Seguint les últimes passes d'en Robert Merriman

Últims dies de març del 1938, en algun mas no localitzat als voltants de Batea (Terra Alta). Els 700 homes de la Brigada internacional Abraham Lincoln hi arriben en la retirada del desastre del Front d’Aragó. La Lincoln ha estat formada per voluntaris nordamericans, i ha participat en les batalles més dures de la guerra: Jarama, Brunete, Belchite… Ha calgut incorporar-hi efectius “locals” per mantenir-la operativa.

Robert Hale Merriman, cap de l’Estat Major de la 15ª Brigada internacional Abraham Lincoln mira la càmara des del darrere de les seves ulleres rodones de pasta. Fa fred, i bufa el cerç. Té 30 anys, i és el militar nordamericà amb més alta graduació que participa en el conflicte. La situació és crítica. En la desbandada de l’Aragó, s’ha trencat el front i estan sent hostilitzats per les tropes feixistes. Probablement, mentre Merriman mira la càmara està pensant en el seu únic objectiu: arribar a l’Ebre. És l’única manera que té de salvar els seus homes. Les seves botes emblanquinades donen testimoni dels dies que fa que s’estan retirant a marxes forçades, defugint les vies principals, a través de camins i camps, d’aquesta terra tan seca i pobra.

Merriman té una formació exquisida. Ha estudiat a la Universitat de Berkeley. I és amic de reconeguts escriptors, com George Orwell o Ernest Hemingway. Aquest home que mira la càmara amb un gest de gravetat és en qui s’ha inspirat Hemingway per escriure “Por quién doblan las campanas”, ell és l’heroi Robert Jordan, que més endavant encarnaria Gary Cooper al cinema, amb Ingrid Bergman.

Aquesta és l’última foto de Robert Merriman. Batea es col·lapsa i la Lincoln cau en una altra emboscada de les tropes feixistes. Es divideixen en 4 grups per intentar arribar a l’Ebre. No hi ha presoners entre els internacionalistes. Són executats immediatament. No té cap possibilitat que no sigui arribar a l’Ebre.

El grup d’en Merriman, d'uns 70 homes, es retira a través d’una carrerada (pas de bestiar) que des de Batea, segueix cap a la Serra de Cavalls a través del límit entre els termes de Gandesa i Corbera d’Ebre.

La carrerada creua la carretera que va de Vilalba a Gandesa. Els veuen caminant-hi durant un quilòmetre, fins que la carrerada s’endinsa altre cop entre pinars i camps de vinya i ametllers. Transcorre per una carena que deixa a la dreta de la seva marxa els Gironesos. Al fons poden veure Gandesa, i més al fons, Bot i Horta de Sant Joan. A la seva esquerra, la Vall de Canyelles, i una carretera que arriba a Corbera d’Ebre. Han de defugir entrar a cap nucli de població. La cavalleria franquista probablement, a hores d’ara, ja ha pres els principals nuclis de població i de comunicació. La carrerada els permet avançar de manera més segura, sense ser vistos. Caminaran de dia mentre els pinars els ofereixin refugi visual. Aquesta carrerada creua, a uns quatre quilòmetres, la carretera nacional que uneix Corbera i Gandesa, i que a hores d’ara probablement ja estigui transitada per les tropes franquistes. Però no tenen alternativa; altres grups de la Lincoln estan procurant d’arribar a l’Ebre per altres vies. Si aconsegueixen creuar la carretera i el Riu Sec, es podran endinsar en la Serra de Cavalls, creuar-la i arribar al pas de la barca de Miravet. Aquest és el seu pla.

L’avançada del grup de la Lincoln deu avisar en algun moment en Merriman que aquell pinar que tenen al davant és l’últim que els ofereix cobertura. S’hi estaran fins que es faci fosc. Des del pinar ja es veu la carretera i els canyissars del Riu Sec. A la Lincoln, en aquests moments, hi conviuen voluntaris de diferents nacionalitats. Què deuen pensar aquests homes, en aquests moments? Sols, enmig d’una terra que no coneixen, empaitats com a animals per les tropes feixistes, sabent que si els troben no hi haurà supervivents. Hi ha alguns testimonis, encara vius, com un excombatent valencià, Fausto Villar, que ara té 80 anys.

Quan es fa fosc reprenen la marxa. És fàcil seguir el camí. És una carrerada que fan servir els 5 ramats de bestiar que hi ha a Corbera i els 7 de Gandesa. El rastre dels excrements de cabres i ovelles els facilita seguir-lo, fins i tot de nit. El tram final de la carrerada, abans de la carretera general, s’estreny, i passa encaixonat entre bancals de dos i tres metres d’alçada.

Ja poden veure la carretera. La comencen a creuar en petits grups. Però a la sortida de la carrerada hi ha acampat un destacament feixista. Tenen dues ametralladores apostades dalt dels bancals de vinyes on acaba la carrerada. És de nit, i tampoc semblava que sapiguessin qui els acabava d’arribar. Donen l’alto. No respon ningú. Obren foc. Els primers efectius de la Lincoln que han passat han aconseguit arribar el riu i uns bancalets de vinya que fan una petita vall estreta. És un foc fàcil per a les amatrelladores, que baten el terreny sense pietat. En aquest petit grup del davant hi ha en Robert Merriman i el tinent Edgar Cody, també nordamericà. Merriman és ferit a la cama. La resta d’homes s’han desperdigat com han pogut, però la majoria són abatuts, probablement uns cinquanta. Hi ha alguns supervivents, com en Fausto Villar. I un brigadista no identificat que arriba, perdut, fins el Raval del poble; amb la desesperació marcada a la cara pregunta a una dona l'únic que té al cap "Ebro?"; la dona, fent-se càrrec de la situació, li assenyala el camí de la Serra. Acabada la Segona Guerra Mundial, aquest brigadista va tornar al poble, i va trobar la dona, i li va donar les gràcies, encara emocionat.

Quan cessa el foc deuen ser aproximadament les 10 de la nit. Les tropes feixistes inicien el reconeixement del terreny. Troben a Merriman i 6 supervivents més a l’altra banda del riu. No se sap qui comana les tropes feixistes, però deu reconèixer l’alta graduació de Merriman i no els executen allà mateix, al peu de les vinyes on han mirat, infructuosament, de parapetar-se. Se’ls emporten cap a Corbera. I els tanquen al celler d’una de les poques cases que, curiosament, avui encara queda dempeus.

Amb la sortida del sol, treuen un primer grup de 3 voluntaris internacionalistes i els afusellen en una era a la vora del poble. Després tornen a per dos més. I després els altres dos. Un d’ells, un dels afusellats, és Robert Merriman, el cos del qual no ha estat mai trobat, ni mai s’han reconegut aquests fets. Però a Corbera hi ha hagut gent, com en Vicent, que s’han dedicat a gratar en la memòria, a unir històries, a consultar arxius, a parlar amb militars, a rastrejar, en definitiva, la nostra història, farcida de tantes històries.

Aquest relat és el que han construït després d’aquesta feinada d’anys. Se sabia que en Merriman havia caigut als voltants de Gandesa. Però res més. Ara, gràcies l'esforç d'en Vicent i altra gent del poble i a les seves investigacions, per primera vegada sabem com va passar. Dissabte, uns quants, vam tenir la sort de poder seguir les últimes passes d’en Robert Merriman. Vam seguir la carrerada. Vam arribar a la carretera. Vam pujar als bancals de vinyes (que van ser arrencades fa anys) on el van ferir, en plena emboscada. Vam pujar al Poble Vell, fins la casa on va estar reclòs la seva última nit. I vam acostar-nos, finalment, commocionats per la història, fins l’era on els van executar.

John Kenneth Galbraith, referint-se a Robert Hale Merriman, el va definir com “el més valent i comabtiu de la meva generació de la Universitat de Berkeley” i “el primer heroi de la Segona Guerra Mundial”.

Dissabte, seguint les seves últimes passes, coneixent la seva història, trepitjant l’era on va ser afusellat enmig del més absolut dels silencis, he sentit com una fiblada que em travessava el cor i em feia venir llàgrimes als ulls. No només per ell, sinó per tots aquests milers de combatents de la llibertat que ho van deixar tot per venir a defensar la nostra llibertat, i que van caminar, sols, per aquesta terra dura i seca. I hi van trobar la mort. I el silenci. Fins avui. Fins que l’empenta de gent anònima d’un petit poble de la Terra Alta ha decidit difondre la seva història. Les seves històries. A tots ells, gràcies.