No time for love in the Basque Country (Euskal Herria)

Llegeixo a Vilaweb que els internautes bascos demanen utilitzar el tag “notimeforlove” en totes les comunicacions per interntet per donar a conèixer que, a Euskal Herria, no hi ha temps per a l’amor. No hi ha espai per a la pau.

Vull sumar-me a aquesta campanya. El País Basc viu en aquests moments un autèntic règim d’apartheid, el que deriva de la llei de partits i la doctrina político-judicial del sumari 18/98. En resum, és el mateix tot el que persegueix les mateixes finalitats.

Hi ha una evident i radical fallida dels principis bàsics d’imputació penal. Hi ha una evident fractura democràtica, i, aquí sí, senyors bisbes, dels drets humans i de la democràcia. A Euskal Herria s’ha establert, per a l’esquerra abertzales, un autèntic règim d’apartheid, que lleva tots els drets democràtics i de participació a persones, i les converteix directament en subjectes mancats de drets polítics sense cap condemna prèvia. Simplement pel fet de… haver anat a unes llistes d’un partit legal en unes eleccions legals. O qualsevol altra barbaritat neofeixista.

Això sí, un neofeixisme molt pulcre i eficaç. Tant, que ha acomplert un dels objectius bàsics dels règims feixistes: instal·lar la por en la societat. I amb la por, el silenci. Només així s’explica el clamorós silenci, arreu, en relació a les barbaritats antidemocràtiques que dia sí i dia també es cometen a EH i contra una part molt significativa del poble basc.

Com a mínim des d’aquest bloc, i fins que no me’l tanquin l’Audiència Nacional o el tripartit, no em penso callar. No ho faig contra el tripartit, malgrat saber com les gasta. No ho faig quan proclamo la meva fe i militància catòlica, malgrat que per a molts pugui semblar un altre tema tabú. I no ho penso fer ara.

No volen que en parlem. Ens volen mirant a una altra banda, atemorits pel pànic davant la barbàrie político-judicial. Però això encara em posa més per parlar-ne. Què passa? ¿No podem pensar que l’error del manteniment de la lluita armada (error gravíssim des de tots els punts de vista) no habilita a convertir l’espai polític de l’esquerra abertzale en un vergonyós Guantànamo ideològic en ple cor de l’Europa Occidental?

No volen que en parlem. Però cal parlar-ne. Aquests “demòcrates” que es pensen que la democràcia i les llibertats, que tot, neix amb la sacralitzada constitució del 78 i que, tanmateix, quan els hi convé, es passen per l’entrecuix jurídico-polític.

Quin espectacle més nauseabund, tot aquest entramat judicial, polític, mediàtic, convertit en una autèntica “jauría” que s’abraona sobre qualsevol signe de dissidència, que es llença assedegat de fam de presó, d’il·legalitzacions, de prohibicions, sobre tot el que faci olor a “tema basc”, ja sigui un partit polític, una fundació, un grup musical, un diari, una revista, una associació que promou un document d’identitat basc… o fins i tot un lendakari!!... Sempre hi ha la prova policial de la conversa que un dia algú va tenir amb algú que estava a la vora d’un altre que era “pressumpte”. I si no hi ha aquest nexe, apliquem la doctrina Garzón, a mateixes finalitats, són el mateix. Sempre hi ha la doctrina del leprós, no hi parlis, no el miris, que et contamines.

I no. Amb la mateixa contundència del no a la violència, que és inadmissible. L’organització armada hauria de desaparèixer incondicionalment. No hi ha espai per a la violència. Cap. És una pena, una autèntica pena que aquests il·luminats, aquests alienats de la realitat, no hagin aprofitat les oportunitats de pau. És una pena que no hagin sapigut interpretar el signe dels temps. Que no hagin sapigut escoltar la veu del poble basc, que els hi deia prou! Un error darrere l’altre. Cada cop pitjor. Perquè el rastre de la violència no es pot seguir. Cada cop més sols. I ja saben perfectament el que hi ha, per aquest camí. Aquí ningú aixecarà la veu.

I així estem. Un cop més, així estem. Atrapats. Entre dues bogeries. Entre els alienats de les pistoles i els alienats de la jauría político-mediàtica-judicial espanyolista.

Els catalans coneixem molt bé, també, a un altre nivell, aquesta jauría. La vam patir quan l’estatut. La patim cada cop que hi ha eleccions, amb la nostra llengua, amb la nostra identitat, convertida en una subhasta pública a veure qui ens la fot més forta.

No, Espanya no pot donar cap lliçó de democràcia, i d’espanyols, ben pocs. No pot el PP i no pot el PSOE. No poden els neofalangistes que encara no han condemnat el franquisme i contínuament fan apologia de la xenofòbia anticatalana, no pot el PSOE, l’època dels GAL, els seus alts càrrecs ministerials condemnats. No poden, tots plegats, amb els seus pactes antiterroristes, les seves lleis de partits, els seus aparells judicials, etc.

Però… i aquest silenci? Ah, amics, amigues, aquest silenci… Aquest silenci que se sent no és cap altra cosa que por. I amb la por, el triomf del feixisme. Ah! Com s’amaguen tots aquests moralistes que opinen a la premsa de tot, però quan més lluny millor, i si pot ser a Guantànamo, perfecte. Com s’amaguen, els hipòcrites i els covards.

Per això em sumo a la iniciativa de la blocsfera basca. No Time For Love. No hi ha espai per a l’amor. No hi ha espai per a la pau. No volen que hi hagi espai per a res. Ens volen aquí, atrapats entre les dues bogeries, i calladets. Amb la por al cos. I el silenci.

PS: per a aquest post, em posaria un disc d'en Mikel Laboa. Tancaria els ulls. I recordaria les valls verdes d'Euskal Herria. Els seus pobles. Els seus carrers. La seva gent. Aquesta música, com una letania, d'amor al país, i de consciència del dolor.