Vichy 1940, Barcelona 2007. Retrat de dos règims.

1940: després de la invasió nazi de França, el mariscal Petain, heroi de la Primera Guerra Mundial (defensa de Verdun -1916-), instaura el règim conegut com de “Vichy”. Pétain es proclamà cap de l'estat i inicia una "revolució nacional" amb el lema de "treball, família, pàtria". Fou instaurada una dictadura feixista, que prohibí els partits i els sindicats, promulgà lleis antisemites, reprimí violentament tota oposició i col·laborà amb els alemanys, sobretot durant el govern Laval (1942-44). El règim dictatorial es dissolgué amb la derrota alemanya i l'alliberament de França.

Finals del 2006: després de ser derrotats a les urnes, els espanyolistes del PSC-PSOE, els presumptes independentistes d’ERC i els neocomunistes d’ICV-EUA, instauren un govern conegut com a “Entesa de Progrés”, i inicien el desplegament de polítiques “de progrés”, desnacionalitzadores, i de col·laboració amb l’estat espanyol i el govern amic del PSOE. Des dels primers dies el govern es caracteritza, a més, per la persecució de la dissidència.

Aquest govern és conegut també com a “Tripartit-2”. Curiosament, segons l’Enciclopèdia Catalana, el Pacte Tripartit es correspon amb el “Tractat militar signat a Berlín, el 27 de setembre de 1940, per Alemanya, Itàlia i el Japó, en el qual es comprometien a ajudar-se mútuament per tal d'aconseguir els espais vitals mínims necessaris i crear un "ordre nou", repartint-se les respectives zones d'influència”.

Hi ha unes evidents semblances entre el Règim de Vichy encapçalat pel Mariscal Petain i el govern tripartit promogut per la direcció d’ERC. La primera, i salvant totes les distàncies, que són moltes, és veure convertit un heroi de la resistència en el principal col·laboracionista. Aquesta afirmació és vàlida per al mariscal Petain i per als dirigents d’ERC, que havien assumit la defensa de la nació, que per aquesta defensa havien estat votats, i que amb aquests vots i amb aquesta posició instauren un similar règim col·laboracionista, lliurant el govern de les precàries institucions autònomes al principal partit espanyolista. La seva posició moral és idèntica. Exactament la mateixa.

Hi ha altres semblances. Tots dos governs, el de Vichy i el Tripartit, esdevenen règims. Al·ludeix la significació de règim a l’especial forma que adopten els governs. El govern de Vichy no obeeix a cap altra dinàmica que la implantació d’un sistema totalitari de govern, per això és conegut com a règim.

De la mateixa manera, el govern tripartit ultrapassa els límits del que és la constitució d’un govern per a convertir-se en “la forma” del govern.

Així, el govern de Vichy i el govern tripartit esdevenen el Règim de Vichy i el Règim tripartit.

Aquesta distinció és fàcil d’observar, mercès a la distància temporal i l’anàlisi històrica, en el Règim de Vichy. Pel que fa al Règim Tripartit, cal fer-ne una explicació acurada, en la mesura que s’està instaurant i desplegant.

Podem parlar de Règim del Tripartit en la mesura que es constata la inexistència d’un projecte de govern. El seu acord és un repartiment del poder basat en l’ocupació total del poder. L’objectiu no és governar (no hi ha un projecte de govern) sinó ocupar d’una manera totalitària el poder i repartir-se’l.

En el context de l’Europa Occidental és fa difícil d’assumir que ens trobem en una situació així. Però les evidències són concloents. El tripartit no governa: es reparteix el govern. Sense objectius de govern, el sentit del pacte entre les forces que l’integren és únicament la defensa mútua i l’ocupació de tots els espais possibles de poder.

Aquesta ocupació absoluta del poder ha convertit el govern de Catalunya en un règim. Hi ha evidències i té conseqüències. L’evidència és que allà on les forces del tripartit assoleixen una majoria, per més precària que sigui, es bandeja absolutament qualsevol altra opció de govern.

Les conseqüències són fruït de la mateixa estratègia de supervivència del règim. Quin és aquest objectiu? Sens dubte, l’eliminació total dels competidors polítics i de qualsevol forma de dissidència. I això només és possible des de l’ocupació total i totalitària del poder. Si no fos així, no seria factible aquesta eliminació.

Sovint s’ha estigmatitzat Convergència i Unió per l’exercici del poder durant 23 anys. CiU va governar durant 23 anys, cert. Però en cap cas va poder establir una forma de govern que conduís a la instauració d’un règim. Principalment perquè no tenia un control total de poder. El poder estava repartit, i d’aquesta manera s’articulaven espontàniament sistemes de contrapès. Aquest és un punt clau, transcendent. CiU governava des de la Generalitat, mentre el PSOE ho feia des dels principals ajuntaments del país, inclosa la capital, Barcelona, i la seva riquíssima Diputació. I durant molt de temps, a més, des del govern d’Espanya. A Catalunya, per tant, durant els 23 anys de govern de CiU, el poder va estar repartit. Això garantia equilibris polítics que permetien l’emergència de la pluralitat, i un joc de contrapesos que garantia, ni que fos perquè no hi havia un altre remei, no ofegar la societat.

La situació ha canviat radicalment amb el pacte tripartit. Com en el pacte de les potències de l’Eix, el tripartit assegura als seus signants un repartiment de poder i uns espais vitals que seran defensats col·lectivament. Aquesta és la clau per considerar el tripartit com un règim. Sense objectius comuns i compartits de govern, la seva aliança es basa en el respecte al que faci l’altre en les seves esferes de poder i en garantir-se mútuament la defensa d’aquests “espais vitals”.

En l’ordre pràctic, aquest règim està implicant la implantació d’un sistema totalitari, en el que la dissidència no hi té espai. En el règim tripartit només hi té cabuda allò que d’una manera o una altra s’aixopluga sota el paraigües d’algun dels partits integrants del règim. I això val per al món empresarial, per als intel·lectuals, per a les associacions, per a la premsa i els opinadors, etc. etc.

Els exemples són continus, i els hem pogut seguir fins i tot a través de la premsa: Des de l’exercici despòtic del control sobre els mitjans audiovisuals públics (recordar les trucades del sr. Zaragoza, únicament secretari d’organització del PSOE a Catalunya a TV3 per modificar els titulars de les notícies quan la mani pel Dret de Decidir), sobre els privats (recordar les denúncies de les amenaces del sr. Bolaño a periodistes com en Barbeta -estás muerto-, o les missives presidencials als propietaris de mitjans de comunicació amb subratllats sobre les expressions que no són del seu gust, com va passar amb en FM Álvaro), sobre les pressions a governs municipals i alcaldes (tantdebò algun dia algú expliqui la inversemblant cacera i discriminació d’alcaldes que no són del tripartit), sobre opinadors i intel·lectuals (estigueu alerta als aires de purga que bufen en determinats mitjans privats com a conseqüència de la pressió del règim envers opinadors “incòmodes”, “desafectos al régimen”), sobre el teixit associatiu, sobre llibres o estudis que es condemnen a l'ostracisme (i que no han estat ni tan sols esmentats en els mitjans públics malgrat ser els seus autors acadèmics de primera fila i els temes d’interès mediàtic i actualitat) i un llarguíssim etcètera.

Aquest llarguíssim etcètera té un fil conductor: ofegar tot el que no busqui aixopluc, i per tant submissió, en algun dels partits que integren el tripartit.

Ja hi vaig fer una al·lusió a com funcionava això en el post de l’ovella negra. Però ignorava l’abast de l’operació.

En aquests moments crec que ja estem en condicions d’afirmar que el pacte tripartit té com a únic objectiu instaurar un règim que porti a terme l’eliminació política dels partits, associacions, intel·lectuals, empreses, etc. que no se sotmetin a algun dels partits de l’aliança. En el terreny polític això apunta clarament a eliminar qualsevol possibilitat, per mínima que sigui, que CiU governi on sigui, amb la confiança que aquest ostracisme polític la faci desaparèixer i puguin repartir-se les seves despulles entre els integrants del tripartit. Us convido a mirar i comparar el mapa electoral local (municipis i diputacions), el color dels partits guanyadors i el color dels partits que governen. Fereix.

La clau de volta del règim és aquesta, l’eliminació de qualsevol sistema d’equilibri de poders, de contrapoders, de controls mutus. Talment com el règim de Vichy eliminava -en aquest cas, i és evident que la diferència és prou important, físicament- els seus dissidents o enemics del règim. El Règim del Tripartit és més sofisticat i en té prou amb la condemna a la mort civil i política.

Així com el Règim de Vichy va caure amb l’alliberament de França pels aliats, el Règim del Tripartit només té dos possibles finals:
- amb el seu èxit, i per tant l’eliminació política de tota dissidència política i intel·lectual, ja sigui de partits (CiU) com de mitjans de comunicació o intel·lectuals, acadèmics, associacions i societat civil en general. No puc preveure si en aquest moment el Règim es dissoldrà i començarà una lluita pel control del poder entre els seus membres, o bé l’acomodació amb el poder serà tal que continuarà ad secula seculorum.
- Dinamitant-lo. Entenent que l’órdago a la democràcia, a la llibertat, al pluralisme i a la decència d’aquest règim és tan bèstia que combatre’l esdevé una absoluta prioritat. Com deia Gandhi, només podem aspirar a la llibertat si som moralment superiors als qui ens la lleven. En aquest sentit, per tant, i si es vol evitar el triomf del Règim del tripartit és urgent que això que s’està anomenant com a “nou sobiranisme” encapçali un moviment no només nacional i emancipador, sinó ètic, moral, democràtic... de regeneració. I en aquest combat contra el totalitarisme i l’exclusió és evident que caldrà refer les nostres prioritats. Això no és cap novetat per als catalans compromesos amb el nostre país, n’hem tingut altres exemples, de moviments regeneradors.

En definitiva, la situació és la següent:
1. El pacte tripartit no té per objectiu governar, sinó instaurar un règim, com a forma de govern, que exclogui tota la societat, partits polítics, empreses, institucions, ajuntaments, persones, empreses, que no s’aixopluguin sota algun dels partits de l’aliança.

2. El pacte tripartit funciona com un repartiment d’espais vitals entre els seus signants, que esdevenen autèntics protectorats que tenen l’exclusivitat del gaudi dels beneficis i la tolerància del poder.

3.Aquest règim i repartiment del poder persegueix exclusivament ofegar tota forma de dissidència, ja sigui de partits polítics, com d’ideologies, intel·lectuals, mitjans de comunicació, associacions, etc.

4. La fi del règim només es produirà pel seu triomf o per la constitució d’una aliança “rebel” encapçalada pel nou sobiranisme, que propugni no només l’emancipació nacional, sinó la regeneració social, ètica i moral.

5. Si no es combat aquesta estratègia totalitària del tripartit... tindrem tripartit per molts i molts anys. Acostumem-nos-hi. Humiliem-nos.

6. Humiliats i silenciats, sense veu, sense paraules, el règim del tripartit ens assegura treball i progrés.