Tot i que està sotmesa a moltes tensions, fins i tot dins el mateix PSOE.
L’aliança amb CiU és la que, sens dubte, i a nivell espanyol, pot oferir més garanties d’estabilitat i de futur per a la legistura… però… sobre quines bases? Ah! Aquesta és la pregunta del milió. En l’hipotètic cas que els socialistes exploressin aquesta opció també ho faran molt a la baixa, atès que tenen una majoria alternativa. Què poden oferir a CiU? Si l’oferta és de pacte de legislatura, em temo que passa inevitablement per l’entrada de ministres de CiU al govern espanyol. I aquí es dona l’escenari crític. Té sentit que CiU sigui a Madrid, governant amb el PSOE, mentre a Catalunya està a l’oposició i el PSOE hi governa amb el suport d’ERC? Des del meu punt de vista aquest seria el pitjor escenari nacional imaginable. Una ERC i una CiU atenallades pels pactes amb els sociates deixaria absolutament al descobert, buida, la nostra dimensió nacional. L’anul·laria. Un autèntic desastre.
I quina alternativa hi ha? Només se m’acut la convocatòria d’eleccions anticipades. Seria l’única manera de sortir d’aquest atzucac d’aritmètiques i aliances impossibles, surrealistes. Però… i després, què? Uf, avui ja és molt tard com per entrar-hi.
Tanmateix, i com a resum de les pors, crec que el PSOE pot gaudir d’una legislatura “tranquila” amb el suport del conglomerat del mixt, un suport que li sortirà molt barato, quasi gratis, especialment en el cas d’ERC. Aquest trumfo a la mà farà que, igualment, les opcions de CiU cotitzin a la baixa… i també el seu preu.
Però vaja, com que sóc optimista de mena del que passi a Madrid l’únic que m’interessa és que no condicioni els projectes de futur a Catalunya. I que ERC i CDC puguin encetar els processos de renovació i de creixement que necessita el país.
11 comentaris:
Elies,
Es molt tard, però veig que estàs en forma a aquestes hores. Quina gran anàlisi i prospectiva.
Jo serè molt breu, espero. Potser demà hi afegeixo alguna cosa més.
Sobre el tema ERC sóc molt escèptic.
Hi haurà gavinetades, el Putxi voldrà arribar a un congrés extraordinari amanyat , i crec, materialista de mí, que l'assumpte Money (el que deixa de cobrar ERC per l'ensulsiada electoral d'avui), i les factures que cal pagar poden ser un factor , brut com sempre, decisisu.
No confio gairé en el factor Carretero. No sé ben bé per què, però no m'atrau. Avui, quan entravem al col.legi electoral a votar, al migdia, m'he trobat, de casualitat, darrera el MH President Barrera, que també anava a votar. Ell sol, als seus 90 anys i escaig, buscant-se les paperetes o els sobres, no he volgut tafanejar, i anant a la seva taula electoral.
Quin exemple de dignitat democràtica i personal dona sempre.
I m'han vingut al cap els de la direcció actual, que han bandejat en Barrera fins i tot dels records del partit als casals... Quina mala gent, si, mala gent, que hi ha per la direcció d'ERC.
I, per altra banda, el joc dels trilers de Carod i de Puigcercos es perillossíssim. Els càrrecs que viuen dels sous a la Generalitat...que faran?
Si ja no van marxar quan en Maragall els va expulsar...
Només els hi veig una salvacio parcial, entre en Carretero i un mig sector de l'actual direcció: si van, de cara, però no a l'oposició, com digué en Carretero, sino al canvi de cromos.
Dificil, mercantilista, mantenidor de la menjadora de molts, potser, però no els hi veig cap altra sortida. O això o el desori final.
I forçar eleccions anticipades, ens n'oblidem tots, si ho ha de fer l'actual ERC. Perdria bous i esquelles, ia ja no en té gaires.
Per això en Carretero i el Reagrupament han de començar ja, ara mateix, abans de setmana santa, a demanar congrés extraordinari, però dient el que volen fer institucionalment: si seguir a les diputacions de Girona i Lleida de manera escandalosa, que fer a l'Ajuntament de BCN, i que fer amb el tripartit.
Tot el que no sigui dir que pensen dinamitar el tripartit, crec, no els salvarà electoralment en el futur. I fer-ho, potser, encara els hi retornaria part de l'audàcia i capacitat de decisió amb la que es presentaren.
I quant a CiU a Madrid, rien de rien. Ni són tontos ni se n'en fien del ZP. La situació no es dolenta.
I esperem el Senat a veure com queda. Els 10/11 diputats els hi permetran condicionar moltes coses, potser no extraordinàries de cara a la galeria, però si importants. Sense fer cap passa endevant. Ni un.
I en ZP, que no ha tret pas tants bons resultats com creia, si vol repetir les juguesques amb 3 d'ERC, amb 2 d'ICV, amb 2 de la CC,....sumen 7.
PNB i CiU, si evitessin ser dividits en tot, poden treure suc.
No petroli, però si súc, i del bó.
Cordialment,
Andreu
Tu has dit: CDC té una oportunitat immillorable, absolutament immillorable i indefugible, irrenunciable, per a construir la Casa Gran del Catalanisme.
Doncs sí crec que CDC ha de fer i aprofundir la casa comuna i ara li toca aprofundir: la casa comuna del catalanisme i fer servir amb saviesa i visió catalana els 11 escons i sobretot els 4 senadors que trenquen l'empat al senat.
Elíes,
Comparteixo totalment el teu punt de vista. La meva discrepància només és puntual.
En l'apartats de temors crec que la legislatura a preu reventat li sortirà a en ZP amb el recolçament del PNB i algun canari. No crec que ERC cerqui el suïcidi del tot.
Finalment, amb aquests resultats, dubto que CiU pinti res.
Aquí el tema és posar-se les piles en clau catalanista a Catalunya. El demés, com sempre, és tirar aigua a mar. La qüestió és formar un govern de la Generalitat catalanista i mirar directament al món. Espanya amb PP o PSOE està més que experimentada. I sempre ens porta al sado.
D'altra banda, no crec que aquests resultats afectin aquesta legislatura a Catalunya. Però en fi, la fe mai s'ha de perdre...
Crec que caus en l'error inicial en què viu la política i el món periodístic/opinòleg català en els darrers cinc anys, això és, que la “gran estratègia” d'Equerra era conquerir espai electoral al PSOE a Catalunya. Això no és cert, és el que es va vendre, en realitat l'objectiu era enviar CiU a l'oposició perquè es "barallessin i despareguessin" i romandre ells com a únic referent nacional.
Bon anàlisi Elies, jo també comparteixo els teus temors i només puc felicitar-te per el teu analisi, però discrepo amb l'Andreu i en Desmond.
Per Andreu, en Carretero és només el cap visible d'un moltes persones que n'estem tips de l'actual executiva. Ell va acceptar liderar el RCat perquè el joc polític així ho requereix, però ell sempre ha dit que esta disposat a deixar-ho si és el millor per aconseguir redreçar ERC. Per tant no es tracta si en Carretero es prou vàlid com a polític, es tracta de tot un col·lectiu darrera d'ell i que jo m'incloc per treballar per al canvi.
El més difícil ara per ara, es fer neteja i cal que tots els crítics ens unim per fer-ho.Per això jo estic a l'espera del que farà Utiel Bertran, malgrat els meus dubtes inicials, per les persones de confiança que he pogut parlar d'ell, segons hem diuen, és prou intel·ligent per entendre que cal una neteja a fons dins d'ERC malgrat que és cert que ha estat viciat per els mètodes estalinistes d'en Puigcercós i Vendrell.
Respecte a Desmond que diu que els 3 diputats d'Esquerra no seran tant estupits per suïcidar-se pactant gratuïtament amb el ZP, jo crec que no es res descabellat, només dependrà de la voluntat del ZP. Els actuals dirigents d'Esquerra s'aferrarant a un clau rogent abans d'acceptar la seva mort política.
Bé, Elies, poca cosa a afegir. Una descripció molt completa i encertada!
Només que jo no sóc tan optimista. Em temo que CiU tindrà més por que coratge. Bé, ja ho veurem. Pot ser que vegem força moviments i canvis, a partir d’ara.
Celebro que siguis optimista.
T’has deixat un zero: el PSOE ha guanyat 90.00 vots a Catalunya.
Elies... gran anàlisi!!! Si no arribes a fer-lo amb presa!!!
D’acord, totalment d’acord.
A ERC no sé que passarà... n’han de passar moltes de coses, però ara per ara, és una incògnita. El moviment avui d’en Puigcercós encara no sé com interpretar-lo. Espero que passi el que ha de passar i que tinguem sort, molta sort.
En quan a CIU també tinc molts dubtes de si sabran fer moviments o optaran per no moure’s, com fins ara. Si en Mas no escull el camí que va iniciar amb La Casa Gran... mals temps ens venen a sobre.
Però avui crec que cal ser optimistes. Renaixerem amb força i convicció!!!
Evidentment qualsevol persona informada sap que l'Ausàs -tot un perdedor imposat per la direcció- havia de deixar l'alcaldia de La Seu en un termini breu en favor de Convergència i ara li han trobat un sortida, la que no li han donat els vots en forma d'escó. Han après molt ràpid el pitjor estil dels socialistes, tipus Maite Arqué o Clos: l'alcalde ja no val, utilitzem el càrrec de conseller o ministre per solucionar la seva situació personal, trobar-li un càrrec i que segueixi cobrant, el País és accessori. Acaben de patir la patacada que els hauria de fer canviar i no reaccionen, no tenen remei, fan el pitjor que és pot fer, utilitzar els càrrecs per seguir cobrant.
Bona nit Elies,
Tens molta raó, un servidor necesita una mica de temps per asimilar la nova situació.
M' agrada el teu optimisme, ens farà falta....
Demà més....
El nano fotut pel pes de la secta PSC-PSOE
Bona, Elies.
Comparteixo l'anàlisi. M'ha agradat la frase que ERC no ha d'obrir un procés de reflexió sinó de renovació (començant per les persones i seguint per l'estratègia). Però discrepo d'en Manel que l'Uriel pugui resultar útil en aquest procés. El veig massa esverat i, sobretot, ell no és renovació, és massa igual a la línia destralera de la direcció, de la qual -no ho oblidem- ell formava part fins fa 4 dies. Sí que estic d'acord que, pel que fa ERC, l'única esperança és Reagrupament.
Jo crec que CiU pot treure'n suc, però no petroli aquesta legislatura. si tingues 14 diputats i més senadors tot canviaria.
Publica un comentari a l'entrada