Exaltació del coratge (Eliseu Climent i Joan Carretero)

“Bon viatge pels guerrers
que al seu poble són fidels
afavoreixi el déu dels vents
el velam dels seus vaixells”

La política, fer política, ens permet manifestar el millor i el pitjor de nosaltres mateixos. Dissortadament els qui són capaços del pitjor, els més miserables, els més tramposos, els més mesquins, sembla que juguin amb avantatge. Per això sovint es parla que estem vivint un temps polític absolutament mancat de valors. No és un problema d’ara, de fet sembla consubstancial a la mateixa política i l’exercici del poder.

Però cíclicament tenim ocasió de veure emergir líders i projectes que arrelen entre la gent des d’un compromís evident amb els valors (alerta, no estic parlant de sants, sinó d’homes polítics amb un especial compromís amb valors positius). Són les menys vegades, potser, però passa. Igual que passa que fins i tot en les pitjors circumstàncies sorgeixen persones que fan del seu compromís polític un model de virtud. Esdevenen llavors els nostre referent ètic, i hi veiem reflectits aquells valors abandonats pels “amos” de la política, dels partits, etc.

Vull enaltir, amb aquest post, dues persones que, per a mi, representen avui en dia aquests valors i, per sobre de tots, un: EL CORATGE: Eliseu Climent i Joan Carretero.

Em rendeixo i em declaro absolutament seduït i entregat a la causa de n’Eliseu Climent i del seu compromís excepcional amb la nostra nació. Crec que n’Eliseu representa, en aquests moments, un autèntic model de virtuds: la perseverància, la tenacitat, el treball, la fidelitat, la lleialtat, etc. I davant de la sistemàtica persecució feixista de què és víctima, que ha arribat als límits amb el tancament dels repetidors de TV3 i la sanció de 300.000 euros, exhibeix, per sobre de tot, CORATGE. I això el fa destacar, a més, per sobre de tots.

Compraré la litografia d’en Tàpies, i faré el que calgui per donar-li suport i per denunciar aquesta situació, de la que n’és també directament responsable l’actual president de la Generalitat, l’espanyolista José Montilla, quan, com bé ha denunciat n’Eliseu, va atorgar les llicències de TV3 al País Valencià a La Sexta. Aquest fet nauseabund és l’origen dels mals que ara patim, ja que, òbviament, va fer la feina bruta als feixistes valencians, que només els hi ha calgut empènyer la bola cap al precipici.

I avui l’actualitat també m’obliga a fer referència al CORATGE de Joan Carretero i de tota la gent de Reagrupament. Demà dissabte tindrà lloc la Conferència Nacional d’Esquerra. Hi ha qui està a l’expectativa per veure què passarà, i valorar a partir dels resultats de les votacions, l’èxit de Reagrupament. Però no és així. La gent de Reagrupament i Joan Carretero ja han triomfat. El seu coratge, la seva energia, la seva fidelitat a uns principis i la seva insubornabilitat els ha fet triomfar, passi el que passi demà. Perquè han aconseguit modificar totalment l’estratègia i les previsions de la direcció d’ERC, que se les han hagut d’empassar per fer veure que canviaven coses sense que canviés res.

Una Conferència Nacional que estava prevista com un acte d’aclamació i lluïment per a Joan Ridao, un acte adreçat als palmeros habituals, als “àlex”, de sobte es va convertir en un mal de cap. Després de la constant pèrdua de suport electoral, de la desnaturalització del partit i el seu ideari amb el segon tripartit, convertits en el tonto útil del govern més espanyolista que mai ha tingut la Catalunya autònoma, només el sorgiment de Reagrupament ha fet possible donar veu, aixecar i fer sentir la veu de la militància anònima, d’aquests patriotes anònims i abnegats que no es ressignen a la corrupció de tot allò pel que han lluitat. I aquesta veu, convertida en clamor, ha obligat a corre cuita la direcció a canviar els seus plans. Així sorgeix la proposta del 2014, que no constava en la ponència oficial, així es parla del Dret a Decidir, i així, la ponència oficial acaba doblant el seu tamany, convertida ja en un autèntic trinxat de la Cerdanya, sense cap mena de coherència interna, ni sentit, contradictòria en els seus continguts, i amb un únic objectiu en la fase final del seu redactat: desactivar la contestació, en un últim intent estúpid i pueril d’anar incorporant arguments de les ponències alternatives com a manera de desactivar-les (però sense que impliqués canviar res, com aquell que diu, copiar tots els articles i deixar-se els substantius…)

Però encara més, la por, el pànic, a la pèrdua dels seus llocs de treball de l’actual direcció d’ERC (és evident que ja no defensen cap estratègia, que només defensen els seus llocs de treball –pràcticament cap d’ells pot aspirar, no ja a l’actual nivell d’ingressos, sinó a trobar feina), han transformat l’organització de la CN en l’organització d’una autèntica tupinada, una tupinada massiva, espectacular, sense cap garantia, amb tot de pràctiques de filibusterisme organitzatiu per dificultar la inscripció de la gent normal i amb tot de pressumptes pràctiques irregulars en la inscripció dels acòlits a la direcció, dels “àlex”. El coratge de la gent de Reagrupament ha obligat a la direcció a una mobilització soviètica de tot l’aparell del partit i persones i famílies a sou del partit o el govern. Han obligat la direcció a comprometre gravíssimament els seus càrrecs municipals a favor de la direcció, amb manifestos que freguen la confessió de prevaricació envers les conselleries que controla ERC.

I, per si tot això fós poc, i davant la por que un resultat advers de la direcció botiflera i submissa d’ERC impliqués un perill per al tripartit, s’ha posat en marxa la maquinària més burda i llepaculs dels sociates, amb una enquesta demencial de El Periódico que només servia per donar una mica de munició a la direcció d’ERC, que ràpidament es va afanyar a agafar, en la seva desesperació, per atacar a Reagrupament. Un espectacle vergonyós que ha acabat de posar de manifest la connivència total entre els sociates i l’actual direcció d’ERC, convertida en una miserable crossa tipus Euskadiko Ezkerra.

El que passi demà és irrellevant. El triomf de Reagrupament ja s’ha produït abans d’arribar a la CN. Demà amb una organització bananera, sense cap garantia, totalment opaca, amb els autocars i la mobilització de tot el personal a sou, càrrecs, eventuals… i que per a colmo fins i tot impedeix el vot secret -evidentment per controlar què vota cadascú i i prendre les repressàlies corresponents en cas de no votar amb la direcció- l’únic a què la gent de Reagrupament ha d’aspirar és a deixar testimoni del seu coratge. Com deia la Mercè en un comentari al post anterior, els de Reagrupament són uns corredors de fons i el que compta és la victòria final.

Però Joan Carretero i la gent de Reagrupament (una salutació especial i afectuosa per a l’amic blocaire Manel –des de l’exili-) ja ens han deixat testimoni de que encara és possible fer política amb valors. Aquests dies, des de la seva miopia, l’entorn de la direcció d’ERC s’ha embravuconat i criden que els aixafaran, que els esclafaran, que acabaran amb ells. Però el coratge Rcat i Joan Carretero, que admiro i saludo, ha obert ja una nova era a ERC, i triomfaran.

PS-1: pacients i estimats lectors d’aquest bloc. Demà miraré de fer un post que s’anirà actualitzant constantment amb les notícies que m’arribin des de dins de la CN (confio que el dispositiu per fer-me arribar les notícies funcioni). Us hi espero!

PS-2. salutacions als lectors del Forum de Vilaweb, pel que sembla hi ha algú que té per costum penjar els meus posts en aquest fòrum. Com a mínim podries deixar clar als lectors del Forum que no sóc jo qui penja els articles, no et sembla?…