dijous, de març 20, 2008

El darrer exèrcit de Catalunya


Va ser en Dessmond qui es va fer ressò d’unes paraules del president Pujol segons el qual la catosfera sobiranista érem el darrer exèrcit de Catalunya.

No sé si l’expressió “darrer” apuntava a ser els últims en incorporar-nos a uns exèrcits tan invisibles com desconeguts, o bé que érem l’últim, que ja no en quedava cap altre, per més que els anteriors continuïn desconeguts.

En tot cas l’expressió em va semblar molt suggerent, i trasllada a tot aquest tema de la catosfera sobiranista un cert to èpic i romàntic al que, com a molt, seria l’últim reducte de militància sobiranista desacomplexada i de llibertat per a l’expressió d’idees, crítica i propostes. A banda de tot això i de la interpretació que donem a aquesta metàfora presidencial, la catosfera sobiranista està en un moment d’ebullició molt important. Com diu l’Arnera, la catosfera està esplèndida i en estat de gràcia!

No ho crec només, jo també, pels excel·lents posts que tenim l’oportunitat de llegir últimament, que són magnífics. Ho crec, i ho dic, perquè és a la catosfera sobiranista on estan passant les coses.

Això podria semblar una afirmació de blocaire friki que es pensa que això és el centre del món. En cap cas. Ho crec, i ho dic, perquè tal i com van dir els de Reset, és a la catosfera sobiranista on s’ha gestat la crítica més radical i fonamentada a la paral·lisi i naufragi del vell sobiranisme. I és també a la catosfera sobiranista on s’està gestant el nou sobiranisme, aquest embrió fecundat que està prenent forma a una velocitat de vertigen.

És evident que si tot això s’hagués quedat –o es quedés- a la xarxa estaríem parlant de debats estèrils, de “palles mentals”. Però no, s’ha traslladat i ha impactat demoledorament sobre les altres cares de la realitat. I ho està fent a tres nivells diferents:

-El joc polític, des dels seus paràmetres clàssics, s’ha traslladat a la xarxa, ha necessitat ser-hi, i s’hi ha plantat. Aquesta és la part menys interessant de tot. Però és un autèntic fenomen. L’últim exemple el tenim en aquesta pueril pugna de blocs entre Carod i Puigcercós. Pueril per inútil, perquè és traslladar simplement els esquemes de sempre a un nou format. Però és un fenomen impensable fa uns pocs anys i que, malgrat la crítica, està clar que té un important impacte.

-L’ús de la xarxa com a estratègia. L’exemple paradigmàtic d’això el trobem a Reagrupament, que ha bastit tota la seva estratègia en la seva presència a la xarxa, a partir del seu web reagrupament.cat. És molt interessant, perquè la seva presència pública no es produeix fins molt de temps després que a la xarxa s’hagués consolidat com a moviment crític amb la direcció d’ERC. És evident també que si al darrere d’aquesta estratègia, o al davant, no hi hagués hagut una personalitat mediàtica com en Joan Carretero, que va tenir els seus espais a mitjans convencionals en forma d’articles i entrevistes, a hores d’ara no estaríem parlant de Reagrupament. Però és igualment cert que més enllà del paper rellevant del seu líder, tota l’estratègia, presència i creixement s’ha produït a través del seu web. I ara, tan recentment com ahir, el sector Puigcercós iniciava la seva estratègia de presència pública també amb el llençament d’un web amb manifest (força patètic, tot sigui dit), imitant allò tan penós del Duran i aquell pretès sentit comú.

-El debat d’idees. Sí senyors, per a mi aquesta ha estat la gran explosió de la catosfera. Ha estat, sense cap mena de dubte, el terreny, l’espai, on més i millor reflexió al voltant de la situació del país i del sobiranisme s’ha produït. Ha estat en ocasions l’únic espai obert i lliure per a la crítica. I ha estat, finalment, l’àmbit de tots els àmbits, en el que estratègies, propostes i idees s’han propagat de manera increïble. Això ha estat així, sens dubte, perquè aquest debat, aquesta crítica, no s’ha produït en els mitjans convencionals, en el “sistema”. Dos factors hi han contribuït decisivament. Per una banda, la dimissió dels mitjans i opinadors habituals d’efectuar una crítica severa, agoserada; és evident que la pràctica totalitat de mitjans, periodistes i opinadors es troben absolutament atrapats per un sistema clientelar i per un poder que exerceix sense contemplacions la coacció i ha instaurat una dinàmica brutal “d’autocensura”. I, per una altra banda, la pròpia dinàmica cada cop més sectària i tancada en ella mateixa dels partits i les seves direccions, bunqueritzades i impermeables a la societat, a la ciutadania, a la crítica.

Aquesta tercera dimensió és, sens dubte, la més innovadora i positiva. És aquí on la catosfera sobiranista ha entrat “en estat de gràcia”, ha actuat amb una llibertat impensable en altres mitjans i espais, i ha generat la seva més important aportació social.

I, malgrat això, crec que només estem a les portes del potencial d’aquest “darrer exèrcit”. L’única amenaça seriosa que pot tenir és això que n’Arnera i en Josep Sort van dir de “risc d’institucionalització”. Però no ho crec. Aquest tipus de bloc institucional efectivament existeix, és abundantíssim, però és el menys interessant de la xarxa i el més intrascendent. Per tant, estic convençut que tenim pel davant un enorme potencial de creativitat, llibertat, i presència… quasi insospitat.

I tinc la sensació que on es generarà una de les primeres manifestacions d’aquest potencial serà en la campanya per assumir la direcció d’ERC.

Ho crec per dues raons:
-la primera, perquè la situació d’ERC i tot el que envolti l’elecció de la nova direcció serà un tema cabdal per al sobiranisme en els propers mesos. No es tracta només d’uns noms, això no tindria cap mena de trascendència ni d’interès. No, justament serà el procés, aquesta elecció de la nova direcció d’ERC, on d’una manera més clara i més radical es confrontaran dues maneres d’entendre l’independentisme, dues estratègies radicalment diferents… I, per tant, serà una elecció de la que tot el sobiranisme n’estarà pendent. D’alguna manera ens hi juguem el futur. No cal que us digui que em sento molt implicat, per patriotisme, en aquest debat. ERC té una oportunitat històrica de redreçar el seu rumb, la seva caiguda lliure i captura letal en la xarxa del sociates. Al meu entendre, en un escenari que ni tan sols vull imaginar-me, en què les tesis i propostes de Reagrupament no sortissin vencedores, estaríem assistint a l’escenari de la signatura de l’acta de defunció de l’ERC de Macià, i al naixement d’un nou Euzkadiko Ezkerra, aquest cop a Catalunya, on l’independentisme i l’eix nacional siguin sempre un segon plat, quasi una coartada.

-La segona, perquè veig que la catosfera sobiranista, més enllà d’estar en gràcia i estupenda, ha assolit uns nivells de maduresa, presència i projecció social que la convertiran en un espai clau en la confrontació d’opcions, estratègies, idees, projectes i propostes. Estic segur que la catosfera sobiranista tindrà un nivell d’implicació i de posicionament militant inèdit. Fixeu-vos que aquesta catosfera ja ha iniciat el debat i el posicionament. Mentre les diferents opcions entren tímidament a la xarxa amb mitjans i estratègies que ja fan tuf de naftalina (els blocs d’en Carod i d’en Puigcercós, el manifest en web de Vendrell i part de la seva gent), a diferents blocs ja estem assistint a un intens foc creuat d’arguments, debat ideològic, anàl·lisis i presa de posicions.

No sé si som el darrer exèrcit. Però sí sé que som l’espai on ha començat l’intercanvi de foc d’artilleria. A tots els conflictes, a totes les guerres, sempre hi ha una nova arma, una nova estratègia que les caracteritza. Evidentment sense ser una guerra, perquè estem parlant només de confrontació d’idees i d’estratègies, de models, estic convençut que la catosfera sobiranista serà el que caracteritzarà aquest procés polític que ha iniciat ERC. Un procés que finalitzarà amb l’elecció d’una nova direcció i l’establiment definitiu d’una estratègia per part d’ERC que marcarà el futur de l’independentisme i del nostre país. Perquè només hi pot haver una estratègia guanyadora, i ara ja de manera definitiva. Probablement, l’endemà d’aquesta elecció, a ERC hi hagi una catarsi que permeti incorporar a la direcció les sensibilitats derrotades. Però ja no hi haurà opció ni espai per a l’estratègia derrotada. I això, evidentment, tindrà conseqüències.

Aquesta elecció està exclusivament en mans de la militància d’ERC. Però interessa i preocupa a tot el sobiranisme, a tots els independentistes, això la militància ho hauria de tenir en compte. La seva elecció supera les quatre parets del seu partit. Per això ens implica a tots els independentistes, a tots els sobiranistes. I nosaltres, la catosfera sobiranista, en serem uns actors privilegiats.

7 comentaris:

Dessmond ha dit...

L'altre dia no sé com vaig anar a petar a un manifest on hi eren adherides 100 persones. Crec que era a favor de la persona d'en Puigcercós. Fotia riure. Això com dius tu: de naftalina. I fotia riure com a exèrcit. Una cosa que no feia trempar i absolutament institucionalitzada. Un decorat de Port Aventura, amb poca aventura.

PS: El terme del darrer exèrcit m'en vaig fer ressó. És de na Trina Milan, que el va treure d'una conversa d'ella amb el president Pujol. Jo també el vaig trobar magnífic.

Josep-Empordà ha dit...

Cert, internet és la ùnica eina que tenim alguns per expresar les nostres idèes, en el meu cas particular, per combatre al tripartit des de la meua modesta trinxera de l'Empordà.

Referent a Reagrupament, voldria equivocar-me, però, no crec que pugui reeixir. En Puigcercós, ja porta molts d'anys moldejant una militancia al seu servei a partir de les JERC i molta gent que podria recolzar a n' Carretero, ja ha abandonat el partit. Res m'agradaria més que que tingués èxit, però malhauradament, crec que no se'n sortirá i efectivament, ERC acabará com els poli-milis d'Euskadico Ezquerra, a més, crec que en Puigcercós, que creu que la ùltima patacada electoral no és circunstancial i que es repetirá, i que ERC camina cap a la marginalitat politica amb pas ferm i ja es prepara per la modelació d'un petit partit, adossat al pscPSOE que el permeti tirar de beta a ell i uns quants fidels, com pronosticaba l'Iñaki Anasagasti.

Ja fa temps que dic a qui em vol escoltar que ERC ha abandonat la idea del creixement i ara, cada dia veig més clar que alguns, prenen posicions de cara a l'encongiment per ser ells els supervivents del naufragi que s'acosta... o.. de fet, ja ha començat.

Anònim ha dit...

El primer dels nous temps.

Anònim ha dit...

Benvolgut Elies,
Felicitats pel post.
El que trobo més bo de la XBS és que proliferen i s' interrelacionen blocs amb força i rapidesa, mantenint la seva independència. Allunyats dels aparells de partits, i dels influenciats mitjans de comunicació clàssics. Són autèntics, directes i independents.
El fet que la direcció d' ERC ara s' afanyi a posicionar-s'hi, és senyal que RCat ha obtingut més ressó del que preveien, ara caldrà veure quines idees, argumentacions i justificacions hi aporten. Els blocs es posicionen pels continguts i la capacitat de generar controvèrsia i opinió més que per les proclames gratuïtes a que la direcció ens té acostumats.
És bo que hi entrin, ja que fent-ho en promocionen el mitjà i amb ell la llibertat.
Som com Cal.
Cesc.

Manel des de l'Exili ha dit...

Buff!, quin article, si la catosfera sobiranista és el darrer exercit de Catalunya, tu i en Joan Arnera darrerament esteu fent mèrits per ser anomenats els generals d'aquest exercit.

Respecte al que tu dius de la darrera oportunitat de fer canviar la estratègia d'ERC en el congrés i que el Josep-Empordà que diu que ja està perduda la batalla. Només puc afegir que lluitarem fins la darrera força per aconseguir redreçar ERC.
Si no ho podem fer, haurem de començar a preparar les cures intensives per recollir el que quedarà d'avui un parells d'anys després de les properes eleccions al parlament.
Però aquesta vegada soc optimista, perquè crec malgrat que l'actual executiva son molt llestos i tenen la mà trencada per als tripijocs, no son gaire intel·ligents i alguna pífia faran, sobretot tinc molta esperança que entre Carod i Puigcercos és fotin tantes hòsties (de fet ja han començat amb els blocs) que al final cometin un greu error que els deixarà en evidència amb la militància dubitativa.
L'únic que em preocupa es que farà Uriel Bertran, ara que en Carod, molt llest, ha deixat que en Hèctor López Bofill sigui militant per tal de que EI es vegi amb forces de fer una llista alternativa amb Uriel, Hèctor i potser Jaume Renyer a la del Reagrupament.cat. Ja tenim l'alternativa dividida i això dóna més possibilitats a Carod - Puigcercós.

Anònim ha dit...

Elies, aix'o 'es el futur!!!
No ho dubtis!!!

Es m'es interesant llegir aquest bloc que el Periodico!!!

Martxo que hi ha cua!!!

El nano from Sri Lanka

Anònim ha dit...

Benvolgut Elies,

No em sap greu, repetir-me dia rera dia. 100% OK, Elies.

Però matissem una mica.
Jo, això d'"exèrcit" m'ho reservaria.
No baixaria a "banda", "escamot", ni "aplec", ni "facció", lògicament.

Mes que res, per allò que el malaguanyat Trias Fargas comentava sovint. "No ho veuré, però el pais no anirà bé, fins que a les recepcions socials privades, als coctels d'empreses, de noves botigues, convidem sempre, com passa a Anglaterra, a militars o ex-militars, gent educada, formada, i valorada. I fins que, a nivell familiar, canviem i encoratgem igual als nois que vulguin ser economistes com als qui vulguin ser militars". Però, es clar, l'exercit britànic es ben diferent de l'espanyol. I jo, als meus fills, evidentment, hagues intentat, si s'hagues produit el perill, que abandonessin aquestes dissortades idees.

Els valors del patriotisme, de la lleialtat, de la fidelitat, de la disciplina jeràrquica, de la separació de funcions, de l'assumpció de responsabilitats, sempre, a l'igual que la presa de decisions, sempre,,..crec, crec,... que encara no els tenim gaire arrelats per ací, ni en selectes minories...

I en una batalla, on els adversaris et consideren enemic a aniquilar, i on tenen molta més munició, no pots actuar com un exèrcit noble (els britànics amb la Sra. Thatcher a la reconquesta de les Falkand, fent caure, de pas, una dictadura militar argentina..) quan al davant te'ns gent tant poc noble com en Puigcercos , els seus, o en Carod el demagog.

Mes aviat em decanto per un símil amb les operacions empresarials de canvi de l'alta direcció del consell, on no es pot ser mai tant noble , en realitat, com es fa publicar.

No ho oblidem: es el poder al sí d'una organització, com ERC, el que està en joc. I no serà un concurs de Joc Florals.

I els honrats, i honestos, els del Reagrupament, a més de poesia, necessiten fer altres coses. Anar-hi ingènuament és convidar a ser massacrats.

I en Puigcercos, els seus, en Carod, i els seus, són sàdics.

Si poden massacrar, no fereixen.

La Pilar Rahola i l'Àngel Colom us ho poden testimoniar amb molt de detall.

Però, Elies, estic amb tu, en que els valors nomes els pot defensar en Carretero, la Ruth Carandell i els de Reagrupament.

Però no es suficient, dissortadament.

Cordialment,

Andreu