Bffffffffffffff

Què cansat n’estic… d’aquest festival impresentable de les eleccions espanyoles. Potser em torno més exigent amb el temps, i potser també sóc més crític i/o desencisat… però recordeu algunes eleccions amb un perfil tan baix, tan lamentable? Jo no.

Volia, amb el post d’avui, fer un repàs de la situació. Però l’amic Arnera ja m’ha estalviat la feina. Si voleu un resum acurat de la situació i les possibilitats, llegiu-lo.

Em centraré per tant, en alguns aspectes de la campanya i les conseqüències de les eleccions de diumenge, i en alguns danys colaterals a la nostra intel·ligència que s’han esdevingut en aquest període.

Trobo al·lucinant la cacera i l’insult cap al votant en blanc que s’ha desfermat en les dues últimes setmanes. De fet, crec que és un espectacle al·lucinant, francament incomprensible en cap altre país que no sigui el nostre, el país de les meravelles. I no ho dic pas (en cap cas) pels amics Dessmond i Joliu, que han fet servir arguments intel·ligents per tal que els qui l’havíem defensat mesuréssim l’abast de la nostra decisió. I els ho agraeixo, ha estat un diàleg constructiu. No. Em refereixo als voceros dels partits.

Aquesta setmana, a aquesta “cosa” incomprensible que és el Tribuna Catalana, potser el més genuí representant de la pastisseria catalana, ha estat un desfilar de portantveus de partits alertant sobre el vot en blanc: la Marina Llansana, en Joan Tardà i l’Antoni Castellà. L’espectacle ha estat deplorable.

A veure si ens entenem. Els amics Dessmond i Joliu poden argumentar-me coses, perquè sé que ho fan des de l’honestadat patriòtica i el compromís. Però… aquests altres senyors… de què? com s’atreveixen, ells que són els directament responsables de la situació, a donar-me lliçons? Per aquí no passo. Veure aquests cretins apel·lant a no sé quants mals terrorífics, que no sabia si llegia un article o el llibre de l’Apocal·lipsis, això no ho admeto. Insisteixo, i espero que tothom vegi la diferència… no ho admeto perquè ells són els directament responsables de que la gent pensi en votar en blanc o abstenir-se, i no admeto per tant que m’insultin apel·lant al vot de la por. Uuuuuuuh! Que venen els dolents!

Prou! Hem de liquidar políticament aquesta banda. A mi no em fa CAP por el que passi diumenge. D’alguna manera ja ho deia en Partal. A mi el que em fa por és el que està passant a casa nostra. Això sí que em fa por. La possibilitat de perpetuació del règim del tripartit. Els dubtes de CiU. Això sí que em fa por. Perquè continuo convençut que els pobles podem arribar allò on volguem, està a les nostres mans. Però amb aquest panorama del règim tripartit i els dubtes de CiU… on volem arribar???

Per tant, el vot en blanc té una lectura purament sobiranista i per acabar –com a mínim intentar-ho- d’una vegada per totes amb aquesta corrupció moral.

Una altra cosa execrable d’aquesta campanya ha estat la “mutació” del “nosaltres” i el “ells” que s’ha operat en aquests subproductes de la més llefiscosa pastisseria catalana i els seus pastissers. Ara resulta que hi ha un “nosaltres” que són els partits catalans (CiU i ERC) i un “ells” que són la resta. Però… és pot ser més cínic??!!! Hi ha espai, hi ha cap espai per fer servir arguments més miserables, quan estan gaudint d’un “nosaltres” blindat amb el PSOE, a qui han lliurat la Generalitat? Què trist, per favor. Què insuportable. Quines ganes tinc d’acabar amb tot aquest mundillo de la pastisseria catalana, tan embafós, edulcorat i indigest.

Subproductes d’aquesta mena només sobreviuen per una cosa: perquè el pensament català és feble. Som febles. Estem en el moment culminant de l’expressió que mossèn Ballarín deia de la “microtesticularitat catalana”. Sí senyors, subproductes d’aquesta mena, missatges d’aquesta mena, aquests discursets només tenen cabuda entre nosaltres perquè som febles, molt febles. Sempre amb l’ai al cor, sempre pendents de no sé quantes exquisiteses dialèctiques, sempre primmirats amb tot.

Prou! Prou també a tota aquesta feblesa. Odio aquesta feblesa. Em repugna.

Bé, i finalment, lamentar que cap dels bons amics que teniu decidit el vot no hàgiu volgut fer servir un argument que us anava servint en safata al llarg de la trilogia… Per a mi hi ha un argument molt convincent per votar CiU… i és aquest que vaig trobar ja fa dies al bloc del Quim, tot i que em sembla que no el va parir ell, de “si tu no vas, ells es queden”, en referència al tripartit (hi falta un “hi”, tanmateix). Sí, no ens enganyem. El gran argument per votar CiU és fer mal al règim del tripartit, debilitar-lo.

Osti tu, a mi em sembla un argument de collons, tenir un vot a la mà que saps que va contra tot això que tan abominem, tota aquesta comèdia autoritària, manipuladora i prohibicionista del tripartit. Que votar CiU no m’aporta res i a més a més igual em donen pel cul a la primera i humiliant oportunitat que tinguin… cert, però m’és igual si he aconseguit esquerdar el tripartit. Això és com en la presidència Gaspart del Barça. Osti tu, no vam ser pocs els barcelonistes que volíem que no es guanyés res per fer saltar aquella directiva infame que estava consumint el club! Com a mínim, si saltaven, teníem una oportunitat. I a fe de Déu que les coses van sortir bé, i la vam aprofitar, l’oportunitat.

Ara igual. Qualsevol patriota hauria de tenir com a objectiu fer saltar el tripartit, tot el que representa, aquesta humiliació espanyolista de veure el Montilla president, aquesta orgia de despropòsits, aquesta falta d’ambició, aquesta set prohibicionista, aquests discursets tronats de marxisme irreductible, aquesta omnipresència autoritària als mitjans de comunicació, aquesta vergonya contínua cada cop que revisem els acords de govern….

Per tot això valdria la pena votar CiU, i jo hagués centrat la campanya en aquests arguments. També aquí CiU, que ja no fa ni oposició, i que presenta un candidat infame, l’ha cagat. Què pusilàmens, per favor. Així no anirem enlloc.

En definitiva, que no sé què faré, a última hora sempre assisteixen dubtes. Igual se’m creuen els cables. Potser ho faig a sorts. Potser sacrifico un pollastre, un pota blava, i analitzo les vísceres, els menuts, a veure què em diuen, i diumenge el foto a la cassola per al dinar familiar. Potser arribo amb dos sobres a la mesa electoral i li dic al president que en triï una, i pá dentro. En tot cas, i faci el que faci i passi el que passi, espero que el vot de càstig sigui una evidència. No em fa cap por l’endemà pels resultats a Madrid. Però temo, i molt, que les coses al meu país continuïn com fins ara. Això sí que ens ha de fer por. I molta. I a combatre aquest estat de les coses és el que hem de dedicar les nostres energies. Pel país, pensant única i exclusivament en el país.

No sigui que el proper Onze de Setembre ens trobem a l’acte de la Ciutadella el tal Rodolfo Chikilicuatre i el seu ChikiChiki, tant de l’estètica i el fons del tripartit.

Si tu no hi vas, ells es queden. Bona. Però el vot en blanc també… només per veure l’enrabiada que tenen els qui ens hi han dut!

PS: per cert, aquí podeu veure el millor debat d'aquestes eleccions. Impressionant, boníssim. Fins al final.