El requisit que em vaig imposar per fer un "diuen que diuen" és disposar per a cada rumor de dues fonts fiables. Aquest "diuen que diuen" és excepcional, ja que la informació només m'ha arribat per una font, i tot i que compleix el requisit de ser fiable, no l'he poguda contrastar amb una segona font. Tanmateix, per la importància i possible repercussió, m'atreveixo a jugar amb foc i fer-ho públic.
Diuen que diuen que les relacions entre Puigcercós i Vendrell estan en un moment molt baix, quasi crític. Diuen que en Vendrell està decidit a presentar-se a Secretari General d'ERC. Que ha constituït un sanedrí particular, amb gent de la seva confiança de diferents departaments i procedència, que es reuneixen setmanalment, i que volen desplegar una estratègia per fer-se amb el control d'ERC al marge d'en Puigcercós. Diuen que en Puigcercós, amb aquesta maniobra, s'hauria quedat "en quadre", només amb uns pocs fidels de poc nivell. Diuen també que en l'entorn d'aquest grup s'hauria experimentat un canvi profund en relació al paper d'en Puigcercós. Li retreuen que el seu silenci al llarg d'aquests mesos no obeeix a cap raó tàctica o estratègica, sinó a la seva desorientació i, en el fons, falta de capacitat de lideratge ("no és el líder que ens pensàvem", diuen). Diuen també que l'ambició d'aquest grup és gran i que aspiren a controlar les candidatures a les diferents eleccions, començant per posar gent de la seva confiança ja a les llistes de les generals, però pensant també a més llarg termini, p.ex. en les municipals.
Diuen que diuen que ja hi hauria candidat a la presidència de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió: un intel·lectual de gran prestigi, d'autèntica referència. Que això explicaria que aquest intel·lectual hagués passat, en els seus articles, d'una actitud de denúncia del paper d'ERC a un sorprenent silenci. Diuen per tant que de confirmar-se aquesta notícia, que sens dubte seria una gran notícia per al nostre país, s'explicaria que els seus articles de l'estiu ençà, més que reaccions directes pel seu contingut, provoquessin estupefacció davant el to tan suau i generalista ("a què es refereix? què vol dir exactament?) i la renúncia a entrar, com temps enrere, en cap dels temes candents i cabdals de la política catalana que hi ha hagut en aquest període ("amb tot el que ha caigut!", diuen).
A un altre nivell, perquè l'origen ja no és un rumor, sinó una realitat, se situa la inconcebible gestió de bananerisme republicà de les altes i baixes del partit, fins al punt que dos il·lustres militants independentistes haurien vist denegada, després de mesos i mesos de marejar la perdiu amb maniobres pròpies del més ranci filibusterisme, l'admissió a Esquerra Republicana: el sr. Josep Pinyol i el dr. Héctor López Bofill. En el cas del sr. Pinyol, persona de sòlida trajectòria independentista i formació intel·lectual, sembla ser que la impossibilitat d'afiliar-se a ERC es deuria a la seva proximitat a Reagrupament.cat (és, p.ex., l'autor de la magnífica anàlisi comparada de les ponències de la futura Conferència Nacional -l'oficial i la de Reagrupament- que tan en evidència política i intel·lectual ha deixat la direcció d'ERC). El sr. Pinyol, al seu bloc, ha penjat un exhaustiu informe amb aportació documental de l'infructuós procés per fer-se militant d'ERC. Pel que fa a Héctor López Bofill, una de les darreres personalitats acadèmiques que encara dona la cara per ERC, diuen que diuen que potser hi té a veure, en la negativa que li han atzibat, una airada trucada intempestiva que va rebre del Gran Farsant, en Josep Lluís, arran d'un article estival on criticava, des de la lleialtat, l'estratègia de la direcció d'ERC.
Aquests dies, a més, han aparegut a diferents blocs i diaris digitals, notícies diverses relacionades amb la por de la direcció d'ERC a rebre un important vot de càstig a la Conferència Nacional. Després del lamentable missatge de la portaveu, Marina Llansana, intentant minimitzar i ridiculitzar l'impacte de l'èxit de la ponència alternativa a les diferents seccions locals que la varen debatre, les notícies que han arribat del cap de setmana apuntaven l'acceptació massiva d'esmenes (140 o 200 segons les fonts), així com la predisposició a incloure persones de les noves plataformes sobiranistes a les llistes. Tot plegat, més falsedats i intoxicació, ganes de confondre la militància, mentre s'obstruïa fraudulentament la incorporció de noves persones al partit (des de mesos enrere), i apareixien testimonis de frau en la inscripció a la CN (veieu algun comentari en aquest sentit que s'ha fet al bloc de Reset).
Possiblement demà o demapassat estigui en condicions d'aportar el ball de xifres de militància que fa presagiar un "pucherazo" organitzatiu col·losal. Ho faré, si m'arriba la informació, en forma de comentari a aquest post.
Finalment, una valoració personal. No puc garantir la fiabilitat de les informacions que aporto en aquest post. Només recullo la informació que m'ha arribat de fonts solvents, però que no he pogut contrastar. Em costa molt de creure aquesta pressumpta crisi entre Puigcercós i Vendrell, però en tenir aquest factor en compte, alguns dels fets d'aquests darreres mesos prenen una nova dimensió. Caldrà estar-hi molt atents, especialment pel que pot tenir d'explicació dels silencis inconcebibles d'en Puigcercós, tot i que continuo pensant que en tot cas es tractaria d'una maniobra de distracció. Tanmateix, si això ho posem al costat de les maniobres bananeres relacionades amb l'organització de la Conferència Nacional, la imatge final és la d'una direcció i una estratègia naufragant. I aquesta sensació de naufragi, estesa a molts nivells de la militància d'ERC, explicaria els nervis, desorientació i patositat dels moviments de la direcció d'ERC i de la descofiança total entre ells.
Diuen que diuen que les relacions entre Puigcercós i Vendrell estan en un moment molt baix, quasi crític. Diuen que en Vendrell està decidit a presentar-se a Secretari General d'ERC. Que ha constituït un sanedrí particular, amb gent de la seva confiança de diferents departaments i procedència, que es reuneixen setmanalment, i que volen desplegar una estratègia per fer-se amb el control d'ERC al marge d'en Puigcercós. Diuen que en Puigcercós, amb aquesta maniobra, s'hauria quedat "en quadre", només amb uns pocs fidels de poc nivell. Diuen també que en l'entorn d'aquest grup s'hauria experimentat un canvi profund en relació al paper d'en Puigcercós. Li retreuen que el seu silenci al llarg d'aquests mesos no obeeix a cap raó tàctica o estratègica, sinó a la seva desorientació i, en el fons, falta de capacitat de lideratge ("no és el líder que ens pensàvem", diuen). Diuen també que l'ambició d'aquest grup és gran i que aspiren a controlar les candidatures a les diferents eleccions, començant per posar gent de la seva confiança ja a les llistes de les generals, però pensant també a més llarg termini, p.ex. en les municipals.
Diuen que diuen que ja hi hauria candidat a la presidència de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió: un intel·lectual de gran prestigi, d'autèntica referència. Que això explicaria que aquest intel·lectual hagués passat, en els seus articles, d'una actitud de denúncia del paper d'ERC a un sorprenent silenci. Diuen per tant que de confirmar-se aquesta notícia, que sens dubte seria una gran notícia per al nostre país, s'explicaria que els seus articles de l'estiu ençà, més que reaccions directes pel seu contingut, provoquessin estupefacció davant el to tan suau i generalista ("a què es refereix? què vol dir exactament?) i la renúncia a entrar, com temps enrere, en cap dels temes candents i cabdals de la política catalana que hi ha hagut en aquest període ("amb tot el que ha caigut!", diuen).
A un altre nivell, perquè l'origen ja no és un rumor, sinó una realitat, se situa la inconcebible gestió de bananerisme republicà de les altes i baixes del partit, fins al punt que dos il·lustres militants independentistes haurien vist denegada, després de mesos i mesos de marejar la perdiu amb maniobres pròpies del més ranci filibusterisme, l'admissió a Esquerra Republicana: el sr. Josep Pinyol i el dr. Héctor López Bofill. En el cas del sr. Pinyol, persona de sòlida trajectòria independentista i formació intel·lectual, sembla ser que la impossibilitat d'afiliar-se a ERC es deuria a la seva proximitat a Reagrupament.cat (és, p.ex., l'autor de la magnífica anàlisi comparada de les ponències de la futura Conferència Nacional -l'oficial i la de Reagrupament- que tan en evidència política i intel·lectual ha deixat la direcció d'ERC). El sr. Pinyol, al seu bloc, ha penjat un exhaustiu informe amb aportació documental de l'infructuós procés per fer-se militant d'ERC. Pel que fa a Héctor López Bofill, una de les darreres personalitats acadèmiques que encara dona la cara per ERC, diuen que diuen que potser hi té a veure, en la negativa que li han atzibat, una airada trucada intempestiva que va rebre del Gran Farsant, en Josep Lluís, arran d'un article estival on criticava, des de la lleialtat, l'estratègia de la direcció d'ERC.
Aquests dies, a més, han aparegut a diferents blocs i diaris digitals, notícies diverses relacionades amb la por de la direcció d'ERC a rebre un important vot de càstig a la Conferència Nacional. Després del lamentable missatge de la portaveu, Marina Llansana, intentant minimitzar i ridiculitzar l'impacte de l'èxit de la ponència alternativa a les diferents seccions locals que la varen debatre, les notícies que han arribat del cap de setmana apuntaven l'acceptació massiva d'esmenes (140 o 200 segons les fonts), així com la predisposició a incloure persones de les noves plataformes sobiranistes a les llistes. Tot plegat, més falsedats i intoxicació, ganes de confondre la militància, mentre s'obstruïa fraudulentament la incorporció de noves persones al partit (des de mesos enrere), i apareixien testimonis de frau en la inscripció a la CN (veieu algun comentari en aquest sentit que s'ha fet al bloc de Reset).
Possiblement demà o demapassat estigui en condicions d'aportar el ball de xifres de militància que fa presagiar un "pucherazo" organitzatiu col·losal. Ho faré, si m'arriba la informació, en forma de comentari a aquest post.
Finalment, una valoració personal. No puc garantir la fiabilitat de les informacions que aporto en aquest post. Només recullo la informació que m'ha arribat de fonts solvents, però que no he pogut contrastar. Em costa molt de creure aquesta pressumpta crisi entre Puigcercós i Vendrell, però en tenir aquest factor en compte, alguns dels fets d'aquests darreres mesos prenen una nova dimensió. Caldrà estar-hi molt atents, especialment pel que pot tenir d'explicació dels silencis inconcebibles d'en Puigcercós, tot i que continuo pensant que en tot cas es tractaria d'una maniobra de distracció. Tanmateix, si això ho posem al costat de les maniobres bananeres relacionades amb l'organització de la Conferència Nacional, la imatge final és la d'una direcció i una estratègia naufragant. I aquesta sensació de naufragi, estesa a molts nivells de la militància d'ERC, explicaria els nervis, desorientació i patositat dels moviments de la direcció d'ERC i de la descofiança total entre ells.
12 comentaris:
En Cardús? Vols dir que el PSOE sección levante els deixarà posar-lo? I perdona una pregunta: És de fiar Vendrell? Jo havia sentit que tenia una relació molt estreta amb Montilla de l'época del Consell Comarcal.
Jo no he donat cap nom, ni ho faré, ni crec que calgui.
És una broma, la pregunta sobre en Vendrell? Després del que he explicat sobre l'organització de la CN només se m'acut buscar més inspiració muntant una calçotada al balcó!
I sí, havies sentit bé. De fet en Vendrell també era casteller de la colla de Cornellà. Crec que l'opinió que en Vendrell té d'en Montilla és que és algú de fiar. I m'ha tremolat la mà a l'escriure-ho... Però, ara més en sèrio, a hores d'ara ja no sé com deu estar la cosa.
Doncs Déu n'hi do com estan les coses a Esquerra si un personatge com en Vendrell pot arribar a Secretari General.
Tècnic en transport nacional i internacional. Ha "cursat" estudis d’enginyeria industrial i de ciències polítiques. Ha treballat com a gerent d’una empresa de transports.
Membre del Foment Cultural i Artístic de Sant Joan Despí i dels Castellers de Cornellà de Llobregat
Membre de la Unió Excursionista de Catalunya de Cornellà de Llobregat
Membre del Centre Excursionista de Sant Joan Despí
Va militar al Moviment de Defensa de la Terra (MDT) (1985-1989) i a Catalunya Lliure (1989-1991).
A partir d'aquí currículum esclusivament polític.
http://www.naciodigital.cat/
Elies,
A mí, el que em passa, és que, en el fons, encara no em puc creure o potser no puc comprendre què motiva les accions dels dirigents d'ERC.
Per mi, la motivació inicial era marginar CiU del poder, per fer-los esclatar i esdevenir el gran partit del catalanisme. Això, tenia cert sentit, potser no com a país, si com a partit.
Però, a aquestes alçades, crec que està clar que, ni que CiU es trenqui, ERC no recollirà massa fruit, perquè han demostrat que no saben governar i han fet un excessiu seguidisme dels PSOE.
En cert sentit, l'experiéncia d'ERC al govern està resultat desastrosa en dos sentits: han donat tan mala imatge de l'independentisme que no crec hagin convençut cap espanyolista i han creat desconfiança en molta gent que ho som. Jo, a ERC, ja no em crec res i, tot i així, encara penso que algú d'ells un dia aixecarà la veu i dirà que s'han equivocat! Inocent de mi!
Ben vist, passavolant. Si em permets, la cosa s'agreuja quan el dia a dia no només no convenç ningú i n'allunya molts dels que estaven/estàvem amb el projecte d'ERC, sinó que a més a més converteix l'aposta de la independència en un joc de trileros, sense cap mena de credibilitat. Quan juguen d'aquesta manera tan miserable amb la gent, començant per la militància (recordem el post de n'Arnera en què es feia ressò que la direcció d'ERC es refereix als militants com els freakis)... i tot per salvar el seu cul (el cul al govern, el cul al partit...). Perquè en definitiva, el cul més important que tenen és el seu lloc de treball, i ja m'explicareu aquesta tropa on collons busca una feina amb el currículum que tenen...
Elies,
Si tot això és cert, tot aquest campi qui pugui és real, ara entenc perquè hi ha tanta imatge de Frankfurt amb gent de l'aparell. Hi ha més republicans que alemanys!.
És la forma mediàtica de fer veure qui és el més "maco".
PS: Gràcies per afegir-me als teus enllaços. He fet el mateix. Salut!
Files molt prim. Per això m'agrada el teu bloc, per això t'enllaço ara mateix.
Et llegiré detingudament els propers articles, com ja porto fent amb molts d'altres teus.
amics, no disposo de les dades que vaig dir intentaria avançar.
Tanmateix, no sé si heu llegit al submarí avui el tema de la crisi de Sobirania i Progrés que ja vaig avançar fa unes setmanes... i que em sembla que el meu article encara dona més claus que el del submarí i l'altre que enllaça.
Gràcies, Maiol!
No es mereixen Elies, espero que m'enllaci també, si li escau.
SiP = punt mort!?
Doncs ara el grupet municipalista que recolza la direcció d'ERC fa el numeret de torn...
odalric, semblen la colla pessigolla.
Publica un comentari a l'entrada