Aquesta tarda hi ha convocada una manifestació a Bilbao pel PNB, EA i EB per defensar les institucions d’autogovern, en contra de la sentència del Tribunal Suprem que condemna la Mesa del parlament basc que es va negar a disoldre el grup parlamentari de Socialista Abertzaleak.
Tornem a estar davant una altra sentència aberrant de la trama judicial espanyola convertida en agent polític. Tot en la línia, a més, de la doctrina Aznar/Garzón que persegueix la criminalització i la imputació penal no per fets, sinó per idees. La sentència del sumari 18/98 n’és l’exemple paradigmàtic (i més bèstia), i l’antidemocràtica llei de partits i la seva aplicació bananera li atorguen la cobertura política i social que de tant temps perseguien els agents més reaccionaris i antidemocràtics de l’estat espanyol.
Curiosament, un dels tres condemnats és Juan Mari Atutxa, aleshores president del Parlament Basc. Juan Mari Atutxa i la mesa del parlament van actuar amb una radical dignitat democràtica, en contra de l’inconcebible cas d’intervenció judicial en el Parlament, al poder legislatiu.
La fotografia que acompanya aquest post l’he treta de l’Avui. És una fotografia interessant, on no sé copsar on acaba el cartellisme i comença el "grafiti". Perquè aquesta diana sobre el cap d’Atutxa pot estar dibuixada o pot ser un recurs metafòric a la trajectòria d’aquest polític. Perquè Atutxa, amb independència de com es valorin les seves idees, sempre ha exercit la política amb dignitat. Per això, quan era conseller d’Interior al govern basc era demonitzat per l’esquerra abertzale, que l’assenyalava amb aquesta diana, i cantaven rantxeres que deien “Atutxa, los días que te quedan son una cuenta atrás”. En aquella època, en un 30 minuts, recordo que em va impressionar el testimoni de la seva dona; el periodista li preguntava si sabia que podien matar el seu marit en qualsevol moment. Ella va respondre que sí i que si això passava, cridaria, al peu de la seva tomba “Gora Euzkadi Askatuta”, perquè el seu marit sempre havia lluitat per la llibertat d’Euskadi.
Ara és l’entremat judicial espanyol qui persegueix Atutxa, justament per defensar el paper del parlament basc, fins i tot en defensa dels mateixos d’aquell entorn que li dedicaven aquella rantxera.
És el factor D, de dignitat, del PNB. És la mateixa dignitat amb que el lendakari va defensar el seu projecte de donar la paraula als bascos. La mateixa dignitat amb què defensa el seu dret a parlar amb tothom per resoldre el conflicte que de tants anys pateix el seu país. D’aquestes coses parlava dijous, sopant amb uns amics professors d’universitat en un restaurant basc amb uns txuletons espectaculars. PNB en euskera és Eusko Alderdi Jeltzalea, que ve a ser l’expressió de "Partit Basc de Déu i la llei vella". Jeltzale és una abreviació del lema de Sabino Arana Jaungoikoa eta lege zaharra (o zarra), que voldria dir vell o antic (en aquest context, les lleis velles, les lleis pròpies, les lleis dels avantpassats). Jaun és senyor i Goikoa el de dalt (per tant, Déu).
Admiro al PNB. M’agradaria que al meu país hi hagués algun partit que el tingués com a referent. Amb tots els seus problemes, i també misèries, que també n’hi ha, però l’important no és el purisme extrem i abstracte, sinó que les virtuds prevaleixin. I en el PNB les virtuds prevaleixen. El PNB no enganya, fa el que diu. És l’epicentre de la vida política basca, que timoneja amb coratge i conviccions democràtiques en les pròpies forces. Quina diferència del Factor D amb el Factor X, de X-usma, que inspira aquests soflames escombreria d'ERC i el tripartit, com el camelo aquest del 2014
Sí, sempre ens resulta més fàcil trobar referents de valors positius lluny de casa. Em podeu acusar d’això. Potser la distància, física, però, sobretot, de no estar immers en el dia a dia, fa que això aflori. De la mateixa manera que per ser conscients de les nostres virtuds, com a poble –dels catalans em refereixo- de vegades hàgim de veure’ns a través dels ulls dels altres. Com per exemple en l’admiració que senten –tots menys els espanyols, que es pensen, encara, que ho fem per fotre- per la defensa i sentiment que tenim envers la nostra llengua.
Però tornem al tema. Factor D, factor X… quin abisme, Déu meu.
Si dijous de fa 2 setmanes el lendakari feia la seva conferència a BCN per explicar el seu projecte, dijous de la setmana passada li tocava el torn a aquest polític tan gris i mediocre que és en Ridao, i al que se li coneixen més aviat poques idees pròpies, però que té la virtud de ser un bon exemple de polític “boia”, és a dir, de flotar fins i tot en les aigües més remogudes. Com per exemple les de la crisi entre Colom i Carod i Puigcercós; allà estava ell, en una virtual tercera via que el va permetre sobreviure. O ara, enmig del cisma intern a múltiples bandes que viu el partit, sap callar i estar llest per un segon abans de saber-se qui serà el guanyador, ficar-se al seu costat per aixecar-li el puny a les masses en senyal de victòria. La factura telefònica d’ERC pujarà molt, a partir de març, atès que Ridao difícilment prendrà una decisió política per ell mateix. És una bona manera de no equivocar-se mai i continuar flotant.
Doncs dijous, i això no sé si és una inèdita collita pròpia seva –d’en Ridao- o li van escriure, aquest home va dir que el catalanisme de Convergència estava “col·lapsat”. En aquesta nova funció de sibil·la amb barba, que li desconeixia, no sé quin dels dos significats donava a “col·lapse”, si la patològica “PAT 1 Retracció anormal de les parets d'un òrgan buit (cor, vasos sanguinis, pulmons, etc), amb la consegüent afectació de les seves funcions” o la figurativa “2 fig Paralització transitòria de les activitats econòmiques, polítiques, etc. El comerç exterior del país ha sofert un col·lapse”.
Perquè és clar, si per a alguna cosa podem fer servir el terme “col·lapse”, és per a definir la situació del país que governa el seu partit. Aquí sí que tenim un col·lapse amb totes les lletres i en pràcticament tots els àmbits. Bé, en tots no, oblidava que som pioners a l’estat en la identificació electrònica de remugants (ovelles i cabres). Per tant, per ser més precisos atenent a aquesta nova dimensió de la Catalunya pionera i emprenadora, hem de dir que quasi en tots els àmbits els país estat col·lapsat, i això, gràcies al partit del sr. Ridao.
Però si parlem en termes només polítics, també em sembla que el senyor Ridao no l’encerta gaire. És allò de “consejos vendo que para mi no tengo”. A veure, si hi ha un partit polític que en aquests moments està col·lapsat és ERC.
Sí, el veritable col·lapse polític el té ERC. Des que ha abraçat i blindat el pacte amb els sociates, en aquesta reedició no confessada, però fàctica, d'Euzkadiko Ezkerra, ERC no ha fet si no perdre suports. El pacte els ha permès accedir a més quotes de poder que mai, però la sangria de vots i suport que està patint és constant a cada elecció. Cada elecció s’ha convertit en allò que fa temps vaig escriure de “l’estratègia dels nyus”, però que com els hi ha sortit malament, cada cop que han de creuar el riu d’unes eleccions la meitat dels electors que tenien s’hi queden.És més, d'acord a les enquestes (aquestes tendències sí les apunten clarament, no la projecció d'escons), ERC és, de tots els partits que es presenten a Catalunya, qui té una menor "fidelització de vot". No és només els escans que totes les enquestes diuen que perden. És que és el partit amb una menor fidelitat de vot dels seus antics votants, de fet 5 de cada 10 votants d’ERC diuen que no saben a qui votaran. Aquest és un indicador molt evident de la insatisfacció dels votants d’ERC amb el que està fent aquest partit.
Si això no és col·lapse... Ja és ben cert que es veu abans la palla a l'ull de l'altre que la biga al propi. Ah! i això per no parlar també de la fractura interna a múltiples bandes, que sembla que els ganivets ja s'estan esmolant per al 10 de març.
Evidentment que CiU té problemes, i molts, i que es troba en una cruïlla històrica i decisiva pel que fa a la definició del seu futur, i n'he parlat i en parlaré. Però que un senyor d’ERC s’atreveixi a parlar de “col·lapse”… s’ha de tenir molta barra. Bé, no em resisteixo a fer una brometa molt fàcil... no endebades en Ridao va fer la seva conferència a la seu de l'ONCE. Una metàfora brillant.
El factor D, de dignitat, el gran absent de la política catalana. Començant, evidentment, per tots i cadascun dels membres i els partits del govern tripartit, que són l’exemple més vergonyant que mai haurem hagut de patir. L’exemple paradigmàtic del triomf de totes les misèries sobre els valors i les virtuds.
Tornem a estar davant una altra sentència aberrant de la trama judicial espanyola convertida en agent polític. Tot en la línia, a més, de la doctrina Aznar/Garzón que persegueix la criminalització i la imputació penal no per fets, sinó per idees. La sentència del sumari 18/98 n’és l’exemple paradigmàtic (i més bèstia), i l’antidemocràtica llei de partits i la seva aplicació bananera li atorguen la cobertura política i social que de tant temps perseguien els agents més reaccionaris i antidemocràtics de l’estat espanyol.
Curiosament, un dels tres condemnats és Juan Mari Atutxa, aleshores president del Parlament Basc. Juan Mari Atutxa i la mesa del parlament van actuar amb una radical dignitat democràtica, en contra de l’inconcebible cas d’intervenció judicial en el Parlament, al poder legislatiu.
La fotografia que acompanya aquest post l’he treta de l’Avui. És una fotografia interessant, on no sé copsar on acaba el cartellisme i comença el "grafiti". Perquè aquesta diana sobre el cap d’Atutxa pot estar dibuixada o pot ser un recurs metafòric a la trajectòria d’aquest polític. Perquè Atutxa, amb independència de com es valorin les seves idees, sempre ha exercit la política amb dignitat. Per això, quan era conseller d’Interior al govern basc era demonitzat per l’esquerra abertzale, que l’assenyalava amb aquesta diana, i cantaven rantxeres que deien “Atutxa, los días que te quedan son una cuenta atrás”. En aquella època, en un 30 minuts, recordo que em va impressionar el testimoni de la seva dona; el periodista li preguntava si sabia que podien matar el seu marit en qualsevol moment. Ella va respondre que sí i que si això passava, cridaria, al peu de la seva tomba “Gora Euzkadi Askatuta”, perquè el seu marit sempre havia lluitat per la llibertat d’Euskadi.
Ara és l’entremat judicial espanyol qui persegueix Atutxa, justament per defensar el paper del parlament basc, fins i tot en defensa dels mateixos d’aquell entorn que li dedicaven aquella rantxera.
És el factor D, de dignitat, del PNB. És la mateixa dignitat amb que el lendakari va defensar el seu projecte de donar la paraula als bascos. La mateixa dignitat amb què defensa el seu dret a parlar amb tothom per resoldre el conflicte que de tants anys pateix el seu país. D’aquestes coses parlava dijous, sopant amb uns amics professors d’universitat en un restaurant basc amb uns txuletons espectaculars. PNB en euskera és Eusko Alderdi Jeltzalea, que ve a ser l’expressió de "Partit Basc de Déu i la llei vella". Jeltzale és una abreviació del lema de Sabino Arana Jaungoikoa eta lege zaharra (o zarra), que voldria dir vell o antic (en aquest context, les lleis velles, les lleis pròpies, les lleis dels avantpassats). Jaun és senyor i Goikoa el de dalt (per tant, Déu).
Admiro al PNB. M’agradaria que al meu país hi hagués algun partit que el tingués com a referent. Amb tots els seus problemes, i també misèries, que també n’hi ha, però l’important no és el purisme extrem i abstracte, sinó que les virtuds prevaleixin. I en el PNB les virtuds prevaleixen. El PNB no enganya, fa el que diu. És l’epicentre de la vida política basca, que timoneja amb coratge i conviccions democràtiques en les pròpies forces. Quina diferència del Factor D amb el Factor X, de X-usma, que inspira aquests soflames escombreria d'ERC i el tripartit, com el camelo aquest del 2014
Sí, sempre ens resulta més fàcil trobar referents de valors positius lluny de casa. Em podeu acusar d’això. Potser la distància, física, però, sobretot, de no estar immers en el dia a dia, fa que això aflori. De la mateixa manera que per ser conscients de les nostres virtuds, com a poble –dels catalans em refereixo- de vegades hàgim de veure’ns a través dels ulls dels altres. Com per exemple en l’admiració que senten –tots menys els espanyols, que es pensen, encara, que ho fem per fotre- per la defensa i sentiment que tenim envers la nostra llengua.
Però tornem al tema. Factor D, factor X… quin abisme, Déu meu.
Si dijous de fa 2 setmanes el lendakari feia la seva conferència a BCN per explicar el seu projecte, dijous de la setmana passada li tocava el torn a aquest polític tan gris i mediocre que és en Ridao, i al que se li coneixen més aviat poques idees pròpies, però que té la virtud de ser un bon exemple de polític “boia”, és a dir, de flotar fins i tot en les aigües més remogudes. Com per exemple les de la crisi entre Colom i Carod i Puigcercós; allà estava ell, en una virtual tercera via que el va permetre sobreviure. O ara, enmig del cisma intern a múltiples bandes que viu el partit, sap callar i estar llest per un segon abans de saber-se qui serà el guanyador, ficar-se al seu costat per aixecar-li el puny a les masses en senyal de victòria. La factura telefònica d’ERC pujarà molt, a partir de març, atès que Ridao difícilment prendrà una decisió política per ell mateix. És una bona manera de no equivocar-se mai i continuar flotant.
Doncs dijous, i això no sé si és una inèdita collita pròpia seva –d’en Ridao- o li van escriure, aquest home va dir que el catalanisme de Convergència estava “col·lapsat”. En aquesta nova funció de sibil·la amb barba, que li desconeixia, no sé quin dels dos significats donava a “col·lapse”, si la patològica “PAT 1 Retracció anormal de les parets d'un òrgan buit (cor, vasos sanguinis, pulmons, etc), amb la consegüent afectació de les seves funcions” o la figurativa “2 fig Paralització transitòria de les activitats econòmiques, polítiques, etc. El comerç exterior del país ha sofert un col·lapse”.
Perquè és clar, si per a alguna cosa podem fer servir el terme “col·lapse”, és per a definir la situació del país que governa el seu partit. Aquí sí que tenim un col·lapse amb totes les lletres i en pràcticament tots els àmbits. Bé, en tots no, oblidava que som pioners a l’estat en la identificació electrònica de remugants (ovelles i cabres). Per tant, per ser més precisos atenent a aquesta nova dimensió de la Catalunya pionera i emprenadora, hem de dir que quasi en tots els àmbits els país estat col·lapsat, i això, gràcies al partit del sr. Ridao.
Però si parlem en termes només polítics, també em sembla que el senyor Ridao no l’encerta gaire. És allò de “consejos vendo que para mi no tengo”. A veure, si hi ha un partit polític que en aquests moments està col·lapsat és ERC.
Sí, el veritable col·lapse polític el té ERC. Des que ha abraçat i blindat el pacte amb els sociates, en aquesta reedició no confessada, però fàctica, d'Euzkadiko Ezkerra, ERC no ha fet si no perdre suports. El pacte els ha permès accedir a més quotes de poder que mai, però la sangria de vots i suport que està patint és constant a cada elecció. Cada elecció s’ha convertit en allò que fa temps vaig escriure de “l’estratègia dels nyus”, però que com els hi ha sortit malament, cada cop que han de creuar el riu d’unes eleccions la meitat dels electors que tenien s’hi queden.És més, d'acord a les enquestes (aquestes tendències sí les apunten clarament, no la projecció d'escons), ERC és, de tots els partits que es presenten a Catalunya, qui té una menor "fidelització de vot". No és només els escans que totes les enquestes diuen que perden. És que és el partit amb una menor fidelitat de vot dels seus antics votants, de fet 5 de cada 10 votants d’ERC diuen que no saben a qui votaran. Aquest és un indicador molt evident de la insatisfacció dels votants d’ERC amb el que està fent aquest partit.
Si això no és col·lapse... Ja és ben cert que es veu abans la palla a l'ull de l'altre que la biga al propi. Ah! i això per no parlar també de la fractura interna a múltiples bandes, que sembla que els ganivets ja s'estan esmolant per al 10 de març.
Evidentment que CiU té problemes, i molts, i que es troba en una cruïlla històrica i decisiva pel que fa a la definició del seu futur, i n'he parlat i en parlaré. Però que un senyor d’ERC s’atreveixi a parlar de “col·lapse”… s’ha de tenir molta barra. Bé, no em resisteixo a fer una brometa molt fàcil... no endebades en Ridao va fer la seva conferència a la seu de l'ONCE. Una metàfora brillant.
El factor D, de dignitat, el gran absent de la política catalana. Començant, evidentment, per tots i cadascun dels membres i els partits del govern tripartit, que són l’exemple més vergonyant que mai haurem hagut de patir. L’exemple paradigmàtic del triomf de totes les misèries sobre els valors i les virtuds.
PS: Després d'escriure aquest post, avui diumenge, a El Periódico, el catedràtic de Dret Constitucional Javier Pérez Royo ha escrit un article imprescindible "Acte de venjança", on analitza l'aberrant condemna a la Mesa del parlament basc. Diu: "La sentència no és un acte de justícia. És un acte de venjança. I igual que en tots els casos en els quals un òrgan judicial es desvia en l'exercici de la seva funció jurisdiccional d'aquesta manera, el resultat és una sensació de fàstic infinita."
3 comentaris:
No sabia que el 'gran' ideòleg Ridao havia dit això. Has fet una descripció molt oportuna de qui està 'col·lapsant' el nostre país. Bravo!
Pel que fa al País Basc, és ben cert que allà no es deixen trepitjar la dignitat institucional, al contrari del que fem aquí. És clar que allà tenen l'Ibarretxe i aquí tenim el Montilla i els col·lapsadors de l'avançament definitiu cap a l'independentisme.
Totalment, d'acord sobre el col·lapse efectiu d'ERC a causa del rumb erràtic, el seguidisme del PSC i la manca de coratge polític de la seva direcció. He votat ERC reiteradament (fins i tot, a les darreres eleccions catalanes, en què el que van fer després em va fer sentir enganyada), però ara ja no ho puc fer més. Però també que quedi clar que no votaré en Duran, que menysprea el dret d'autodeterminació i tampoc no treballa per a fer avançar la llibertat de la nostra nació. En conseqüència, el meu vot serà en blanc. És l'únic llenguatge que entenen els Duran i els Ridao. I que ningú em digui que afavoreixo el PP o el PSOE o què sé jo. De què han servit els 8 diputats d'ERC aquests 4 anys de govern del PSOE?
Al pobre Ridao sempre li toca fer el paper més galdós. Val molt més que el seu partit i el seu gran error ha estat trobar-se sempre en el pitjor lloc i en el pitjor moment. Després d'un paper més que digne en la tramitació de l'Estatut va acatar ordres i va defensar tots els colors de papereta a que el van obligar (sí, no, nul, blanc, crític...)
Ja en el paper de portaveu, el dia de la calçotada semblava un esquizofrènic defensant l'indefensable i fent casar declaracions i contradeclaracions contradictòries de Carod, Vendrell, etc.
Ara, fent de cap de llista el pobre ha de posar cada dia condicions irrenunciables al PSOE quan el seu partit no en posa cap al PSC, quan sabem que Carod descarta pactar amb ningú més i quan sabem que Zapatero descarta pactar amb ERC.
Ridao, jo tant t'havia estimat i defensat, al final em faig una pregunta: tens criteri propi?
Elies, fas una bona descripció del col·lapse d'ERC. Espero el teu diagnòstic de CiU
Publica un comentari a l'entrada