El post sobre la FNEC ha tingut molt d’èxit, i me n’alegro. S’han fet un munt de comentaris interessantíssims, i he rebut mails i trucades d’amics i vells amics i amigues als qui ha agradat molt.
L’objectiu del post era molt clar, i no hi cabia, per tant, parlar dels elements de crisi que van patir totes tres organitzacions. Però molts dels comentaris han apuntat directament al dissortat “final de l’hegemonia” de la FNEC.
Un dels últims comentaris, que val a dir m’ha alegrat molt de rebre, és de l’Elisenda (malgrat que estic convençut que la majoria dels que he escrit els deplora). També esmenta la crisi “final” de la FNEC, tot i que, intel·ligent com és, sap extreure’n, amb el pas del temps, els elements positius que sempre romanen de qualsevol experiència, i més d’aquesta, amb això estem d’acord.
Però anem al gra, perquè ni que sigui superficialment entraré una mica en aquest tema: una pràctica habitual als MBA i en molts processos de formació –potser més a altres països que al nostre- és estudiar els fracassos. Forma part de la vida, i en podem treure tantes o més lliçons que de l’estudi dels èxits (on hi ha molt i molt fum). Al cap i a la fi, les crisis són un gran motor de canvis.
En determinades organitzacions després de l’èxit es produeix una situació molt perversa, letal, i és que hi ha qui s’hi apalanca, se la patrimonialitza i converteix l’organització en el seu way of life. Llavors es pudreixen els mecanismes de renovació, els aparells –convertits en “menjadores”- actuen com a un agent pervers que orienta la seva activitat a assegurar el seu status, el seu way of life. El seu sou.
Aleshores sovintegen les pràctiques obscures, les conspiracions per retenir el poder, el bandejament de tots els qui no garanteixen que la seva activitat està totalment sotmesa a la fidelitat de l’aparell, etc. Això va passar a la FNEC, i entre d’altres coses i circumstàncies, va donar origen a la seva crisi.
Però ha passat i passa a mooooltes més organitzacions. Segurament els símptomes us sonen i els podeu reconèixer pensant en... ara hi arribarem... Abans, però, cal llegir l’amic Manel Bargalló, que ens ha obsequiat amb un post “bonus”, sobre els polítics “xusqueros”. Ja hi som!
Us poso un exemple recent que m'ha vingut al cap per associació d'idees: ningú no pot dubtar que la possibilitat que l'Elisenda Paluzié anés de número 2 d’ERC a les eleccions espanyoles era un autèntic luxe per a aquest partit. I, malgrat això… ¿per què un partit tan mancat de talent com ERC acaba menyspreant d’aquesta manera tan incomprensible el compromís de l’Elisenda Paluzié, una persona amb formació, amb talent i coneixements específics rellevants en temes clau com el finançament? Doncs bé, com és obvi, per la imposició dels xusqueros, perquè els partits estan dominats totalment pels aparells, pels xusqueros. I, com diu en Manel, per a un xusquero, el principal objectiu és l’eliminació de qualsevol possibilitat d’ombra.
Arribem a un altre punt, que enllaça amb el mail de la FNEC. Vaig explicar-hi que una de les claus de la seva hegemonia va ser la capacitat de treballar amb diferents sensibilitats, visions, per uns objectius comuns. Teníem clar que la pluralitat de visions sobre els grans objectius enriquia la FNEC, ens feia més forts i ens proporcionava la victòria a les diferents eleccions. Explicava que muntàvem les llistes electorals comptant –o intentant comptar- amb diferents sensibilitats. Això garantia la transversalitat i arribar a més gent.
Aquesta visió també ha estat absolutament bandejada pels aparells dels partits, i especialment per ERC. En tot cas les “connivències” s’estableixen per quotes internes, no pas per cap estratègia encaminada a arribar al màxim nombre de persones. Els aparells, els qui fan de les organitzacions el seu mitjà de vida, i hi viuen tancats, acaben perdent totalment de vista el món. En el cas d’ERC això ha estat dramàtic i s’ha produït amb una intensitat i una velocitat insospitada. I els efectes seran, i si no al temps, letals. Ja ho estan sent, però no se n’adonen. No sé quin miracle esperen.
Però no són els únics. Jo diria que la confecció de la llista de CiU també pateix d’aquest mal. El palmero d’Alcampell ja té una llista a la seva mida, però és una llista absolutament capada respecte el potencial que podia tenir CiU amb la representació de més sensibilitats i visions plurals del catalanisme que representa. És una llista que sembla situar-se a les antípodes del que persegueix el projecte, en el qual encara confio, de la Casa Gran del Catalanisme.
Allà ells, jo ja tinc claríssim que no votaré ni als uns ni als altres. Només em cal saber si faré vot en blanc o abstenció. De fet, tots els que s’estimen a CiU o a ERC, però que no combreguen amb les rodes de molí que ofereixen… tenen una magnífica oportunitat de fer-los-hi un favor: no votar-los. Votar CiU o ERC és, com aquell que diu, voler-los-hi mal, perquè és la millor manera que s'ensorrin, perquè assegura que no faran el que cal que facin: canviar. En el cas d’ERC de direcció i estratègia, i en el cas de CDC perquè abraci sense complexos la via oberta amb el projecte de Casa Gran del Catalanisme.
Em costa més, en aquesta macedònia de post, valorar el tema Gallardón, tot i que el trobo igualment significatiu, i per això hi vull fer una referència. És clar, si aquests feixistes del PP guanyen, la cosa els hi haurà sortit bé. Però, mirat fredament, és un altre cas de triomf de l’aparell contra la més mínima “pluralitat”. L’eliminació del Piqué, Matas i ara Gallardón és una mostra que la neofalange ha optat justament per això, pel discurs monolític d’arrels falangistes, autoritàries i imperialistes (aquest imperialisme espanyolista tan patètic del falangisme), en contra de la possibilitat de visualitzar un partit on hi tenen cabuda diferents sensibilitats. En el fons no crec que hi hagi cap modificació de la seva política, però és que ni tan sols prenen en consideració la possibilitat de presentar-se d’una manera més oberta.
La macedònia d’avui té un altre ingredient realment interessant… el darrer post d'en Partal als Mails per a Hipàtia. Crec que està molt clar el que denuncia… i em sembla que la seva crítica, en aquests moments, és molt lúcida i hauria de servir de reflexió (sí, ja sé que demanar això és quasi fer broma, però no trobo una altra expressió) per a una certa manera de fer. La frase “he notat que la solidesa del seu projecte reforça el nostre i viceversa, sense necessitat que ens anem trepitjant les sabates els uns als altres, que faena hi ha per a tots” és molt significativa, i em sembla que apunta la medular d’una certa manera agressiva de fer coses “quasi a la força” que volen imposar alguns grups que gaudeixen de tota la protecció del tripartit.
Un altre ingredient deliciós d’aquesta macedònia són les notícies esperpèntiques, surrealistes, que, dia sí, dia també, ens arriben del govern tripartit. Ho sento, però no puc amb ells. Ja heu pogut veure, en el darrer post, la frenètica activitat de govern que estan duent a terme. Però és que més enllà dels acords de govern, tot el que ens arriba d’ells esgarrifa. L’altre dia, a l’Avui, n’Alfred Bosch escrivia un article deliciós sobre un dels exemples paradigmàtics del prohibicionisme tripartit, el cas de la limitació a 80 km/h “80. Límit de velocitat”, deia: “des d’aquest any, bonic 80, ets emblema d’un país frenat”. Magnífica metàfora! Quasi simultàniament, però, descobríem que el sr. Saura i una consultora que no sé d’on ha tret, han decidit aplicar el feng shui a cinc seus de la Conselleria d’Interior. Espectacular. Quanta imbecilitat, quin desvergonyiment en l’ús dels diners públics. Els qui necessitarem feng shui, ioga, tai chi, etc. serem els ciutadans d’aquest país si tot continua així.
Estic escrivint el post i s’allarga, s’allarga, perquè m’estan trucant amics i amigues que han estat a la conferència del Lendakari. Es veu que ha anat molt bé. És un gran polític. Quina diferència amb els nostres. La meva mare també hi ha anat, últimament no se’n perd ni una, està la dona que se surt, la jubilació li senta estupendament. I també m’ha trucat emocionada pel discurs i agraïda per un gest que ha tingut l'Ibarretxe d’anar a la sala annexa a saludar els que no havien capigut a la principal, a disculpar-se que no hi capiguessin i a agrair-los-hi l’assistència. Em diuen que ha parlat molt millor el català que el capo del rondín marxista del Baix Llobregat que tenim –quina vergonya!, gràcies, ERC- de president. Em diuen també que hi ha hagut algunes anècdotes interessants davant afirmacions de l’Ibarretxe, amb “gent” que no ha aplaudit (ai... què malament que senta a alguns que els hi posin un mirall al davant!). Em sembla que demà divendres algú l'explicarà al Singular Digital. Si no ho fa, us l’explicaré jo.
En fi. Molt millor la macedònia que la mermelada de taronja que es veu que fa el Gran Farsant amb les taronges de Palau. Quin país, Déu meu! I quina banda!
L’objectiu del post era molt clar, i no hi cabia, per tant, parlar dels elements de crisi que van patir totes tres organitzacions. Però molts dels comentaris han apuntat directament al dissortat “final de l’hegemonia” de la FNEC.
Un dels últims comentaris, que val a dir m’ha alegrat molt de rebre, és de l’Elisenda (malgrat que estic convençut que la majoria dels que he escrit els deplora). També esmenta la crisi “final” de la FNEC, tot i que, intel·ligent com és, sap extreure’n, amb el pas del temps, els elements positius que sempre romanen de qualsevol experiència, i més d’aquesta, amb això estem d’acord.
Però anem al gra, perquè ni que sigui superficialment entraré una mica en aquest tema: una pràctica habitual als MBA i en molts processos de formació –potser més a altres països que al nostre- és estudiar els fracassos. Forma part de la vida, i en podem treure tantes o més lliçons que de l’estudi dels èxits (on hi ha molt i molt fum). Al cap i a la fi, les crisis són un gran motor de canvis.
En determinades organitzacions després de l’èxit es produeix una situació molt perversa, letal, i és que hi ha qui s’hi apalanca, se la patrimonialitza i converteix l’organització en el seu way of life. Llavors es pudreixen els mecanismes de renovació, els aparells –convertits en “menjadores”- actuen com a un agent pervers que orienta la seva activitat a assegurar el seu status, el seu way of life. El seu sou.
Aleshores sovintegen les pràctiques obscures, les conspiracions per retenir el poder, el bandejament de tots els qui no garanteixen que la seva activitat està totalment sotmesa a la fidelitat de l’aparell, etc. Això va passar a la FNEC, i entre d’altres coses i circumstàncies, va donar origen a la seva crisi.
Però ha passat i passa a mooooltes més organitzacions. Segurament els símptomes us sonen i els podeu reconèixer pensant en... ara hi arribarem... Abans, però, cal llegir l’amic Manel Bargalló, que ens ha obsequiat amb un post “bonus”, sobre els polítics “xusqueros”. Ja hi som!
Us poso un exemple recent que m'ha vingut al cap per associació d'idees: ningú no pot dubtar que la possibilitat que l'Elisenda Paluzié anés de número 2 d’ERC a les eleccions espanyoles era un autèntic luxe per a aquest partit. I, malgrat això… ¿per què un partit tan mancat de talent com ERC acaba menyspreant d’aquesta manera tan incomprensible el compromís de l’Elisenda Paluzié, una persona amb formació, amb talent i coneixements específics rellevants en temes clau com el finançament? Doncs bé, com és obvi, per la imposició dels xusqueros, perquè els partits estan dominats totalment pels aparells, pels xusqueros. I, com diu en Manel, per a un xusquero, el principal objectiu és l’eliminació de qualsevol possibilitat d’ombra.
Arribem a un altre punt, que enllaça amb el mail de la FNEC. Vaig explicar-hi que una de les claus de la seva hegemonia va ser la capacitat de treballar amb diferents sensibilitats, visions, per uns objectius comuns. Teníem clar que la pluralitat de visions sobre els grans objectius enriquia la FNEC, ens feia més forts i ens proporcionava la victòria a les diferents eleccions. Explicava que muntàvem les llistes electorals comptant –o intentant comptar- amb diferents sensibilitats. Això garantia la transversalitat i arribar a més gent.
Aquesta visió també ha estat absolutament bandejada pels aparells dels partits, i especialment per ERC. En tot cas les “connivències” s’estableixen per quotes internes, no pas per cap estratègia encaminada a arribar al màxim nombre de persones. Els aparells, els qui fan de les organitzacions el seu mitjà de vida, i hi viuen tancats, acaben perdent totalment de vista el món. En el cas d’ERC això ha estat dramàtic i s’ha produït amb una intensitat i una velocitat insospitada. I els efectes seran, i si no al temps, letals. Ja ho estan sent, però no se n’adonen. No sé quin miracle esperen.
Però no són els únics. Jo diria que la confecció de la llista de CiU també pateix d’aquest mal. El palmero d’Alcampell ja té una llista a la seva mida, però és una llista absolutament capada respecte el potencial que podia tenir CiU amb la representació de més sensibilitats i visions plurals del catalanisme que representa. És una llista que sembla situar-se a les antípodes del que persegueix el projecte, en el qual encara confio, de la Casa Gran del Catalanisme.
Allà ells, jo ja tinc claríssim que no votaré ni als uns ni als altres. Només em cal saber si faré vot en blanc o abstenció. De fet, tots els que s’estimen a CiU o a ERC, però que no combreguen amb les rodes de molí que ofereixen… tenen una magnífica oportunitat de fer-los-hi un favor: no votar-los. Votar CiU o ERC és, com aquell que diu, voler-los-hi mal, perquè és la millor manera que s'ensorrin, perquè assegura que no faran el que cal que facin: canviar. En el cas d’ERC de direcció i estratègia, i en el cas de CDC perquè abraci sense complexos la via oberta amb el projecte de Casa Gran del Catalanisme.
Em costa més, en aquesta macedònia de post, valorar el tema Gallardón, tot i que el trobo igualment significatiu, i per això hi vull fer una referència. És clar, si aquests feixistes del PP guanyen, la cosa els hi haurà sortit bé. Però, mirat fredament, és un altre cas de triomf de l’aparell contra la més mínima “pluralitat”. L’eliminació del Piqué, Matas i ara Gallardón és una mostra que la neofalange ha optat justament per això, pel discurs monolític d’arrels falangistes, autoritàries i imperialistes (aquest imperialisme espanyolista tan patètic del falangisme), en contra de la possibilitat de visualitzar un partit on hi tenen cabuda diferents sensibilitats. En el fons no crec que hi hagi cap modificació de la seva política, però és que ni tan sols prenen en consideració la possibilitat de presentar-se d’una manera més oberta.
La macedònia d’avui té un altre ingredient realment interessant… el darrer post d'en Partal als Mails per a Hipàtia. Crec que està molt clar el que denuncia… i em sembla que la seva crítica, en aquests moments, és molt lúcida i hauria de servir de reflexió (sí, ja sé que demanar això és quasi fer broma, però no trobo una altra expressió) per a una certa manera de fer. La frase “he notat que la solidesa del seu projecte reforça el nostre i viceversa, sense necessitat que ens anem trepitjant les sabates els uns als altres, que faena hi ha per a tots” és molt significativa, i em sembla que apunta la medular d’una certa manera agressiva de fer coses “quasi a la força” que volen imposar alguns grups que gaudeixen de tota la protecció del tripartit.
Un altre ingredient deliciós d’aquesta macedònia són les notícies esperpèntiques, surrealistes, que, dia sí, dia també, ens arriben del govern tripartit. Ho sento, però no puc amb ells. Ja heu pogut veure, en el darrer post, la frenètica activitat de govern que estan duent a terme. Però és que més enllà dels acords de govern, tot el que ens arriba d’ells esgarrifa. L’altre dia, a l’Avui, n’Alfred Bosch escrivia un article deliciós sobre un dels exemples paradigmàtics del prohibicionisme tripartit, el cas de la limitació a 80 km/h “80. Límit de velocitat”, deia: “des d’aquest any, bonic 80, ets emblema d’un país frenat”. Magnífica metàfora! Quasi simultàniament, però, descobríem que el sr. Saura i una consultora que no sé d’on ha tret, han decidit aplicar el feng shui a cinc seus de la Conselleria d’Interior. Espectacular. Quanta imbecilitat, quin desvergonyiment en l’ús dels diners públics. Els qui necessitarem feng shui, ioga, tai chi, etc. serem els ciutadans d’aquest país si tot continua així.
Estic escrivint el post i s’allarga, s’allarga, perquè m’estan trucant amics i amigues que han estat a la conferència del Lendakari. Es veu que ha anat molt bé. És un gran polític. Quina diferència amb els nostres. La meva mare també hi ha anat, últimament no se’n perd ni una, està la dona que se surt, la jubilació li senta estupendament. I també m’ha trucat emocionada pel discurs i agraïda per un gest que ha tingut l'Ibarretxe d’anar a la sala annexa a saludar els que no havien capigut a la principal, a disculpar-se que no hi capiguessin i a agrair-los-hi l’assistència. Em diuen que ha parlat molt millor el català que el capo del rondín marxista del Baix Llobregat que tenim –quina vergonya!, gràcies, ERC- de president. Em diuen també que hi ha hagut algunes anècdotes interessants davant afirmacions de l’Ibarretxe, amb “gent” que no ha aplaudit (ai... què malament que senta a alguns que els hi posin un mirall al davant!). Em sembla que demà divendres algú l'explicarà al Singular Digital. Si no ho fa, us l’explicaré jo.
En fi. Molt millor la macedònia que la mermelada de taronja que es veu que fa el Gran Farsant amb les taronges de Palau. Quin país, Déu meu! I quina banda!
11 comentaris:
Bon dia,
http:///www.clubfnec.com
Elíes,
No votar és regalar escons catalans per espanyols!. Els vots en blanc no es tradueixen en escons en blanc.
La canya a ERC o CiU no és tal per aquesta via. Hi haurà els corresponents congressos per castigar. O en eleccions en clau estrictament catalanes. Però en aquestes no podem fer un canvi de cromos que ens vagi tan a la contra. No castigues ningú, més que a tu mateix!.
Aquesta adreça de club fnec fa una mica de por, no?. Em sobta que ni es mencioni el BEN. Com si no hagués tingut mai a veure amb la FNEC. Mai van entendre que era la millor pedrera per assegurar el futur. Ni aquesta ni d'altres es van entendre. En fi...
No tenim el mateix criteri, Dessmond. No canviarà res si els votants no els fem veure que aquesta no és la via. És l'únic llenguatge que entenen. I a més a mes, no passa res, no ens capfiquem. Hem sobreviscut a governs de majories absolutes. L'important és el que decidim fer nosaltres aquí.
No hi he entrat, a aquesta adreça. Aquestes dues reflexions em sabria greu que es llegissin com un atac de nostàlgia.
Elies, fes cas al Dessmond.
Per ajudar-te a votar et proposo el que ja li vaig dir un cop al Joan. El 9-M et plantes davant el teu col·legi electoral i quan vegis entrar un espanyol amb aquella cara de satisfacció que fan els espanyols quan voten partits espanyols mentre trepitgen Catalunya, en aquell moment, quan se t'escalfa la sang, entres, agafes la papereta que et roti i anules el seu vot. Que es foti aquell espanyol, el seu vot ja no conta.
O permetràs que la seva opinió conti i la teva no?
Per cert, interessant post i ens hem quedat amb les ganes de conèixer l'anècdota. Al Singular no la hi he trobat.
Elies i Dessmond,
Encara que sembli contradictori, per mi els vostres arguments a favor del 'sí' i del 'no' tenen molt pes.
Jo realment no sé què fer. De veritat ens mereixem això? Per què no podem tenir una alternativa plenament convincent per posar a ratlla aquests espanyols?
Dels polítics de casa nostra ja n'hem parlat i en parlem molt. Els de fora fan la seva guerra particular amb Catalunya com a eix del debat, com sempre. El PP es radicalitza i ja ha començat la campanya pijoprogre per alertar-nos que ve el dimoni, el mateix que el del 2004 amb la guerra contra l'Iraq.
I quan no és això és ETA la que surt a escena i ens perjudica greument.
Per què no fitxem l'Ibarretxe?
Quin panorama!
Salutacions,
ja tampoc pensava votar, però després de llegir una vomitada, que no article d'opinió d'un sociata anomenat J. A. GONZÁLEZ CASANOVA, amb el títol "De nuevo el chantaje sucursalista" on atacava ferotgement CiU i obviava ERC i ICV (vots que no els importen perque els tenen al sarró), ho tinc clar. Allò que farà més mal als sociates, i a les seves palanganes, és votar CiU. Mira que Duran em fa venir basques, però és que aquests sociates són uns indecents i ens volen mal, mal de debó. Per exemple, una perla de l'article:
"Sería bien triste que hiciera falta otro 11-M para que la gente reaccionase y fuese a votar como la otra vez."
El penjo per qui tingui l'esma de llegir-lo, si no ho heu fet ja. Però aviso, és pornogràfic i malaltís. Fa fàstic de veritat. I aquesta gentola són qui ERC ha donat tot el poder.
------------------
TRIBUNA: J. A. GONZÁLEZ CASANOVA
De nuevo el chantaje sucursalista
J. A. GONZÁLEZ CASANOVA 16/01/2008
La derecha siempre denuncia en otros lo que ella practica sin rubor. Durante años CiU ha calificado al PSC de sucursal del PSOE para descalificarle como partido de fidelidad catalana. Pero en la práctica el que ha ido a buscar en Madrid apoyos a su política contra el PSC ha sido CiU. Ya que en régimen parlamentario cuentan los escaños, CiU pudo seguir mandando, en 1999, pese a la victoria de Maragall en votos, gracias al escaño que el PP le prestó en el Parlament. En cambio, en 2003, para que Maragall no contara con los escaños de ICV y ERC, CiU pidió a ZP que gobernase Mas por tener más votos. La famosa foto solicitada por Mas a Zapatero sirvió al convergente para hacerse pasar por el gran impulsor de un Estatuto antes rechazado por deseo de Aznar. Se presionó de nuevo al PSOE para que Maragall no se presentase a las elecciones siguientes. Cuando José Montilla fue el candidato, CiU pretendió que se le obligase a no pactar un gobierno que dejase fuera a Mas. Ahí quedó definitivamente claro que el partido sucursalista del PSOE era CiU y no el PSC, que no cedió ni cederá al chantaje sucursalista.
Lo curioso es que, excepto la foto citada, nunca ha conseguido CiU salirse con la suya. Tiene razón Duran en no fiarse de ZP, al que acusa de haberle engañado más de una vez. Sin embargo, vuelve de nuevo, y ahora sin esconderse, a poner precio a su hipotético voto de investidura. CiU no apoyará al presidente socialista si no impone un cambio en la política catalana, es decir, si no se pone en crisis desde Madrid el Gobierno Montilla o el gobierno barcelonés de Hereu o ambos a la vez. Lo mismo de siempre: se defiende a Cataluña sólo si se favorece a CIU. Si ZP pretende gobernar en España tendrá que ceder al chantaje. Los votos que consiga Duran el 9-M no son para España o Cataluña, sino para CiU. Colabora con el chantaje la temida posibilidad de que el PP no salga tan derrotado como se merece. Entonces, Duran, que es hombre de convicciones pero que presenta un programa nada parecido al del PSOE y en materia social (incluida la xenofobia y la moralina episcopal) muy similar al del PP, podría amenazar a ZP con apoyar a Mariano Rajoy. Éste podría liberar al catalán de su promesa de no votarle si no retira el recurso contra el Estatuto, ya que, después de las elecciones, ya no le sirve al PP para desprestigiar al candidato socialista, su finalidad real. ¿Se imaginan ustedes mandando de nuevo al partido de la crispación, la mentira y los obispos con el apoyo de CiU, como buenos antiguos aliados?
Para el lector-elector que esté perplejo o mohíno ante mis palabras sólo tengo un consejo tranquilizador que ha de parecerle tan sencillo como obvio: que vote las listas del PSC y, si es barcelonés, la que encabeza la joven Chacón. La razón es de toda lógica y no es partidista, sino patriótica. Cuantos más votos y escaños obtenga Zapatero (sin llegar a una mayoría absoluta poco recomendable) menos decisiva será CiU, menos chantaje deberá sufrir el futuro presidente y no hará nada que le obligue a perjudicar a Cataluña y a Barcelona impidiendo las políticas sociales y urbanas de Montilla y Hereu. Cuantos más escaños logre gracias al voto catalán (que es, junto con el andaluz, el electorado más numeroso) menos peligro de que el PP siga en su estrategia de corroer las instituciones democráticas e intentar el apoyo de Duran para, juntos, boicotear el gobierno progresista de Cataluña o el del Ayuntamiento de Barcelona. Como siempre, el dilema es entre una derecha que proclama su defensa de España o de Cataluña para servir a sus intereses de clase y de partido y una izquierda que defiende a los habitantes de ambas naciones porque defiende lo común y público frente a lo particular y privado, legítimo mientras no atente contra el bien de la mayoría.
Al ciudadano que vota a CiU de buena fe me atrevería incluso a recomendarle que vote a ZP si quiere que Duran no tenga más remedio que presionar al presidente del Gobierno tan sólo en lo que beneficie a Cataluña. En eso ambos pueden ponerse de acuerdo fácilmente. En lo demás, en lo que sólo interesa a CIU, fracasará y los votos obtenidos no le servirán para nada. El mejor apoyo que Duran puede tener para lo patriótico que haya en su proyecto es, paradójicamente, un ZP fuerte, no un ZP débil al que se pueda chantajear.
Si por haber caído en la trampa del PP, que ha sembrado el asco a la política, los electores se abstienen de votar, la derecha española y catalana podrían volver al poder. En Madrid, el 9-M. En Barcelona, unos meses más tarde. Por eso son estas elecciones más importantes que las anteriores. Sería bien triste que hiciera falta otro 11-M para que la gente reaccionase y fuese a votar como la otra vez. Son elecciones en España pero también para Cataluña y Barcelona. Según los votos que vayan a la derecha o a la izquierda, nos aguarda un futuro bien distinto. Hasta el votante conservador honesto sabe que sólo la izquierda conserva lo común y lo mejora. La derecha va a lo suyo destruya lo que destruya.
Jo no pensava votar, però ahir vaig llegir un "article d'opinió" d'un tal J. A. GONZÁLEZ CASANOVA (les inicials J.A. amaguen el falangista José Antonio) al País on carregava contra CiU mentre obviava ERC i ICV (vots que ja estan al sarró sociata). És un article indecent, escrit per algú que es espanyol de cap a peus i que és un indecent i un sectari. Una perla:
"Sería bien triste que hiciera falta otro 11-M para que la gente reaccionase y fuese a votar como la otra vez."
A aquesta gentola, a aquests desgraciats, el que més mal els farà són els vots a CiU. Amb la pinça al nas, però cal votar CiU.
-------------------------------
TRIBUNA: J. A. GONZÁLEZ CASANOVA
De nuevo el chantaje sucursalista
J. A. GONZÁLEZ CASANOVA 16/01/2008
La derecha siempre denuncia en otros lo que ella practica sin rubor. Durante años CiU ha calificado al PSC de sucursal del PSOE para descalificarle como partido de fidelidad catalana. Pero en la práctica el que ha ido a buscar en Madrid apoyos a su política contra el PSC ha sido CiU. Ya que en régimen parlamentario cuentan los escaños, CiU pudo seguir mandando, en 1999, pese a la victoria de Maragall en votos, gracias al escaño que el PP le prestó en el Parlament. En cambio, en 2003, para que Maragall no contara con los escaños de ICV y ERC, CiU pidió a ZP que gobernase Mas por tener más votos. La famosa foto solicitada por Mas a Zapatero sirvió al convergente para hacerse pasar por el gran impulsor de un Estatuto antes rechazado por deseo de Aznar. Se presionó de nuevo al PSOE para que Maragall no se presentase a las elecciones siguientes. Cuando José Montilla fue el candidato, CiU pretendió que se le obligase a no pactar un gobierno que dejase fuera a Mas. Ahí quedó definitivamente claro que el partido sucursalista del PSOE era CiU y no el PSC, que no cedió ni cederá al chantaje sucursalista.
Lo curioso es que, excepto la foto citada, nunca ha conseguido CiU salirse con la suya. Tiene razón Duran en no fiarse de ZP, al que acusa de haberle engañado más de una vez. Sin embargo, vuelve de nuevo, y ahora sin esconderse, a poner precio a su hipotético voto de investidura. CiU no apoyará al presidente socialista si no impone un cambio en la política catalana, es decir, si no se pone en crisis desde Madrid el Gobierno Montilla o el gobierno barcelonés de Hereu o ambos a la vez. Lo mismo de siempre: se defiende a Cataluña sólo si se favorece a CIU. Si ZP pretende gobernar en España tendrá que ceder al chantaje. Los votos que consiga Duran el 9-M no son para España o Cataluña, sino para CiU. Colabora con el chantaje la temida posibilidad de que el PP no salga tan derrotado como se merece. Entonces, Duran, que es hombre de convicciones pero que presenta un programa nada parecido al del PSOE y en materia social (incluida la xenofobia y la moralina episcopal) muy similar al del PP, podría amenazar a ZP con apoyar a Mariano Rajoy. Éste podría liberar al catalán de su promesa de no votarle si no retira el recurso contra el Estatuto, ya que, después de las elecciones, ya no le sirve al PP para desprestigiar al candidato socialista, su finalidad real. ¿Se imaginan ustedes mandando de nuevo al partido de la crispación, la mentira y los obispos con el apoyo de CiU, como buenos antiguos aliados?
Para el lector-elector que esté perplejo o mohíno ante mis palabras sólo tengo un consejo tranquilizador que ha de parecerle tan sencillo como obvio: que vote las listas del PSC y, si es barcelonés, la que encabeza la joven Chacón. La razón es de toda lógica y no es partidista, sino patriótica. Cuantos más votos y escaños obtenga Zapatero (sin llegar a una mayoría absoluta poco recomendable) menos decisiva será CiU, menos chantaje deberá sufrir el futuro presidente y no hará nada que le obligue a perjudicar a Cataluña y a Barcelona impidiendo las políticas sociales y urbanas de Montilla y Hereu. Cuantos más escaños logre gracias al voto catalán (que es, junto con el andaluz, el electorado más numeroso) menos peligro de que el PP siga en su estrategia de corroer las instituciones democráticas e intentar el apoyo de Duran para, juntos, boicotear el gobierno progresista de Cataluña o el del Ayuntamiento de Barcelona. Como siempre, el dilema es entre una derecha que proclama su defensa de España o de Cataluña para servir a sus intereses de clase y de partido y una izquierda que defiende a los habitantes de ambas naciones porque defiende lo común y público frente a lo particular y privado, legítimo mientras no atente contra el bien de la mayoría.
Al ciudadano que vota a CiU de buena fe me atrevería incluso a recomendarle que vote a ZP si quiere que Duran no tenga más remedio que presionar al presidente del Gobierno tan sólo en lo que beneficie a Cataluña. En eso ambos pueden ponerse de acuerdo fácilmente. En lo demás, en lo que sólo interesa a CIU, fracasará y los votos obtenidos no le servirán para nada. El mejor apoyo que Duran puede tener para lo patriótico que haya en su proyecto es, paradójicamente, un ZP fuerte, no un ZP débil al que se pueda chantajear.
Si por haber caído en la trampa del PP, que ha sembrado el asco a la política, los electores se abstienen de votar, la derecha española y catalana podrían volver al poder. En Madrid, el 9-M. En Barcelona, unos meses más tarde. Por eso son estas elecciones más importantes que las anteriores. Sería bien triste que hiciera falta otro 11-M para que la gente reaccionase y fuese a votar como la otra vez. Son elecciones en España pero también para Cataluña y Barcelona. Según los votos que vayan a la derecha o a la izquierda, nos aguarda un futuro bien distinto. Hasta el votante conservador honesto sabe que sólo la izquierda conserva lo común y lo mejora. La derecha va a lo suyo destruya lo que destruya.
LListes Obertes, LListes Obertes,..
Benvolgut Elies,
Sense el canvi a un sistema electoral amb LListes Obertes (100%,per districtes, i en majoritari, es la meva opció, com fan els anglesos, ó els australians;
però no em desagradaria , of course, un mixte 50/50) resulta molt i molt dificil, gairebe impossible, que gent preparada, seriosa, independent de criteri realment, i subjecte només als seus coneguts i concrets electors, estigui al capdamunt de les institucions polítiques.
M'ha agradat molt el recordatori que has fet del que passa, gairebé sempre, després d'un canvi intern o extern de comandament.
Els aparells, les colles, les mafies, el dolce disfrutar del poder i abandonar les obligacions professionals, es consoliden i bé l'estancament.
Els aparells, maleïts aparells, però imprescindibles, cal ser realistes, es transformen d'aparells en munyidors de llistes, premis i càrrecs.
I l'electorat no hi pot fer res. Res de Res.
Amb llistes obertes, sabriem, i a part de saber hi hauria consequències, racionals, objectives, si en Duran suma molt o suma poc o no suma; si els primeres files actuals d'ERC tenen suport real o baixa escandalosament;
i els corrents interns, si cal, seran representats per gent representativa realment que a l'elecció seguent sabran si han fet bé o no, segons els electors.
Fins i tot sabriem, o sabrien ells, si el Ruiz Gallardon és un galtes o és un beneït de la gent; i el mateix amb l'Esperanza Aguirre, i amb tants i tants d'altres.
En Saura la Mallol, l'Hereu,tots, donant la cara realment davant 25.000 ó 30.000 persones d'un entorn territorial concret.
Els partits, quan eren petits, quan comencen, elegeixen representants per als congressos, de manera proporcional a la militància per territoris, assegurant-ne la presència de totes les agrupacions.
Es després quan es mixtifica tot el sistema intern de representació amb els invents de les sectorials, dels alts càrrecs publics electes, dels convidats, dels que pot posar lliurement la direcció, etc., i ja està tancat el bunquer, mes o menys flexible.
I els alts càrrecs, en general, han de complir les seves obligacions, i els que queden comencen a fer-se els rasputins.
Ja s'ha podrit el sistema representatiu al sí dels partits.
Socialment, nomes el sistema de llistes obertes evita o limita aquesta separacio creixent entre els electes i els electors, que és un càncer per a la confiança democràtica.
Evita els paracaigudistes, fa fracassar rapidament i repetida els ineptes o mediocres i, a més , dona força real als càrrecs electes front els "seus" aparells, front els "aparells" de la seva familia ideològica.
En Mas, el 20-N, s'hi va referir. Ara no es moment, evidentment, però a partir de l'abril, a més del dia a dia, complex, a Madrid i a Catalunya, crec que s'hi hauria de posar, en Mas i d'altres, de CDC.
I si no troben associats per a poder influir en la nova llei electoral a fer, es igual. Que quedi clar, urbi et orbe, a Catalunya, que CDC vol de veritat llistes obertes.
Això serà molt ben valorat pels electors, per tothom. I a la curta o a la llarga, s'imposarà.
Cal fer-ho...........i és de justícia. Amén.
Cordialment,
Andreu
L'Andreu té tota la raó. Un altre avantatge de les llistes obertes i les circumscripcions petites i unipersonals és que alguna suposada patum es podria quedar sense entrar al Parlament o al Congrés, com passa tot sovint a França, el Regne Unit o els EEUU. A mi el PPSOE em fa fàstic. Però no puc donar un xec en blanc a la nul·litat d'en Ridao o al corrupte d'en Duran. Més m'estimo que ens esclafin i a veure si despertem d'una vegada.
Una pregunta d'ignorant:
Això de les llistes obertes no provocarà que les llistes se'ns omplin de Joel Joans, exfutbolistes, exmotoristes i Cicciolines vàries?
Si la gent els vota i guanyen, perfecte.
Ara et posen actors dolents, malalts imaginaris com la de Madre, camioners com el Vendrell, camiliers com el Benach,professors del tarot, com el Carod, graffiteros com en Puigcercos, constructors aficionats com el Saplana, o advocades de la ugt com la mar, aquesta consellera de justicia, més lletja que la Cicciolina quan sigui besàvia.
Cordialment,
Andreu
Publica un comentari a l'entrada