Aquesta nit, al peu dels camins que ens porten a les Guilleries, a Tavèrnoles, hi ha hagut un sopar de la gent de Reagrupament, amb en Joan Carretero al capdavant. Hi han assistit delegats de Reagrupament de les diferents vegueries de Catalunya. I jo he tingut la sort i l’honor de poder-hi assistir, sense ser d’ERC, per l’amistat i sintonia que m’uneix amb alguns membres de la direcció de Reagrupament i, pel respecte cap a la figura d'en Joan Carretero.
Molta gent, i amb moltes ganes de tornar a fer d’ERC, la seva direcció i la seva política, els dignes hereus de la causa d’en Macià. He estat molt content, a més, de retrobar-me amb companyes i companys de les Terres de l’Ebre.
La situació actual d’ERC només es pot definir amb una paraula: catastròfica. És una autèntica catàstrofe, no només per al partit i per a la seva militància absolutament desorientada i desmoralitzada (no parlem ja de l'electorat!!), sinó per les conseqüències tan negatives que té per al país. La catàstrofe no arrenca del pèssim resultat de les eleccions de diumenge. No, la catàstrofe arrenca de la nefasta direcció i la seva estratègia suïcida. Ells han desnaturalitzat el partit, ells han abocat el partit a una crisi extraordinària, ells menteixen més que parlen per dissimular-la i ells han portat l’independentisme a un cul de sac sense precedents.
Però avui, aquesta nit, a Tavèrnoles, m’he trobat amb tot de gent disposada al sacrifici, al treball i a lluitar fins al final per tornar a fer d’ERC el partit que va motivar tants i tants independentistes a militar-hi i a votar-lo, a confiar-hi. Gent amb unes conviccions patriòtiques en estat pur, a flor de pell. Gent que no s’ha deixat entabanar pels discursets absurds de la superació de l’eix nacional i l’enaltiment d’un fals eix dretes/esquerres com a motor polític del nostre país i, molt menys, de la finalitat d’ERC.
Gent que s’avergonyeix de l’espectacle nauseaubund que ofereixen, dia rere dia, l’actual direcció d’ERC. Aquests vols gallinacis de pur personalisme, on l’estratègia que no existeix s’amaga rere polèmiques personalistes i lluites fratricides únicament per interessos personals. Perquè, com ja he dit abastament, no hi ha cap diferència entre Carod i Puigcercós, només hi ha una lluita de caràcter personal, entre ells i els seus equips. Però pensen el mateix, fan el mateix, actuen de la mateixa manera i, el que és encara pitjor, la seva estratègia és la mateixa.
Avui llegia no sé on que la bogeria és esperar que fent sempre el mateix passin coses diferents.
Per això és tan important Carretero i la gent de Reagrupament, perquè són ELS ÚNICS que plantegen fer coses diferents, estratègies diferents. Carod i Puigcercós són, sigui l’un, sigui l’altre, continuar fent les mateixes coses. I aquestes mateixes coses són les que han portat a la catàstrofe a ERC i a l’independentisme. Aquestes mateixes coses són les que han portat a dilapidar en tan poc temps, el capital polític acumulat durant tants anys i amb tants esforços. El col·lapse d’ERC i de l’independentisme té noms i cognoms: Carod, Puigcercós i els seus entorns. I les seves lluites intestines són purament lluites de poder, privades, sense trascendència política, perquè les seves polítiques són les mateixes.
Sempre he cregut en Carretero i la gent de Reagrupament. Però ara més que mai. No per una necessitat personal de creure-hi, sinó perquè veient-los, escoltant-los, i analitzant el que passa hom té la sensació que diuen el que cal dir, defensen el que cal defensar i... se n’ensortiran, guanyaran. Sí, guanyaran. Guanyarem. Guanyarem tots els que volem que ERC torni a ser aquell partit pel qual un dia vam treballar, i que ens va il·lusionar. I guanyarà el país, perquè no pot permetre’s que un partit com ERC esdevingui un vulgar Euzkadiko Ezkerra, la crossa dels sociates.
Aquestes setmanes, quan parlant amb la gent ja intuïa la monumental òstia que es fotria ERC i el seu projecte col·laboracionista amb el PSC-PSOE, i aquests dies, quan confirmada la debacle la gent reaccionava en positiu, i deia “a veure si s’acaba tot això”, referint-se a l’estratègia de la direcció d’ERC i a la mateixa direcció… he vist clarament que ningú renunciava a res, ans al contrari. La gent a l’únic que renunciava era a l’estratègia d’ERC i a una direcció patètica. I la gent l’únic que vol és una estratègia que respongui al que pensen, al que senten, al que els il·lusiona: el nostre país, la nostra nació, i la seva llibertat. La independència.
I això és el que aquesta nit de dijous, sopant al peu de les Guilleries, ha ofert Carretero. Il·lusió, coratge, sinceritat. Amb paraules clares, sense demanar actes de fe i confiances de venedor de fira. Simplement oferint credibilitat. Les clares paraules que deia el poeta de Roda de Ter, i que he recordat mentre enfilava el desviament amb el cotxe i deixava enrere el rètol del seu estimat poble. Unes paraules, les que he sentit, sense bravuconades ni floritures de lletraferit de pa sucat amb oli, però absolutament impregnades d’aquest missatge de regeneració que tanta falta fa a ERC i al nostre país.
Ja tornant, fosca i solitària la carretera, he pensat que estàvem a punt de deixar enrere, com un rètol que sobrepassem mentre circulem decidits cap al nostre destí, el malson de tota l’actual direcció d’ERC i la seva estratègia demencial.
Avui ho he tingut claríssim: Joan Carretero i la seva gent de Reagrupament guanyaran. Guanyarem tots. Guanyarà el nostre país i la causa de la llibertat i l’honestedat. No només guanyaran a ERC i recuperaran el partit, sinó que contribuiran, sens dubte, a la regeneració que aquest país tant necessita, i a tots els nivells.
Molta gent, i amb moltes ganes de tornar a fer d’ERC, la seva direcció i la seva política, els dignes hereus de la causa d’en Macià. He estat molt content, a més, de retrobar-me amb companyes i companys de les Terres de l’Ebre.
La situació actual d’ERC només es pot definir amb una paraula: catastròfica. És una autèntica catàstrofe, no només per al partit i per a la seva militància absolutament desorientada i desmoralitzada (no parlem ja de l'electorat!!), sinó per les conseqüències tan negatives que té per al país. La catàstrofe no arrenca del pèssim resultat de les eleccions de diumenge. No, la catàstrofe arrenca de la nefasta direcció i la seva estratègia suïcida. Ells han desnaturalitzat el partit, ells han abocat el partit a una crisi extraordinària, ells menteixen més que parlen per dissimular-la i ells han portat l’independentisme a un cul de sac sense precedents.
Però avui, aquesta nit, a Tavèrnoles, m’he trobat amb tot de gent disposada al sacrifici, al treball i a lluitar fins al final per tornar a fer d’ERC el partit que va motivar tants i tants independentistes a militar-hi i a votar-lo, a confiar-hi. Gent amb unes conviccions patriòtiques en estat pur, a flor de pell. Gent que no s’ha deixat entabanar pels discursets absurds de la superació de l’eix nacional i l’enaltiment d’un fals eix dretes/esquerres com a motor polític del nostre país i, molt menys, de la finalitat d’ERC.
Gent que s’avergonyeix de l’espectacle nauseaubund que ofereixen, dia rere dia, l’actual direcció d’ERC. Aquests vols gallinacis de pur personalisme, on l’estratègia que no existeix s’amaga rere polèmiques personalistes i lluites fratricides únicament per interessos personals. Perquè, com ja he dit abastament, no hi ha cap diferència entre Carod i Puigcercós, només hi ha una lluita de caràcter personal, entre ells i els seus equips. Però pensen el mateix, fan el mateix, actuen de la mateixa manera i, el que és encara pitjor, la seva estratègia és la mateixa.
Avui llegia no sé on que la bogeria és esperar que fent sempre el mateix passin coses diferents.
Per això és tan important Carretero i la gent de Reagrupament, perquè són ELS ÚNICS que plantegen fer coses diferents, estratègies diferents. Carod i Puigcercós són, sigui l’un, sigui l’altre, continuar fent les mateixes coses. I aquestes mateixes coses són les que han portat a la catàstrofe a ERC i a l’independentisme. Aquestes mateixes coses són les que han portat a dilapidar en tan poc temps, el capital polític acumulat durant tants anys i amb tants esforços. El col·lapse d’ERC i de l’independentisme té noms i cognoms: Carod, Puigcercós i els seus entorns. I les seves lluites intestines són purament lluites de poder, privades, sense trascendència política, perquè les seves polítiques són les mateixes.
Sempre he cregut en Carretero i la gent de Reagrupament. Però ara més que mai. No per una necessitat personal de creure-hi, sinó perquè veient-los, escoltant-los, i analitzant el que passa hom té la sensació que diuen el que cal dir, defensen el que cal defensar i... se n’ensortiran, guanyaran. Sí, guanyaran. Guanyarem. Guanyarem tots els que volem que ERC torni a ser aquell partit pel qual un dia vam treballar, i que ens va il·lusionar. I guanyarà el país, perquè no pot permetre’s que un partit com ERC esdevingui un vulgar Euzkadiko Ezkerra, la crossa dels sociates.
Aquestes setmanes, quan parlant amb la gent ja intuïa la monumental òstia que es fotria ERC i el seu projecte col·laboracionista amb el PSC-PSOE, i aquests dies, quan confirmada la debacle la gent reaccionava en positiu, i deia “a veure si s’acaba tot això”, referint-se a l’estratègia de la direcció d’ERC i a la mateixa direcció… he vist clarament que ningú renunciava a res, ans al contrari. La gent a l’únic que renunciava era a l’estratègia d’ERC i a una direcció patètica. I la gent l’únic que vol és una estratègia que respongui al que pensen, al que senten, al que els il·lusiona: el nostre país, la nostra nació, i la seva llibertat. La independència.
I això és el que aquesta nit de dijous, sopant al peu de les Guilleries, ha ofert Carretero. Il·lusió, coratge, sinceritat. Amb paraules clares, sense demanar actes de fe i confiances de venedor de fira. Simplement oferint credibilitat. Les clares paraules que deia el poeta de Roda de Ter, i que he recordat mentre enfilava el desviament amb el cotxe i deixava enrere el rètol del seu estimat poble. Unes paraules, les que he sentit, sense bravuconades ni floritures de lletraferit de pa sucat amb oli, però absolutament impregnades d’aquest missatge de regeneració que tanta falta fa a ERC i al nostre país.
Ja tornant, fosca i solitària la carretera, he pensat que estàvem a punt de deixar enrere, com un rètol que sobrepassem mentre circulem decidits cap al nostre destí, el malson de tota l’actual direcció d’ERC i la seva estratègia demencial.
Avui ho he tingut claríssim: Joan Carretero i la seva gent de Reagrupament guanyaran. Guanyarem tots. Guanyarà el nostre país i la causa de la llibertat i l’honestedat. No només guanyaran a ERC i recuperaran el partit, sinó que contribuiran, sens dubte, a la regeneració que aquest país tant necessita, i a tots els nivells.
22 comentaris:
M'alegro que amb la gent de Reagrupament es retrobin les ganes de treballar i recuperar una esquerra nacional que, sincerament, m'ha decepcionat de sobremanera.
Per algu que esta lluny (literalment o figurativament) d'ERC, no n'hi ha prou en dir que Carod i Puigcercos son el mateix: m'agradaria, si fos possible, veure en que volen ser diferents (en que pretenen a ser diferents si ho prefereixes), i on fan la trampa.
Per exemple, que diries que fa que un militant d'ERC es decanti pel Carod o pel Puigcercos? S'equivoquen? Algun debat hi haura, no? On es posiciona el Carretero?
Ho tindria més fàcil per explicar perquè són iguals, perquè diferències no en trobo.
El decantament entre aquests dos es decantarà exclusivament per fidelitats personals.
Tots dos són partidaris del tripartit, tots dos posen abans les seves coses que les del partit i el país, tots dos prioritzen l'eix esquerra/dreta, etc.
Quina ràbia i sana enveja que et tinc, Ellies, de no poder estar en aquests moments a Catalunya. Jo hagués vingut amb molt de ganes a aquests sopar.
Jo també estic disposat dins de les meves modestes possibilitats treballar per la causa de la llibertat i honestedat!.
En Joan Carretero, la Rut i tots els membres del Reagrupament tenen el meu recolzament.
Visca Esquerra Repúblicana de Catalunya!
Vergonya, cavallers, vergonya!” va ser –diuen– el crit de Jaume I quan, a la batalla de Portopí, el Conqueridor va voler avançar i va veure que ningú no gosava fer ni un pas. Un crit que exigia dignitat. La revista El Temps va utilitzar aquesta frase de Jaume I fa unes setmanes, per recordar-nos que la situació del país demana a crits un esperit semblant, una reacció honorable.
Vergonya de la direcció actual d´Esquerra Republicana, que han destruït l’honor de paraules com “independència”, que ens han mentit i enganyat, que han fet callar les veus crítiques i independents que han vingut anticipant-se a la catàstrofe. I vergonya de la lluita personal que ara ja no interessa a ningú de dos que són el mateix, que representen el mateix, que estan enfangats igual.Quan s´adonaran que fora del catalanisme nomes hi ha desert i Espanya?
No puc sinó coincidir del tot en el que dius. Només la causa de la llibertat i l´honestad està en un costat. Endavant!
Quan Carod i Puigcercós van decidir liquidar l'Àngel Colom com a mínim van poder utilitzar com excusa que l'estratègia que aquest seguia era equivocada i duria el partit al desastre. D'aquesta manera es van poder carregar el secretari general i la seva gent i van fer un gran salt endavant en la seva carrera política.
Ara tots dos són corresponsables de l'estratègia i no se n'han amagat mai, i per tant no disposen de cap argument polític per enfrontar-se l'un a l'altre.
No sé com s'ho faran per amagar que això és simplement una qüestió d'ambició personal i que el que pretenen és aprofitar el daltabaix electoral per situar-se al capdamunt del partit.
De tot cor, res m'agradaria més que que en Carretero i Reagrupament, reeixisin, però cal que sigueu realistes i sapigueu al que us enfronteu realment i que l'anterior escrit, "La "politica de les oques" del PSC amb ERC" defineix de manera magistral. L'instint de supervivencia té una força terrible i la determinació de continuar gaudint de les prebendes del poder per part dels afectats, será enorme.
Molta sort!
Mentre la militància d'ERC no s'adoni que l'error va ser el 2003, no se'n sortiran. De fet, encara que ho fessin tampoc tenen un futur gaire esplendorós. Per cert, Carretero és aquell que va ser conseller de Governació amb Maragall, oi? Aquell que fins que no el van fotre fora, acceptava l'opció estratègica dels il·luminats de l'Executiva Nacional d'ERC?
Quan un partit arriba on es troba ERC, és molt, molt difícil redreçar el rumb.
Espero que tinguis raó, Elies. No conec el Carretero i n’he sentit comentaris de tots colors. Les propostes de Reagrupament em semblen molt bé i els desitjo sort per capgirar aquesta deriva d’ERC.
"Porque ERC no llora por la herida asamblearia, ni ha tenido, a lo largo de la historia, ninguna crisis ideológica seria. Su mal es más profundo y más terrenal: imán de todos los visionarios del nacionalismo, algunos con vocación mesiánica, también concentra la dosis de ambición de poder más descontrolada del arco parlamentario. Es cierto que en todos los partidos hay luchas por el poder, pero en ninguno hay un descarnamiento tan público y una vocación tan genuina por convertir la autodestrucción en una seña identitaria".
Pilar Rahola
La Vanguardia 14.3.08
Elies,
Com bé saps, jo soc d’un altre partit i per això voldria tractar amb el màxim respecte tot allò que faci referència a la crisi que està vivint ERC.
Evidentment jo no crec que fos un encert per al futur nacional de Catalunya l’aposta del tripartit, menys la segona que la primera vista l’experiència.
Crec que la desitjada consolidació d’ERC com a partit de govern els ha sortit a l’inrevés i si algú tenia dubtes ara ja no crec que les tingui. ERC ha demostrat que, salvant honroses excepcions i amb l’afecte que em mereixen alguns dels que avui fan coses per al país, no ha estat capaç de trobar les persones necessàries per tirar endavant l’acció de govern. I justament el que ha transmès a la societat és la imatge contrària a la que volien. I això no ho resoldran en poc temps.
Aquest és un fet que, amb independència de la seva situació interna, pesarà com una llosa en la seva recuperació. Els agradi o no, a Catalunya, dins la majoria de la societat, els partits de Govern són CiU i el PSC.
En un partit (que vulgui fer alguna cosa) calen tres coses. 1) Uns objectius clars i alinear totes les accions per tal d’aconseguir-los; 2) Una direcció i una organització ben estructurada; i 3) Que seleccioni gent ben preparada per ocupar els llocs de responsabilitat. Què li manca a ERC?
A ERC li cal clarificar el seu lideratge sense deixar-se mig partit pel camí. I no voldria transmetre això de forma confusa. Faré una comparació CiU té també un gran problema, que és públic i no aborda correctament. Per resoldre’l pot caldre deixar-se gent pel camí perquè els objectius són diferents dels militants són diferents i si l’objectiu cabdal és diferent les coses no poden anar bé. Cap problema, com he dit abans, calen objectius clars i alinear totes les accions per tal d’aconseguir-los. Així si hi ha idees bàsiques diferents, millor separar-se. Com sap qualsevol que hagi fet una mica de física elemental, forces que no tinguin components en el mateix sentit s’anul•len. Amb més claredat, una part no és independentista i l’altra si, millor que cadascú vagi per la seva banda.
Em sembla, insisteixo, des de fora, que a ERC el problema no és d’objectius, el problema, deixant de banda els errors d’estratègia i de tàctica, és de lideratges, de lluita per controlar el partit. I no és la primera vegada que passa a ERC. Jo no crec que Carod-Rovira, Puigcercós, i Carretero no vulguin el mateix per al país, el que crec és que els dos primers volen el lideratge, i el tercer no està d’acord amb el camí que segueixen els altres dos.
Deixant de banda les meves preferències que només van enfocades a la possibilitat de formar un front comú independentista amb CDC, el que cal és unitat a ERC ja que els objectius són compartits.
Com a conclusió, no vull una ERC feta miques, no vull que mori el germà per tal que em toqui més del pastís. Vull una ERC forta capaç d’apostar amb CDC per una Catalunya independent. Fa molts anys, molts, que m’hagués agradat un govern compartit amb ERC, una mica més de rauxa en el que jo considerava una tebior nacionalista dels governs de CiU. Naturalment prefereixo que al final CDC sigui més forta que ERC, aquesta, ho entendràs, és la meva petita opció de partit.
Uf, un escrit fantàstic i esperançador, Elies. Comença el temps de fer coses, en efecte, i si les hem de fer, les farem. Vull dir que les escriurem... i també les "farem", quan calgui. N'haurem de parlar.
El comentari de l'Enric és també molt interessant, i Enric, tot el què dius per a ERC ho dic jo (i ho diem molts, per a CiU), de manera que ens trobem en una situació curiosa.
En relació al comentarista anònim, consti que jo (i molts) contiuno pensant que l'aposta d'ERC del 2003 era bona, i era útil. El què no ha estat bo ni útil ha estat l'esdevenir posterior d'ERC. Ara tampoc no cal demonitzar Esquerra, només cal demonitzar-ne les actituds dels dirigents actuals.
Elies, "guanyarem tots", potser sí, però no serà difícil. I un dia d'aquests explico com han guanyat els sociates molts vots... tradicionalment convergents (ves per on)
Salut, i consti que vinc amb ganes!!!
Elies,
feia dies que no m'il·lusionava llegint algun dels teus articles. Sempre eren en profundament crítics amb la direcció d'Esquerra -no dic pas que hi manqui raó-. Però aquest va carregat d'optimisme i ganes de fer coses. Realment m'alegro molt de llegir-ho. Endavant!
El juny: a esmolar l'eina.
Salut!
Amics, amigues. Gràcies pels vostres comentaris.
En Joliu deia que se'ns havia girat feina. I li vaig donar la raó. Així és, se'ns ha girat feina.
I jo, des d'avui, ja us ho dic, em comprometo amb la causa d'en Carretero i la gent de Reagrupament. No ens podem permetre el luxe, com a país, de deixar ERC en mans d'aquesta colla de dirigents vanitosos que hans han dut a la catàstrofe.
Per tant, us convido a que reflexioneu, des de l'honestedat política i independentista, sobre el que voleu que passi... i a empènyer.
Són dos mesos i mig. Uns -l'actual direcció- tenen tots els mitjans, control de militància, aparell del partit, etc. Els altres, Reagrupament i Carretero només tenen la il·lusió per tornar a fer d'ERC el partit pel qual molts vam treballar. La il·lusió i la raó, unes raons sòlides i clares, que no és poc amb els temps que corren.
Jo ho tinc clar... ara toca empènyer.
Endavant!
Respecte al que diu el Joan: Jo crec que hi ha una diferència clara entre ERC i CiU. He intentat posar-ho de manifest. ERC té tota sencera el projecte de la independència de Catalunya. Tota CiU no. Això és important i marca una diferència en la solució del problemes. ERC té un problema de lluita de lideratge, CiU un cop separats uns i altres no ho sé, però no veig que sigui un problema manifest. ERC ha de resoldre un problema diferent del de CiU. Aquesta és la idea, en cap cas he volgut dir que CiU estigui millor. Malauradament els nacionalistes teniom problemes arreu.
Bé, Elies, bé.
El teu aval, per a mí, compta.
I, certament, cal anar a totes, absolutament a totes, perquè la situació és mol crítica.
Es a dir,anar per la victòria en una nova executiva i......després, pot venir la magnanimitat. No abans.
I, sent una comesa èpica, crec, com tu, que la poden/podeu guanyar. Em venen al cap altres batalles, fa anys, que semblaven impossibles.
Però l'honestedat, la preparació, l'organització disciplinada,el realisme, el lideratge, i el patriotisme poden aconseguir-ho.
I després, encara que ara sembli parlar debades i abans de temps, demano molt realisme, molta humilitat, gens de bombolles, i poques ganes de còrrer.
Primer els fonaments, després la confiança de l'electorat, i poc a poc......sense defallir, però poc a poc...s'assoleixen els cims.
Que hi hagi sort, que també es necessària. Nomes Reagrupament, amb Carretero i Rut Caramdell (persona a la que no tinc el gust de conèixer però que m'agrada molt i molt com escriu i com parla i com comunica), pel davant, i la bona gent al seu redós, poden salvar ERC per a Catalunya.
Que l'encert us guii.
Cordialment,
Andreu
Enric, jo crec que CiU s'equivocaria greument volent córrer massa. CiU el que necessita és una aposta decidida pel sobiranisme, pel dret de decidir, dintre d'un context que tingui com a referent créixer, assumir la seva centralitat, no perdre suports en aquest procés que no pot ser ràpid, però sí ha de ser decidit.
Per això és important que hi hagi un partit com ERC que estiri del carro. Aquí cal divisió de papers. Aquí cal complementarietat. I un full de ruta que sense presses, però sense pauses, decididament, empenyi tot el país, el gruix del país, cap a la sobirania.
ERC s'ha equivocat de pinyó, i això ha fet molt mal a l'independentisme. Mirarem de redreçar-ho. Però només faltaria ara que CiU també s'equivoqués de pinyó. En aquesta costa que ens toca pujar, cal agafar el ritme, cadascú el seu, i anar pujant. L'important és arribar, l'important és saber cap a on anem. CiU ara mateix es troba clavada en mig l'ascensió. Ha de trobar el seu ritme i la seva força interior. Crec que el plantejament de la Casa Gran és prou interessant i ambiciós.
Gràcies, Andreu. Estic totalment d'acord amb les teves apreciacions, són del tot precises i encertades. I sí, si hem d'avalar, avalem, avalo. No m'he amagat mai. Si cal criticar, es critica, amb tota la força que faci falta.
Lídia, quan les crítiques són merescudes, s'han de fer. No s'hi val amagar-se. L'ERC actual a mi no em serveix absolutament de res. I al país tampoc. Per això, si vols, faig crítques duríssimes. Però merescudes. Per intentar que les coses siguin d'una altra manera. Perquè poden ser d'una altra manera. I en Carretero ho demostrarà.
Celebro sentir que hi ha vida més enllà d'aquesta direcció d'ERC. Celebro que sigui venint de tu, que ets un opinador objectiu. Tant de bo hi hagi una reacció contundent dins d'ERC.
Ja ho he dit avans, res m'agradaria més que que en Carretero i Reagrupament se n'ensortissin, però cal, sense perdre la ilusió, ser realistes, que les dificultats objectives, son enormes i, vist des de fora, sense apassionament, tinc seriosos dubtes de que pugui reexir. Cal tenir un pla "B" per si de cas, i no sé si el teniu.
Salut!.
Elies,
estic d'acord amb els teus comentaris, però la Casa Gran ha d'incorporar el Dret a decidir, i això, sense ambigüitats és l'autodeterminació per la separació. És un eufemisme que no porta a en lloc demanar el Dret a decidir per dir no a la separació. No cal complicar-se la vida. Així doncs, la Casa Gean per a aquells que vulguin la sobirania.
I això no crec que sigui córrer massa, vol dir només agrupar-se.
¿Crees que el catalán es una puta mierda?
http://sinblancaporelmundo.wordpress.com/2008/03/16/el-catala-es-una-puta-merda/
Ja fa dies que vaig llegir aquest post i encara no havia tingut temps de felicitar-te.
Envejo enormement l'emoció que transpires, espero que sigui justificada i els esforços siguin recompensats.
Caldrà lluitar fort per imposar la raó sobre la repartidora Puigcercossista. El Montilla no té un pèl de tonto, sap que la manera de tenir lligat un partit que basa la seva economia en el sou dels càrregs és donar-los molts sous i molts càrregs. Retirar-se del tripartit seria un desastre econòmic ara que estan pagant la nova seu.
A veure,
Senyor Elies, després de llegir aquest apunt, he llegit també el que parla sobre el possible "darrer exèrcit català" i m'ha semblat molt interessant i realista. Realment, és a Catalunya i a la Unitat d'Acció a qui hem d'entregar els nostres esforços cibernètics i així també crec que ho estem fent en la catosfera.
Ara bé, i com a militant d'ERC, crec que les vostres posicions respecte ERC pequen de cert tendencionisme interessat a favor de CIu.
Molts dels vostres comentaris estaran ben elaborats i possiblement seran certs, però, per exemple, perquè defensa a capa i espasa els posicionaments d'en Carretero i en canvi obvia l'existència d'un altre corrent tan o més potent com és EsquerraIndependentista (EI), el qual va obtenir un suport molt més fort que el del mateix Carretero en la Conferència Nacional que ERC va celebrar el passat 20 d'octubre?
Posicionar-se d'acord, però negar l'existència d'un altre corrent, NO!!!
Vistos els vostres posicionaments, entenc que és per afavorir el candidat que més s'acosta a CIu. I crec que això no és pensar en el bé de tots els catalans i en el bé de la construcció del Moviment d'Alliberament Nacional.
En la situació que ens trobem, no cal ara donar-hi més voltes, s'ha d'esperar a veure els resultats del Congrés d'ERC al Juny. On no càpiga dubte que els militants sabrem discernir el què cal mantenir i el què cal canviar per encarar el futur del nostre partit per treballar per Catalunya!
Estem on estem, i parlar de "catàstrofe" és exagerat!!!
Potser la catàstrofe la pateix CIu per no "poder" tocar poder.
Una mica de paciència i de respecte, perquè d'errors n'ha comès tothom i la mateixa CIu n'ha fet immensos. I CIu encara ha de demostrar que la seva voluntat és sobiranista. Sincerament, no em refio ni un pèl d'en Mas, en Madí, en Duran i tot el personal de la "taula rodona" del "Rei Pujol". Perquè aquí, els pro-sobiranistes convergents podeu anar clamant tantes independències com vulgueu, que la plana major convergent els entrarà per una orella i els sortirà per l'altra depenent de les possibles aliances futures per assolir de nou el poder.
A can ERC, tot això sí que es pot encaminar, per tant, desde el meu petit punt de vista, potser també estaria bé que pressionessiu una mica més als propis dirigents de CIu en comptes de pressionar tant a un partit com ERC obert al debat i a l'intercanvi d'idees. Aquesta qualitat, al final, ens fa ser tan permeables que sembla que tot català independentista vulgui aspirar a entrar a la direcció d'ERC. Si ara tanta estima es té a ERC, coi feu-vos'en militants!!! Tot plegat és d'un messianisme kafkià.
I parlant del dia a dia, la pilota és a camp del PSC. A veure què treuen de Madrid a veure. Aquí és on la catosfera crec que hauria de debatre a mort en aquests moments. A defensar el què ens pertoca davant de qui ho haurà de fer en els propers mesos de renegociació de la financiació catalana: el senyor Montilla!!!
I a ERC, de moment, si us plau, deixeu-la respirar una mica, que ja és prou grandeta com per poder elegir els seus dirigents, el seu programa i la seva direcció. Que, per cert, ho fa de manera democràtica, amb dret, vot i paraula del militant, cosa que altres partits no fan
Salut a tothom i independència!!!
Publica un comentari a l'entrada