dissabte, de febrer 23, 2008

Vichy 1940, Barcelona 2007. Retrat de dos règims.


1940: després de la invasió nazi de França, el mariscal Petain, heroi de la Primera Guerra Mundial (defensa de Verdun -1916-), instaura el règim conegut com de “Vichy”. Pétain es proclamà cap de l'estat i inicia una "revolució nacional" amb el lema de "treball, família, pàtria". Fou instaurada una dictadura feixista, que prohibí els partits i els sindicats, promulgà lleis antisemites, reprimí violentament tota oposició i col·laborà amb els alemanys, sobretot durant el govern Laval (1942-44). El règim dictatorial es dissolgué amb la derrota alemanya i l'alliberament de França.



Finals del 2006: després de ser derrotats a les urnes, els espanyolistes del PSC-PSOE, els presumptes independentistes d’ERC i els neocomunistes d’ICV-EUA, instauren un govern conegut com a “Entesa de Progrés”, i inicien el desplegament de polítiques “de progrés”, desnacionalitzadores, i de col·laboració amb l’estat espanyol i el govern amic del PSOE. Des dels primers dies el govern es caracteritza, a més, per la persecució de la dissidència.

Aquest govern és conegut també com a “Tripartit-2”. Curiosament, segons l’Enciclopèdia Catalana, el Pacte Tripartit es correspon amb el “Tractat militar signat a Berlín, el 27 de setembre de 1940, per Alemanya, Itàlia i el Japó, en el qual es comprometien a ajudar-se mútuament per tal d'aconseguir els espais vitals mínims necessaris i crear un "ordre nou", repartint-se les respectives zones d'influència”.

Hi ha unes evidents semblances entre el Règim de Vichy encapçalat pel Mariscal Petain i el govern tripartit promogut per la direcció d’ERC. La primera, i salvant totes les distàncies, que són moltes, és veure convertit un heroi de la resistència en el principal col·laboracionista. Aquesta afirmació és vàlida per al mariscal Petain i per als dirigents d’ERC, que havien assumit la defensa de la nació, que per aquesta defensa havien estat votats, i que amb aquests vots i amb aquesta posició instauren un similar règim col·laboracionista, lliurant el govern de les precàries institucions autònomes al principal partit espanyolista. La seva posició moral és idèntica. Exactament la mateixa.

Hi ha altres semblances. Tots dos governs, el de Vichy i el Tripartit, esdevenen règims. Al·ludeix la significació de règim a l’especial forma que adopten els governs. El govern de Vichy no obeeix a cap altra dinàmica que la implantació d’un sistema totalitari de govern, per això és conegut com a règim.

De la mateixa manera, el govern tripartit ultrapassa els límits del que és la constitució d’un govern per a convertir-se en “la forma” del govern.

Així, el govern de Vichy i el govern tripartit esdevenen el Règim de Vichy i el Règim tripartit.

Aquesta distinció és fàcil d’observar, mercès a la distància temporal i l’anàlisi històrica, en el Règim de Vichy. Pel que fa al Règim Tripartit, cal fer-ne una explicació acurada, en la mesura que s’està instaurant i desplegant.

Podem parlar de Règim del Tripartit en la mesura que es constata la inexistència d’un projecte de govern. El seu acord és un repartiment del poder basat en l’ocupació total del poder. L’objectiu no és governar (no hi ha un projecte de govern) sinó ocupar d’una manera totalitària el poder i repartir-se’l.

En el context de l’Europa Occidental és fa difícil d’assumir que ens trobem en una situació així. Però les evidències són concloents. El tripartit no governa: es reparteix el govern. Sense objectius de govern, el sentit del pacte entre les forces que l’integren és únicament la defensa mútua i l’ocupació de tots els espais possibles de poder.

Aquesta ocupació absoluta del poder ha convertit el govern de Catalunya en un règim. Hi ha evidències i té conseqüències. L’evidència és que allà on les forces del tripartit assoleixen una majoria, per més precària que sigui, es bandeja absolutament qualsevol altra opció de govern.

Les conseqüències són fruït de la mateixa estratègia de supervivència del règim. Quin és aquest objectiu? Sens dubte, l’eliminació total dels competidors polítics i de qualsevol forma de dissidència. I això només és possible des de l’ocupació total i totalitària del poder. Si no fos així, no seria factible aquesta eliminació.

Sovint s’ha estigmatitzat Convergència i Unió per l’exercici del poder durant 23 anys. CiU va governar durant 23 anys, cert. Però en cap cas va poder establir una forma de govern que conduís a la instauració d’un règim. Principalment perquè no tenia un control total de poder. El poder estava repartit, i d’aquesta manera s’articulaven espontàniament sistemes de contrapès. Aquest és un punt clau, transcendent. CiU governava des de la Generalitat, mentre el PSOE ho feia des dels principals ajuntaments del país, inclosa la capital, Barcelona, i la seva riquíssima Diputació. I durant molt de temps, a més, des del govern d’Espanya. A Catalunya, per tant, durant els 23 anys de govern de CiU, el poder va estar repartit. Això garantia equilibris polítics que permetien l’emergència de la pluralitat, i un joc de contrapesos que garantia, ni que fos perquè no hi havia un altre remei, no ofegar la societat.

La situació ha canviat radicalment amb el pacte tripartit. Com en el pacte de les potències de l’Eix, el tripartit assegura als seus signants un repartiment de poder i uns espais vitals que seran defensats col·lectivament. Aquesta és la clau per considerar el tripartit com un règim. Sense objectius comuns i compartits de govern, la seva aliança es basa en el respecte al que faci l’altre en les seves esferes de poder i en garantir-se mútuament la defensa d’aquests “espais vitals”.

En l’ordre pràctic, aquest règim està implicant la implantació d’un sistema totalitari, en el que la dissidència no hi té espai. En el règim tripartit només hi té cabuda allò que d’una manera o una altra s’aixopluga sota el paraigües d’algun dels partits integrants del règim. I això val per al món empresarial, per als intel·lectuals, per a les associacions, per a la premsa i els opinadors, etc. etc.

Els exemples són continus, i els hem pogut seguir fins i tot a través de la premsa: Des de l’exercici despòtic del control sobre els mitjans audiovisuals públics (recordar les trucades del sr. Zaragoza, únicament secretari d’organització del PSOE a Catalunya a TV3 per modificar els titulars de les notícies quan la mani pel Dret de Decidir), sobre els privats (recordar les denúncies de les amenaces del sr. Bolaño a periodistes com en Barbeta -estás muerto-, o les missives presidencials als propietaris de mitjans de comunicació amb subratllats sobre les expressions que no són del seu gust, com va passar amb en FM Álvaro), sobre les pressions a governs municipals i alcaldes (tantdebò algun dia algú expliqui la inversemblant cacera i discriminació d’alcaldes que no són del tripartit), sobre opinadors i intel·lectuals (estigueu alerta als aires de purga que bufen en determinats mitjans privats com a conseqüència de la pressió del règim envers opinadors “incòmodes”, “desafectos al régimen”), sobre el teixit associatiu, sobre llibres o estudis que es condemnen a l'ostracisme (i que no han estat ni tan sols esmentats en els mitjans públics malgrat ser els seus autors acadèmics de primera fila i els temes d’interès mediàtic i actualitat) i un llarguíssim etcètera.

Aquest llarguíssim etcètera té un fil conductor: ofegar tot el que no busqui aixopluc, i per tant submissió, en algun dels partits que integren el tripartit.

Ja hi vaig fer una al·lusió a com funcionava això en el post de l’ovella negra. Però ignorava l’abast de l’operació.

En aquests moments crec que ja estem en condicions d’afirmar que el pacte tripartit té com a únic objectiu instaurar un règim que porti a terme l’eliminació política dels partits, associacions, intel·lectuals, empreses, etc. que no se sotmetin a algun dels partits de l’aliança. En el terreny polític això apunta clarament a eliminar qualsevol possibilitat, per mínima que sigui, que CiU governi on sigui, amb la confiança que aquest ostracisme polític la faci desaparèixer i puguin repartir-se les seves despulles entre els integrants del tripartit. Us convido a mirar i comparar el mapa electoral local (municipis i diputacions), el color dels partits guanyadors i el color dels partits que governen. Fereix.

La clau de volta del règim és aquesta, l’eliminació de qualsevol sistema d’equilibri de poders, de contrapoders, de controls mutus. Talment com el règim de Vichy eliminava -en aquest cas, i és evident que la diferència és prou important, físicament- els seus dissidents o enemics del règim. El Règim del Tripartit és més sofisticat i en té prou amb la condemna a la mort civil i política.

Així com el Règim de Vichy va caure amb l’alliberament de França pels aliats, el Règim del Tripartit només té dos possibles finals:
- amb el seu èxit, i per tant l’eliminació política de tota dissidència política i intel·lectual, ja sigui de partits (CiU) com de mitjans de comunicació o intel·lectuals, acadèmics, associacions i societat civil en general. No puc preveure si en aquest moment el Règim es dissoldrà i començarà una lluita pel control del poder entre els seus membres, o bé l’acomodació amb el poder serà tal que continuarà ad secula seculorum.
- Dinamitant-lo. Entenent que l’órdago a la democràcia, a la llibertat, al pluralisme i a la decència d’aquest règim és tan bèstia que combatre’l esdevé una absoluta prioritat. Com deia Gandhi, només podem aspirar a la llibertat si som moralment superiors als qui ens la lleven. En aquest sentit, per tant, i si es vol evitar el triomf del Règim del tripartit és urgent que això que s’està anomenant com a “nou sobiranisme” encapçali un moviment no només nacional i emancipador, sinó ètic, moral, democràtic... de regeneració. I en aquest combat contra el totalitarisme i l’exclusió és evident que caldrà refer les nostres prioritats. Això no és cap novetat per als catalans compromesos amb el nostre país, n’hem tingut altres exemples, de moviments regeneradors.

En definitiva, la situació és la següent:
1. El pacte tripartit no té per objectiu governar, sinó instaurar un règim, com a forma de govern, que exclogui tota la societat, partits polítics, empreses, institucions, ajuntaments, persones, empreses, que no s’aixopluguin sota algun dels partits de l’aliança.

2. El pacte tripartit funciona com un repartiment d’espais vitals entre els seus signants, que esdevenen autèntics protectorats que tenen l’exclusivitat del gaudi dels beneficis i la tolerància del poder.

3.Aquest règim i repartiment del poder persegueix exclusivament ofegar tota forma de dissidència, ja sigui de partits polítics, com d’ideologies, intel·lectuals, mitjans de comunicació, associacions, etc.

4. La fi del règim només es produirà pel seu triomf o per la constitució d’una aliança “rebel” encapçalada pel nou sobiranisme, que propugni no només l’emancipació nacional, sinó la regeneració social, ètica i moral.

5. Si no es combat aquesta estratègia totalitària del tripartit... tindrem tripartit per molts i molts anys. Acostumem-nos-hi. Humiliem-nos.

6. Humiliats i silenciats, sense veu, sense paraules, el règim del tripartit ens assegura treball i progrés.

18 comentaris:

Josep-Empordà ha dit...

He llegit amb deteniment aquest escrit i l'emprenyament i preocupació que m'atenallen des de fa una mica més de quatre anys, ha donat pas a l'acolloniment, perque... és impecable i posa negre sobre blanc quelcom que intuiam, i com que és tan bèstia, el nostre subconscient es negaba a creure.

Moltes vegades he escrit que assistim a una lluita per la supervivencia del Pais i m'ha valgut sentir-me tractat d'exagerat. Em reconforta veure que encara consevo amb bon estat l'instint de supervivencia i no estic sol.

Per altre banda, em tranquilitces la conciencia donç después de llegir-te, potser ja no em caldrá la pinça al nas per votar a CiU amb en Duran de cap de cartell, encara que últimament, personatges com en Zatagoza, Iceta, Chacón, Ridao i altres, m'ho havien facilitat força.

De totes maneres, aquesta estratègia té un punt feble, i és que fou dissenyada amb un PP desbocat i governant amb majoría absoluta i l'atentat de l' 11M, no només va descabalcar a un PP que tenia coll avall que guanyaria sino que va desbaratar una part substancial de la estratègia a la que et refereixes. De totes maneres, com que el perill és gran, cal que no ens perdem en "cabories" i siguem conscients del que ens estem jugant.

Només afegir que el PSOE, ha contractat a 50.000 becaris per dur a terme un "agit prop" a la xarxa en defensa dels seus interessos. Els interessos del PSC, passan per una forta abstenció que heu pogut comprobar que está essent molt patrocinada a tots els foros (casualitat?), així que, als catalanistes abstencionistes els voldria dir que la seua abstenció o vot en blanc, son perfectament llegitims, però que els agrairia que reflexionesin, perque l'aposta, és molt alta i el perill de perdre, també.

Salut!.

passavolant ha dit...

Això mateix, evidentment amagant-ne la part més inconfesable, ho reconeixia el sociata Antoni Puigverd en una article d'opinió a "La Vanguardia" el passat més de novembre (crec) de 2007.

Josep Puigvert Coll ha dit...

I el següent pas del submarí socialista d'ERC, en Puigcercós, és comprar els alcaldes de municipis petits amb un sou.

Això comporta un canvi radical en la única forma de política pura, que són aquests municipis. Per què?

1. Es passa de fer política per vocació a fer-ho com a professió. Ara hi haurà allaus de llistes electorals a molts municipis on costava de trobar gent disposada a voler fer coses pel poble.

2. Molts dels nous "professionals" de la política, evidentment, seran membres incondicionals dels diferents membres del tripartit. En aquest sentit, els éssers unineuronals que formen (en general) les JERC en seran l'avançada: 1000 euros per mí i 300 pel partit. Apa. A engreixar la maquinària.

3. La implantació progressiva i sistemàtica de la teoria del decreixement tindrà a Catalunya el seu banc de proves. Ho confirmen algunes de les estupideses ja en vigor, com la normativa dels 80km/h a l'àrea de BCN o les negatives sistemàtiques i irracionals a la línia de Molt Alta Tensió o bé al quart cinturó. La implantació ja extesa de la cultura del NO és el primer pas per impulsar el decreixement.

Compte! Això té solució, però s'ha de fotre un cop de puny a sobre la taula.

Andreu ha dit...

Bon dia,

Magistral,benvolgut Elies,magistral!

Síntesi expositiva dificílment superable. Clara, racionalitzada, freda en els detalls,conclussions compartides al 100%.

En els moments i situacions difícils, marcar-se i tenir clares les prioritats i objectius, és imprecindible per a superar el mal tràngol. I aparcar, fins arribar a una nova situació menys perillosa, moltes altres coses.

A part de resistir, cal contraatacar i avançar cap al pluralisme destroçat des del poder tripartit. I, ho sento una mica, això dels ponts de diàleg amb els cosins de la E, deixar-ho còrrec. Més ponts dels que han dinamitat, destrossat, i vilipendiat , no n'existeixen. Si algu dels cossins vol abandonar la seva banda de malfactors, o lluitar-hi des de dins, que ho faci.

Però no perdem més el temps en laments jeremíacs, en nostàlgies de l'etapa Pujol/Barrera, o en la inocència infantil de defensar que cal tornar a constuir nous ponts de diàleg. Tenim altra feina a fer, i més efectiva.

I només, em dona la sensació, en tres possibles línies de concentració d'esforços:

a)- Informació, informació, + informació, + informació sobre les misèries, desgràcies i bestiesses d'aquest règim d'incompetents, anticatalans, sectaris i totalitaris que es el règim tripartit.

b)- Llistes obertes, llistes obertes, llistes obertes, llistes obertes, llistes obertes...
Reivindicació, i exigència fins que siguin una realitat.
Haurem guanyat molt i molt, amb les llistes obertes. Els representants tindràn cara, responsabilitat directa, i la colla d'imbècils objectius que ara tenen càrrecs representatius els deixaran de tenir.

c)- Donar suport, recolçar, les alternatives polítiques netament catalanes i sobiranistes que siguin, realment, alternativa real al tripartit, sense ser massa tocacollons, ni massa primfilats.

Els resistents francesos no tenien temps ni ganes de trobar gaire defectes als homes i dones de De Gaulle, i en tenien.

Però mentre hi hagi col.laboracionisme espanyolista ,totalitari i sectari,no podem dispersar gaire les accions ni la feina en aspectes marginals, oblidant els fonamentals.

Derrotar el totalitarisme, el règim tripartit que només vol el poder pel poder, per a dinamitar la Catalunya catalana, in progress, que amb tant d'esforç, lluita, morts, va costar reconstruir nacionalment, parcialment, durant generacions i generacions.

Elies, enhorabona, i moltes gràcies.

reflexions en català ha dit...

El que més em fot és que ells, els més sectaris, es vanaglorien d'haver posat fi al sectarisme i al nacionalisme de CiU. I molta gent cau a la trampa i repeteix insistentment el seu discurset de superioritat moral, discurset de pa sucat amb oli.

Josep (sl) ha dit...

Magistral i terrible anàlisi de la realitat pròxima d'aquí a acusar los de Quinslings hi ha un milimetre.

Elies ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Roger T. ha dit...

Elies, efectivament, la prioritat de tot català conscient i que vulgui viure dignament com a tal ha de ser la destrucció del tripartit. És una unió de partits sense res en comú, tret del seu odi a CiU. La seva unió es defineix en negatiu, no en positiu, la qual cosa ja el descarta com a govern que pugui construïr i fer crèixer el país.

Catalunya no pot permetre que un partit espanyol i espanyolista, el PSC, ho domini tot, ja que seria la nostra fi a mig-llarg termini.

joliu ha dit...

Impressionant post Elies.
Felicitats.
El primer pas per canviar la realitat és diagnosticar-la. Gràcies.
Ara cal que hi fem alguna cosa.

Anònim ha dit...

L'article al qual es refereix passavolant és del 2 de novembre de 2007 i para d'això, de que el tripartit es tracat d'un cúmul d'interessos sense horitzó: http://www.lavanguardia.es/premium/publica/publica?COMPID=53408372352&ID_PAGINA=3744&ID_FORMATO=9&turbourl=false

Anònim ha dit...

L'article referit per passavolant és del 2/11/07 i parla d'això, que el tripartit és un nus d'interessos sense altra horitzó que l'exercici cru del poder:

http://www.lavanguardia.es/premium/publica/publica?COMPID=53408372352&ID_PAGINA=3744&ID_FORMATO=9&turbourl=false

Anònim ha dit...

D'acord amb l'anàlisi. De fet la idea d'instaurar un règim populista i igualitari anivellat per baix, ja ve de quan socialistes i comunistes(neo) van copar la majoria dels ajuntaments grans i van començar a posar les bases d'aquesta futura República Socialista Soviètica de Catalunya que es moren per implantar. Els d'E o ja portaven els gèrmens al DNI o han vist ràpidament les possibilitats de la cosa esquerranosa. L'única pega que veig a la teva anàlisi és l'apel·lació als sobiranistes per redreçar la situació. La pregunta és: on són aquests pretesos sobiranistes? Quin full de ruta tenen? On s'apleguen? Al Centre d'Estudis Sobiranistes? Sisplau, no em facis riure. El Lòpez Tena, potser, encara, amb moltes reserves, me'l puc mig creure, però en qui no confio en absolut, ni ho faré mai és amb el relativista moral (se'n declara ell mateix) del López Bofill.És a dir, que quan vegi què fan exactament, potser me'ls creuré, però mentrestant, no. Deixa'm afegir que jo aquest sobiranisme militant al qual apel·le com a organització, amb programa i projecte, jo no el veig per enlloc. I em sap greu ser tan dura, jo el que veig són individus que pel seu compte es declaren: sobiranistes, independentistes, no-assimilacionistes, devolucionistes, nacionalistes catalans, catalanistes, autonomistes, internacionalistes-patriotes... i tota una sèrie de matisos que cada un creu que el fa singular i irrepetibe... Colla de narcisistes tots plegats. És trist, però és així.
Agnès

Ròdia Raskòlnikov, el nàufrag de l'Illa dels déus morts. ha dit...

" aquesta futura República Socialista Soviètica de Catalunya que es moren per implantar ..."

De debò?? I on s'ha de signar ???

És aquest l'autèntic problema ? Doncs visca el Tripartit !!

Però penso que la realitat és que el problema és un altre i no cal veure tantes bruixes a tot arreu.

Ròdia ha dit...

Elies,

coincideixo plenament en la denúncia del poder creixent del PSC en totes les esferes de la vida pública del Principat i en la denúncia de la culpa que li correspon a Esquerra en tanta acumulació de poder en mans tan infectes. És evidentment que ens trobem davant un fenomen fatal i nociu. Esquerra, s'ha equivocat i s'equivoca no esmenant-t'ho.

Difereixo però en la visió d'aquest fenòmen com si es tractés de l'adveniment sobtat d'un règim alienígena estrany al país que ens ha caigut a sobre de la nit al dia. I això no és així. Com tu molt bé has dit, el PSC ha gaudit d'amplis espais de poder a l'Ajuntament de Barcelona, a la Diputació, a l'Ajuntament de Girona i a altres ajuntaments importants dels voltants del Cap i Casal. Des de tots aquests indrets no han deixat de fer i desfer, i de fer molt de mal. El que impedia però, segons aquesta anàlisi de qualificar-ho de "règim" era que CiU tenia la Generalitat; des d'aquest punt de vista, això no seria un "règim", perquè el poder estaria repartit. I aquí és on jo em pregunto, repartit entre qui? Repartit entre CiU i el PSC. I això no era un règim? Això era un règim de facto, la
"sociovergència", que va regir el Principat abastant-ne totes les esferes de la vida pública durant 23 anys i repartint-se també el poder polític. I encara durant el tripartit, aquesta sociovergència ha operat en àmbits politicoempresarials. Que ho demanin a Cultura 03 o a Òmnium Cultural. Aquest règim socioconvergent jo no el qualificaria de "Vichy"; evidentment, em sembla excessiu. Però en qualsevol cas no era pas més lluny de Vichy que aquest que viviu ara, perquè no tan sols no era menys col·laboracionista, sinó que durant 23 anys va fer de la submissió i la col·laboració amb els governs de Madrid el seu modus vivendi, el seu negoci, el seu pastís, repartit entre l'alt empresariat regional, amb els Brufau, Fornesa i resta de xusma, a qui tanta poca gràcia va fer i fa la presència d'Esquerra al govern. El repartiment de pastís es va fer impunement durant 23 anys enmig de la pax romana socioconvergent; per això el Principat té peatges a les autopistes, un dèficit fiscal del 10%(pel cap baix) i un estatut que comparat amb el basc fa riure.

El principal pecat d'Esquerra va ser intentar trencar aquest règim; des d'aleshores ha estat apunyalada pels fariseus del mateix govern i pels de l'oposició, alternant amb els atacs fets des de l'honradesa i sentiments sincers fets per gent decenta des del patriotisme honest i insubornable. Com ara el teu bloc o tants d'altres.

Res d'això no exclou les cagades monumentals dels seus dirigents, als quals ja et vaig dir que dec un post, igual que a la Casa Gran de Mas i després un altre al sobiranisme en general.

Per acabar, penso que establir una identitat moral entre Pétain i la direcció d'ERC, bé, ni que fos entre Pétain i Montilla, home ...

tanmateix, més enllà que hi discrepi, he de reconèixer que el post té el seu punt de brillantor pel teu enorme desplegament argumentatiu i pel teu generós esforç documental. El fil argumentatiu té a més una bona dosi d'enginy i innovació. En aquest sentit et felicito per la feina i per l'aportació al debat.

Salut !!*!!

Elies ha dit...

Gràcies a tots i a totes pels vostres comentaris. No he dit res abans perquè estic del tot d'acord amb el que dieu. També, tot i que les modularia una mica amb el que diu l'Agnès.

En canvi discrepo, com és obvi, radicalment de la tesis d'en Ròdia. Els exemples que poses, a més, són una provocació en la que no penso caure. La visió que tens o que has deixat anar en aquest comentari és més pròpia d'un forofo que fruit de l'anàlisi, ho sento, però és així. El tripartit només ha destruit. Destruit en tots aquells àmbits en els que s'havia avançat, ni que fos una mica: universitats, mitjans públics, autogovern, etc.

I no, no era un règim, mal que et pesi per a la teva consciència argumental. El que estem patint SÍ ho és, reuneix tots els elements. I ERC n'és absolutament conscient, i la sipaiada dels seus dirigents, també. Un règim, que té per primer objectiu l'eliminació de la dissidència. Com diuen en futbol "el achique de espacios". Aquí estem, patint aquest procés totalitari del qual ERC no n'és partícep per haver comès errors, sinó per ser-ne un dels ideòlegs.

Avui o demà miraré de penjar el tercer post de la trilogia que vaig començar amb Lost, he seguit amb aquest retrat de dos règims i finalitzaré amb...

Josep (sl) ha dit...

Aquest país cada cop sembla més una dictadura electiva. On el règim manté un certes aparences de democràcia però el Partit del Poder el Té "Blindat", per un teixit de mitjans afins i la llibertats de tots els altres amenaçada des de el poder i dependències envers el poder (per sort mancat de l'aparell repressor de una dictadura).

EL ciutadans continuen votant cada 4 anys per mantenir les aparences perquè tothom sap quins serà el resultat final.

Ròdia ha dit...

Home Elies, que comparis el tripartit amb Vichy, els Carod, Puigcercós i altres amb Pétain, diguis que el que hi ara és un règim i el que hi havia abans no, i que després de tot plegat encara em diguis a mi forofo i provocador, bé, per part meva deixo aquí la discussió perquè no arribarem enlloc, però tenia necessitat de discrepar-hi; senzillament he expressat un altre punt de vista des de la crítica, no pas sectària, sinó d'un independentista no adscrit a unes sigles ni a cap grup; en cap cas no de deixat de ser crític amb qui he pensat que ho mereixia més enllà de fílies i fòbies, però la qüestió ofereix contrastos i matissos que les categories absolutes prèvies amb les que alguns us sentiu més còmodes, no embalquen pas. És impossible que puguin fer-ho.
Que la realitat sigui la que és em dol, i la retrato com jo la veig, des de les meves circumstàncies; això no vol dir pas que la meva visió no pugui ser la d'un miop i per tant esbiaixada, però el que de cap manera pretenc és que la visió de la realitat més compartida sigui la que tranquilitzi més la meva consciència. No m'importa la meva tranquil·litat, m'importa el meu país. Per això el que has dit sobre la meva consciència argumental, em dol profundament.

Si la discrepància ha de ser vista com una provocació, d'ara endavant opinaré només en els temes que estiguem d'acord, però vaja, em sembla poc constructiu.

Apa, salut a tothom.

Mercè ha dit...

Estic globalment d'acord amb l'article, salvant les distàncies de la comparació que, tu, amic Elies, també salves un moment. No crec en el fet que CiU sigui una resposta. No podem oblidar que Mas va retallar l'Estatut amb Zapatero. I, de fet, l'apoltronament i ineficàcia nacional que critiquem a ERC és la que va tenir CiU en bona mesura.
En fi, jo ja vaig dir que tenia decidit el meu vot en blanc i com més avança la campanya més m'hi reafirmo.