I les que tinc són tan gastades... (El jorn dels miserables)

Ja ho sabeu... jo sí sóc carreterista, he he he. Per motius ben senzills: crec que representen clarament la renovació que ERC necessita i que la plantegen en el sentit que jo vull. Ja en tinc prou, amb això. Joan Carretero i la gent de Reagrupament, des que es van posar en marxa, han donat una autèntica lliçó de compromís, lleialtat, coherència i coratge. Ja en tinc prou amb això, per dipositar-hi la meva confiança i ajudar en el que pugui, que no serà gaire, perquè en el fons aquí qui decideix són els militants, i jo no en sóc, però en allò que pugui, ajudaré. Com ja he dit més d’un cop, ERC és important per al país, i perquè és important cal que la dirigeixi gent com en Carretero, amb les seves idees, honestedat, coherència i patriotisme.

Tanmateix, resulta irònic comprova que qui està fent de debò la campanya a la gent de Reagrupament són els mateixos responsables de la debacle d’ERC: Carod i els seus i Puigcercós i els seus. Hi havia aquella publicitat d’una colònia que deia “en las distancias cortas es donde un hombre se la juega”. També hem sentit dir que en les situacions dures és quan demostrem amb més transparència allò que som i com som. I l’espectacle que estan protagonitzant Carod i Puigcercós des que van desencadenar la crisi d’ERC és inenarrable, brutal, inconcebible, insuportable.

Carod ha posat de manifest, un cop més, que és una persona, un polític, atrapat en la seva vanitat. Una vanitat extrema, un personalisme execrable, deslleial, vomitiu. Aquesta setmana n’hem tingut dues escenes: la seva renúncia radiofònica i, avui mateix, aquest acte patètic per a presentar la pregunta que vol plantejar en el referèndum del 2014. Quin gran farsant, Déu meu. Quin gran farsant.

I Puigcercós, igual. La seva renúncia al govern per controlar el partit de cara a garantir-se l’elecció és demencial. Pròpia d’una persona sense principis i sense cap mínim sentit de la responsabilitat. Una autèntica bogeria gangsteril que podia fer gràcia quan dirigia les JERC, però que deixa en evidència la seva absoluta manca de principis quan hom és conseller de la Generalitat.

Però a més a més, la confrontació personalista desencadenada per aquests dos personatges nefastos (Carod i Puigcercós) té una dimensió demencial: morir matant. La seva aspiració és liquidar els altres. Quina diferència amb en Carretero, quan, com ja vaig recollir, va dir que l’endemà de guanyar, faria una direcció on hi tingués cabuda les diferents sensibilitats del partit.

Ahir divendres, al Centre Flor de Maig, en plena serra de Collserola, a tocar de Cerdanyola, el sector puigcercocista va fer una reunió de la seva guàrdia pretoriana, unes 200 persones, bàsicament quadres intermitjos del partit i el govern. La reunió la varen portar en Ridao i, sobretot, n’Huguet, que sembla ser el cridat a fer d’home dur. Les coses que es van dir i que m’han explicat són terribles. Com ja tothom sap, no hi ha diferències estratègiques ni polítiques entre Carod i Puigcercós. Porten 20 anys defensant el mateix, i porten cohabitant a la direcció del partit 12 anys sense que hi hagi hagut mai cap fisura política o estratègica. Les seves diferències són purament personals, de manera de fer com a molt. Però, com he explicat més amunt, totes dues maneres de fer són infames.

Ahir, el sector Puigcercós feia autocrítica… per no haver liquidat abans en Carod. Aquesta era la seva autocrítica. I per això n’Huguet demanava excuses als participants, perquè no havien liquidat en Carod i els seus abans, per haver-hi contemportitzat i perquè això els havia portat a aquesta situació. I es van conjurar… perquè aquest cop els liquidin sense contemplacions. Començant per la díscola Federació de Barcelona, que controla aquesta altra intrascendència política que és en Portabella (amb en Niubó).

Avui, al patètic acte d’en Carod, aquest apareixia flanquejat pel Benach i en Portabella, com anunciant una altra candidatura de politiqueig personalista. Quins dos grans valors de la intrascendència política. Déu meu!

Doncs ja ho saben. Puigcercós vol liquidar-los, aquesta és la seva estratègia. I els altres –Carod i els seus- només pensen en com fer mal a Puigcercós. Així estan les coses, l’estratègia de la sang. El jorn dels miserables. Morir matant.

En aquest escenari, Joan Carretero i Reagrupament no només representen la coherència i l’arrelament als postulats del partit fundat per Macià. És que a més a més representen l’única possibilitat de supervivència d’aquest partit. A la roda de premsa ho va dir molt clar: vull integrar a la meva direcció totes les sensibilitats del partit, no vull una direcció sectària.

I acabo com he començat. En aquests dies que falten fins el congrés d’ERC em mullo per Carretero i la gent de Reagrupament. Quan vaig fer el perfil en el meu bloc ja ho vaig dir: aspiro servir Déu i Pàtria amb honor, dignitat i coratge. Ara toca servir el país ajudant Reagrupament i el seu projecte de renovació. Sí, això és el que toca, i espero estar a l’alçada de les circumstàncies. Per mi no quedarà, amb tota la humilitat del món, disposat a servir, a ajudar, en el que pugui, calgui o se’m demani, ni que sigui des de la senzilla honestedat de les paraules en aquest bloc.

Sí, aposto per la renovació d’ERC. Ara podem. I el país ho necessita.

PS: Per cert no us perdeu el sopar que ha convocat en Dessmond amb en Carretero el proper dimecres dia 9 d’abril. Promet ser un sopar històric. Inscripcions a Can Dessmond! (places limitades!)